dimarts, de desembre 22, 2009

ANIVERSARIS

Vam començar el mes de desembre amb diferents aniversaris. Per una banda vàrem haver de celebrar el 31è aniversari de la nostra sacrosanta, infal·lible i intocable “Constitución”. Aquella que va fer que els comunistes es tornessin monàrquics, els feixistes en demòcrates, els socialistes ja no fossin marxistes, que els Borbons tornessin (oficialment) a xumar de la mamella i que l'Espanya plural quedés com sempre en una quimera. L'anomenada Transició (Transacció pels Martin Villa i companyia), aquest sistema va comportar la desmobilització social més important que ha patit Espanya, hi ha estat un autèntic llastre que hem hagut d'aguantar fins el dia d'avui. Gràcies també a uns sindicats mesells, que només han sabut dir “sí senyor” mentre la classe treballadora anava perdent drets.


Aquests dies també s'ha celebrat el 10è aniversari de les mobilitzacions del mal anomenat moviment antiglobabiltzació, l'aniversari de les primeres manifestacions a Seattle contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC). Una època que marca un procés de canvi generacional i de plantejaments en la lluita contra el capitalisme, en un moment de desorientació dins els partits de l'esquerra tradicional després de la caiguda del mur. Uns anys on altre cop es tornen a prendre els carrers, i en alguns casos, com a Chiapas, les armes. Un moviment divers i ambivalent, dotat moltes vegades d'un contingut utòpic que no ha fet si no al meu entendre de debilitar la seva força inicial. Però que va tornar a marcar un altre cop la ratlla entre el nosaltres i el ells. A assenyalar, per si ho havíem oblidat, qui manega en el fons la política neoliberal on estem submergits des de fa massa temps.


Aquests dies també se celebrà un any de l'assassinat a mans de la policia grega del jove Andreas Grigoropolos de 15 anys. Un homicidi que va marcar l'anomenada revolta dels “700 euristes” (el sou mitjà dels joves i no tant joves), que durant quasi un mes va destruir literalment els principals centres d'activitat econòmica d'Atenes i en menys intensitat el d'altres ciutats gregues. Una mobilització ciutadana que va quedar fora del control dels aparells de l'estat i dels partits tradicionals i que va servir per posar sota les cordes al govern de dretes del país. La revolta considerada la més important que ha patit Europa els últims anys, mostrà el cansament de la gent amb un sistema corrupte, però al mateix temps, que és possible tenir practicament paralitzat un país durant un mes, perquè el cap d'un any tot continuï igual. Bé, el president ja no és el mateix.

divendres, de novembre 20, 2009

LÉVI-STRAUSS (1908-2009)

“...El etnógrafo, a la vez que admitiéndose humano, trata de conocer y juzgar al hombre desde un punto de vista suficientemente elevado y distante para abstraerlo de las contingencias particulares de tal o cual sociedad o civilización. Sus condiciones de vida y de trabajo lo excluyen físicamente de su grupo durante largos periodos; por la violencia de los cambios a los que se expone adquiere una especie de desarraigo crónico: nunca más, en ninguna parte, volverá a sentirse en su casa; quedará psicológicamente mutilado. Como las matemáticas o la música, la etnografía constituye una de esas raras vocaciones auténticas. Uno puede descubrirlo en sí mismo aunque no se la hayan enseñado...” (Lévi-Strauss, 1955)

dilluns, de novembre 16, 2009

EL DIA QUE UN FEIXISTA VA DIR NO



El 4 d'agost de 1936 el general Ioannis Metaxas va instaurar a Grècia una dictadura de caire feixista, que pretenia consolidar, tot seguint els passos de Hitler i Mussolini, una Tercera Civilització, en aquest cas l'Hel·lènica. Després de l'Antiga Grècia i l'Imperi Bizantí calia tornar a posar el nom del país en un lloc ben alt. Evidentment aquest senyor no va aconseguir emular cap d'aquests dos referents, però si que la seva repressió contra les esquerres (entre d'altres barbaritats) fou notable. Tot i això, es va guanyar un lloc en la història oficial grega per no haver acceptat l'ultimàtum que el Duce va llençar-li el 28 d'octubre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, perquè cedís el territori grec a les tropes italianes. El dictador Metaxas es negà a cedir el seu feu, i les tropes gregues varen aconseguir en un primer moment aturar i fer recular als soldats italians que s'aglutinaven a la frontera albanesa. D'aquesta manera Grècia entrà directament dins el conflicte bèl·lic. En l'actualitat, aquesta efemèride és una de les diades nacionals del país, una data presentada com el dia que els grecs van dir NO (ΟΧΙ) a les tropes feixistes invasores. D'aquesta forma les referències al paper del dictador Metaxas han estat buidades, en la seva majoria de qualsevol contingut ideològic. Així, la seva figura es presenta per sobre de tot com un patriota que va evitar, o almenys va intentar de no donar el país a mans estrangeres, la resta compte poc.

dissabte, d’octubre 24, 2009

EL LABERINT DE LA CULTURA

Quan algú arriba a Creta i pregunta sobre la música de l'illa normalment obté dues respostes: Anogeia i Xoudetsi. El primer és el nom del poble que ha donat un llarg planter de músics coneguts arreu del país i que compte amb una activitat musical local important. La segona resposta és un altre poble conegut fins i tot fora de les fronteres gregues, per ser seu del centre de formació musical “Laberinthos”. Un projecte iniciat el 1982 per Ross Daly (músic d'origen irlandés establert a l'illa i un dels màxims referents del que es coneix com a música modal) i que té com a objectius els de formar principalment joves músics en el llenguatge i les diverses tradicions musicals de diversos llocs del món.


L'any passat vaig tenir l'oportunitat de seguir el desenvolupament dels cursos impartits a aquesta localitat durant el mesos d'estiu amb la companyia dels amics de l'associació “Mapa Sonor”, amb qui vaig col·laborar en l'elaboració d'un documental (“València, Estambul, Tessalònica, Kabul”) sobre la trajectòria musical d'Èfren López pel projecte pedagògic “Oïdes de la Mediterrània”. Com tants altres, el músic valencià havia arribat a aquestes terres encuriosit per les tradicions musicals de la zona i la seva vivacitat, un acostament que es pot veure en aquest documental i que també va venir acompanyat pel mestratge del propi Ross Daly. Aquesta dinàmica en la recerca d'altres sonoritats i nous coneixements al voltant de les diverses tradicions musicals existents, ha fet de Xoudetsi un lloc de peregrinatge tant de músics grecs com internacionals, i s'ha donat el cas, com el del propi Efrén, que molts d'ells han arribat com alumnes i han acabat sent-ne professors.


Avui dia, resulta complicat, trobar-se amb espais de formació i interacció de músics de diferents contrades en espais incerits dins la propia societat, on la música surt de l'esfera acadèmica per acostar-se de forma espontània a les places o les tavernes. Són els habitants de la població els que acullen per uns dies a casa seva als alumnes d'orígens diversos arribats per a seguir algun dels seminaris, fet que també afavoreix uns preus econòmics per a l'estada i la formació.


Dic això perquè enguany el centre ha estat pels pèls a punt de tancar les portes. El suport econòmic que rebia per part de la petita mancomunitat de municipis on s'ubica es va veure minvat per la crisi i la negativa del govern grec a dedicar-hi un sol euro. Finalment, després d'un rebombori mediàtic considerable, la protesta enèrgica de diversos sectors de la societat grega, així com de músics tant nacionals com internacionals, va provocar la reacció del govern municipal d'Heraklion (la capital de Creta), que va decidir participar en el finançament del projecte i aprofitar la seva potencialitat. És per aquest motiu que aquest estiu la programació cultural de la localitat ha pogut oferir un cartell de primeres figures que han acostat al public cretenc músiques provinents de l'Afaganitsan, Bulgària, l'Iran o Turquia, entre d'altres, i ha mostrat una part dels tallers realitzats en els seus seminaris.


És trist però, que iniciatives com aquestes hagin de necessitar -com tantes altres coses- la mobilització popular i el ressò mediàtic per tirar endavant. I que no sigui una obvietat aquí, a Creta o a on sigui el seu manteniment.


Article publicat al nº12 de la revista "Sons de la Mediterrània".






VALÈNCIA, ISTANBUL, TESSALÒNICA, KABUL (i Creta)

dilluns, d’agost 31, 2009

CULTURES MEDITERRÀNIES

"No existe una sola cultura mediterránea. Hay varias bajo la égida de un solo Mediterráneo. Surgieron y se extendieron una junto a otra, más o menos vinculadas y separadas. Las culturas mediterráneas son afines, pero no iguales. Por algunas características son similares, por otras distintas. Las semejanzas las deben al mar común y al encuentro de los pueblos, de las formas, de las obras, en sus costas. Las diferencias, a su vez, estan condicionadas por el origen, la historia, las costumbres. Ni parecidos ni diferencias son permanentes y completos, en unas partes predominan los primeros, en otras las segundas. La idea de la expulsión no ha dejado de acompañar a la inspiración del sur. Sísifo se ha convertido en un modelo. La idea del Mediterráneo y el Mediterráneo en sí no han logrado alcanzar la armonía."

(Pedrag Matvejevic. Brevario Mediterráneo. Pg 130)

dimarts, d’agost 18, 2009

AVUI HI HA CASAMENT

Hotel ABC, Thessaloniki, 17:00 hores. A l'entrar l'habitació m'obre una dona tota emperifollada i em somriu, a dins em trobo al nuvi amb calça curta i samarreta de tirants i una tauleta amb gotets de plàstic i una ampolla de raki. La resta, homes d'una trentena ja arreglats i passant l'estona abans de l'esdeveniment. A l'habitació cantem i el bozouki passa de mans mentre cada vegada la porta no para d'obrir-se i tancar, cada vegada som més. El veí de l'habitació del costat s'emprenya i comença a fer cops a la paret perquè parem. Com que observem que no entén que passa, decidim cantar ben fort “simera gamos geinetai” (avui hi ha casament), però res, sembla que per aquestes contrades no són tant comprensius quan hi ha festa, i l'última visita ens confirma que el veí del costat ha marxat emprenyat amb les maletes a una altra habitació de l'hotel, quina llàstima, podia haver vingut a cantar amb nosaltres.


Són ja les 18:20 i el casament és a les 19:00. El nuvi dóna l'ordre i entrem al seu dormitori per ajudar-lo a vestir. Podria semblar una imatge del passat, però és el més de juliol del 2009. Els seus amics casats són els que porten la batuta, els altres animem com podem els seus últims minuts de llibertat. Els pantalons, la camisa, el cinturó, l'americana, marquen la recta final... però la samarreta interior no queda bé! S'ha de tornar a treure l'americana i la camisa, mal auguri, bufa per si de cas, per sort tenia una samarreta de recanvi i repetim la meitat del ritual. Esperem que no sigui res i bevem l'últim raki abans de marxar i que el nuvi es planti davant de l'altar.

dimecres, de juliol 29, 2009

ARMES A CRETA

Un costum ben estès entre el món europeu occidental és la idealització de la Grècia actual. Un imaginari que situa els grecs entre Zorba i Plató, i que porta al turista despistat a la decepció o al botiguer de torn a fer al ridícul per 4 duros. Creta, l'illa per excel·lència del país, no es troba fora d'aquesta influència, i sovint dóna una imatge que no es correspon amb allò esperat pels forans. Una de les primeres sorpreses que es pot emportar el seu visitant és la presència d'armes.


La relació de la població amb aquestes ha estat una constant de segles que cap govern ha aconseguit d'eliminar. M'explicaré, durant el segle XIX les continues revoltes contra els turcs van omplir l'illa d'armes provinents tant des de la Grècia continental com des de l'exterior del país. Aquestes van ser repartides sense solta ni volta entre la població, sense que hi hagués una organització important entre aquests repartiments. L'any 1900, en ple període autonòmic, és a dir, d'expulsió dels ocupants otomans, hi ha un intent de recollida de material bèl·lic per tal de desarmar la població i crear el nou exèrcit, però la inestabilitat encara del nou estat no generà prou confiança entre la població. De fet, fins el 1923 Grècia es veu immersa en un seguit de guerres on la presència de combatents cretencs és important. I aquests un cop tornen a l'illa ho fan amb les armes que han arreplegat en aquestes guerres. Fins i tot, durant l'ocupació italiana del nord de Grècia, durant la Segona Guerra Mundial, el dictador grec Metaxas demanà armes als cretencs per aturar l'invasió. Poc després els nazis ocupaven l'illa i la resistència cretenca s'organitzà per robar armes als enemics. Més tard els nordamericans i els anglesos també hi envien armes, armes que no són mai tornades. Així doncs, no es estrany, que el propi Museu d'Història de Creta compti amb un especialista en aquestes.


Aquesta constant entrada d'armes fa que aquestes es converteixin en un element bastant comú de la vida de l'illa, i és molt corrent que en moltes celebracions (casaments, batejos, sants, victòries esportives,...) es facin trets enlaire per mostrar alegria. Un dels sons característics de l'illa podrien ser, sense cap mena de dubte, els dispars de bales que se senten de tant en tant.


Altrament, a partir de 1990, la caiguda del règim albanès i l'assalt a les casernes del país per por a una guerra civil, acaba amb moltes d'aquestes armes a Creta, aquest cop però en mans de les organitzacions mafioses. Certes zones muntanyoses són les que han tingut una major influència d'aquest fenomen, ja que en un origen eren les zones més pobres, amb una economia agropastoril que en cap cas s'ha pogut adaptar a l'economia neoliberal actual, fet que ha provocat que la població hagi buscat altres formes de subsistència tipificades com il·legals i lligades a l'estructura familiar.


També és molt corrent a tota l'illa veure els cartells de molts de pobles foradats per les bales, i l'absència total de policia o quasi total, que es vista com un element d'imposició exterior amb molt poca simpatia.


Segons les últimes dades a l'illa hi han unes 3500 llicències d'armes.

dijous, de juliol 02, 2009

TORNO A CRETA!!!

Després d'un temps d'espera, d'objectius diversos complerts i de batalles encara per guanyar però mai perdudes, torno a l'illa, a la meva illa. Altre cop em desenganxo d'allà per arrelar-me aquí, en un vaivé imprescindible per un cul inquiet com el meu.

Em vaig estrenar ja fa dies amb un concert del “Psarandonis”, el senyor del vídeo, i considerat el Jimi Hendrix de la lira (dit per boca seva). He penjat una de les seves actuacions en directe interpretant la cançó que porta el nom de Zeus (o Dias). Segons diuen, la mare Gea (la Terra) va amagar el seu fill Zeus a l'illa de Creta perquè el seu pare Cronos (el Temps) no el devorés, tal com havia fet amb la resta dels seus futurs hereus per tal de mantenir-se en el poder. Per acabar de fer-ho més mític i místic, el liraris interpreta la cançó des de la cova on diuen que va créixer el déu dels déus... Opa!!!!!!!!