dijous, d’abril 26, 2012

L'ONADA NEOCON (I)


Divendres passat un home d'Heraklion de 54 anys, comptable i sense problemes econòmics, va decidir acabar amb la seva vida. En una nota deia: "No puc viure una vida que ens imposen". Dissabte era un mestre d'escola i sindicalista, Savvas Metikidis de 45 anys, qui decidia fer el mateix, en una acció carregada de contingut polític, tal com demostra la carta que deixà amb la clara voluntat de remoure les consciències dels seus conciutadans, tot emulant l'acció que realitzà ara fa un mes, Dimitri Xristoula, un jubilat de 77 anys, que just abans de disparar-se al cap a la plaça Syntagma d'Atenes, situada davant mateix del parlament, cridava :”No em suïcido, em maten!”. I abans d'ahir era un jove doctor en geologia de la universitat d'Atenes, el qual s'havia quedat sense plaça gràcies a les retallades... i la sagnia, continua oberta.

A Grècia, segons les dades oficials, l'any passat van suïcidar-se més de 1700 persones, una xifra que representa un augment del 40% respecte les dades que es disposen del 2010. I cal pensar que la xifra encara sigui molt més alta, tal com apuntava l'antropòleg Stanley Bradley, al comentar les dades obtingudes en la seva recerca en un poble de Castella durant els anys 70: “Suïcidar-se és un crim tant estatal com religiós, i els que maten no tenen el dret d'ésser enterrats al Campo Santo. Reconèixer una fi com aquesta, no només seria condemnar l'anima del finat, sinó influir eternament en la fama de la seva família. Per estalviar aquestes conseqüències, el poble segueix una norma molt coneguda a tota la Mediterrània, principalment a Itàlia on és anomenada omertà (Friedmann, 1967: 330); és a dir, davant el risc legal del món extern, el poble calla i es protegeix.” (Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia n.5 1984: 38)

dijous, d’abril 19, 2012

PER PRIMERA VEGADA PADRÍ


L'any 2007 s'estrenava a Grècia la pel·lícula “Per primera vegada padrí”, un film dirigit per Olga Malea i que comptà entre els seus guionistes principals amb Nikos Papandreu, el germà del “flamant” ex primer ministre grec, Iorgos Papandreu.


La pel·lícula en sí, no deixa de ser una comedieta entretinguda de diumenge a la tarda amb la qual un públic familiar pot passar una bona estona. Però allò que des del meu punt de vista mereix parar-hi atenció, és en la veracitat de la història que ens expliquen.

Ens situem en ple procés democratitzador de la societat grega després de la caiguda de la dictadura dels coronels, en un moment de reoganització de les forces polítiques del país. És en aquest context, quan Andreas Papandreu que acabava de tornar de l'exili fundà el PASOK (Partit Socialista Panhel·lènic) i començà a teixir aliances amb individus de diferents parts del territori hel·lènic. En el cas cretenc, tal com ens descriu la pel·lícula, quina és una de les pràctiques que segueix? Apadrinant un nen. El problema però, es planteja quan l'atepeïda agenda del polític l'impossibilita per acomplir amb el seu compromís. Davant aquest fet, decideix enviar-hi el seu fill Nikos, de només 7 anys i que en prou feines pot fer-se entendre amb el grec, ja que ha crescut en territori nord-americà (i una dada que no surt al film, la seva mare també és d'aquesta nacionalitat). El nen doncs, té la feixuga tasca d'extremar lligams amb un influent llinatge de l'illa per d'aquesta manera expandir el tentacles del partit en el territori. En un clar exemple de com ha funcionat el clientelisme dins la política grega i, com en el cas cretenc, justament per la seva organització social, ha estat abastament corrompuda per aquestes pràctiques que han aplicat les dues principals forces polítiques que han dirigit el país els últims 35 anys. La lleialtat política s'ha comprat mitjançant favors de tota mena, i les subvencions lligades al camp i a la ramaderia han estat el pa de cada dia les darreres dècades. Un dels moments més graciosos i reveladors de la pel·lícula, és quan el petit, ja ha arribat a Creta i superat el primer xoc, tant d'aquells que esperen el futur president del país com del protagonista que no acaba d'entendre ben bé on l'han enviat, es veu envoltat de caps de família que un a un van sol·licitant-li diferents favors, a canvi, s'entén, de la seva fidelitat.


Les relacions de patronatge i el clientalisme polític han estat abastament estudiades per les ciències socials. Des del meu punt de vista, l'extensió d'aquestes pràctiques en la societat grega ha esdevingut una de les causes de la crisi social actual que pateix el país (les altres són ben conegudes), que ha vist impotent com el que pretenia ser una forma de control de l'estat modern “burocràtic”, ha acabat convertint-se en un instrument de dominació.

dimecres, d’abril 11, 2012

L'EUROVEGAS



Com si haguessin trobat la gallina dels ous d'or, els nostres governants han quedat enlluernats davant la pompositat de les xifres que el senyor Sheldon Adelson ha posat sobre la taula. No importa gens ni mica quins són els interessos d'aquest senyor, que Catalunya se sembli cada cop més a un parc temàtic i, que en el fons, la viabilitat de la seva proposta sigui una condemna pel desenvolupament ben entès del país. Entre les veus que s'aixequen amb arguments en contra, m'ha arribat aquest dies per correu una breu carta que exposa clarament certs fets objectivables que ens haurien de fer pensar sobre les conseqüències de segons quines apostes (no és un joc). Malauradament la carta, no ha estat publicada a cap mitjà.

El govern de la Generalitat promou la instal·lació del complex EuroVegas al voltant de la ciutat de Barcelona. Segons el president, aquest projecte és crucial per al benestar futur del nostre país i conduirà a la creació de milers de llocs de treball. L'any 1931, el joc va ser legalitzat a l'estat de Nevada i va començar la construcció de casinos a la ciutat de Las Vegas.
Durant els anys quaranta, Las Vegas (i l'estat de Nevada) es van convertir en una atracció turística mundial lligada al joc.
Avui, setanta anys després, l'estat de Nevada ocupa la posició 46, entre els 50 estats de la Unió, pel que fa a la qualitat de les escoles; la número 42 pel que fa a la salut dels ciutadans, i la número 45 pel que fa a la proporció de joves amb títol universitari.
D'altra banda, en canvi, ocupa la tercera posició en nombre de crims violents i la segona en nombre d'execucions hipotecàries. Irònicament, ocupa la primera posició pel que fa a desocupació: és, amb diferència, l'estat amb l'índex d'atur més alt de tota la Unió.

Roderic Guigo
Centre de Regulacio Genòmica, Universitat Pompeu Fabra

Hem de tenir la ment oberta. Pero no tant perquè ens caigui el cervell.
Richard Feynman

dilluns, d’abril 02, 2012

UNA NIT PER HERAKLION

Heraklion, la capital de Creta, no és que sigui el paradigma de la ciutat ordenada i quadriculada, és justament el model antitètic al de la ciutat vitrina que tant agrada a les autoritats barcelonines de les darreres dècades, per dir-ho planerament. El seu pla urbanístic, inexistent, ens mostra una urb feta a empentes i rodolons pels seus habitants, un entremat d'edificis de formigó i cases de planta baixa envoltats per una esplèndida muralla veneciana i restes d'un passat otomà no gaire llunyà. En definitiva, un indret que s'ha guanyat a pols el ser reconegut com la ciutat del Quasimodo, el geperut de Notre Dame, tal com la defineixen diverses pintades escampades per les parets de la ciutat.


Però Heraklion té vida i sempre et pots deixar endur per un fet inesperat.

Dimecres passat es presentava en un local municipal un llibre dedicat a les cançons picants cretenques i vaig decidir treure-hi el cap. La sorpresa va venir al final, amb l'actuació de Solon Lekkas. Qui és el senyor Lekkas? Doncs un picapedrer de l'illa de Lesbos, que interpreta com ningú bona part del repertori musical provinent d'Àsia Menor. Un home que acompanyat sempre d'un got d'ouzo i el kouboloi, treu una veu des de la ronyonada que fa posar els pèls de punta, sobretot quan canta un amanes: la plasmació del dolor a través de la música.




Després de l'espectacle ofert pel Solon i la colla de músics que sempre l'acompanyen entusiasmats, vaig anar a parar a “La Brasarie”, un bar que ofereix sovint música en directe, a fer la mítica última copa, dic mítica perquè mai ho és. Allà actuava el llaütista Giorgos Manolakis, una de les joves promeses de la música cretenca, que des de l'any passat acompanya en la majoria de les seves actuacions al mestre de la música modal, Ross Daly. Tot i només veure la primera part, el Giorgos va deixar clar que ens seguirà sorprenent amb el seu repertori, barreja de la música de Creta més clàssica, amb peces que recorden reminiscències del flamenc o del jazz. Un autèntic luxe per l'illa.




I per si la nit no fos prou curta, al “Theorion”, un dels pocs locals amb una programació musical estable a la ciutat, hi tocava el Psarandonis. Què dir d'ell en poques línies? Sense ell la música cretenca dels darrers 30 anys seria com un cos amputat en el qual li falta una cama, ras i curt. Autodenominat com el Jimmy Hendrix de la lira, ha portat la música de l'illa arreu del món, fent-se un lloc entre els festivals de rock més internacionals, gràcies a l'apadrinament de l'indomable Nick Cave.




I així, com aquell qui no vol la cosa, enfilava cap al tard el camí a casa, desitjant un cop més, que quan torni a passejar-me per Barcelona, pugui sentir-me en una ciutat menys estilitzada i més geperuda, on sigui possible escoltar als músics locals de forma fàcil i gratuïta un dimecres qualsevol.


Publicat el mes de març al bloc de la revista Enderrock