dilluns, de febrer 28, 2011

LES RECEPTES GREGUES A LA CRISI ECONÒMICA

Grècia es despertava el passat 23 de febrer amb la convocatòria de la primera vaga general de l'any. Tenint en compte que l'any passat en foren una vuitena i que la conjuntura enguany no és massa favorable, tot fa suposar, que el 2011 anirà pel mateix camí. De fet, les mesures aplicades pel govern de Giorgos Papandreu, tot seguint les directrius del Fons Monetari Internacional (FMI), estan portant el país a una nova onada de movilitzacions.


Després de les revoltes que sacsejaren el país hel·lènic el desembre de l'any 2008, que serviren per mostrar el malestar general per la corrupció endèmica de l'estat i la frustració existent entre les generacions més joves, el país torna a entrar en una dinàmica continua de protestes. Una dinàmica que no ha deixat de reproduir-se de forma intermitent, patint una certa davallada durant l'aclaparadora victòria del partit socialista a les eleccions generals de l'octubre del 2009, però que altre vegada s'activà davant el descontentament per les diferents mesures d'austeritat aprovades pel nou govern, que suposaren entre d'altres coses, una retallada de les pensions, dels sous dels funcionaris i un increment de l'IVA, que en l'actualitat ja arriba el 23%. Unes manifestacions que tornaren a desinflar-se el maig passat, a causa de la tràgica mort de 3 empleats d'un banc d'Atenes, després de l'incendi provocat per l'impacte d'uns còctels molotov.


Amb tot, la impopularitat de les seves mesures, no foren suficients perquè el partit del govern notés el desgast que suposava la seva acció governamental durant les eleccions municipals del novembre passat, i el PASOK, es mantingué lleugerement per sobre Nea Demokratia com el partit més votat, encara que l'abstenció fou quasi del 50%, un fet insòlit a Grècia. L'apel·lació al discurs de la por del primer ministre, alertant del perill de fallida econòmica, si no guanyaven, causà el seu efecte.


La situació a Grècia ha arribat a un punt, on no hi ha setmana que algun sector econòmic es declari en vaga. Durant els dos últims mesos, farmàcies, enginyers, advocats, hospitals, mitjans de comunicació i transports públics han encapçalat les lluites més visibles contra les retallades laborals i la privatització del mercat. En un context, on la preocupació per la falta d'autonomia política de l'estat, ha fet que un personatge tant destacat com el compositor Mikis Theodorakis impulsi una plataforma ciutadana de salvació nacional, que sorgeixin associacions de caràcter localista a Atenes (“Atenistes”) i a Heraklion (“Minoistes”) per denunciar les condicions de degradació en el que es troben aquestes ciutats, o que es creï un moviment organitzat contra el pagament dels bitllets dels transports públics o contra l'allargament de les franquícies per l'explotació de les autopistes (“Jo no pago”).


Davant aquest malestar, no és estrany, que el dimecres, els carrers de les principals ciutats gregues s'omplissin altre cop de gent, amb un seguiment de la vaga semblant a la jornada del maig passat. Per si de cas, davant el perill d'una societat cada vegada més mobilitzada, l'estat grec, tal com denunciaven alguns mitjans de comunicació i partits polítics fa unes setmanes, està entrenant l'exèrcit per si fes falta reprimir els manifestants en un futur proper. “Hem correspost a la crisi econòmica, però no hem dominat la crisi social", deia fa uns dies en unes declaracions a France 2 el director del FMI . Doncs això, a Grècia ja es preparen per dominar-la.


Article publicat al diari Ara el diumenge 27 de febrer.

divendres, de febrer 25, 2011

LA RIZITIKA (I)

Els cants de rizitika són una de les expressions musicals característiques de l'illa i estan incloses dins el repertori de la majoria de músics de kritikà.

La rizitika és molt difícil, té les seves normes, és tot un ritual. Però també ha canviat de com es deia abans. Per exemple, abans, quan dues persones havien d'anar a un altre poble, anaven cantant per passar el temps, per això existeix la rizitika ‘tis stratas’ (del camí). Quan arribaven a casa de qui els havia convidat feien la rizitika ‘tis tablas’ (taula). Si anaven a un casament, ‘tou gamou’, si anaven a un bateig, ‘tis baptisi’”.

Hi ha centenars de cançons i moltes melodies, cada categoria de rizitika té unes melodies concretes. La rizitika és tot un món, requereix molta investigació” (N. G.).

La primera cançó la diu aquell que té la casa, quan entren els seus convidats. La rizitika té un ordre, no pots començar de la manera que vols, la cosa va pujant de to; també hi ha l'antogonismos, la defensa de cada poble. (Diu que això existeix i està viu). Podem parlar potser d'un 10%. Els altres, cadascú a casa seva.” (A. M.).

Els cants de rizitika són cançons a capella monofòniques de tradició oral i d'origen pastoral, que destaquen per l'ús de l'escala pentatònica i ser pentadecasíl·labs, son cantades principalment a les zones muntanyoses del Lefkà, a la província de Xanià. Entre els treballs al voltant d'aquesta expressió musical destaca el recull de Samuel Baud Bovy, que durant la seva recerca durant els anys 1953-1954 féu el primer estudi existent sobre les seves variants i va proposar una primera classificació. D'aquesta època es conserven diverses gravacions realitzades per aquest investigador.

Després, és realment important el treball del musicòleg cretenc Stamatis Apostolakis, que publicà l'any 1993 un recull de 800 cançons de rizitika, amb 32 melodies existents, i que assenyalà quines són les que es poden cantar, depenent de la temàtica de la cançó (amorosa, bel·licosa, irònica...). És a dir, cada melodia només està associada a unes certes temàtiques.

I, per acabar, ja des d'una perspectiva més propera a les ciències socials, cal fer menció del treball de recerca de l'etnomusicòloga Tullia Magrini, una autora que té diferents estudis de gènere sobre les cultures musicals de la Mediterrània (2003) i que en un article aparegut a la revista Ethnomusicology relatava el seu treball de camp a la província de Xanià amb relació a la música i la masculinitat. En aquest article s'acosta al món de la rizitika, les mandinades i la kritikà, i demostra la clara relació entre aquestes pràctiques musicals i les idees de masculinitat a la província de Xanià. L'autora parteix del treball de M. Herzfeld “The poetics of manhood” (1985), al voltant de la configuració de la identitat masculina a l'illa. En l’epíleg diu: “The practices observed in this article demonstrate that music-making in the Nomos Hanion (Província de Xanià) is more than simply an activity mostrly performed by males: rather, being “good at making musics” is a fundamental aspect of being “good at being a man”” (2000: 453).

dissabte, de febrer 19, 2011

BRIGADISTES GRECS

L'estiu de l'any 2006 vaig fer estada de 10 dies a Ikaria, una illa situada davant de la costa turca, amb una gran quantitat d'encants, entre els quals destaca el fet d'haver estat durant la guerra civil grega (1946-1949) i alguns anys després, un dels espais triats pel govern monàrquic per confinar els opositors al règim. D'aquesta manera, aquest tranquil paratge, es convertí en lloc de confluència de comunistes, republicans i personatges d'indole liberal que convisqueren per un temps amb els oriünds de la zona, configurant d'aquesta manera un entremat de relacions socials entre uns i altres, que ha dotat als seus habitants, a dia d'avui, d'un caràcter marcat clarament per aquest encontre. Així doncs, amb aquests antecedents, no és estrany que en una llibreria d'una localitat situada just al centre de l'illa, trobés un llibre dedicat als Brigadistes Internacionals d'origen grec (l'únic?) que lluitaren a la nostra guerra civil (1936-1939). Una recerca històrica feta per dos vells militants comunistes, on apart d'una breu introducció dels esdeveniments on van prendre part activa els voluntaris hel·lènics, també agrupa una sèrie de cartes i poemes que aquests enviaren a les seves famílies des del front. Un document imprescindible que ens acosta a tota aquesta gent anònima, que un dia van decidir deixar-ho tot per lluitar per la Llibertat.


En un breu homenatge virtual, tradueixo aquí, uns versos que va enviar Sabbas Sgouros, originari de l'illa de Xios, a la seva dona Afroditi resident al Caire, on vivia i formava part de la comunitat grecoegípcia que historicament existeix en aquest país.


Des de dins de les trinxeres

tacades de sang

t'envio una calorosa besada,

amor meu, per a tu.


I si alguna bala enemiga

el meu cos forada

i el meu pobre tronc

sense vida deixa,


No ploris Afroditi meva,

tampoc tinguis pena,

només vine aquí al meu lloc

per venjar-me.


València, desembre de 1937

dijous, de febrer 10, 2011

MÚSICS DE CRETA: MARIA KOTI


A l'estiu anava al poble, Xersonisos. Abans era més poble, això que existeix ara és només turístic. Els últims anys els pobles s'abandonen, perquè els joves marxen, i això vol dir que no hi ha continuïtat cultural, i més concretament amb la música. Si no hi ha vida, no pot haver-hi música, perquè aquesta sorgeix de la gent, per això la majoria de les músiques tradicionals són anònimes.”


A la ciutat escoltava diversa música, i el poble tenia l'oportunitat d'escoltar música tradicional: lyres, llaüts, … sobretot a les festes i els casament. Allà vaig aprendre a ballar les danses cretenques, amb un oncle que ensenyava als nens del poble. D'altres balls els vaig aprendre sola, amb la comunitat, dins les festes. Durant aquella època també vaig anar al conservatori, i a casa teníem una ràdio on escoltàvem els principals músics de l'illa (Xylouri, Skordalos, …).”


A Creta, la música és una forma de vida, desgraciadament a mida que passa el temps desapareix. Encara pots anar els pobles on hi han cantades, com a Melambes. Allà vaig anar-hi el 15 d'agost i vaig escoltar gent jove i vells tocant, la gent es reuneix al voltant dels lyraris i ballen. Hi ha encara un intercanvi entre ells.”


Al meu poble, ara tots els joves només tenen relació amb el turisme, llavors es trenca aquest intercanvi. Abans en el poble, els casaments es feien a la plaça, ara ja no. I van al restaurant, abans no. Ara un cop a la setmana fan una festa pels turistes amb un “jukebox”, no ho fan pel poble ho fan per a ells, per fer diners. Sobretot a la costa nord de Creta no els importa, als pobles de muntanya encara dura. A la costa nord només els importa fer diners, els vells ja són morts i els que queden només pensen amb els turistes. Als altres pobles et conviden, es preocupen que estiguis bé, tenen una altra manera de fer.”


Cadascú segons l'època que passa ha d'agafar allò que escolta. La gent que creu que ha de continuar la tradició, penso que és un error. Tot i que són molt pitjors aquells que fan servir la música només per a fer diners, perquè vol dir que la seva música, no té estètica, no l'estima, l'objectiu que té són només els diners. Al mateix passa amb aquells que no volen fer una cançó amb influència oriental, perquè no és cretenc.”


No estic d'acord amb la idea que has de ser d'un lloc per poder interpretar una música, penso que el que s'ha de fer és estimar-la, i que si l'estudio puc interpretar-la.”


El més important a l'època actual és que et puguin entendre fora de les fronteres d'allà on ets, que hi hagi una persona que toqui perfectament la lyra i que només t'entenguin aquelles tres persones que hi han al teu voltant, no té interès, has de saber on vas. Per això no estic d'acord amb aquells que es consideren guardians de la tradició, això ho considero erroni.”


Les coses canvien, és impossible que la música no canvií, és com si hi hagués una mòmia. Els Xaïnides tenim influència de la tradició (el dialecte, certs instruments,...), però no és només això.

El grup té 17 anys. Pots dir que és música cretenca moderna, pots dir que és això, però no només és això. Posar etiquetes a les músiques és un error. Per què nosaltres hem de voler caracteritzar alguna cosa? Voler encotillar certes músiques per a mi és una mica “feixistoide”. No es mora res perquè respirin i canviïn les formes.”


No hi han moltes dones que cantin kritikà... igual és culpa del rock. A Creta abans les dones podien cantar i dir alguna mandinada (vers), a la resta de Grècia una dona podia fer carrera professional, aquí no, era tabú.”



Maria Koti amb les Sanades interpretant en directe una cançó popular cretenca (rizítika).


Fotografia de Tayo Cortés.

dijous, de febrer 03, 2011

ESPANYA: UN PAÍS ANORMAL

Fa unes setmanes, el líder del Partit Popular es despenjava dient que Espanya no és un país normal per l'ús al Senat de les anomenades llengües perifèriques, entre les quals hi ha el català. Una afirmació que no puc més que corroborar: per què ha de voler aquest país, tractar les anomenades llengües cooficials (l'aranès o el bable no compten) com una riquesa més del seu patrimoni nacional, com fan a tall d'exemple: Finlàndia, Bèlgica, Suïssa o el Canadà? El més fàcil és fomentar la ignorància i l'estupidesa, i seguir com un país anormal, on la llengua s'ha convertit en el cavall de batalla (altre cop), del darrer atac del nacionalisme espanyol.


On 3 casos judicials són capaços de posar en dubte tot un sistema bilingüe d'aprenentatge que fa anys que funciona. I en canvi, ningú posa el crit al cel, quan un 40% de les demandes d'escolarització en català, fetes al País Valencià, són desateses. És més fàcil defensar el monolingüisme en nom de la sacra i santa pàtria, que introduir l'aprenentatge d'altres llengües dins els currículums de les escoles públiques, i és una llàstima, perquè de mètodes, cada cop n'hi han més.


Enlloc de defensar sense manies la cooficialitat de les altres llengües que també anomenen espanyoles a la UE, és més fàcil mantenir-les amb una situació de diglòssia. I fomentar al llarg del territori espanyol, unes imatges, i uns estereotips de llengües de segona, que no serveixen gairebé per res. “¿Però tú, cuándo decidiste empezar a hablar el catalán?”, em preguntaven encuriosits dos amics espanyols amb estudis universitaris fa un parell d'anys. “¡Ostiá! ¡Kafká en catalán!”, exclamava un altre amic doctor en física, al veure un llibre d'aquest escriptor txec a la taula de casa. I poso dos exemples simpàtics i de bona fe, per il·lustrar, fins a quin punt, pot arribar el desconeixement de la situació lingüística a casa nostra. Els paradigmes agressius i insultants, ni els esmento, qui més qui menys, en guarda uns quants a la memòria.