dimarts, de desembre 21, 2010

CASAMENTS A CRETA




Els casaments són sovint considerats folklòrics i banals, de poc interès des d'un punt de vista contemporani. Res podria ser més enganyós. A diferència d'altres societats on els casaments semblen ser en gran mesura un assumpte de família, a Xipre han estat i continuen sent la celebració cultural més important, un gran símbol que encapsula, expressa, i ajuda a reproduir una forma complexa de vida, actual i vibrant com qualsevol altre que coneixem.” (Argyrou 1996: 1-2)

D'aquesta manera tan clara, s'expressava l'antropòloga Vassos Argyrou al pròleg del seu llibre: “Tradition and Modernity in the Mediterranean: The Wedding as Symbolic Struggle”, dedicat a l'estudi dels casaments a l'illa de Xipre. Unes línies i un plantejament que no puc deixar de subscriure en el cas de Creta, també una illa de la Mediterrània oriental, de grans dimensions, si les comparem amb la resta de la mateixa mar, dominada per la religió ortodoxa, amb la presència d'una economia agropastoral fins fa quasi quatre dies, i unes relacions de parentiu extenses, que van més enllà de la família nuclear i els seus ascendents més propers, tal com passa a casa nostra.

A tall d'exemple, puc afirmar sense cap mena de dubte, que he anat a més casaments a Creta que en tots els meus anys viscuts a Catalunya, i a l'illa només fa 3 anys que hi sóc. I això que per banda materna la meva família no es queda curta, de cosins en tinc més d'una dotzena, i pel que fa a amics i coneguts, la llista és ben llarga. Però la diferència és ben clara, els catalans cada vegada es casen menys, i si ho fan, la proporció entre cerimònia civil i religiosa és bastant equitativa, en canvi a Creta la balança es decanta clarament per la religiosa. De fet, jo només he estat convidat una vegada a un casament civil i, en canvi, he assistit amb més d'una dotzena de casaments ortodoxes. I el que accentua més aquesta diferència: pel cap baix, a un casament cretenc hi han com a mínim 500 convidats, menys és practicament impossible. En aquest mateix bloc, podeu llegir l'impacte que em va causar el meu primer casament a Creta a causa de les seves grans magnituds, una celebració amb més de mil persones, i encara bo, que el primer no va ser amb cinc mil, tal com em va passar temps després.

Algú es preguntarà, si és que els nuvis coneixen tanta gent, la resposta és fàcil, evidentment que no. La parentela més propera i els padrins tenen la potestat de convidar a tot aquell que creguin convenient que assisteixi a l'enllaç matrimoniaI. I és aquí on rau la distinció final entre uns i altres, el casament és la celebració cultural per excel·lència, tal com assenyala l'antropòloga, perquè és un esdeveniment únic, on es reprodueixen uns lligams i se'n creen de nous, un gran símbol que expressa una manera de ser, i que genera vincles de solidaritat entre els membres de la mateixa comunitat.


dijous, de desembre 16, 2010

VUITENA VAGA GENERAL




El govern grec ha aprovat avui una nova retallada seguint les directrius que el FMI ha marcat. Un nou acte de subordinació política que ha topat amb la vuitena vaga general que viu el país aquest any, i això sense comptar les diferents vagues sectorials que un mes darrera l'altre expressen el conflicte permanent amb el qual vivim els ciutadans de Grècia. L'última, per cert, va paralitzar durant una setmana l'activitat portuària del país, això sí, el govern no va gosar declarar l'estat d'alarma, tal com passa a la “democràtica” Espanya.


La desesparació amb la qual la població del país comença a patir aquestes mesures i els efectes de la crisi són cada vegada més i més dures. Fins on seran capaços d'arribar? Quan la gent ja no té res a perdre, és més fàcil que estigui disposada a tot, la Història n'és plena d'exemples.


La vaga d'avui ha acabat amb una nova batalla campal a la capital, després que els manifestants intentessin per enèsima vegada enguany accedir al parlament. Finalment, les víctimes destacades han estat la seu del ministeri d'economia i el seu antic responsable durant el període de Konstantinos Karamalis (l'antic primer ministre), que inexplicablement i, com si la cosa no anés amb ell, s'ha deixat veure entre un grup de manifestants. Per sort, encara n'ha sortit prou ben parat.


D'una manera o altra, la població del país ens veiem afectada per tot aquest seguit de receptes, que l'única cosa que aconsegueixen és agreujar la nostra situació. No hi ha ni Déu que es pugui empassar els seus plats precuinats sense patir una indigestió, i les llàgrimes d'impotència comencen a estendre's com si d'una taca d'oli es tractés.


Fa un mes, un petit empresari de Creta se suïcidava davant la impossibilitat de fer front al deute que des de feia temps li reclamaven els bancs i diferents clients; fa una setmana, una alumna a la qual dono classes de castellà, esclafà a plorar perquè li havien retallat 40 hores mensuals del seu horari laboral i, entre d'altres coses (la menys greu), no pot seguir fent classes un cop a la setmana; i fa pocs dies, la companya d'avions Olympic Airlines despatxava sense contemplacions el delegat sindical de l'aeroport d'Heraklion per unes declaracions fetes a la televisió de Creta, on explicava que la companya havia prescindit del 30% dels seus assalariats des de principi d'any i les accions que es plantejaven a partir d'ara. I el batibull sembla que només acaba de començar, en un context de revoltes cada vegada més esteses arreu d'Europa, tot això, el dia que mentre escric aquestes línies, m'assabento que un paleta de la Garrotxa respon a una situació precària amb l'assassinat de 4 persones.



Foto: Manifestació (15-12-2010) a Heraklion (Creta).

dissabte, de desembre 04, 2010

L'ODISSEA D'UN MÚSIC LLIURE: EFRÉN LÓPEZ




Molt més que plats trencats i iogurts

El coneixement de Grècia a casa nostra s'ha reduït basicament a l'interés i l'estudi de l'època clàssica; el país actual és un autèntic desconegut, amb una predominància d'imatges estereotipades de plats trencats, iogurts i violència al carrer. Només alguns intel·lectuals ens han aportat, en certa manera, un saber molt més sincrònic del país hel·lènic. Em refereixo a les traduccions de l'escriptor Carles Riba (1893-1959) de l'imminent poeta Constantinos Kavafis – cal destacar també la seva traducció de l'
Odissea d'Homer-, completades pel lingüista Alexis Eudald Solà (1946- 2001), que també traduí al català altres obres d'autors grecs contemporanis com Nikos Kazantzakis, o les recerques del folklorista Antoni Rubió (1857-1937) mogut per buscar les supervicències de l'herència catalana al ducat d'Atenes.

Musicalment parlant, la relació entre les dues ribes de la Mediterrània ha estat en general poc fructífera, i si ho comparem amb la influència que hagi pogut tenir la música anglosaxona amb el rock i el pop com exponents, o el ritmes procedents d'Amèrica Llatina, fins i tot diríem que és irrisòria. Tot i això, cantants com Lluís Llach i Maria del Mar Bonet han estat dos dels principals exponents d'aquest intercanvi. El primer inicià amb la cançó “Vaixell de Grècia” (1974) i el seu disc “Viatge a Itaca” (1975), on musicà el famòs poema de Kavafis, un canvi en la seva trajectòria musical, amb un interés més evident per les músiques i les cultures de la Mediterrània, i que es farà més obvi anys més tard amb un Pont de Mar Blava (1993). I per altra banda la cantant mallorquina dedicarà l'album “El·las” (1993), és a dir Grècia amb grec, al compositor Mikis Theodorakis, amb el qual també va col·laborar. Durant aquests darrers 20 anys, i de la mateixa manera que el cantautor de Verges, també sovintejaran els seus intercanvis musicals amb la cantant grega Nena Venetsanou. Els últims temps també ha anat incorporant cançons populars d'aquest país i composicions de Manos Hadjidakis. I a dia d'avui, és l'única cantant dels Països Catalans que podem escoltar de tant en tant a les ràdios gregues.

Dins aquest panorama destaca per sobredetot l'acostament que el músic valencià Efrén López ha fet els últims deu anys dins la tradició musical d'aquesta àrea Mediterrània, i que l'ha portat a passar-hi llargs períodes.”

Pd. Fragment de l'extens artícle-entrevista dedicat al músic Efrén López i la seva relació amb la música i els músics grecs. Publicat al número 19 de la revista Sons de la Mediterània (novembre-desembre 2010).

dimecres, de desembre 01, 2010

SEGUEIX EL TEU DESTÍ

"Viver não é necessário;

o que é necessário é criar."


"Viure no és necessari;

el que és necesari és crear."


Ja fa uns quants anys que segueixo el programa de ràdio 3 que magistralment condueix Carlos Galilea amb el suggestiu títol: “Cuando los Elefantes Sueñan con la Música”. Un programa dedicat practicament a la bossa nova, tot i parar l'atenció a altres músiques amb una clara empremta de la cultura lusitana que s'escampen a banda i banda de l'Atlàntic.


Gràcies a ell, m'he assabentat que el 30 de novembre de 1935 va morir un dels poetes que més admiro, i que ha marcat la literatura del segle XX, Fernando Pessoa. Una bona excusa per deixar constància d'un dels seus poemes, en paraules del seu heterònim Ricardo Reis, i que tradueixo a continuació:


Segueix el teu destí


Segueix el teu destí

Rega les teves plantes

Estima les teves roses

La resta és l'ombra

D'arbres aliens.

La realitat

Sempre és més o menys

El que nosaltres volem

Només nosaltres som sempre

Iguals a nosaltres mateixos.


Suau és viure només

Gran i noble és sempre

Viure senzillament

Deixa el dolor a les ares

Com un exvot als déus.


Ve de lluny la vida

Mai l'interroguis

La resposta és més enllà dels déus.


Però serenament

Imita l'Olimp

En el teu cor

Els déus són déus

Perquè no és pensen.