diumenge, d’octubre 12, 2008

LA MÚSICA DE CRETA: PERLA MEDITERRÀNIA


Enmig de les ones vinoses


"Creta és una terra en el mig de les ones vinoses, bella i fèrtil, banyada tota ella entorn; i hi ha homes, tants, que són infinits, i noranta ciutats" (Homer, Odissea 19, 172-174).


Situada al sud de la mar Egea, Creta (Kriti) compta amb una població estable de 650.000 habitants, és l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la Mediterrània. Es troba en una posició quasi equidistant d'Àsia i d'Europa. Una situació que la dota d'un clima i una geografia molt diversos, combinant tant elements característics d'Europa com d'Àfrica. Té una llargada de 260 quilòmetres, una amplada màxima de 60 al centre i mínima de 12 a l'istme de Ieràpetra, a la costa oriental. Un dels seus encants són els 1.000 quilòmetres de costa, amb platges de tota mena i gustos.


L'illa impressiona per ser tan muntanyosa i durant l'any és freqüent que la neu copi les seves muntanyes. Una serralada amb tres massisos la travessa longitudinalment: al centre l'Ida (2.456 m), a l'oest el Levkà (2.452 m) i a l'est l'altiplà del Dikte (2.148 m). Els cingles i els turons enllacen aquests tres grups entre boniques valls on predominen els cultius de vinyes i oliveres, per on circulen rieres i torrents, i s'estenen diverses planes, destacant la de Messarà, al sud de la província d'Heraklion (Càndia), la capital.


La presència del turisme des del anys setanta i l'entrada a la Unió Europea han anat modificant l'activitat econòmica, provocant la migració del camp cap a la ciutat. Tot i això, la ramaderia, una gran varietat de collites i productes agrícoles assegura l'autosuficiència de l'illa durant tot l'any.


La majoria de la població, com també les principals ciutats, es troben al llarg de la costa nord, molt menys abrupte, i amb la presència de ports naturals i badies. Aquest fet, com també el seu clima mediterrani, explicaria el desenvolupament i la major transcendència històrica d'aquesta àrea geogràfica respecte la del sud, molt més seca i càlida.


La seva localització privilegiada l'ha fet sempre protagonista, d'una manera o altra, dels diferents esdeveniments històrics que han marcat i marquen la Mediterrània oriental. Una plataforma geològica a la qual cap imperi ha volgut renunciar.

El reialme llegendari de Minos


Les primeres referències que tenim de Creta d'activitat humana es remunten al Neolític (6.000 aC), però no és fins al 3.000 aC, amb l'arribada de població d'Àsia Menor, que entra en un periode de desenvolupament que suposarà el naixement del que es coneix com la civilització minoica, per molts la primera d'Europa.


El seu nom obeeix al rei Minos, que segons la mitologia que hi ha sobre aquesta època era deixeble i fill de Zeus (el déu dels déus i criat a Creta). Era una societat jerarquitzada al voltant del rei, dividida segons el treball dels seus membres, és a dir, segons el seu prestigi i els seus recursos materials. Tots ells eren considerats ciutadans, i podien participar de la mateixa manera en la vida de la col·lectivitat. Les dones tenien un paper preponderant en el culte religiós edificat al voltant de la mare terra, una deessa que personificava la vegetació i la fertilitat.


Durant el primer mil·lenni aC es veié dominada per la influència de la Grècia continental, formant part des d'aquest moment del món hel·lènic, sense cap mena d'originalitat propia. L'illa caigué en certa decadència i marginació, i tampoc participà en les principals guerres que s'entaulaven a la Península.


A partir del 67 dC entrà a formar part de l'imperi Romà: el control de la pirateria i la proximitat amb Egipte, la dotaven d'un gran valor. Amb la divisió de l'Imperi, s'integrà a la part Oriental, amb capital a Constantinoble. Bizantina durant aquest període característic per l'expansió del cristianisme i domini del mediterrani, fou musulmana durant el segle IX i recuperada altre cop fins al 1204.


Des del segle XIII fins a la primera meitat del XVII, Venècia féu de Creta el seu punt estratègic pel control i l'expansió del comerç a la zona, a part d'aportar una gran empremta en la cultura i en el dialecte cretenc, molt ric en llatinismes. D'aquesta època són el pintor Domínikos Theotokópoulos (El Greco) i una de les joies de la literatura grega: Erotokritos, de Vintzentzos Kornaros.


Amb el setge (1648-1669) a la ciutat de Càndia, Creta sucumbí per complet al domini otomà fins al 1898. El domini fou acompanyat de revoltes contínues, seguint la tradició de lluita amb què els cretencs sempre han rebut els seus ocupants. El 1913, Creta s'uní definitivament a Grècia. Un dels efectes de la creació d'aquest nou estat i del conflicte amb la nova República Turca, fou l'intercanvi de població entre aquests dos estats, que acabà gairebé per complet amb la presència de cristians en el territori turc i de musulmans en el grec, un autèntic desastre.


La Segona Guerra Mundial també va fer estralls a l'illa. El 20 de maig de 1941 començà la "Batalla de Creta". Una ofensiva nazi per fer-se amb aquest enclavament i que topà amb la resistència heroica de la població durant deu dies. L'ocupació va ser cruel i durà fins al 1944. Aquest episodi va ser l'últim d'un seguit d'ocupacions i lluites que han marcat la història de l'illa, i que han deixat en la cultura popular una important petjada.

Una societat marcada per la religió

La religió té un paper preponderant en la societat grega i per extensió en la cretenca, la població en la seva majoria és cristiana ortodoxa. El bateig és el primer ritual en què participa un nou membre de la comunitat, un acte de presentació i d'afirmació davant la resta de la societat, que el reconeix com a individu i li atorga un nom, que fins aquell moment no té, i és anomenat com el 'nadó' (moro). El cançoner popular és ple de cançons de benvinguda al nounat i són moltes les celebracions després dels batejos on encara es canten. A Grècia és molt important la celebració onomàstica, és a dir, la del sant de cada individu, per contra el festeig de l'aniversari és poc corrent.

L'oficialització d'una relació sentimental passa la majoria de les vegades per una festa de prometatge i de presentació entre les dues famílies, amb un intercanvi de regals, i amb una vetllada on no hi falta la música, les danses, ni tampoc les cançons adreçades a la nova parella. Els casaments van marcar durant anys un ritual de pas, un canvi en l'estatus de la nova parella, que es desplaçaven de la llar familiar per constituir la seva pròpia. Tot i que aquest costum està canviant, sobretot en zones urbanes, l'enllaç matrimonial tard o d'hora és general i la celebració és també una important font d'ingressos per als nuvis, gràcies a la gran quantitat de convidats, sovint més de mil. La festa de celebració sempre va amenitzada per música cretenca i música grega més moderna, sempre acompanyada amb la seva dansa corresponent. En les zones rurals era comú que els nuvis fossin acompanyats pels músics fins a la porta de l'esglèsia i, normalment, els acompanyava un seguici amb tota la dot de la novia. En l'actualitat sobretot a la part occidental encara se segueix aquest costum.

Són molts els casaments i les festes patronals (glendi o paniguiria) que tenen com a lloc central de la festa la plaça del poble. Al mig de la plaça se situen els músics amb els instruments i al seu voltant les rotllanes dels balls. L'espai públic és l'escenari principal d'aquestes manifestacions. D'aquesta manera, el carrer es constitueix com un dels eixos conductors de la festivitat.

El calendari religiós i agrícola en menor part marquen les festivitats. Les festes de Nadal comencen el dia 24 al matí, quan grups d'infants van per places, carrers o cases cantant kalandes (nadales) a canvi d'una propina. Aquesta capta és repeteix el 31 de desembre i el 5 de gener, vigília de festes. L'altra festa destacada del cicle hivernal és el Carnaval (Apokries). A la ciutat de Rethymno se celebra la festa més concorreguda de l'illa i durant dies les diverses comparses ocupen els carrers d'aquesta ciutat amb una gran rua. Un dels festejos més particulars és el que se celebra a Gergeris amb la "Dansa de l'ós", un ball que vol imitar els firaires que recorrien l'illa tot fent ballar aquest animal.

La Setmana Santa és pels cristians ortodoxos el període més important de la seva doctrina, i és un moment de recolliment i celebració. El dissabte de Pasqua a la nit, moment de la resurrecció de Crist, són bastants els pobles que encenen fogueres per cremar a Judes. Un ninot fet de drap que corona una foguera i simbolitza l'apostol traïdor, el qual és cremat i sovint tirotejat. Aquesta nit tampoc falta la pirotècnia, i en certes localitats del país s'organitzen autèntiques batalles de petards. No és casual que a més d'una festa apareguin armes de foc i siguin utilitzades per tal d'expressar alegria. La quantitat de revoltes i guerres per les que ha passat Creta i Grècia els últims dos segles, han fet que la relació que tenen els cretencs amb les armes sigui bastant estreta.

La resta de l'any, el calendari està marcat per les festes patronals de cada poble o pels aplecs a les diverses ermites escampades pel territori. El 17 de juliol se celebra el romiatge més important de l'illa a Boni, al santuari de Santa Marina, que aplega peregrins que arriben a peu, fent penitència (descalços, arrossegant-se...) o en altres transports a retre prometença a la verge.

Els últims anys han proliferat les festes relacionades amb els productes agrícoles, des de la festa del meló a la de la xindria, o diverses festes del vi. A cap festa no hi falta aquest producte, ni tampoc el raiki, el destil·lat típic de l'illa i d'altres zones dels Balcans, la seva eleboració durant la tardor reuneix a amics i familiars al voltant d'aquest licor, el que es coneix com a Kazani.

Música lligada al dia a dia


La música a Creta està estretament lligada a la vida quotidiana dels seus habitants, i trobem manifestacions musicals en moltíssims àmbits de la vida. El variat repertori de cançons i balls formen un conjunt inseparable, una de les expressions més clares del dinamisme de la cultura popular. Encara que amb els anys, la influència d'un món globalitzat també han anat modificant els seus costums i la utilitat d'aquestes expressions. En el cas dels balls, per exemple, sempre havien estat una de les formes de galanteig i, avui en dia, aquest sentit s'ha vist desplaçat cap a altres àmbits. Tot i això, el ball continua essent una forma de sociabilitat, inseparable de la festa, de l'esdeveniment social que l'acompanya: bateig, casament, sant... Fins i tot, els infants des de ben petits aprenen a les escoles les danses i les cançons tradicionals de la seva àrea geogràfica i de la resta del país.


Existeixen al voltant de 23 danses (amb les seves variants), que es poden dividir en dues categories: els 'guerrers' pidichtos o els 'tranquils' syrtos. La majoria d'aquests balls són en rotllana sense tancar, i cada un d'ells té uns passos i un ritme a seguir. Els millors ballarins són els que improvisen i realitzen diverses figures, que difereixen segons el gènere i mostren els seus rols totalment diferenciats: la dona es desplaça subtilment, tancada en el seu propi espai i amb la mirada un xic baixa; l'home, en canvi, realitza grans moviments i salts, amb uns passos molt enèrgics i contundents.


Els balls més interpretats són: el maleviziotis (originari de Malevi), el syrtos (originari de Kissamos), el pentozalis (únicament masculí, ballat a tota l'illa en diferents variacions), el siganos (popular a tota l'illa, també coneguda com la dansa de la núvia) i la sousta (originari de Rethymno i es balla amb parella).
La majoria d'aquests balls són acompanyats de cançons on la temàtica general són l'amor i les passions. On es mostra amb gran claredat dos dels conceptes que identifiquen en gran part la societat cretenca: l'honor (timi) i la vergonya (dropi). I que en la seva expressió més bel·ligerant s'exemplifica algunes vegades amb la vendetta, o altrament coneguda com la venjança de sang. L'assassinat d'algun membre de la família (patrillinatge) o l'atac frontal a l'honor d'aquesta, ocasiona la resposta violenta de la part afectada per tal de restablir altre cop el seu honor. Una altra d'aquestes expressions serien els 'robatoris de nòvies': el no consentiment d'una relació sentimental per la banda paterna de la noia, propicia el 'segrest', la fugida voluntària d'aquesta amb la seva parella. Acció que pot acabar amb conseqüències ben diferents.


El dolor per la pèrdua d'un esser estimat també té la seva traducció en les myrologia (lletra perfumada), cançons de lament, interpretades per les dones durant el velatori, i l'única expressió musical interpretada pel gènere femení. També són elles les encarregades de preparar el menjar, per l'àpat que es realitza un cop acabat l'enterrament.


Fins fa poc més de cent anys, la música a Creta s'aprenia de forma autodidacta i amb l'experiència, parant l'orella del que feia el músic del poble del costat o el veí. No existeix cap peça escrita musicalment que tingui més de vuitanta anys, ni tampoc no hi ha cap treball exhaustiu d'etnomusicologia sobre la música de l'illa. Els últims anys s'han volgut relacionar certes danses minoiques amb alguna dansa actual, fet que respon molt més a un intent de legitimació i mitificació d'uns orígens, que a unes hipòtesis realment fonamentades. El que sí que es coneix, per exemple, és la influència de la música bizantina en la introducció de cants polifònics, tot i que la funció d'aquests eren induir un estat de misticisme i comunicació amb Déu. També, la influència veneciana amb l'aportació de la viola i el vers en pentadecasíl·labs i rima consonant en la literatura culta i popular. Tal com trobem en la poesia oral improvisada: les Mantinades, dos versos que poden fer referència a qualsevol fet i que sovint són acompanyats amb música. I la Rizitika, cançons a capela monofòniques de tradició oral, cantades principalment en les zones muntanyoses del Levkà pels pastors, de les quals se'n coneixen unes 800, i que es canten, segons la seva temàtica (amorosa, irònica, revolucionària...), amb una de les 32 melodies que existeixen.


Durant anys, les diferents localitats estaven incomunicades entre elles i per tant podien saber la música que es feia al poble del costat, però no el que hi havia més enllà. D'aquesta manera les relacions i la circulació de la música que es feia a altres zones, no va començar a modificar-se pràcticament fins l'arribada de la ràdio i l'aparició del vinil. És en aquest moment que podem parlar realment d'una consciència de la música de l'illa, d'un intercanvi cultural molt més ràpid i estret. Que afecta a la música (també cançons), les danses i els instruments propis de cada zona.


L'instrument més conegut de l'illa és la lira de tres cordes, encara que segons Ross Daly (un dels liristes més reconeguts) "aquesta no té més de 150 anys a Creta, tot i que no se sap exactament d'on prové, però si que és similar a altres instruments de corda que s'estenen des de Grècia fins a l'Índia". L'altre instrument més conegut és el llaüt cretenc amb vuit cordes dobles, i que segons Yorgos Xylouris 'Psarogiorgis' (llaütista) no té més de 200 anys. La skomadura (un orgue de la família de la gaita), la floguiera (una flauta de canya), el bulgaris o tambora (similar al zas), el daoulaki (un tímbal), la mandolina, el violí i la violira són els instruments amb una tradició musical més important.


L'arribada dels refugiats d'Àsia Menor durant els inicis del segle XX suposà l'entrada d'una amalgama d'altres melodies, tonalitats i ritmes a tot el país (la rebetika n'és el cas més conegut). Creta no en va ser una excepció i, Foustalieris, un dels grans bulgaristes, va ser qui millor va recollir aquests nous aires.

Durant els anys següents la música experimentà un procés de forta creativitat, que davallarà a partir dels anys seixanta, amb l'arribada d'altres sonoritats. El vals, la bossa nova... es deixaran sentir conjuntament amb la música local en la majoria de les celebracions. A inicis dels setanta, el fenomen del turisme buscant la idiosincràcia del lloc i la relació a través de la televisió amb la resta de Grècia, serviran de factors dinamitzadors i d'entrada d'una nova onada de músics. Conseqüència d'això en serà l'arribada d'un instrument com el buzuqui i la relació entre músics de l'illa i la resta del país, tal com és el cas paradigmàtic del compositor grec Yannis Markopoulos i el cretenc Nikos Xylouris, que van constituir una de les bandes sonores més importants contra la dictadura militar de Papadopoulos (1967-1973).


Avui dia, en paraules de Yorgos Xylouris, "les noves generacions intenten ser un enllaç entre Creta i el món", amb la creació de noves melodies i la relació amb altres músiques. En aquest sentit, la creació per part de Ross Daly del centre de formació musical Laberint (
www.labyrinthmusic.gr), ha suposat la trobada de músics locals amb altres músics d'arreu del món. També enguany s'ha pogut veure a l'illa un espectacle liderat pel lirista Sajarias Spiridakis amb músics grecs i espanyols, on la música cretenca i la flamenca dialogaven sobre l'escenari.

Tot i la influència de la música anglosaxona, el dinamisme de la música de Creta és fa palès al carrer amb la quantitat de cotxes que obsequien als vianants amb aquesta música a tot drap, la proliferació de revistes sobre aquesta temàtica, en la programació de les emissores de ràdio i les cadenes de televisió locals, les actuacions a les tavernes i sales amb música en directe (tant de Creta com de Grècia en general), i la sortida al mercat cada any, d'un nombre elevat de produccions musicals de l'illa.
Nota: Una part d'aquest text ha estat publicat al número 6 de la revista "Sons de la Mediterrània". Fotografies: Maro Chatzinikolau i Sistron (www.aerakis.net)

dimecres, de setembre 17, 2008

Enric, el Robin Jud estafador

Mireu abans:

Amics i amigues, companyes i companys
Sóc l'Enric, creador i redactor del butlletí
cat@moviments.cat. Aquesta setmana no hi ha el butlletí habitual, perquè és una data assenyalada. La propera setmana me'n tornaré a encarregar des d'alla on estigui, intentant tornar als dilluns com a l'inici.

Avui, 17 de setembre, faig pública l'acció de desobediència civil a la banca que portava més de 2 anys duent a terme.
Potser a hores d'ara ja ho sabeu, perquè la noticia ha sorprés a la premsa, i no hi hagut fins ara els filtres que ens trobem en d'altres ocasions.

He expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits. Incloent interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros que no pagaré.
Ha estat una acció individual d'insubmissió a la banca que he realitzat premeditadament per denunciar el sistema bancari i per destinar els diners a iniciatives que alertin de la crisi sistèmica que estem començant a viure, i que tractin de construir una alternativa de societat.

Es tracta d'una acció aliena a cap tipus de violència, que reivindico com una nova forma de desobediència civil, a l'alçada dels temps que corren. Quan el fiinançament al consum i l'especulació són dominants a la nostra societat, què millor que "robar" als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?

Podeu trobar tota la informació detallada d'aquesta acció a:http://polaris.moviments.net:8000/ca/he-robat-492000-euros-als-que-mes-ens-roben-denunciar-los-i-construir-alternatives-de-societat
i a les pàgines centrals de la publicació CRISI
També podeu contactar amb mi a
enric@enricduran.cat

CRISI: Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques" que aquest matí ha sortit al carrer i que a través de centenars de col·lectius i persones individuals que actuen com a voluntàries, s'està repartint a dia d'avui per més de 200 poblacions de Catalunya, i en menor mesura Illes Balears i Pais Valencià. De la publicació, de 20 pàgines, se n'han fet 200.000 exemplars, bona part dels quals seran repartits durant el dia d'avui. Com que volem que la notícia arribi a la gent del carrer sense ser filtrada pels mass media i és amb tots aquests exemplars, la pàgina web i l'ajuda i difusió de molta gent que ho volem aconseguir.

CRISI, centra les seves pàgines en explicar el rerafons de les diferents crisis de l'actualitat, així com en el poder de la banca, com estament central del sistema capitalista actual, que ostenta el privilegi de la creació de diners i amb aquest domina entre d'altres, empreses transnacionals, partits polítics i mitjans de comunicació. La publicació explica com, a partir del fet de la creació de diners, la banca roba als ciutadans i ciutadanes de múltiples maneres.

CRISI també dedica unes quantes pàgines a explicar el que fan els moviments socials per posar en marxa una alternativa al sistema actual.
Amb tot plegat, són 20 pàgines plenes d'informació que no hem vist mai junta en els mass media, doncs va en contra de les corporacions que els controlen i financien.
D'altra banda, per simbolitzar que aquesta és una acció que tot i que l'ha fet una persona, n'hi ha moltes que estan d'acord amb la seva ètica, s'ha escollit un antifaç verd com a símbol de l'acció, dels quals veureu que algunes persones els porten posats quan reparteixen els diaris.

La publicació del 17-S inclou les següents convocatòries en les que esperem comptar amb la vostra participació:
Dimecres 17 de 21:50 a 22h APAGADA MUNDIAL perquè respiri el planeta
i CASSOLADA Contra el creixement dels bancs que no és el nostre.....
APAGA LA LLUM, NO PAGUIS ELS DEUTES I ENCÉN LA CASSOLA!!

Divendres 19 de setembre a les 20h davant la plaça de l'ajuntament del teu poble o ciutat.
Si aquesta publicació no t 'ha deixat indiferent, comparteix la teva indignació amb la gent!!
Pots portar pancartes, cassoles, instruments, focs artificials...el que vulguis!
EXPRESSA'T!!!

També pots baixar-te el manifest a la web del 17 S i fer-lo còrrer juntament amb la publicació.
Finalment si vols repartir o que et fem arribar exemplars de CRISI, ens els pots demanar a través del correu electrònic
info@17-s.info o al telèfon 605823343. Hem treballat perquè se'n reparteixin molts el dia 17, però igualment els propers dies també se'n continuaran repartint.

La pàgina web de la publicació és http://www.17-s.info
(pàciencia si va a poc a poc, s'estan reben centenars de visites al mateix temps...)

dimarts, d’agost 05, 2008

HERAKLION: LA CIUTAT GEPERUDA


Una de les coses que sorprèn als visitants de la capital de Creta, és la seva fisonomia, la seva estructura, la forma que ha anat agafant. Una ciutat que amb els anys s'ha fet sense cap mena d'ordre, sense planificació, vaja, que posaria malalt qualsevol urbanista de qualsevol capital europea. L'autoconstrucció (allò de jo m'ho faig i m'ho desfaig de la manera que em dóna la gana i pugui) a Grècia, ha estat durant anys una autèntica plaga i són moltíssimes les cases de construcció il·legal. Podríem dir, que si el govern es decidís a tirar a terra tots els edificis del país que no tenen papers, més de la meitat del població es quedaria literalment al carrer. Primer l'onada migratòria provinent d'Àsia Menor durant els anys 20, i després el desplaçament de la gent del camp cap a la ciutat, va fer sorgir aquest model tan característic de la moderna polis grega. Així és molt fàcil veure un monument amb centenars o fins i tot milers anys d'història envoltat d'edificis, encerclat per un laberint de carrers o perdut enmig d'una cantonada sense nom.
·
Per a mi, Heraklion és el paradigma més clar d'aquest prototipus de ciutat, feta al lliure arbitri d'aquells que hi anaven arribant, és una massa de més de 300.000 habitants que s'estén pel centre de la costa nord de l'illa. Pels seus carrers entortolligats, s'exemplifica la lluita entre el cotxe i el vianant, entre els monuments històrics que demanen atenció i el patí d'un veí que vol eixemplar-se, una ciutat que mentre es transforma esborra tristament el seu passat. Però que en contraposició a tantes ciutats de la ben posada Europa, té vida. No és una ciutat-vitrina, un decorat preparat perquè hi passegin els turistes, Heraklion encara no es cap marca, no és Barcelona. És a dir, un lloc on pots prendre tranquil·lament una cervesa al banc d'una plaça sense que vingui la policia (de fet n'hi molt poca) per posar-te una multa, on els veïns poden fer-la petar als portals de casa seva i on els aparadors de les botigues pràcticament no tenen reixes. No és que vulgui fer una apologia del desordre, de la deixadesa, o del deixar fer a la babalà, però realment prefereixo una ciutat quasi anàrquica, a una altra sotmesa als interessos de la borsa.

Fotografia d'una pintada en una paret de la capital cretenca: "Heraklion la ciutat cuasimòdica"

dilluns, de juliol 14, 2008

CASAMENT A ANOGIA

Dissabte 7 de juliol, 17:26 hores, enfilem coll amunt per carretera fins arribar a Anogia als peus del Mont Ida. Resseguim el poble en busca de cotxes amuntegats i mal aparcats, i parem l'orella per veure si sentim alguna tonada musical. Ja hi som! Deixem el cotxe i ens dirigim en direcció a la música. Arribem a la plaça del poble, a un cantó a l'absis de l'església un escenari amb quatre músics (lira, llaüt, mandolina i askomadoura (la gaita local)) i al centre una rotllana de dansaires amb els trajos tradicionals cretencs. Ja han començat els preparatius del casament! Quatre bancs metàl·lics s'amunteguen sota les moreres de la plaça, no hi han quasi taules. Molts dels convidats porten un fulard blanc fet de punt sobre les espatlles, és un dels detalls que ens indica que estem en un casament.

De cop para la música i hi ha certa confusió (o més aviat la confusió la tinc jo), una gentada sobretot d'homes marxa per un extrem de la plaça, els seguim... ens dirigim a casa del nuvi tot entonant no sé quina cançó especial per l'ocasió. Un cop el tenim (se senten quatre trets d'alegria), continuem cantant, i els músics (lira i mandolina) al capdavant encapçalen el seguici. Ara anem a buscar la núvia, i ens ofereixen a banda i banda del camí xíndria i xai. Ja tenim la parella completa.

Casament a Anogia (II)

Comença la cerimònia i a l'església només hi han quatre gats... la gent s'ha quedat a fora. Una de les excepcionalitats del casori és que hi han tres padrins, la parella són de dues grans famílies de la localitat i l'esdeveniment s'ho mereix. Un cop acabat l'acte litúrgic, el nou matrimoni s'espera a una de les sortides de l'església en companyia de familiars i un padrí. Així, un a un, anem passant per felicitar-los i deixar a una safata un sobret (fakelaki) amb calerons.

Diuen que s'esperen més de 5 mil persones, potser per això els nuvis, un cop acabades les felicitacions a la porta de l'església s'han dirigit cap a la seva nova llar, on a part de convidar als parents més propers i als padrins, han seguit rebent allà les felicitacions de més convidats i més sobrets.

Casament a Anogia (III)

A la plaça continua la gatzara i les rotllanes de ballarins no paren una darrere l'altre. Els músics tenen una caixa just al davant de l'escenari, on a cada nova cançó, aquells qui han sol·licitat el ball deixen un bon feix de bitllets.

La gent s'amuntega entre els quatre banquets que hi han instal·lats mentre la carn de xai, el vi i la xíndria s'acumula sobre les taules. No hi han ni plats, ni coberts, només quatre ganivets per si amb les mans no n'hi ha prou.

La gent està contenta i el casament és una autèntica festa, on la música marca la pauta del que succeeix. Arriben els nuvis originant un gran rebombori i es posen al mig de la plaça i ballen amb la companyia dels padrins i aquell que vulgui afegir-s'hi.

La festa destaca per l'organització marcadament masculina: són ells els qui porten la xíndria amunt i avall, qui couen el xai i el reparteixen entre taules (més aviat tiren), i els que carreguen les garrafes de vi. Tot i que pugui semblar un tòpic, no crec que les dones fessin les coses tan barroerament, però de fet, la presentació és el que menys compte, la qüestió és afartar-se, i suar després a la pista.

Són les tres de la nit i nosaltres enfilem el camí de tornada cap a casa, la cosa va a més i si no marxem ara, no marxarem mai. És una llàstima no veure com s'acaba.

divendres, de juliol 04, 2008

LA FESTA DEL "KLYDONAS"

El 24 o 25 de juny era recurrent a Creta la celebració del Klydonas. Una festa en la qual les noies del poble que no estaven casades, és a dir eren verges (en un principi), feien el trajecte entre una font i la seva població amb un atuell i la boca plens d'aigua. Durant aquest trajecte, els nois les empaitaven i intentaven fer-les riure o parlar. Elles havien de mantenir la serenor i intentar no perdre ni un bri d'aigua fins arribar al poble, on deixaven el recipient i ja podien tranquilament comunicar-se. A dins però, cada una hi amagava un objecte personal el qual era tret posteriorment davant l'expectació general del públic assistent, que no sabia en cap cas a qui pertanyia. Llavors un versificador improvisava una matinada (composició poètica típica cretenca) referint-se a l'objecte, les característiques de la seva propietària i el seu futur. Després la noia en qüestió reclamava la possessió altre vegada de l'objecte, davant la sorpresa dels assistents en saber de qui era i les característiques que se li havien atribuït. Així funcionava aquest innocent joc, que culminava com no podia ser d'altre manera amb música i ball.

La festa del "Klydonas" a Milatos (descripció)

En l'actualitat aquesta festa o bé s'ha perdut, s'ha convertit en una mena d'icona virtual per turistes o nostàlgics, o ha esdevingut un joc pels infants. És aquest últim cas el que vaig poder veure l'altre dia a la localitat de Milatos. L'aigua en l'actualitat ja no es va a buscar a la font, d'aquesta manera un gerro es dipositat al centre de la plaça del poble, on la canalla va passant i va deixant alguna cosa que els identifiqui: des d'una piloteta, un clauer, un braçalet de plàstic, ... Després, enmig de l'àpat organitzat per la gent del poble, una mà mancada de malícia treu una a una totes les cosetes que s'amaguen dins del recipient, davant l'emoció de la mainada en veure que allò sostret és seu i sentir com se li dedica una matinada.

La festa del "Klydonas" a Milatos


dilluns, de maig 26, 2008

PRIMER DE MAIG

Com molta gent sap, el Primer de Maig és internacionalment conegut com el Dia dels Treballadors o Festa del Treball. Diada reivindicativa (en principi) en la qual els pencaires continuem reclamant la millora dels nostres drets, i es commemora la lluita que iniciaren els obrers de Chicago, que també un dia com aquest de l'any 1886, van sortir al carrer per demanar entre d'altres coses, la jornada laboral de 8 hores.

Però, el mes de maig, a casa nostra o a les ribes de la Mediterrània també és el mes de la flor, quan la natura desplega tot el seu potencial i ens mostra que la vida un cop més fa el seu cicle. Als Països Catalans tenim diverses festes relacionades amb la natura durant aquest dies, des de les catifes del Corpus a les festes de l'arbre de maig. A Grècia una de les festivitats més importants al voltant de la natura se celebra el Primer de Maig (Protomaia) i té com a eix central la flor. Durant aquest dia, són molts els grecs que es desplacen als prats per fer corones i rams de flors per col·locar-los a les balconades, finestres o portes de les cases. Així de forma pública es dóna la benvinguda a la primavera. Les corones i els rams restaran a les cases fins l'arribada de l'estiu, llavors, durant els primers dies del solstici, a moltes localitats del país, grups de quitxalla de forma improvisada o organitzada, passaran a recollir les flors ja seques per cremar-les en una foguera (com el nostre sant Joan). Així, de forma simbòlica es dóna entrada a l'estiu, l'estació més calenta, i es fa desaparèixer allò que ja no existeix, que no té vida.

No és que durant aquest dia no hi hagin manifestacions sindicals o no se celebri el dia del Treball, o que no hi hagin ciutadans grecs amb consciència de classe, però en el Congrés de la Internacional Socialista de 1889 (quan es va escollir la famosa data), ningú va pensar que pels grecs aquest dia ja era festiu, i això de l'ecologisme encara estava a les beceroles. Els socialistes anaven de roig, i això d'afegir-hi altres tonalitats com el verd i el violeta encara no havia arribat. Llàstima, perquè acostar-se per un dia a la natura i fer corones de flors, enlloc d'anar fer segons quins papers i amb segons quines companyies, també pot ser ben revolucionari, o si voleu (per si la paraula us a sembla massa grossa), més digne.

dilluns, d’abril 14, 2008

KALY SARAKOSTY (BONA QUARESMA)



Arribo a Gergeri per veure la celebració d'una de les festes més concorregudes del calendari festiu hivernal: el Carnaval ("Apokries"). Som al primer dilluns de Quaresma, els catòlics, ara tot just són apunt d'acabar-la i nosaltres ara la comencem. Enguany la diferència entre els calendaris és de més d'un mes, tal com toca cada quatre anys, quan és de traspàs.


Només arribar al poble pel carrer principal ja ens conviden a uns gotets de raiki, no hi ha res millor per entrar a l'ambient. Al mig del poble hi han un escenari instal.lat amb músics tocant. Faig unes quantes voltes pel poble, tot esperant que comenci un dels carnavals més particulars de l'illa, almenys això m'han dit. M'interesa veure el "Ball de l'ós", una dansa que només es balla aquí, i vol escenificar (això diuen) els grups ambulants que recorrien l'illa tot fent ballar aquest animal per tal de divertir els illencs. Pregunto quant ha de començar la gatzara i em contesten que quan sigui el moment ja ho notaré... no hi ha horari... com que no hi ha res millor a fer, m'aturo a una de les taules instal·lades pel poble per omplir-me un plat amb olives, pastanagues, col, tramussos i el got amb raiki... la carn i el peix avui queda prohibida.


De cop, sento el murmuri de la gent i veig arribar des de la llunyania una comparsa de gitanes amb un gramòfon anunciant l'inici de l'espectacle... de cop darrere seu m'apareixen uns homes abillats amb pells d'animal, plens d'escallots lligats a la cintura, la cara embetumada, i fent una dansa que si em diuen que es del Paleolític inferior m'ho crec. Pel que aconsegueixo informar-me són de Drama, una ciutat del nord del país, que ha estat convidada per la colla de mamífers local. Realitzen el que es coneix també com el "Ball de l'ós", segons els ballarins, una antiga dansa que vol imitar als óssos quan es desperten després de l'hivernació. A Prats de Molló i altres localitats del Pirineu en fan una de molt semblant, com també almenys que jo sapiga a alguns pobles de Croàcia ... Com se sap, els óssos un cop es desperten tenen dues obsessions: la gana i poder calmar les hormones. I el fet es que artísticament parlant no ho podien fer millor. Després passa la colla local, aquests abillats amb pells de xai, i no tant bruts com la colla anterior, l'espectacle i el caos es considerable, es nota de llarg que juguen en terreny propi... la gent s'esvera i jo també.

A partir d'aquest moment pel meu davant passen un seguit de personatges, que semblen sortits de vés a saber quina auca... em retiro a la tarda sota unes oliveres amb companyia d'uns amics... avui, "dilluns de purificació" menjarem de tot, menys d'aquells animals que tinguin sang (aquells que tenen diners aprofiten per fer una mariscada).
I un cop més, el cel que cobreix Grècia s'omple de milers d'estels que s'enlairen amunt capitanejats pels infants, que contents veuen com per un dia s'enfila ben amunt l'escut del seu equip de futbol.

Fotografia: Els óssos de Drama.

dijous, de març 27, 2008

MENTIDA PODRIDA

"Última hora:

La proposta al Congrés de la coalició formada per PFV/PPM (Partit Falsejador de la Veritat i el Partit Propagador de la Mentida) per declarar un cop l'any el dia nacional de la mentida, ha estat plenament acceptada pels membres de les diferents formacions de l'hemicicle; tots els representants han estat d'acord amb la importància significativa que ha tingut aquesta paraula i el que se n'esdevé, és a dir, l'acte de mentir, en la construcció del país i del propi progrés de la humanitat. El mateix president sol·licitarà a l'Organització de Nacions Podrides (ONP) la internacionalització d'aquest dia, així tot el món podrà celebrar amb joia la falsedat de la seves vides. La totalitat de les principals potències mundials, mitjançant els ministres de publicitat i màrqueting, ja han expressat per endavant la seva adhesió a aquesta proposta i han elogiat els nostres mandataris per una idea tan brillant; altrament, diferents institucions financeres han anunciat el seu interès a patrocinar els futurs actes de la celebració, que de ben segur serà molt especial per a tots els ciutadans. Segons les informacions arribades a la nostra redacció, de moment ja hi ha confirmada la inauguració de diverses places i avingudes amb el nom d'aquesta futura diada a les capitals de molts estats, i també l'elecció del mentider i la mentidera de l'any, apart d'un guardó honorífic a la trajectòria d'algun mentider reconegut. D'altres assenyalen la possibilitat d'un concert benèfic per a les víctimes de les certeses més catastròfiques: els morts de gana, els afectats per alguna guerra i, fins i tot, els pobrets que no poden arribar a final de mes, però tot això només són especulacions i aquestes informacions encara s'han de confirmar.

Tot i que diferents grups antimentida ja han anunciat la seva oposició a aquesta festa ciutadana i mobilitzacions per demanar el dia internacional dels anti, el govern no està preocupat pel desenllaç de les seves actuacions i el propi primer ministre ha deixat clar que aquest aspecte és només assumpte de l'exèrcit.

I fins aquí aquesta última hora.  

Informa Roc Sinomescoltes per Ràdio Veritat"

dilluns, de març 17, 2008

MANIFEST DEL C.S.O.A LA FIBRA ENFRONT L'IMMINENT DESALLOTJAMENT

Altra volta amenaçats, altra volta en perill.De nou, ajuntament, capital i forces de repressió s'uneixen per intentar acabar amb un centre social okupat a la ciutat, ara li toca a la Fibra.Han passat gairebé mil dies des d'aquell 9 de juliol de 2005, i mil dies d'il·lusió i de treball donen per a molt. En aquest temps s'ha intentat generar un espai obert pel barri i per la ciutat, un espai autònom i autogestionat, on milers de persones hi han passat, hi ha debatut i hi ha conviscut, d'igual a igual, sense restriccions. Hi hem vist néixer moltes assemblees, grups, espectacles i solidaritats;hem vist com d'una terra erma i deixada se'n feien horts pel barri; hem vist com d'un espai, abans mort, en sorgia la màgia del circ; com un espai abans abandonat servia ara com a vivenda per desenes de persones,que d'altre manera quedaven exposades a l'exclusió; hem seguit lluitant per una comunicació lliure i compartida, que ens enriqueix a totes; i hi hem crescut col·lectiva i individualment. Certament, però, no tot han estat flors i violes, també hi han hagut conflictes, projectes fracassats, moments d'estancament i mancances,però això ens ha enriquit, ens ha fet més fortes i ens ha permès d'aprendre dels nostres errors.

El conflicte porta al debat, el debat a les idees, les idees a la pràctica, i aquest, creiem, és el camí del canvi, si més no el que nosaltres seguim, sense líders, sempre amb respecte, però amb un objectiu molt clar, canviar l'actual sistema que ens oprimeix.

No són els mil dies el què els molesta, sinó el què s'hi ha fet, la influència que en genera el barri i a la ciutat (ens ho demostre experiències passades, com la de l'antic C.S.O.A. l'Estella que desprésde ser desallotjat i destruït porta tres anys essent un trist solar sense ús, o la del C.S.O.A. la Drogueria i les vivendes okupades del Carreró que després d'un any i mig continuen tapiades i sense ús).

Ens volen gestionar les vides, volen que ens mantinguem en silenci,adormits, però la Fibra, com d'altres espais a la ciutat, és una espurna en la foscor. Quan intentes (a)dormir una petita espurna molesta,intranquil·litza, desvetlla.

No ens desperten les campanes, ni les cornetes electorals, ni la doctrina comunicativa; ens desperten els somnis, les idees, la convicció en la lluita, l'inconformisme. És per això que ens volen apagar, que ensvolen silenciar, perquè temen l'exuberància d'una societat sense por.Però erren, la ciutat és plena d'espurnes, de fars minúsculs que poden esdevenir encegadors, i perquè no dir-ho, encisadors.

Ens volen robar un espai, però l'espurna no s'apagarà, ja que es manté just allà on no poden abarcar-la, en la consciència. Així que mal que els pesi, des de l'assemblea de la Fibra i de tots els col·lectius, moviments socials i persones que hi participem, seguirem lluitant, seguirem creant i seguirem cridant.

DE LA FIBRA NO ENS MOUREM
NO ENS TOQUEU LA FIBRA,
AQUÍ ENS PLANTEM.

NO AL DESALLOTJAMENT DEL CSOA LA FIBRA.

Dijous 27 de Març a les 12:30h judici, al Jutjat d'instrucció nº 6 deMataró. Ens demanen una caució de 30.000 euros per poder-nos defensar.
És que temen la nostra veu?Manifestació, dissabte 29 de març 17h Plaça Gran, davant de la Drogueria. Concentració el dia del dessallotjament 20h, davant de la Fibra (Plaça Pintor Cusachs)


Fes alguna cosa, participa activament de les properes convocatòries, o encara millor, organitza alguna acció de suport per més petita que sigui.

Gràcies a totes.