PA, EDUCACIÓ I LLIBERTAT

El 17 de novembre de l'any 1973, els tancs de l'exèrcit grec, tot rebent les ordes del dictador Giorgos Papadopoulos van entrar a la Facultat Politècnica d'Atenes, i van esclafar literalment l'ocupació i la resistència que els estudiants universitaris havien ofert des de principis d'any. Aquest tràgic incident, significà l'inici de la fi de l'anomenada Junta dels Coronels, un règim d'ultradreta que atemorí el país hel·lènic entre el 1968 i el 1974.

Ara, quasi 4 dècades després, l'ultradreta grega torna a ocupar càrrecs institucionals de la mà dels dos principals partits del país i de Lukas Papadimos, el flamant nou president i governador del banc nacional de Grècia l'any 2001. L'any que el país va presentar els comptes falsificats a la UE amb l'ajuda de Goldman Sachs per tal d'entrar a la zona euro. Un combinat de personatges i d'històries que amenaça amb qualsevol cosa menys amb l'estabilitat, a no ser que sigui a cops de garrot. I que ens transporten al crit de “Psomi, Paidia kai Eleutheria (Pa, Educació i Llibertat)” que ressonava pels carrers d'Atenes tot just fa 38 anys.

HAY ALTERNATIVAS

M'arriba repetit un correu que em demana difondre un llibre que el holding de Prisa ha intentat d'evitar. Millor carta de presentació impossible. I després de reconèixer alguns dels autors, encara més. Després d'aguantar tota la setmana passada la campanya contra el famós referèndum d'en Iorgakis (Jordiet) Papandreu per una gran part dels mitjans de comunicació, res podria ser més adient. Deixant a part, que la proposta de referèndum ja la podia haver fet el maig passat, i no fa una setmana quan tenia l'aigua fins el coll, i ja ens havien endossat 5 paquets d'”ajudes” mortíferes.

Bé, no m'allargo, però més val que ens posem per feina, perquè sembla que els esdeveniments s'acceleren. Els tecnòcrates van agafant posicions per a governar (ara ja sense caretes) Europa.

NOTA DE LOS AUTORES

Hace un par de meses, la Editorial Aguilar , mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.

Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre y se había comenzado su promoción en la web de Aguilar y en librerías, los editores nos comunicaron que la empresa deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial. Se confirmaba así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca -como ahora en periodo pre-electoral-, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.

Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Ediciones Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31de octubre.

Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.

Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.

Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.

Nota de IDP: La editorial Aguilar forma parte, junto con Alfaguara, Altea, El País-Aguilar, Santillana y Taurus, entre otras, del Grupo Santillana, perteneciente, a su vez, al holding PRISA. Los accionistas mayoritarios de PRISA son la familia Polanco (35,016% de las acciones) y, desde mediados del año pasado, un fondo de inversión norteamericano, la Liberty Acquisition Holdings Corp. (57,7% de las acciones). Este hedge fund agrupa a más de 70 grandes inversores, entre los que figuran GLG, Taurus, Glenhill, Millenium, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan y los bancos Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank y Morgan Stanley.

Os pedimos a tod@s vuestra colaboración para demostrar a quienes han intentado silenciar este texto que su tiempo se está terminando: difundid todo lo posible el pdf. La ocultación de alternativas en los falsimedia convencionales es ya más que indignante. La ciudadanía toda tiene que luchar para que algún día se les puedan exigir responsabilidades. El silencio o la manipulación están tratando de tapar estafas, saqueos, asesinatos… Cuando lo que se ocultan son crímenes, el silencio también es criminal. Los medios de desinformación se han convertido hace ya tiempo en cómplices de la barbarie.

OPINIÓ CONTUNDENT A VILAWEB

La crida a la convocatòria d'un referèndum aquesta setmana per part de Iorgos Papandreu ha agafat a la societat civil grega de sorpresa. La credibilitat de l'actual president és baixíssima entre el seu electorat, membres del partit i població en general, i la desorientació davant la seva proposta és total.

Després d'any i mig d'intervenció per part de la troika, el nivell de vida dels grecs ha baixat estrepitosament. La seva política econòmica de caràcter neoliberal ha afectat directament l'estat del benestar: hospitals sense els serveis més bàsics, disminució dels centres d'ensenyament i alumnes sense llibres per començar el curs, ajuntaments mancomunats, botigues que tanquen en cadena, augment de la indigència, dels suïcidis... en definitiva un llarg etcètera que fa bona la dita: “és pitjor el remei que la malaltia”.

Unes mesures que no han estat exemptes de respostes al carrer, que des del 2010 ha comptat amb més d'una desena de vagues generals, amb morts inclosos. Un procés de conflictivitat social que ha tingut en el moviment dels indignats la seva màxima expressió, que ha interpel·lat directament a la classe política (partitocràcia) i les seves pràctiques corruptes, que la darrera dècada també han beneficiat a l'església ortodoxa i grans multinacionals com Siemens o Goldman Sachs.

Uns esdeveniments que no fan més que reforçar entre els ciutadans hel·lens la sensació de pertanyer a una entitat política a cavall entre orient i occident, amb una Europa a una banda que els exigeix més i més sacrificis, i per l'altra el perillós veí turc, amb el qual encara queda pendent solucionar el conflicte xipriota.

Davant aquest context, la diada nacional de Grècia que se celebra cada 28 d'octubre, va convertir-se divendres passat, en un clam improvisat contra la classe dirigent del país. En un fet insòlit i impensable fa tan sols uns anys, les protestes davant les autoritats que des de les seves tarimes presidien les tradicionals desfilades de civils i militars van provocar, en més d'un cas, la intervenció policial, i que el festeig a la segona ciutat del país, Tessalònica, presidit pel president de la República Hel·lènica i el ministre de Defensa, fos suspès. Un escàndol que mostra la separació evident entre els governants i els seus ciutadans, i que ajudaria a explicar la decisió del president Papandreu aquesta setmana, en el que podria ser, un intent a la desesperada per apaivagar el clima de confrontació que viu el país.

Article publicat a Vilaweb el dia 3 de novembre

GRÈCIA TORNA A DIR NO

El 28 d'octubre d'enguany, diada nacional de Grècia, estic segur que marcarà un abans i un després en els afers interns del país. Com mai sabia vist fins ara, la festa que celebra el dia que el feixista del dictador Metaxas deia “No” a l'entrada de les tropes mussolianes dins el territori hel·lènic, s'ha convertit en un clam contra la classe política. Arreu del país, aquest dia se celebra amb diverses ofrenes als caiguts per la pàtria i desfilades a ritme de marxa militar, on participen una representació clara del que vol ser la societat grega. Des dels nens de parvulari, passant pels bombers, la policia, els soldats de lleva o els escoltes són convidats a un passacarrers que s'ha convertit amb els anys, en l'epicentre d'aquest ritual que pretén fomentar la cohesió nacional. Però bé, per molt que aquells que manen s'entossodeixen a fer combregar el personal amb rodes de molí, la situació actual no podia ser més explosiva, i el ritual ha servit per provocar una mena de catarsi col·lectiva.

Les principals ciutats del país van ser aquest divendres testimoni de la ràbia i la impotència d'una societat civil que ja no sap què més fer per aturar un procés de pauperització en augment. Les autoritats polítiques, eclesiàstiques i militars van haver de fugir cames ajudeu-me, en més d'un cas, de les tarimes des d'on presidien les desfilades, i les forces d'ordre públic van haver d'intervenir per evitar mals majors en més d'una localitat. A la segona ciutat del país, Tessalònica, la desfilada va haver de suspendre's, i el president de la República i el ministre de Defensa van haver d'amagar el cap sota l'ala davant un munió de manifestants enfurismats que havia ocupat literalment la centralitat de l'espai públic de la capital de la Macedònia grega.

Un escàndol més, en aquest camí cap el precipici en el qual es veu abocat el país. I en el qual el poder polític continua fent aigües per totes bandes, en un conjuntura de radicalització creixent, que historicament ha conduit Grècia a la confrontació i a la dictadura. De fet, sobren els exemples en els quals un grup de militars dirigeixen un país sota les directrius de polítiques marcadament neoliberals.

Les notícies que aquesta setmana celebraven la reducció del deute grec fins un 50%, no deixen de ser una enganyifa, un intent de calmar la psique dels ciutadans hel·lènics i la de resta d'europeus. D'on no n'hi ha, no en pot rajar, i tot i aquesta reducció ja veurem quines altres mesures s'inventen, per anar acomplint els venciments. De la mateixa manera que la creació d'un nou fons de rescat europeu servirà per obrir la caixa de pandora, l'entrada directe de capital privat i estranger en les polítiques dels estats europeus. Una forma encoberta de negoci sota l'anomenat mecanisme del palancajament, una pràctica típicament borsàtil. I ja li poden anar posant les empreses de classificació la màxima nota, a Lehman Brothers i més recentment a Dexia, també li van posar, i el resultat ha estat catastròfic.

Fotografia d'un alumne de secundària durant la desfilada a Atenes obrint la mà (signe de menyspreu a Grècia) davant les autoritats.

HI HAN UTOPIES QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (III)

El moviment dels Indignats s'està nodrint en la seva base d'un substrat provinent basicament de les classes mitjanes, una classe que es resisteix a desaparèixer i que reacciona com pot, davant el merder imperant. De fet és aquesta classe i la de sota, la que està pagant els plats trencats de l'orgia especulativa que els últims 20 anys ha caracteritzat el nostre sistema econòmic.

La demanda de mesures encaminades a una major equitat fiscal o una major participació en el sistema polític actual són des del meu punt de vista, mesures poc eficients si el que es pretén es capgirar la dinàmica actual, on l'acumulació de capital es concentra en un menor nombre de mans i la resta de la població s'empobreix gradualment, amb tot el que això comporta. Pensar que aquestes mesures seran suficients per apaivagar el cop, em sembla poc realista, tot i que compten amb la meva simpatia. Pot ser un bon començament.

L'amic Jordi, amb el qual des de “Sota la pluja” intercanviem últimament parers i punts de vista, destacava positivament l'altre dia, una de les demandes del moviment del 15-M de Madrid: "Exigimos la aplicación de políticas que fomenten las actividades empresariales creadoras de empleo, de oportunidades para todas las personas, respetuosas con el medio ambiente y con l@s ciudadan@s de todo el mundo".

Unes línies que a un servidor no deixen de recordar-li les demandes d'un “capitalisme amb rostre humà” impulsades ideologicament pels partits de centre esquerra europeus, i que a mi em produeixen certa urticària. Sóc dels que pensa, que la capacitat de mutació d'aquest sistema és immensa i la perversió una de les seves característiques. Creure, després de dos segles de liberalisme, en la bondat del diner, no em sembla raonable. Els bitllets no tenen cor.

Se'm retraurà que sóc un utòpic, que no toco de peus a terra, que certs somnis són perillosos, fins i tot que poden crear monstres. Però el monstre, de moment, jo ja el tinc a dintre casa. Dimecres Grècia viurà la sisena vaga general d'enguany, però aquí ningú ens fot ni cas, encara que el país va directe a les brases.

PABLO HASÉL ABSOLUCIÓ

De rap, allò que en diem rap, no en sé molta cosa més del que alguna vegada per una festa sonada la meva mare ens cuinava al forn si la butxaca ho permetia. De “Rap” en majúscules, aquest gènere musical nascut a Estats Units entre les barriades dels suburbis de les grans ciutats, la meva orella l'ha tastat menys que el seu homònim marí, per tant no acabo d'entendre si el Pablo Hasél és bo en el seu ram o no. Però el que si entenc, es que diu coses que no agraden i, per això, aquesta pseudodemocràcia ha enviat els seus sicaris per intentar atemorir-lo i donar exemple. L'Audiència Nacional ens continua donant mostres clarividents perquè és l'hereva directa del TOP: feia anys i panys que no es detenia un cantant en aquest país.

HI HAN “UTOPIES” QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (I)

Ja fa dues setmanes, reflexionava en veu alta sobre els últims esdeveniments que sacsegen darrerament una part important del planeta. Els indignats, la xenofòbia o senzillament la crisi que estem patint eren els tres eixos amb els quals intentava articular un article on abordava la meva opinió sobre aquests fets, i com creia que només un front comú entre diferents col·lectius o persones que qüestionessin directament la validesa del sistema capitalista en el qual vivim, podria evitar (almenys de moment) un augment del poder del diner i de les ideologies feixistes.

En un dels punts de la meva argumentació, criticava, no sense cert cinisme la proposta d'alguns milionaris de pagar més impostos, per tal d'evitar la fallida i sobretot, l'extensió de la pobresa als seus peus, sempre perillosa pels seus caps. Una crítica que em va valdre l'honor de replica del meu amic i mestre Jordi Sánchez.

L'equitat fiscal ha estat un dels temes centrals que en Jordi ha tractat darrerament a "Bajo la lluvia", com una de les reformes possibles per evitar el desmentallament progressiu del nostre estat del benestar (accés a gratuït a l'educació i la sanitat, prestacions laborals, …). Sincerament, crec que la mesura és inútil, no perquè no estigui d'acord en el repartiment de la riquesa o que senzillament els que més tenen paguin més, si no perquè penso que és insuficient quan els estats viuen sotmesos a les directrius del mercat. Ningú garanteix que aquests diners revertiran per afavorir les necessitats dels ciutadans, i encara menys quan es modifiquen constitucions per regular el dèficit públic o quan tenim països directament intervinguts, mancats practicament d'autonomia política. Ahir Oboma sortia en defensa d'aquesta proposta. Molt bé. Perfecte. Quin és el model sanitari i educatiu dels Estats Units? Doncs tot i la incipient reforma sanitària de l'any passat, continua depenent del nivell de la butxaca dels contribuents. I això, si els rics paguen més continuarà igual, ningú diu el contrari. La qüestió, diuen, és eixugar el deute.

I Europa? “Lo que hay que plantear es que la UE ha sido extraordinariamente exitosa durante su existencia y ahora está fracasando al enfrentar el cambio que está viviendo el mundo, el cambio civilizatorio. Es una crisis económica, pero también de nuevos repartos de poder, de nuevas fronteras de desarrollo y subdesarrollo. Estamos en una frontera que a lo mejor tardamos en ver 50 años, cuando ya no seamos nada relevantes, la misma que se produjo al pasar de la sociedad agrícola y artesanal a la industrial. Ahí, Occidente está claramente perdiendo posiciones frente a Oriente, y dentro de Occidente, Europa está quedando muy rezagada y marginalizada”. Amb aquestes paraules s'expressava Felipe González en una entrevista al diari El País el dia 6 de setembre, on l'expresident del govern espanyol i actualment assessor de Gas Natural, feia el seu diagnòstic de la situació actual.

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (III): FINAL

Per si algú en tenia dubtes, la involució en la qual estan instal·lades les pseudodemocràcies occidentals està agafant una embrenzida que si no ens espavilem acabarem pitjor que els serfs de l'Edat Mitjana. L'última mostra: com es reforma en un pim pam la Constitució del Reino (i jo que em pensava que era intocable). Quan els mercats diuen missa, tots a corre, i això és el que passa. I si s'ha de tocar el crostó, millor fer-ho durant el mes d'agost, que entre les vacances, l'inici de la Lliga i el casament de la marquesa, la gent no s'entera.

Els drets socials dels ciutadans espanyols quedaran després d'aquesta reforma trossejats una mica més, la Carta Magma s'havia de reformar, no fos cas que passés igual que a Grècia, que les mesures que ja es porten a terme, ataquen directament els seus principis constitucionals (tampoc és que aquells que manen els hi importi gaire, però com a mínim s'estalviaran un maldecap). I és que l'estat espanyol està fent la feina molt ben feta, i els anomenats plans d'austerirtat que s'estan aplicant, són calcats als mateixos que van començar a introduir-se a Grècia amb la intervenció de l'FMI, fa ja un any i mig; la diferència és que oficialment, aquest organisme, només ha arribat a la banda portuguesa de la península. (Un país per cert, amb un salari mínim interprofessional de 500 euros mensuals, amb un mercat laboral precaritzat fins la medul·la, i unes empreses públiques que estan sent vengudes a preu de saldo, la majoria d'elles amb seu espanyola.)

Estructuralment parlant, Grècia a hores d'ara, se sembla cada cop més a un país africà dels anys 70. L'últim impost que els tecnòcrates del govern hel·lènic s'han tret de la butxaca ha estat l'anomenat impost solidari (no és broma): l'aplicació entre un 1% i 3% de retenció als salaris superiors a una renda de 12000 euros l'any (!!), a pagar a final d'aquest mes. En un país cada cop més enfonsat, i on la setmana vinent s'inicia un nou curs escolars sense llibres per la manca de pagament de l'administració pública a les editorials. Una amiga grega, em deia l'altre dia: “Volen canviar el nostre sistema de vida”, “Això sembla...”, vaig contestar-li. I a pitjor, per suposat.

I enmig d'aquest batibull, una senyal que les coses es mouen: els rics alemanys, francesos i americans demanant que els hi augmentin més els impostos; de fet, res d'estrany, no és que siguin més solidaris o més idiotes que els altres milionaris d'altres contrades, saben millor que ningú, que historicament en situacions de desigualtat els caps dels qui tenen quartos també cauen; però tenen un problema des del meu punt de vista: si pensen que pagant una mica més les desigualtats no continuaran augmentant, s'equivoquen, perquè el sistema econòmic que ens governa està programat perquè els guanys d'aquells que tenen cada vegada sigui més gran. I de fet, penso que la percepció de la gent de peu davant els més rics, no canvia gens entre tenir un castell o tenir-ne tres o mil. Vull dir, que no crec que quatre molles puguin calmar el malestar, la mala llet.

El problema, com sempre, és com canalitzar la mala baba. El fenomen dels indignats s'ha escampat per països tant diversos però tan semblants al mateix temps com Espanya, Grècia o Israel, amb unes classes mitjanes cansades de pagar els plats trencats de les polítiques socioeconòmiques, i els partits de l'esquerra tradicional encastats en el poder o en el politicament correcte. Al mateix temps que les revoltes i les bullangues s'escampen per les barriades i els suburbis més degradats de les ciutats europees. Davant d'això, la xenofòbia i el racisme s'articula politicament des de fa una dècada ben bé (algun lloc més que no pas altre) al voltant de les classes populars d'arreu d'Europa, i el més inquietant del tot, allà on ha aconseguit representació, l'ha consolidat. Penso que només un front comú contra el sistema capitalista que ens governa podrà aturar aquest canvi de cicle on sembla que estem submergits. Alguns intel·lectuals com Noam Chomsky o Susan George ja fa temps que evoquen per una nova internacional, els Fòrums Socials també fa anys que treballen en aquesta línia d'unió programàtica amb diferents col·lectius i organitzacions crítiques amb el sistema, i ara apareix de forma encara poc estructurada el moviment dels indignats. Un moviment encara poc definit, però que permet albirar alguna cosa més que els quatre grups combatius de sempre, i que pot permetre augmentar una base social més crítica i organitzada davant els nous aires. No aprofitar-ho crec que seria un greu error, del qual només els Anglades i/o Walls Streets poden treure'n profit.

SAQUEJADORS D'AGOST

La setmana passada, Londres i altres ciutats angleses cremaven i eren saquejades per multituds de joves adolescents desencisats per unes expectatives de futur ben magres, cansats de la marginació i de les polítiques socials del seu país, encaminades més aviat a l'assistencialisme que no pas a una verdadera incorporació de les classes populars a la vida activa del país. L'esclat d'ira ha estat analitzat per molts com un fenomen irracional i descontrolat, on la repressió policial i el control de la xarxa serien l'únic mecanisme pertinent per acabar amb el caos que durant uns dies va reinar pels seus carrers. Pocs han estat, els que han vist en aquestes bullangues, analogies ben clares amb el que ha passat les útlimes dècades a moltes ciutats franceses, nordamericanes, gregues... i el més comú ha estat apel·lar a conflictes de caràcter racial i no sé quines altres mandangues.

I mentre els uns prenien i destruïen allò que cada vegada queda més lluny del seu abast, les agències de qualificació i els seus sequaços, abillats amb corbata i jaquetes de 21 botó, és dedicaven a enfonsar encara més, com si un grapat de voltors es tractés, l'economia global: una mena de cadàver putrefacte, que ningú gosa enterrar.

Humanament parlant, si comptabilitzéssim quines han estat les conseqüències que han ocasionat aquestes respectives accions i la resposta política que han comportat (policia en el primer cas, cap pel segon), quedarà un cop més, ben clar, qui mana aquí, i qui paga els plats trencats. Perquè ja fa massa temps, que tota aquesta tropa d'especuladors en massa, repliques exactes del Michael Douglas al “Wall Street” de l'Oliver Stone, fan i desfan com volen, quan el seu lloc seria com a mínim, asseure's davant d'un tribunal. Una proposta que ja fa temps que molta gent defensa, entre ells, dos premis nobel d'economia, Joseph Stiglitz y George Akerlof.

VACUNACIÓ GENERAL (II)

“Ens inoculen terror, des de tots els camps, polítics, econòmics, socials, científics i filosòfics, com si la idea central fos mantenir-nos en un estat permanent de pànic. Si no ho han calculat bé hi ha el perill que es produeixi un efecte d'immunització, una vacuna col·lectiva que ens va deixant indiferents i amb posat de tòtils. La gent engega els aparells d'informació a domicili i escolta les catàstrofes de cada dia amb un interès morbós (a vegades amb una íntima exultació). “A veure quina en faran demà!”, es diu en el moment de plegar i de ficar-se al llit. Hi compta, sap que no la defraudaran, i només demana que les pedres caiguin lluny de la teulada de casa seva. És el que deia abans: tot plegat, fa venir ganes de treure bandera blanca.”

Pere Calders, revista Canigó (30 de maig de 1981)

VACUNACIÓ GENERAL (I)

“Estem assetjats, ens burxen pels quatre vents d'una fortalesa que fa aigües. Més que una fortalesa, ens trobem instal·lats en una feblesa pretensiosa que no enganya ningú, és l'escenografia d'una castell, tela pintada que no resisteix les escomeses dels ariets. No sé si trobaria gaire seguidors, però em sempto temptat a pujar en una de les torres figurades enarborant bandera blanca, no per oferir rendició, sinó per demanar treva. Un respir, una oportunitat de negociar bones notícies o, almenys, una dosificació de les dolentes. Després de treballar-hi durant segles (amb resultats contradictoris) hem bastit una civilització idiota, que ens sorprèn continuament com si no fos obra de l'home i tot ens vingués de fora, de l'espai exterior.”

Pere Calders, revista Canigó (30 de maig de 1981)

EL RESULTAT D'UN ANY DE RETALLADES

Grècia va ser el primer país europeu en ser intervingut el maig de l'any passat per l'FMI i el BCE. Un any després la situació no ha millorat, i a l'espera d'un nou “rescat” caracteritzat per l'augment dels impostos i les retallades, la població del país pateix els efectes d'una política econòmica neoliberal.

La retallada de les despeses de l'administració pública

La retallada del nombre de funcionaris, per tal de reduir la despesa pública, fou un dels primers objectius del govern de Iorgos Papandreu l'octubre del 2009, unes mesures que la intevenció de l'FMI s'encarregà de ratificar. Així doncs, l'accés a la funció pública s'ha convertit en tota una quimera, en un país on fins ara, més d'un milió de persones eren funcionaris. En el que era, en molts casos, una pràctica clientelar dels partits polítics governants per mantenir les seves cotes de poder i el seu electorat. I que encara sembla difícil d'eliminar.

Segons informava recentment el ministeri d'economia grec, tot i la baixada del salari dels treballadors públics fins el 20%, i la mitjà hora de més que a partir del mes de juliol es veuran obligats a treballar sense rebre cap retribució, pretenen eliminar gradualment 150.000 llocs de treball fins l'any 2015. Un fet que suposarà una clara davallada dels serveis oferts als ciutadans.

La unificació dels governs locals

Els primers en notar els efectes d'aquestes reformes han estat els ajuntaments. Des de les eleccions municipals del novembre passat, Grècia compte amb menys poblacions amb una administració pròpia. S'han mancomunat els governs locals de tot el país, creant-se d'aquesta manera, grans corporacions municipals, amb grans extensions de terreny i/o milers de contribuents als quals atendre, amb les dificultats que això comporta, tant pel menor nombre de treballadors, com per les distàncies que molts ciutadans es veuen obligats a recórrer només per dirigir-se al consistori més proper.

El control de l'economia submergida

L'economia submergida representa un terç de la riquesa del país, per la qual cosa el govern es comprometé a l'enduriment de les mesures de control fiscal. Una de les més peculiars i que en la declaració de la renta d'enguany s'ha aplicat per primera vegada, ha estat la presentació dels justificants amb els quals els contribuents s'han gastat els seus diners. És a dir, la presentació dels rebuts de tot un any per tal de demostrar la despesa d'una part important d'allò que s'ha guanyat, amb l'afegit que els diners destinats a pagar l'impost de la llum, l'electricitat o l'aigua no compten. Una mesura encaminada a potenciar al consum, i que obliga als establiments a expedir el comprovant dels diners que reben. I que ha propiciat l'acumulació de grans quantitats de tiquets de la compra a les cases dels particulars, i que la seva caça en bars, restaurants o supermercats s'hagi convertit en un nou esport nacional.

La retirada i fugida de capitals

La fràgil situació de l'economia nacional, ha provocat que una gran quantitat de gent de peu, hagi començat a retirar els seus diners dels seus fons d'estalvis, i que les cases de molts particulars hagin esdevingut bancs improvisats. La por a la possible fallida, transmesa pels dirigents del país i diferents mitjans, a calat al carrer, que percep en la pròpia pell l'empitjorament de la situació. La manera amb la qual actua el govern canviant el sistema de recollida d'impostos entre cada 3 o 6 mesos, tampoc ajuda a calmar-la.

Les recents notícies assenyalant la fugida de 280.000 milions d'euros a bancs suïssos, no fan res més que confirmar aquestes sensacions.

La caiguda del consum i la xenofobia

L'augment dels impostos, amb una pujada de l'IVA del 23%, els preus dels carburants en alça (a algunes parts del país el litre de benzina ha arribat l'últim any a pagar-se a 1,80) i una taxa d'atur vorejant el 17%, han portat Grècia a una baixada del consum. Només a l'illa de Creta, una de les places fortes del turisme del país, l'últim any s'han tancat 215 empreses.

En un context, on el malestar social per la situació econòmica ha fet rebrotar la xenofòbia. El maig passat, els carrers d'Atenes van omplir-se de manifestants que demanaven un enduriment de la llei d'estrangeria i més seguretat, després de l'assassinat d'un ciutadà grec per un grup d'immigrants. Uns fets que foren acompanyats de diverses ràtzies i atacs d'incontrolats contra la població estrangera. En una onada de violència que l'aparició del moviment dels indignats i la seva extensió arreu del país unes setmanes després, sembla que de moment hagi aturat.

Els efectes en l'ensenyament

D'aquí dues setmanes, s'espera que el govern aprovi la nova llei d'ensenyament, que implica una reducció del 30% dels professionals dedicats a l'educació. I que de cara el proper curs, també suposarà la unificació de molts centres escolars, afectant d'aquesta forma a les poblacions més petites, amb la desaparició de les seves escoles. Les conseqüències seran unes classes atapeïdes, amb una ratio que de mitjana arribarà als 30 alumnes per aula. Al mateix temps que les escoles que fins ara feien un horari partit fins a les 5 de la tarda, amb servei de menjador inclòs, s'eliminaran, i només es mantindran les d'horari intensiu. Unes mesures que s'afegeixen a la ja situació precària de l'ensenyament públic i a unes condicions laborals del professorat pèssimes, que en la seva majoria es dediquen a fer classes particulars o a treballar en acadèmies privades, per tal d'arrodonir el seu sou i sovint, els continguts que no han acabat d'explicar a les aules.

La situació a les universitats es practicament molt semblant al que passa a primària o secundària. La majoria de facultats del país pateixen dèficits estructurals des de fa anys, i el govern no ha fet res fins ara per millorar-les. De fet, des del 5 de maig passat, el professors de la facultat Politècnica d'Atenes, una de les més emblemàtiques del país, per ser un símbol de resistència contra la dictadura, van aturar les seves classes indefinidament per la manca de personal docent i la impossibilitat d'atendre amb condicions a l'alumnat.

Un cas semblant el van protagonitzar els professors dels Instituts d'Ensenyament Tecnològic (TEI), els quals després de les vacances de Setmana Santa, van iniciar una vaga indefinida amb l'objectiu de cobrar una part important de les 6 mensualitats que l'estat els devia.

Els efectes negatius en la salut de les persones

“Tots els països que han estat intervinguts per l'FMI han tingut una disminució de la seva esperança de vida entre 5 i 10 anys, amb unes mesures que afecten directament la vida dels ciutadans.” Així de contundent es mostrava un dels metges més reputats del país, el neurocirurgià P. Papanikolau, en el documental Debtocracy, centrat en la crisi grega i recentment estrenat a la xarxa. I que confirmen els informes de l'ONG grega “Metges del Món”, al parlar de crisi humanitària al centre d'Atenes, i que destaquen situacions no molt diferents als de l'anomenat Tercer Món. De fet, als hospitals del país, comença a ser preocupant la falta d'elements bàsics com el sabó, mantes, o recipients per l'anàlisi d'orina, entre d'altres. I la deixadesa en el manteniment de les seves infraestructures internes són realment greus. Uns extrems que no fan més que agreujar la precària sanitat grega, imbuïda des de fa dècades en la pràctica de la corrupció, en el que popularment es coneix com a fakelaki (sobret en grec), i que ha generat els últims anys grans escàndols.

A més a més, la desocupació, el deute i la pobresa, han afectat directament l'esperança de la població grega en un futur millor, l'augment d'un 25% dels suïcidis i dels avortaments els últims anys, no en deixa dubte.

En una conferència recent a l'institut francés d'Atenes, el filòsof Alen Badiou resumia el context actual: “Les crisis se solucionen a través de mesures impopulars i antisocials, que sovint poden ser mortals. Així controla el capitalisme la situació. El seu problema és com la gent accepta aquestes mesures, per això necessita de la violència.”

Ps. Una part important d'aquest article ha estat publicat pel diari Ara.

PER QUÈ ELS GRECS SÓN A LES PLACES?

Des del 25 de maig passat, la societat grega també compte amb el seu propi moviment dels indignats, que s'ha estés com una taca d'oli arreu de Grècia. El malestar creixent per la gestió política i la intervenció del FMI, s'havia expressat fins ara mitjançant diverses vagues generals i sectorials que havien paralitzat vàries vegades el país. La crisi social que viu Grècia és la més important des de la caiguda de la dictadura militar (1967-1974), una crisi que s'explica pel seguit de retallades impulsades pel govern, però també per les característiques del sistema econòmic actual, que no acaba d'encaixar amb certes pràctiques que defineixen la societat grega.

Quin paper hi juguen els partits polítics? El cansament per la bipolarització de l'esfera política, representada pel Partit Socialista Panhel·lènic i Nova Democràcia, ha estat un dels clams més sentits entre la ciutadania. La partitocràcia que governa el país des de fa més de 30 anys ha entrat en un cicle endèmic de decadència, amb una sèrie de famílies polítiques (Papandreus, Karamalis, …) que elecció rere elecció s'intercanvien els càrrecs. El mateix temps que l'associació entre política i corrupció esdevè una percepció generalitzada entre la població grega. A més a més, el desgast pel malbaratament dels fons estructurals europeus, conjuntament amb els escàndols que els últims 10 anys han implicat importants dirigents del país i grans empreses financeres com Goldmans Sachs o Siemens, no havien tingut encara una reacció clara al carrer.

I el tarannà grec? Sempre són perilloses les generalitzacions, però si hi han tres coses que els grecs perceben com a pròpies, aquestes són: la pàtria, la religió i la família. Grècia (no el govern) és l'entitat política en la qual la comunitat se sent unida i representada, l'atac a la seva independència o unitat, serà sempre vista com una agressió. En segon lloc, la religió cristiana ortodoxa és un dels pals de paller de la identitat grega, i serveix per netejar les consciències, tant dels polítics com de la societat en general. Dins aquesta triada, la família és la forma d'organització social bàsica on els individus expressen la seva solidaritat, normalment amb una xarxa de relacions (aliances) que van més enllà del propi nucli de parents més pròxims. L'intercanvi de favors entre membres de diferents famílies, el que es coneix com a rusfeti, és una pràctica ben coneguda (també pels polítics), utilitzada en diferents àmbits de la vida quotidiana. Un fet que perjudica clarament a aquells que no disposen d'una bona xarxa, i que explica el marcat individualisme grec.

I la corrupció? La corrupció, en major o menor grau, s'estén com una plaga per totes les esferes públiques i privades del país. Un fet que ha provocat el cansament de la massa social que es veu afectada i marginada per elles. I que exigeix ara des de les places, l'aplicació estricta de les lleis en peu d'igualtat, i un major respecte i compromís ètic entre la ciutadania.

I la ingerència exterior? Des de la seva formació l'any 1821, fins l'actualitat, Grècia ha comptat repetides vegades amb la intervenció de les potències internacionals en els afers interns i externs del país. Un fet que és recordat ampliament per la població grega, que veu en les mesures impopulars aplicades pel govern, un cop més la imposició estrangera, representada aquest cop pel FMI i el BCE. I que no fa més que alentir el sentiment de pertinença a una entitat política diferenciada, a cavall entre Europa i Àsia.

I un any de retallades? Des del maig del 2010 Grècia segueix les directrius imposades pel FMI al govern de Iorgos Papandreu, un temps suficient perquè la gent comenci a notar clarament els efectes de l'anomenat rescat. Les retallades han afectat tant a pensionistes com a treballadors en general, amb una disminució clara de les ajudes al sector públic, en procés de privatització. I que contrasta, amb les inversions per la compra d'armament a Alemanya i França, un fet que comença a ser fortament qüestionat en un país amb el servei militar obligatori i amb més de 100.000 soldats.

Article publicat el diari Ara, el dia 22 de juny, amb un altre títol.

APUNTS HISTÒRICS SOBRE LA CRISI GREGA

Properament els líders europeus s'han de reunir per decidir el futur imminent de Grècia. L'aprovació urgent d'un segon rescat i la manera de fer-ho, divideix els països de la Unió, en un moment especialment crític pel país hel·lènic, amb una situació política i social inestable, a causa d'un deute que està apunt de portar-lo a la fallida econòmica. Un deute que no ha deixat d'aparèixer al llarg de la seva història recent, marcada pel control de les potències internacionals i el clientelisme dins el propi territori practicat per la classe política dirigent.

Quan sorgeix el país?

El 25 de març de 1821 és la data marcada per la historiografia oficial grega com l'inici de la guerra d'independència contra l'imperi otomà (que fins aquell moment dominava bona part de l'Europa oriental). Les potències internacionals empararen el conflicte bèl·lic, i entre d'altres aspectes, imposaren una dinastia monàrquica estrangera i financiaren en forma de crèdits una guerra de diferent intensitat, que s'acabà el 1922, amb el que es coneix com el desastre d'Àsia Menor. Uns esdeveniments que suposaren l'expulsió de la població cristiana ortodoxa d'aquesta àrea geogràfica en mans de la nova República Turca (més d'un milió), i l'expulsió per la banda grega de gran part de la població musulmana (uns dos-cents mil).

Com influeix el conflicte amb Turquia?

El conflicte serví per traçar les fronteres actuals entre aquests dos països, però significà un llast del qual Grècia tardà anys en recuperar-se. I que enverinà les relacions bilaterals entre aquests dos països, que passaren al llarg del segle XX per diferents alts i baixos, i que encara avui dia es reflexa a l'illa de Xipre, on les poblacions grega i turca xipriotes viuen des del 1975 separades pels seus respectius exèrcits. Actualment Grècia disposa de més de 100.000 soldats, un contingent molt important si tenim en compte la població del país.

Com evolucionà Grècia al llarg del segle XX?

Després de la desfeta a Àsia Menor, Grècia patirà greument les conseqüències d'un segle de conflictes amb el seu veí, que minvaran completament la seva subsistència econòmica, amb una població eminentment rural i un deute que no deixarà que el país aixequi cap. La cruenta ocupació nazi-feixista durant la Segona Guerra Mundial, donarà pas a una Guerra Civil (1945-1949) propiciada per les forces aliades, que veuran en el país un enclavament geopolític clau pel control de la zona. Dins aquest context, el país no començarà a sentir els efectes de certa recuperació econòmica fins l'entrada als anys 80, després d'haver patit una dictadura (1967-1974), haver expulsat la monarquia, restablert un sistema democràtic i haver-se incorporat al mercat únic europeu (CEE).

Com arribem a la crisi global actual?

La construcció de l'estat del benestar iniciada després de la Segona Guerra Mundial dins l'anomenat món occidental, amb el consumisme com a base, patirà durant els anys 70 del segle passat, una forta crisi econòmica que trobarà en la implantació dels crèdits la solució a aquest procés. Un procés però, que acabarà amb l'explosió de la bombolla immobiliària als Estats Units i l'inici d'una nova crisi que farà que els estats comencin a evocar diners en els bancs perquè no facin fallida. I aquests a la vegada començaran a limitar el crèdit als ciutadans i especular sobre la solvència dels estats.

Com reacciona Grècia davant de la crisi?

Aquesta situació comporta que Grècia demani ajuda a Europa, però a diferència dels Estats Units, la Unió no té una política comuna. L'Eurozona es divideix entre el centre i la perifèria, on Alemanya s'erigeix com el país més fort, amb unes polítiques laborals diferenciades dels seus homòlegs europeus, els quals en la seva majoria no poden competir amb el seu veí del nord. En aquest cas, Grècia és el germà pobre de la perifèria i es veu abocada a l'endeutament.

Quin és el paper del FMI i del BCE en la crisi grega?

La intervenció del FMI va encaminada a la destrucció de les finances de l'estat, a les privatitzacions en cadena, amb una recepta que ja va fracassar a l'Argentina, però que es repeteix degut a la falta d'autonomia financera del propi país i l'obligació imposada pel Banc Central Europeu de seguir les seves directrius, amb la imposició d'una política neoliberal. Unes mesures encaminades a la supervivència dels bancs, els creditors i les grans multinacionals, no de l'economia nacional. Unes mesures que de moment, només han fet augmentar el deute grec.

Quina ha estat la gestió dels polítics grecs els últims 30 anys?

La partitocràcia que ha dominat durant tres dècades Grècia, representada pel Partit Socialista i Nova Democràcia, amb un seguit de famílies que s'han anat intercalant en el poder, no queden tampoc exemptes de responsabilitat. Els casos de corrupció han estat constants durant aquests anys, i els fons estructurals europeus han acabat engrandint sovint, les butxaques dels seus mediadors. Al mateix temps que les grans empreses i corporacions financeres internacionals s'han acabat beneficiant dels favors als polítics de torn. A tall d'exemple, l'any 2001, el govern grec falsificava els comptes del seu deute amb l'ajuda de Goldman Sachs, un banc d'inversió americà, que es va lucrar gratament per aquests serveis.

Com actuen França i Alemanya davant la crisi grega?

Aquests països són els que es mostren més crítics amb Grècia i la seva economia, i li demanen unes retallades socials que afecten a les pensions i els salaris, però en cap cas en la inversió armamentística, dels quals ells en són els beneficiaris com a màxims exportadors.

Quina és la quantitat exacte del deute grec? On és? Com es va crear? A qui es deu?

Aquestes són les grans preguntes que queden per contestar. I que només una auditoria com cal, algun dia ens podria respondre.

Fonts:

Clogg, Richard (1998): “Historia de Grecia.” Cambridge: Cambridge University.

“Debtocracy”: http://www.debtocracy.gr/

LA INDIGNACIÓ GREGA (RTVMALLORCA)

La informació que arriba a la península referent a Grècia, és d'una poca consistència que més d'una vegada m'ha tret de polleguera. Per sort, sempre hi han excepcions i, hi han persones, que decideixen a costar-se sense prejudicis al país hel·lènic per explicar les coses des d'un angle diferent al de les agències d'informació tradicionals. Aquest és, des de la meva experiència, un bon reportatge:

Cròniques by RTVMallorca

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (I)

Gran país el nostre, que corona als corruptes i critica sense miraments a aquells que intenten millorar les condicions de vida de tota la població. Europa es dirigeix desbocada a l'abisme del feixisme i el populisme, i l'estat espanyol no n'és una excepció. Dins aquest panorama, on la partitocràcia s'ha convertit en un dels mals endèmics del nostre sistema polític, sorgeixen propostes des de les places, des de les assemblees que des de fa una setmana han mostrat amb treball i perseverança que cal escoltar el carrer, no fer-ho, i allunyar-se d'ell, tal com ha fet l'anomenada esquerra les darreres dècades, es deixar-lo en mans del discurs de la por.

En relació a l'acampada de Barcelona, deixo aquí un document de mínims amb algunes de les demandes que els assistents han elaborat durant aquest dies. Hi ha gent que diu que no tenen propostes, s'equivoquen.

1 – No más privilegios para políticos, empezando por Barcelona:

- Recorte drástico del sueldo de las y los políticos equiparándolo al sueldo de la media de la población

- Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, dietas, años de cotización y pensiones (solo en Barcelona el ahorro sería de medio millón de euros al mes como mínimo).

- Prohibición de pensión superior a la pensión máxima establecida para los demás ciudadanos y ciudadanas.

- Supresión de su inmunidad jurídica y de prescripción para los casos de corrupción. Cese de las y los políticos corruptos.

2 – No más privilegios para banqueros y banqueras:

- Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias y cajas: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.

- Devolución transparente e inmediata a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.

- Regulación de los movimientos especulativos y sanciones a la mala praxis bancaria. Prohibición de inversión en paraísos fiscales.

- Todas la viviendas adquiridas por ejecuciones hipotecarias alojarán en régimen de alquiler social a las familias desahuciadas.

3. No más privilegios para las grandes fortunas:

[bastaría con aplicar el 5% de recorte que se aplicó a los funcionarios a las 50 más grandes fortunas y se solucionaría el problema de déficit del estado español]

- Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias. Eliminación de las Sociedad de Inversión de Capital Variable (SICAV).

- No a la eliminación del impuesto de sucesiones. Recuperación del impuesto de patrimonio.

- Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.

- Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones financieras (tasa Tobin).

Con la aplicación de estos 3 puntos se obtiene el presupuesto para solucionar los siguientes cuatro. Porque no falta dinero, es evidente que existe la disponibilidad económica.

4. Sueldos dignos y calidad de vida para todo el mundo:

- La economía al servicio de las personas y no al revés

- Establecimiento de un máximo salarial así como de un mínimo.

- Reducción de la jornada de forma que todo el mundo pueda disfrutar, pensar y conciliar su vida personal con la vida laboral, sin reducción de sueldo. Está reducción permitirá un reparto de tareas que acabará con el desempleo estructural.

- Retirada de la reforma de las pensiones.

- Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios; fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.

- Reconcimiento del trabajo doméstico, reproductivo y de cuidados.

5. DERECHO A LA VIVIENDA:

- Expropiación de las viviendas en desuso que no se han vendido para aumentar el parque público de vivienda en régimen de alquiler social.

- Declaración las ciudades como libres de desahucios y desalojos en ocupaciones de casas inhabitadas e inutilizadas.

- Penalización de las prácticas de mobbing.

- Dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas. De forma retroactiva desde el comienzo de la crisis.

- Prohibición de la especulación inmobiliaria.

6. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:

- Retirada de los recortes planteados por el Gobierno de la Generalitat. Retirada de los planes de austeridad y recortes que afectan los servicios públicos a nivel estatal, europeo y global.

- Reestablecimiento de los servicios que ya han sido recortados en sanidad y educación

- Incremento de personal sanitario e infraestructuras para acabar con las listas de espera.

- Incremento de profesorado e infraestructuras para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.

- Garantizar realmente la la igualdad de oportunidades para el acceso a todos los niveles de educación, con independencia de la procedencia socioeconómica. Destinar los recursos públicos únicamente a la educación pública. Escuela laica y de calidad.

- Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.

- Transporte público asequible económicamente a todas las personas, de calidad y ecológicamente sostenible (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Servicios públicos y gratuitos de atención a la infancia y las personas con necesidades especiales de cuidado

- Prohibición de privatización de los servicios públicos

- Someter nuestra pertenencia a la OTAN a referéndum

7. LIBERTADES Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:

- No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde.

- Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación y de su independencia. Eliminación de las trabas legales que impiden ejercer el derecho de emisión de los medios comunitarios libres y sin ánimo de lucro. Eliminación de los monopolios de facto de los espacios radioeléctricos.

- Uso de software libre en las instituciones públicas para adecuarlas a la era digital con costes sostenibles.

- Retirada de la ordenanza del civismo: retirada de toda ordenanza que limita las libertades de movimiento y expresión.

- Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado (incluídas las leyes orgánicas y las directivas europeas) .

- Eliminación de las redadas a migrantes, retirada de la ley de extranjería y cierre de los Centro de Internamiento para extranjeros (CIE). Plenos derechos para migrante.

- Modificación de la Ley Electoral…. (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos: listas abiertas, elección directa de los regidores… (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Presupuestos participativos abrobados por la ciudadanía.

A continuación se hará alusión al cierre de algunas industrias y cuerpos profesionales. Pedimos la consecuente recolocación de estos profesionales o la reconversión de la actividad industrial de dichos sectores.

8. Medio ambiente

-El sistema económico no puede estar basado en el crecimiento indefinido. Esto no es sostenible.

- Soberanía alimentaria, fomento de la agricultura de los campesinos, no de las multinacionales. Fomento de la agricultura agro-ecológica. Suspensión de los transgénicos en base al principio de precaución, hasta resolver las incertidumbres sobre los impactos en el medio ambiente y la salud. Por una reforma agraria.

- Consumo responsable y comercio justo. Evitar los monopolios en la distribución garantizando el acceso de todos los productores.

- Con todas estas medidas y otras, alcanzar unos objetivos de reducción de emisiones de CO2 que vayan más allá del los del protocolo de Kyoto. Por una verdadera justicia climática.

LES RECEPTES GREGUES A LA CRISI ECONÒMICA

Grècia es despertava el passat 23 de febrer amb la convocatòria de la primera vaga general de l'any. Tenint en compte que l'any passat en foren una vuitena i que la conjuntura enguany no és massa favorable, tot fa suposar, que el 2011 anirà pel mateix camí. De fet, les mesures aplicades pel govern de Giorgos Papandreu, tot seguint les directrius del Fons Monetari Internacional (FMI), estan portant el país a una nova onada de movilitzacions.

Després de les revoltes que sacsejaren el país hel·lènic el desembre de l'any 2008, que serviren per mostrar el malestar general per la corrupció endèmica de l'estat i la frustració existent entre les generacions més joves, el país torna a entrar en una dinàmica continua de protestes. Una dinàmica que no ha deixat de reproduir-se de forma intermitent, patint una certa davallada durant l'aclaparadora victòria del partit socialista a les eleccions generals de l'octubre del 2009, però que altre vegada s'activà davant el descontentament per les diferents mesures d'austeritat aprovades pel nou govern, que suposaren entre d'altres coses, una retallada de les pensions, dels sous dels funcionaris i un increment de l'IVA, que en l'actualitat ja arriba el 23%. Unes manifestacions que tornaren a desinflar-se el maig passat, a causa de la tràgica mort de 3 empleats d'un banc d'Atenes, després de l'incendi provocat per l'impacte d'uns còctels molotov.

Amb tot, la impopularitat de les seves mesures, no foren suficients perquè el partit del govern notés el desgast que suposava la seva acció governamental durant les eleccions municipals del novembre passat, i el PASOK, es mantingué lleugerement per sobre Nea Demokratia com el partit més votat, encara que l'abstenció fou quasi del 50%, un fet insòlit a Grècia. L'apel·lació al discurs de la por del primer ministre, alertant del perill de fallida econòmica, si no guanyaven, causà el seu efecte.

La situació a Grècia ha arribat a un punt, on no hi ha setmana que algun sector econòmic es declari en vaga. Durant els dos últims mesos, farmàcies, enginyers, advocats, hospitals, mitjans de comunicació i transports públics han encapçalat les lluites més visibles contra les retallades laborals i la privatització del mercat. En un context, on la preocupació per la falta d'autonomia política de l'estat, ha fet que un personatge tant destacat com el compositor Mikis Theodorakis impulsi una plataforma ciutadana de salvació nacional, que sorgeixin associacions de caràcter localista a Atenes (“Atenistes”) i a Heraklion (“Minoistes”) per denunciar les condicions de degradació en el que es troben aquestes ciutats, o que es creï un moviment organitzat contra el pagament dels bitllets dels transports públics o contra l'allargament de les franquícies per l'explotació de les autopistes (“Jo no pago”).

Davant aquest malestar, no és estrany, que el dimecres, els carrers de les principals ciutats gregues s'omplissin altre cop de gent, amb un seguiment de la vaga semblant a la jornada del maig passat. Per si de cas, davant el perill d'una societat cada vegada més mobilitzada, l'estat grec, tal com denunciaven alguns mitjans de comunicació i partits polítics fa unes setmanes, està entrenant l'exèrcit per si fes falta reprimir els manifestants en un futur proper. “Hem correspost a la crisi econòmica, però no hem dominat la crisi social", deia fa uns dies en unes declaracions a France 2 el director del FMI . Doncs això, a Grècia ja es preparen per dominar-la.

Article publicat al diari Ara el diumenge 27 de febrer.

SENSE SENYAL

ESPANYA: UN PAÍS ANORMAL

Fa unes setmanes, el líder del Partit Popular es despenjava dient que Espanya no és un país normal per l'ús al Senat de les anomenades llengües perifèriques, entre les quals hi ha el català. Una afirmació que no puc més que corroborar: per què ha de voler aquest país, tractar les anomenades llengües cooficials (l'aranès o el bable no compten) com una riquesa més del seu patrimoni nacional, com fan a tall d'exemple: Finlàndia, Bèlgica, Suïssa o el Canadà? El més fàcil és fomentar la ignorància i l'estupidesa, i seguir com un país anormal, on la llengua s'ha convertit en el cavall de batalla (altre cop), del darrer atac del nacionalisme espanyol.

On 3 casos judicials són capaços de posar en dubte tot un sistema bilingüe d'aprenentatge que fa anys que funciona. I en canvi, ningú posa el crit al cel, quan un 40% de les demandes d'escolarització en català, fetes al País Valencià, són desateses. És més fàcil defensar el monolingüisme en nom de la sacra i santa pàtria, que introduir l'aprenentatge d'altres llengües dins els currículums de les escoles públiques, i és una llàstima, perquè de mètodes, cada cop n'hi han més.

Enlloc de defensar sense manies la cooficialitat de les altres llengües que també anomenen espanyoles a la UE, és més fàcil mantenir-les amb una situació de diglòssia. I fomentar al llarg del territori espanyol, unes imatges, i uns estereotips de llengües de segona, que no serveixen gairebé per res. “¿Però tú, cuándo decidiste empezar a hablar el catalán?”, em preguntaven encuriosits dos amics espanyols amb estudis universitaris fa un parell d'anys. “¡Ostiá! ¡Kafká en catalán!”, exclamava un altre amic doctor en física, al veure un llibre d'aquest escriptor txec a la taula de casa. I poso dos exemples simpàtics i de bona fe, per il·lustrar, fins a quin punt, pot arribar el desconeixement de la situació lingüística a casa nostra. Els paradigmes agressius i insultants, ni els esmento, qui més qui menys, en guarda uns quants a la memòria.

DE MAL EN PITJOR

De tant en tant vaig parlant en aquest bloc de la crisi i com aquesta afecta a Grècia, encara ara no havia escrit res de com afecta a l'estat espanyol, però els esdeveniments recents i les ganes, no m'han deixat cap altre opció.

Fa una setmana, la ministra d'Economia celebrava el fet d'haver col·locat una nova onada de bons de deute públic amb un tres i no res, com si els interessos els quals haurà de tornar el govern de torn, no fossin els més alts que fins ara ha hagut d'emetre l'estat. Una nova hipoteca sobre el cap dels ciutadans, que a la llarga, com altres coses, acabarem pagant.

També sento dir elogis al voltant dels treballadors de Nissan, que han acceptat congelar el seu sou fins la propera dècada a canvi que la multinacional japonesa s'avingui a construir un nou model de cotxe, al qual asseguren, com si existís la futurologia, garanteix la feina fins el 2024. Un fet que ja ha estat denunciat per CCOO com a xantatge, ja que segons afirmen, la fàbrica de Barcelona és l'única preparada per produir el nou model. Un fet que evidentment desconec, però que demostra un cop més, qui abans que res ha de pagar els plats trencats, en tota aquesta situació.

Recordo, els inicis dels noranta, quan Comisions i UGT pactaven amb el govern socialista i la patronal la reforma laboral que va conduir a una gran majoria de joves i dones a la precarietat, amb les empreses de treball temporal com a punta de llança, gràcies a l'introducció dels contractes d'obra i servei, que a grans trets, encara ara, es caracteritzen per obrir-te la porta del carrer quan a l'empresari de torn li ve de gust, de forma gratuïta o gairebé. Unes mesures que ja aleshores apel·laven a la necessitat de flexibilitzar el mercat laboral per tal de crear més llocs de treball. Avui dia, ja en veien els resultats, només fa falta acostar-se a una oficina de l'Inem.

Pocs anys després, amb l'arribada al poder del Partit Popular, s'aprovava la llei de liberalització del sòl, sota l'argument que d'aquesta forma baixarien els preus de l'habitatge. Res més lluny, l'anomenada cultura del “pelotazo”, ens ha portat una “ressaka” de conseqüències encara ara imprevisibles, tot i que ja podem apreciar alguns dels seus resultats.

Per altre banda, una de les patates calentes se situa al parlar de l'edat de jubilació i el comput global dels anys de cotització. Un parell de mesures encaminades a que treballem més i acabem cobrant menys, degut segons diuen a la fallida del sistema de pensions. Una de les seves causes en seria l'envelliment de la població, degut a l'augment de l'esperança de vida, que suposa que més gent cobri de l'estat, i que siguin menys els que aporten diners perquè es pugui mantenir aquesta estructura. Tot i ser poc competent amb la matèria, el que bonament proposo, és eliminar els sous vitalicis de tots els polítics i que retardem la seva edat de jubilació a un sou equiparable al de la resta de mortals, dins aquest grup inclouria també a molts banquers i altres col·lectius privilegiats, en el que podríem classificar com una sèrie de mesures de solidaritat interclassista ben entesa, és a dir, de d'alt cap a baix, i no com fins ara. Per capgirar aquesta tendència, també caldria posar a treballar a “Los Grandes de España”, i expropiar les seves propietats, no fos cas que es pensessin que són diferents. En el cas, que les autoritats competents, tal com em temo, ignorin el meu bloc i continuïn amb la tendència actual de seguir els consells de FMI's i companyia, puc ben assegurar, que d'aquí un temps, l'esperança de vida no serà un problema pel sistema de pensions, perquè aquesta haurà caigut en picat.