dijous, de desembre 22, 2011

LA POR A OBRIR ELS ULLS

La cultura popular està farcida de personatges fantàstics i misteriosos que amenacen sovint amb els seus actes als més menuts de la casa. Qui ha vist mai l'home del sac? És el drapaire que cantava en Serrat? És un senyor amb barba, que recull els nens dolents i se'ls menja? Ningú sap qui és, i només per aquest fet, l'imaginari col·lectiu l'alimenta de les pitjors qualitats, per tal d'assegurar-se, només amb anomenar el seu nom, que la mainada, atemorits per la seva presència, faran cas a les exigències o prerrogatives dels més grans, sovint cansats que no hi hagi punyetera manera que se'ls escolti.


Aquest recurs, no és ni molt menys, patrimoni exclusiu dels catalans, i en diferents societats apareixen personatges enigmàtics disposats a posar la por al cos als més petits. Qui no ha sentit a parlar mai del “Coco”? Aquell que si no dorms, vindrà i et menjarà. O del “bicho papão”, un altre personatge, amb la capacitat de transformar-se en qualsevol insecte monstruós, que corre per les teulades de Portugal, amb la capacitat d'engolir als nens que no dormen. I que a Grècia anomenen “Mesimeras”, i que apareix quan la quitxalla no dorm la migdiada, perquè si no es porten bé, sempre queda el recurs de cridar al temible “Baboulas”. Els nens alemanys, tampoc se'n salven, i tenen en l'enigmàtic “Sandmann” el seu enemic principal alhora d'anar el llit i tancar els ulls, perquè si no ho fan, els hi omplirà de sorra. De fet, em sembla que d'aquests fantasmes terribles, en tenim a grapats arreu del planeta, en una mostra més que els humans, en el fons, tampoc som tan diferents, i ens uneix un subsconscient col·lectiu comú (identical), per dir-ho en paraules de T. Jung, o unes estructures de pensament que actuen a nivell inconscient i són universals, que diria el mestre Lévi-Strauss. Uns fantasmes imaginaris creats pels més grans i alimentats per les fantasies dels més petits, i que funcionen gràcies a la por, com un mitjà per a condicionar les actituds individuals.


Guardant les distàncies, la psiquiatria també ha utilitzat des de fa temps, els elèctrodes, com una mesura per intentar curar malalties com la bipolaritat, la depressió o certes formes d'ansietat, amb un intent de condicionar mitjançant el xoc, les formes de conducta dels seus pacients. Amb resultats dispars, les crítiques al mètode, no han parat des del seu ús. El tractament deshumanitzant dels pacients i l'amnèsia provocada en els seus records, són els arguments més recurrents per al seu rebuig.


En l'estat actual de les coses, el xoc i la por, s'han convertit en mecanismes de control social, ja no són mers estratègies que intenten reconduir l'actitud individual de les persones, tal com denunciava la periodista Naomi Klein en el seu llibre “La doctrina del shock”. És el pànic davant la catàstrofe, alimentat per una premsa sensacionalista que genera un clima propici a l'estrès, i a la inacció, tal com assenyala el filòsof Slavoj Zizeck. Una por al buit, que les agències de qualificació s'encarreguen de propiciar una vegada rere l'altra, encarnant a la perfecció, la figura del policia dolent, que amenaça als estats amb la puntuació més baixa si no fan correctement els deures. Uns deures que inevitablament suposen retallades en la despesa pública i la reducció dels drets dels ciutadans, mentre els causants d'aquesta orgia financera, en la qual vivim, continuen impunement omplint-se les butxaques. La por a morir cruspits qualsevol dia, per un monstre anomenat Moody's, Fitch o Standard and Poor's (el nom no podia tenir més conya) ens fa acceptar el que sigui, al preu que sigui, i tancar els ulls per dormir, encara que sigui per somiar un malson.

dimarts, de desembre 13, 2011

CASABLANCA

Quan les notícies només ens bombardegen amb despropòsits, l'entorn es mostra cansat i quasi sense esma, i no hi ha conversa en la qual es pugui defugir de la paraula crisi, anar al cinema cada dilluns s'ha convertit per a mi en un ritual indispensable. En una bombolla d'aire fresc, que només trobo a la sala de fusta del Vintzenso Kornarou, a casa amb el meu fill i la dona, i molt de tant en tant, amb algun amic. Ahir dilluns, l'afegit era la gràcia de poder veure, després de molts anys, Casablanca a la gran pantalla. El film, dirigit magistralment per Michael Curtiz, té tot allò que una bona pel·lícula hauria de tenir, és perfecte. No només la magnífica interpretació d'en Bogart, la presència captivadora d'Ingrid Bergman, la música, la relació i el conflicte entre la virtut i l'amor, un punt de melodrama, l'ambientació, l'espai de liminalitat que representa Casablanca, el suspens, breus tocs de comicitat... repeteixo, ho té tot. I no m'allargaré, perquè de la pel·lícula ja s'ha escrit, i molt. Potser per això, ahir, les dues sessions del Kornarou dedicades al clàssic, estaven plenes a rebentar. Veure la sala per primera vegada plena de gent de totes les edats a l'espera d'un “torna-la a tocar Sam” o “sempre ens quedarà París”, m'omplí d'optimisme i de satisfacció.


Que un dilluns al vespre a Heraklion, a la sala d'un cinema no hi càpiga ni una agulla per a veure un clàssic, vol dir que potser la cosa, no està tan fotuda.



dimarts, de desembre 06, 2011

ARGENTONINS FORA VILA (II)

La crisi no només és grega


Recentment hi ha un xic més d'informació del que passa al país, degut a la famosa crisi. Grècia fou intervinguda per la troica (UE, FMI i BCE) el maig del 2010, un període de temps suficient, per observar com les privatitzacions, les retallades i els impostos, sota el nom de plans d'austeritat, han servit per augmentar la pobresa, i per iniciar el desementallament progressiu de l'estat del benestar i de l'anomenada classe mitjana. Un camí, que des de la perspectiva que em proporciona la distància, veig com es repeteix a casa nostra. És evidentment, que Grècia és l'alumne avantatjat de la classe, però els paral·lelismes són clars. I les diferències entre uns i altres, que hi són, no són tan grans. En el fons, crec que la claudicació del poder polític enfront de l'econòmic és evident en el context europeu actual. La banca, que fins al moment s'havia beneficiat d'una espiral consumista sense precedents en la història de la humanitat, s'aprofità dels diners públics per a tapar les seves vergonyes i per a proporcionar als seus directius jubilacions de sumes esperpèntiques, per acte seguit, folrar-se altre vegada, gràcies a les agències de classificació (rating) que es dediquen a ponderar a la baixa, la solvència dels estats. Unes agències per cert, que van ser incapaces de preveure la caiguda de Lehman Brothers l'any 2008, que un mes abans de la seva fallida, que significà el començament de la crisi, havia rebut la màxima puntuació (AAA). Un cas, que es tornà a repetir més recentment, amb Dexia, un important banc belga.


Bé, no m'allargo amb les dades, però crec que és fàcil d'entendre que els estralls de la crisi, no passen per alt per Argentona ni tampoc pel Maresme. Les retallades al funcionariat i en despesa sanitària (CAPS i Hospitals), els problemes de finançament de molts centres d'educació pública, conjuntament amb l'alt índex d'atur, són indicis clars de la tendència que de moment s'estén entre els països de l'Europa mediterrània. Mentre la classe política dirigent segueix com un borrego les directrius del mercat i, fins i tot, s'augmenta el propi sou (oi, senyor alcalde?).


Fragment d'un article pel proper número de la revista d'Argentona, "El banc de la plaça".