dissabte, d’agost 20, 2011

SAQUEJADORS D'AGOST

La setmana passada, Londres i altres ciutats angleses cremaven i eren saquejades per multituds de joves adolescents desencisats per unes expectatives de futur ben magres, cansats de la marginació i de les polítiques socials del seu país, encaminades més aviat a l'assistencialisme que no pas a una verdadera incorporació de les classes populars a la vida activa del país. L'esclat d'ira ha estat analitzat per molts com un fenomen irracional i descontrolat, on la repressió policial i el control de la xarxa serien l'únic mecanisme pertinent per acabar amb el caos que durant uns dies va reinar pels seus carrers. Pocs han estat, els que han vist en aquestes bullangues, analogies ben clares amb el que ha passat les útlimes dècades a moltes ciutats franceses, nordamericanes, gregues... i el més comú ha estat apel·lar a conflictes de caràcter racial i no sé quines altres mandangues.


I mentre els uns prenien i destruïen allò que cada vegada queda més lluny del seu abast, les agències de qualificació i els seus sequaços, abillats amb corbata i jaquetes de 21 botó, és dedicaven a enfonsar encara més, com si un grapat de voltors es tractés, l'economia global: una mena de cadàver putrefacte, que ningú gosa enterrar.


Humanament parlant, si comptabilitzéssim quines han estat les conseqüències que han ocasionat aquestes respectives accions i la resposta política que han comportat (policia en el primer cas, cap pel segon), quedarà un cop més, ben clar, qui mana aquí, i qui paga els plats trencats. Perquè ja fa massa temps, que tota aquesta tropa d'especuladors en massa, repliques exactes del Michael Douglas al “Wall Street” de l'Oliver Stone, fan i desfan com volen, quan el seu lloc seria com a mínim, asseure's davant d'un tribunal. Una proposta que ja fa temps que molta gent defensa, entre ells, dos premis nobel d'economia, Joseph Stiglitz y George Akerlof.