divendres, d’abril 29, 2011

S'HA SUICIDAT PATRICIA HERAS, UNA DE LES PRESES DEL 4F

Una de les preses del 4F se suïcida després de sis mesos en presó

Patrícia Heras havia estat condemnada pels incidents de Sant Pere Més Alt on un membre de la Guàrdia Urbana va rebre un cop que el va deixar tetraplègic · La noia va defensar sempre la seva innocència · Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures infringides als detinguts


Patricia Heras, una de les persones condemnades pel fets de Sant Pere de Més Baix on el 2006 un policia local de Barcelona va resultar greument ferit durant un confús desallotjament d'un local, es va suicidar anit a casa seva. Heras, que havia relatat en el seu bloc una versió dels fets contrària a la versió acceptada pel tribunal portava sis mesos en presó, quatre dels quals en tercer grau -anant a la penitenciaria només a dormir. Sempre s'havia declarat innocent.


Els fets van passar el 4 de febrer de 2006 quan la Guàrdia Urbana intentava acabar amb una festa en una casa pressumptament okupa (el moviment okupa va desmentir que tingués relació amb aquell edifici) al carrer de Sant Pere Més Alt. En els incidents un membre de la Guàrdia Urbana va ser agredit amb un test que li va causar una ferides gravíssimes que l'han deixat en estat vegetatiu. La versió segons la qual se li havia llançat un test des d'un balcó va ser explicada per l'aleshores batlle Joan Clos. Tot i això després es va canviar la versió i es va afirmar que les ferides havien estat causades per una pedra. Patricia Heras, en qualsevol cas, no va ser acusada d'això sinó del posterior llançament d'una tanca contra la policia, acusació que ella nega, tot afirmant que ni tan sols era al lloc dels fets.


Al gener de 2008 Heras va ser jutjada a l'Audiència Provincial de Barcelona i condemnada, amb Alfredo Pestana a tres anys de presó per atemptat contra l'autoritat. Els condemnats van recórrer al Tribunal Suprem espanyol que el 3 de juny de 2009 va ratificar la sentència imposada per l'Audiència Provincial de Barcelona. Posteriorment van demanar un indult al consell de ministres que no els va ser concedit. A l'octubre de 2010 Patricia Heras va ingressar a la presó de Wad Ras de Barcelona i el 18 de desembre de 2010 va passar a la secció oberta, amb l'obligació de tornar a dormir cada dia a la presó. El 26 d'abril de 2011 es va suicidar a casa seva.


Per aquests fets hi ha en presó tres persones més, Juan Pintos, Alex Cisterna i Rodrigo Lanza.


Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures que van rebre els tres detinguts principals. Patricia Heras va denunciar també maltractaments.




diumenge, d’abril 24, 2011

INDÍGENES (DEL NORD)

Tot seguint les reflexions que plantejava a l'apunt anterior, aquí deixo el testimoni d'Hervé Pi, un ciutadà que a part de l'activisme, també utilitza el seu bloc per defensar els seus drets culturals i també nacionals:

El 2 d’abril del 1700, per edicte reial, el Lluís XIV rei de França prohibia l’ús oficial de la llengua catalana.

Per nosaltres catalans del nord aquest edicte simbolitza el declivi de la llengua catalana, una mena de condemna a mort volguda pel reialme francès i mantingut pels regims successius siguin monarquies, imperis, repúbliques o dictadures.

Han passat 311 anys i la realitat és que l’edicte és sempre vigent, França refusa sempre i encara el dret a la paraula als pobles dominats, però la bona notícia és que 3 segles no han estat suficients per a neutralitzar-nos del tot.

Aquesta bona notícia tanmateix s’ha de matisar i molt!

Tres segles més tard, el 25 de juny del 1992 els parlamentaris francesos feien entrar la llengua francesa a la carta magna de la seua sagrada república: la Constitution. Han inscrit l’article 2: “La langue de la République est le français“.

A favor nostra tenim ben poca cosa.

Els parlamentaris han inscrit un reconeixement de les llengües minoritzades (en deien “patois” ara en diuen llengües regionals) a l’article 75.1, el 2007 Consell General ha aprovat una Carta a favor de la llengua catalana i el 2010 és l’ajuntament de Perpinyà que ha aprovat una Carta similar.

Però no se cal enganyar, el fet que la llengua de la república sigui la francesa fa força de llei, mentre que el reconeixement de les llengües minoritzades que sigui a final de la constitució o per les institucions locals, no dóna cap dret als pobles sotmesos.

Descuidavi, tenim a favor nostra la voluntat de viure d’existir, per això lluitem.



dijous, d’abril 21, 2011

INDÍGENES (D'ESQUERRES)

En una recent entrevista a Slavoj Zizek, un dels filòsfos més de moda i brillant del moment, el diari digital bolivià “Siete” li realitzava una entrevista arran de la visita d'aquest al país llatinoamericà. Del qual m'interessa destacar un parell de comentaris:

No quiero engañar a nadie. La razón por la que me gusta acompañar estos procesos es porque de todas estas evocaciones al pasado o viejas tradiciones que hay en el mundo, las de acá están conectadas con proyectos izquierdistas. Esto me parece absolutamente fascinante porque es exactamente lo opuesto a lo que sucede en Europa. De donde vengo, los proyectos locales, nacionalistas o tradicionalistas son usualmente reaccionarios.”


América Latina es la única esperanza de que evocar las tradiciones ancestrales no sea parte de un proyecto nacionalista de derecha y reaccionario. Yo amo esto. Esto no puede suceder ni en África. Esto es lo que conozco de acá y lo admiro. Vemos de forma milagrosa cómo vienen juntas las tradiciones ancestrales con las tendencias modernas. Me fascina cuando ustedes hablan con un representante de algún pueblo indígena y después él te dice que puedes visitar su sitio web.”


Unes paraules que m'han fet reflexionar sobre l'admiració que generen certs processos polítics que s'estan generant a Amèrica Llatina, i en canvi la poca atenció i reflexió que puguin generar altres projectes, alguns embrionaris, que s'estan desenvolupant dins Europa, en els quals també hi ha una defensa de les tradicions d'un territori amb un lligam estret amb les ideologies d'esquerres. Potser serà per què aquests indígenes són de color blanc i no porten plomes? O el que realment ens sorprèn, dins la nostra mentalitat eurocèntrica, és que un poble indígena pugui fer ús de les noves tecnologies, de la mateixa manera que pot vestir texans i beure coca-cola?

diumenge, d’abril 10, 2011

LA CRETA INEXISTENT (II)

Deia fa uns dies, que la religió cristiana ortodoxa ha estat un dels pilars amb els quals s'ha edificat la identitat grega i, com aquest fet, ha amagat tota una realitat històrica al voltant de la població musulmana que fins fa poc també habitava en el territori cretenc. Però el que m'ha sorprès més últimament, és la poca informació existent al voltant dels jueus de Creta.


Una població que s'establí a l'illa fa més de 2000 anys i que fins fa 4 dies, encara hi eren presents. D'informació sobre la important comunitat sefardita establerta a Tessalònica o altres parts del país, les llibreries en van força plenes, però dels jueus de Creta, en prou feines una línia. Només al museu d'història de la ciutat d'Heraklion, s'hi poden trobar algunes referències. Davant aquesta constatació, i després d'assabentar-me que a la bonica localitat de Xanià, situada a l'extrem occidental de l'illa, hi havia una antiga sinagoga que funcionava, vaig decidir acostar-m'hi. Una visita, que vaig resumir, més o menys de la següent manera, en el meu diari de camp:


La visita a la sinagoga compleix les expectatives, encara que dels jueus cretencs, res de res. Tots els que quedaven després d'anys i panys a l'illa, uns 300, van morir a bord d'un vaixell de guerra nazi que els portava a Auschwitch, i que l'armada anglesa va encarregar-se de bombardejar amb un submarí, l'any 1944 (víctimes col·laterals en diuen ara). Només tres van aconseguir escapar del seu trasllat als camps, i van acabar vivint a Israel. Un cop acabada la guerra va recollir-se certa informació al voltant de les vides d'aquesta població, gràcies a entrevistes fetes als seus veïns, i a manuscrits que va aportar una filla d'un dels tres supervivents. Malauradament, a l'inici de l'any 2010, la sinagoga, que havia tornat a funcionar altre cop des del 1999, va patir dos atacs de 5 energumens que van provocar la desaparició de tota la documentació que s'havia recuperat, i que aportava una importantíssima informació de la vida d'aquesta comunitat a l'illa, entre d'altres coses documentació amb centenars d'anys, tant de la comunitat sefardita, com la d'origen grec, coneguda com a romaní. El foc va arrasar amb la majoria de dependències de la sinagoga.


La visita però, no va deixar de ser profitosa, el secretari de la sinagoga, un tal Alexandros d'origen grecoamericà va fer d'amfitrió, i ens va donar forces detalls de la situació actual. L'espai s'ha anat configurant a partir d'una comunitat formada basicament per 8 persones, alguns d'ells jueus, d'altres no. Els jueus provenen d'Israel i, si per alguna cosa són a Creta, no és justament per la seva basant espiritual o religiosa, justament aquest és un dels motius pels quals no resideixen al seu país d'origen. Els altres membres són d'altres confessions amb un interès concret amb el fet religiós.


La sinagoga és una mostra d'aquest conglomerat d'interessos, l'espai està farcit de referències vàries: a cultes jueus associats a comunitats d'origen divers tals com la sefardita, amb diferents ous d'estruç penjats de la làmpada central de l'espai de culte, combinats amb uns penjolls de procedència budista, o la presència d'uns coixins als bancs amb motius daurats més característics de l'Índia, que no pas de la mateixa Creta. En definitiva un espai de culte, que vol enllaçar i mantenir la memòria del judaisme que durant segles va viure a l'illa, però que no viu encarat en la recreació d'un passat, del qual n'ha quedat, per desgràcia, tan poca cosa, si no que s'alimenta de la gent que vol participar d'una manera activa en la seva nova configuració.

diumenge, d’abril 03, 2011

PORTUGAL SEGUEIX ELS PASSOS DE LA CRISI GREGA

La setmana passada, Portugal entrava de ple en una crisi de conseqüències imprevisibles, després de la dimissió del primer ministre, José Sócrates. La negativa de l'oposició parlamentària a aprovar les noves mesures del seu quart pla d'austeritat ha precipitat els esdeveniments, que condueixen l'economia del país a una quasi inevitable intervenció dels fons de rescat europeu. Unes mesures que han suposat una retallada del dèficit públic en un context d'entrada en recessió i l'augment de la taxa d'atur, en un estat amb unes clares dificultats per finançar-se i les empreses de classificació una altra vegada especulant.

La situació portuguesa recorda, tot i els seus matisos, la de Grècia de fa just un parell d'anys, quan la població del país anhelava la derrota del primer ministre conservador, amb l'esperança que el nou cap de govern socialista milloraria les condicions dels ciutadans. El canvi, contràriament a les expectatives, ha comportat l'empobriment del seu nivell de vida, amb unes mesures (impulsades per l'FMI) que afecten directament l'estat del benestar.

Així doncs, no és casual que sigui la joventut la primera de denunciar el sistema econòmic vigent, en l'acabament del que ja s'anomena "la dècada perduda". El desembre del 2008 era la coneguda "generació dels set-centseuristes " la que es manifestava a Grècia; fa unes setmanes a Portugal era la "generació desemparada" o dels " cinc-centseuristes " la que omplia els carrers de les principals ciutats, un fet que no es veia des de la Revolució dels Clavells.

L'opció d'emigrar

D'aquesta manera, molts joves grecs i portuguesos, la majoria amb titulacions universitàries, han iniciat o es plantegen, tal com han fet històricament milions de compatriotes seus, el periple de l'emigració. Perquè al llarg del segle XX, tant Grècia com Portugal destaquen per ser dos països eminentment rurals, amb revolucions industrials tardanes, enfrontaments bèl·lics dins de les seves fronteres i l'absència de llargs períodes democràtics.

Uns esdeveniments històrics presents fins al dia d'avui, que han tingut en els pitjors moments la família com un dels seus pilars bàsics de solidaritat i que, juntament amb la religió catòlica per als portuguesos i l'ortodoxa per als grecs, constitueixen uns dels trets diferencials per entendre la realitat social i cultural d'aquests dos països.

Una manera de ser que ha fet que rebin, amb Irlanda i els altres països europeus de la Mediterrània, el sobrenom de PI(I)GS, porcs en anglès, a la premsa econòmica anglosaxona. Un joc de paraules fet amb les inicials dels països, en un concepte farcit de prejudicis etnocèntrics, amb la intenció de qüestionar la seva baixa productivitat.

Un aspecte que Max Weber, un dels pares de la sociologia, s'encarregava d'esbossar en el seu clàssic: L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1905). Un llibre que, resumint-ho planerament, planteja la influència que va tenir el protestantisme i la seva ètica en l'origen del capitalisme i l'exaltació del treball. "Menjar bé o dormir tranquil, diu el refrany; doncs bé, en aquest cas, el protestant opta per menjar bé, mentre que el catòlic prefereix dormir tranquil·lament".

Article publicat al diari Ara, l'1 d'abril.