dimecres, de gener 26, 2011

DE MAL EN PITJOR



De tant en tant vaig parlant en aquest bloc de la crisi i com aquesta afecta a Grècia, encara ara no havia escrit res de com afecta a l'estat espanyol, però els esdeveniments recents i les ganes, no m'han deixat cap altre opció.


Fa una setmana, la ministra d'Economia celebrava el fet d'haver col·locat una nova onada de bons de deute públic amb un tres i no res, com si els interessos els quals haurà de tornar el govern de torn, no fossin els més alts que fins ara ha hagut d'emetre l'estat. Una nova hipoteca sobre el cap dels ciutadans, que a la llarga, com altres coses, acabarem pagant.


També sento dir elogis al voltant dels treballadors de Nissan, que han acceptat congelar el seu sou fins la propera dècada a canvi que la multinacional japonesa s'avingui a construir un nou model de cotxe, al qual asseguren, com si existís la futurologia, garanteix la feina fins el 2024. Un fet que ja ha estat denunciat per CCOO com a xantatge, ja que segons afirmen, la fàbrica de Barcelona és l'única preparada per produir el nou model. Un fet que evidentment desconec, però que demostra un cop més, qui abans que res ha de pagar els plats trencats, en tota aquesta situació.


Recordo, els inicis dels noranta, quan Comisions i UGT pactaven amb el govern socialista i la patronal la reforma laboral que va conduir a una gran majoria de joves i dones a la precarietat, amb les empreses de treball temporal com a punta de llança, gràcies a l'introducció dels contractes d'obra i servei, que a grans trets, encara ara, es caracteritzen per obrir-te la porta del carrer quan a l'empresari de torn li ve de gust, de forma gratuïta o gairebé. Unes mesures que ja aleshores apel·laven a la necessitat de flexibilitzar el mercat laboral per tal de crear més llocs de treball. Avui dia, ja en veien els resultats, només fa falta acostar-se a una oficina de l'Inem.


Pocs anys després, amb l'arribada al poder del Partit Popular, s'aprovava la llei de liberalització del sòl, sota l'argument que d'aquesta forma baixarien els preus de l'habitatge. Res més lluny, l'anomenada cultura del “pelotazo”, ens ha portat una “ressaka” de conseqüències encara ara imprevisibles, tot i que ja podem apreciar alguns dels seus resultats.


Per altre banda, una de les patates calentes se situa al parlar de l'edat de jubilació i el comput global dels anys de cotització. Un parell de mesures encaminades a que treballem més i acabem cobrant menys, degut segons diuen a la fallida del sistema de pensions. Una de les seves causes en seria l'envelliment de la població, degut a l'augment de l'esperança de vida, que suposa que més gent cobri de l'estat, i que siguin menys els que aporten diners perquè es pugui mantenir aquesta estructura. Tot i ser poc competent amb la matèria, el que bonament proposo, és eliminar els sous vitalicis de tots els polítics i que retardem la seva edat de jubilació a un sou equiparable al de la resta de mortals, dins aquest grup inclouria també a molts banquers i altres col·lectius privilegiats, en el que podríem classificar com una sèrie de mesures de solidaritat interclassista ben entesa, és a dir, de d'alt cap a baix, i no com fins ara. Per capgirar aquesta tendència, també caldria posar a treballar a “Los Grandes de España”, i expropiar les seves propietats, no fos cas que es pensessin que són diferents. En el cas, que les autoritats competents, tal com em temo, ignorin el meu bloc i continuïn amb la tendència actual de seguir els consells de FMI's i companyia, puc ben assegurar, que d'aquí un temps, l'esperança de vida no serà un problema pel sistema de pensions, perquè aquesta haurà caigut en picat.


dijous, de gener 20, 2011

EL LABERINT D'ARGELAGUER



Per aquells que vivim fora, les dates nadalenques són per la gran majoria de nosaltres uns dies de visita obligada a casa nostra, encara que aquestes siguin vistes amb un tuf de consumisme i hipocresia, però passar el dies 25 o 26, cap d'any o Reis per terres estrangeres (encara que amb el temps aquesta connotació es vagi desfent) és una experiència estranya, que aquells que l'hem viscut, intentem d'evitar.


Enguany, he tingut la sort de passar aquestes celebracions amb els familiars i amics de tota la vida, i com no, també he aprofitat per fer el turista un parell de dies per terres catalanes. Perdre'm per Girona, passejar pel llac de Banyoles i el seu casc antic arreglat recentment, arribar-me fins a Besalú on els aires medievals s'han quedat estancats entre les muralles del poble, no ha estat res, comparat amb la sorpresa que em va provocar la visita al laberint d'Argelaguer.


Pel que diuen les informacions de la xarxa i alguns amics, un bon dia fa més o menys 30 anys, Josep Pujiula, conegut pels veïns del poble com el “Garrell”, va començar a construir en un tros de terra que tenia, unes parcel·les pel seu bestiar i un espai per fer costellades amb els seus amics. Així, poc a poc i sense presses, com aquell qui no vol la cosa, aquest bon home va configurar una estructura a base de fustes d'acàcia i certs materials reciclats que actualment ocupen 4 torres, camins que s'entortolliguen entre ells, cabanes, ponts i un brollador d'aigua que acaba formant un bonic xaragall.


En Josep, a dia d'avui, encara va treballant sense presses al voltant d'aquesta teranyina que ell ha creat amb la seves mans i imaginació. Un món fantàstic de lliure accés, i que ja ha cridat l'atenció de diverses guies turístiques d'arreu del món. Un lloc i una persona davant dels quals, l'única cosa que puc fer, és treure'm el barret.

dijous, de gener 13, 2011

A COLLIR OLIVES

Quan arriba el mes de desembre, l'aire de Creta canvia de perfum, ja no és l'olor de la mar, ni de la fortor de les ovelles, ni tampoc la crema de protecció solar dels turistes o nadius, de punta a punta s'estén la ferum que desprenen les refinadores que trinxen les olives per elaborar la base de la cuina cretenca, l'oli.


Són poques les famílies que no tinguin un grapat d'oliveres i que durant aquests dies no es vegin ocupades en les tasques de la seva recol·lecció. L'excedent, els litres que sobren, que no seran utilitzats pel consum propi, són venuts a les cooperatives que l'embotellen per posar-lo al mercat. Encara que el seu baix preu (1,80) fa que el negoci sigui practicament nul.


Enguany la collita ha destacat per la contractació dels immigrants pakistanesos, que des de fa un any han arribat a l'illa (Atenes, la capital, ja no dóna per més) i que van ocupant lentament l'espai que els albanesos han anat deixant. Després d'anys sent la mà d'obra barata amb la qual s'ha alimentat la construcció i l'agricultura del país, se'n van, la crisi grega i la situació de millora que ha experimentat Albània des de la caiguda de la dictadura el 1991, ha fet que molts d'ells s'hagin plantejat tornar. Però bé, sempre hi hauran altres treballadors situats en els marges de la misèria i de l'explotació disposats a agafar al seu lloc, el lumpen continua sent un proveïdor excel·lent. Un treballador grec per una jornada de treball collint olives pot arribar a guanyar 50 euros, un albanès 35 i un pakistanès 20.