divendres, de gener 20, 2012

VAN A POR NOSOTROS

Tot i que la meva formació mai va anar encaminada cap a l'estudi de les llengües, amb els anys, la curiositat envers aquest camp ha anat a més. I això, que durant la meva època a l'institut, havien estat una de les meves creus, fins i tot, durant el meu últim COU (en vaig fer més d'un), la professora de llengua catalana va despedir-se de mi dient-me que era un incompetent lingüístic, quan de fet, la incompetent era ella.

Així, doncs, amb els anys no és ni molt menys que m'hagi fet un poliglota però m'he anat endinsant en l'estudi d'algunes d'elles, tant sigui pels simple gust o per necessitat, o les dues coses a la vegada. Crec que el cas de la llengua castellana ha estat el més paradigmàtic. L'any 2003 vaig començar a ensenyar-la per primera vegada a alumnes grecs i des de llavors ençà ha estat el meu mitjà de supervivència per aquestes terres. Una manera digna de guanyar-me la vida i que m'ha permès al mateix temps, dedicar-me a allò que realment m'interessava.

El meu primer lloc de treball va ser l'Acadèmia Da Vinci a Tessalònica. Pel seu propietari era suficient que un servidor tingués un títol universitari espanyol i el pedigrí, per poder ser professor, i un servidor que a vegades pot ser molt agosarat va llençar-se a una nova aventura, davant unes condicions laborals impensables en qualsevol altre feina que pogués trobar per allà. Mare meva, aquells alumnes, pobrets, van ser els meus conillets d'índies. Feia les classes amb un anglès macarrònic (!), que ells s'encarregaven de corregir-me, perquè com la majoria de joves hel·lènics tenien un nivell força alt, i al mateix temps també m'ensenyaven una mica de grec, o sigui, una ganga pel professor. I el més estrany, algun alumne, encara va aprendre alguna cosa

Ara, que per les meves mans ja deuen haver passat un centenar d'alumnes de totes les edats, entre acadèmies i classes particulars, i que ja no utilitzo l'anglès com a llengua vehicular a les meves classes, encara intento sorprendre'm a mi mateix i a l'alumne a l'hora d'ensenyar un temps verbal, una preposició o el que faci falta, buscant exemples que puguin facilitar la comprensió d'algun concepte.

L'altre dia tocava explicar-li a la Caterina l'imperatiu, un mode que en grec només compta amb la segona persona del singular i del plural. I com qui no vol la cosa, el meu cervell va traslladar-me al Puerto Hurraco de Poblenou, una nit de fa 15 anys, sortint d'un concert d'Extremoduro a Zeleste amb una colla de joves despenjats d'Argentona, quan de sobte una mena de poema va sonar pels altaveus:

dimarts, de gener 10, 2012

NADALS GRECS




Vaig dir que no hi tornaria, hi ho he fet: he tornat a passar les vacances de Nadal a Grècia. L'aparició d'un nou membre a la família i un calendari laboral de la dona a mig fer, van impossibilitar gaudir d'aquestes dates a l'altra riba. I és que les coses com siguin, els grecs, això del Nadal no els és una festa tan nombrada com la nostra, a ells dóna'ls-hi la Pasqua. I no és que els manquin elements festius o celebracions vàries, però triar per triar, ells es queden amb la resurrecció i nosaltres amb el naixement de l'esperat messies, i encara que això, sembli una fotesa, es nota.


Evidentment, el dia de Nadal hi ha una bona menjada, normalment porc, però de Sant Esteve oblida-te'n. De tió i caganer, res de res, i l'arbre de Nadal ha aparegut fins i tot a Creta, on a la plaça central de la capital, n'hi havia un de ben gran, de plàstic, però ben gran. Això sí, la missa, aquí sense gall, també se celebra en hores intempestives i dura 4 hores, que per alguna cosa són ortodoxes.

L'espera pel canvi d'any és la cosa més ensopida del món, almenys per aquells que estem acostumats a entaforant-se els dotze grans de raïm a la boca. Aquí l'inici d'any es clou normalment jugant a cartes, i els que són més de la gresca surten de marxa, en una festa nocturna coneguda com a “rebelión” ( a qui se li va ocórrer posar aquest nom?).

El dia 1, és el dia més esperat per la quitxalla, ja que des de la Capadòcia arriba Sant Basilis carregat de regals. A les illes, aquest personatge germà bessó de Santa Klaus, Pares Noels i Sants Nicolaus... arriba amb vaixell. Un vaixell que des de fa dies, il·lumina els balcons i les places de la Grècia més illenca.

El dia 6, Ses Majestats d'Orient es troben per terres ibèriques i aquí no fan parada. L'Epifania és l'esdeveniment que tanca les celebracions nadalenques, i a la majoria de zones costaneres o fluvials, es costum recordar el dia que el Salvador va veure la llum, tirant una creu dins les fredes aigües gregues; que valents, un estol de nadadors famolencs per començar l'any amb bons auguris, intentarant d'endur-se a casa seva.