diumenge, d’octubre 30, 2011

GRÈCIA TORNA A DIR NO


El 28 d'octubre d'enguany, diada nacional de Grècia, estic segur que marcarà un abans i un després en els afers interns del país. Com mai sabia vist fins ara, la festa que celebra el dia que el feixista del dictador Metaxas deia “No” a l'entrada de les tropes mussolianes dins el territori hel·lènic, s'ha convertit en un clam contra la classe política. Arreu del país, aquest dia se celebra amb diverses ofrenes als caiguts per la pàtria i desfilades a ritme de marxa militar, on participen una representació clara del que vol ser la societat grega. Des dels nens de parvulari, passant pels bombers, la policia, els soldats de lleva o els escoltes són convidats a un passacarrers que s'ha convertit amb els anys, en l'epicentre d'aquest ritual que pretén fomentar la cohesió nacional. Però bé, per molt que aquells que manen s'entossodeixen a fer combregar el personal amb rodes de molí, la situació actual no podia ser més explosiva, i el ritual ha servit per provocar una mena de catarsi col·lectiva.



Les principals ciutats del país van ser aquest divendres testimoni de la ràbia i la impotència d'una societat civil que ja no sap què més fer per aturar un procés de pauperització en augment. Les autoritats polítiques, eclesiàstiques i militars van haver de fugir cames ajudeu-me, en més d'un cas, de les tarimes des d'on presidien les desfilades, i les forces d'ordre públic van haver d'intervenir per evitar mals majors en més d'una localitat. A la segona ciutat del país, Tessalònica, la desfilada va haver de suspendre's, i el president de la República i el ministre de Defensa van haver d'amagar el cap sota l'ala davant un munió de manifestants enfurismats que havia ocupat literalment la centralitat de l'espai públic de la capital de la Macedònia grega.


Un escàndol més, en aquest camí cap el precipici en el qual es veu abocat el país. I en el qual el poder polític continua fent aigües per totes bandes, en un conjuntura de radicalització creixent, que historicament ha conduit Grècia a la confrontació i a la dictadura. De fet, sobren els exemples en els quals un grup de militars dirigeixen un país sota les directrius de polítiques marcadament neoliberals.



Les notícies que aquesta setmana celebraven la reducció del deute grec fins un 50%, no deixen de ser una enganyifa, un intent de calmar la psique dels ciutadans hel·lènics i la de resta d'europeus. D'on no n'hi ha, no en pot rajar, i tot i aquesta reducció ja veurem quines altres mesures s'inventen, per anar acomplint els venciments. De la mateixa manera que la creació d'un nou fons de rescat europeu servirà per obrir la caixa de pandora, l'entrada directe de capital privat i estranger en les polítiques dels estats europeus. Una forma encoberta de negoci sota l'anomenat mecanisme del palancajament, una pràctica típicament borsàtil. I ja li poden anar posant les empreses de classificació la màxima nota, a Lehman Brothers i més recentment a Dexia, també li van posar, i el resultat ha estat catastròfic.


Fotografia d'un alumne de secundària durant la desfilada a Atenes obrint la mà (signe de menyspreu a Grècia) davant les autoritats.

dissabte, d’octubre 22, 2011

DIJOUS 20 D'OCTUBRE DEL 2011

Jo que volia fer una setmana dedicada a l'esperit olímpic i al final l'actualitat m'ha deixat tan sorprès com sempre. Però bé, intentaré de posar-hi remei d'alguna manera.


Dijous, finalment ETA va decidir apostar definitivament per la via política i abandonar una estratègia que no crec que hagi aportat res de bo a la societat basca (a la espanyola i la catalana, per descomptat que tampoc), que és en el fons l'objectiu que pretenia quan va ser creada. Ara el camí no serà fàcil, però com a mínim, tal com mostrava l'excel·lent documental “Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc” (per cert, retransmès misteriosament un dissabte de febrer a les 11 de la nit pel canal 33), hi ha molta gent disposada a fer que la pau sigui possible, alguns d'ells, actualment a la presó.


Després, la xarxa m'informava de la captura i la macabra execució del dictador Gaddafi. Les imatges difoses a tort i a dret pels mitjans de comunicació i quasi impossibles d'esquivar, denotaven un cop més, fins a quin punt, la morbositat dels espectadors s'alimenta dels cadàvers. Encara que, és molt més preocupant que es matin toros enmig de les places... de fet, després de veure la reacció de certs ciutadans xinesos davant l'atropallament d'una nena, no sé fins a quin punt, i en contrades més properes, la reacció del personal no seria practicament la mateixa, és a dir, la pura indiferència.


I per acabar el gloriós dia, les 48 hores de vaga general amb les quals els treballadors del país hel·lènic vam dir un cop més que estàvem farts, van transportar-me directament a les escissions internes de la I Internacional, o més aviat, als pitjors dies del maig del 37, amb enfrontaments entre comunistes i anarquistes al centre d'Atenes. Un espectacle depriment, un drama que va acabar amb la mort d'un manifestant comunista, que després de rebre una pedrada al cap, morí hores després d'un atac de cor. Molt trist, i el pitjor: ens anem acostumant als morts.


dilluns, d’octubre 17, 2011

BARCELONA '93

Ahir, alguns mitjans de comunicació es feien ressò dels 25 anys de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica. Una efemèride que va significar un abans i un després per una ciutat que ja havia patit anteriorment diferents transformacions a cops de grans esdeveniments (les dues Exposicions Universals i el Congrés Eucarístic).


La diferència aquesta vegada, es que finalment Barcelona es posicionaria com una de les ciutats més de moda, més cool, en un gran muntatge comercial i de markenting que va tenir en el senyor Bassat, el seu director d'orquestra. La marca Barcelona va iniciar a partir d'aquells moments el seu periple, que va beneficiar sens dubte la indústria turística i a les empreses immobiliàries, i que va significar l'inici d'un procés intens de gentrificació que duraria fins els nostres dies.


Aquella data recordo que la vaig viure amb el meu avi a casa seva, i que aquest m'explicava com el senyor (Samaranch) que acabava de donar la gran notícia, era un vell conegut seu, perquè havien fet el servei militar junts a Panticosa (Aragó). La diferència es que al senyor de la tele li donaven més permisos que no pas ell, perquè era d'una bona família de Barcelona i addicte al règim, no com a l'avi, que era de poble i republicà.


Quan ja ens acostavem a l'esperada data, en la qual l'esperit olímpic semblava que havia de portar-nos quasi a l'èxtasi, jo iniciava la meva adolescència i de la missa m'enterava la meitat (una miqueta menys que ara). L'estiu s'omplia dels primers concerts de l'anomenat rock en català, una etiqueta on s'agrupaven tota mena de grups de música. Que en una mateixa nit escoltessis un grup de heavy, un altre de pop i un altre de reagge, tenia poca importància, el que agradava, era que allò que deien, ens era més proper. De tota aquella fornada de grups, alguns han perviscut fins a l'actualitat, d'altres han passat a la història i d'altres han sigut directament ignorats. Dins aquest últim grup, guardo un bon record dels “Pixamandurries”, un dels grups pioners del punk fet a Girona. I de la qual la xarxa m'ha proporcionat un dels seus grans èxits.


dissabte, d’octubre 15, 2011

HI HAN UTOPIES QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (III)

El moviment dels Indignats s'està nodrint en la seva base d'un substrat provinent basicament de les classes mitjanes, una classe que es resisteix a desaparèixer i que reacciona com pot, davant el merder imperant. De fet és aquesta classe i la de sota, la que està pagant els plats trencats de l'orgia especulativa que els últims 20 anys ha caracteritzat el nostre sistema econòmic.


La demanda de mesures encaminades a una major equitat fiscal o una major participació en el sistema polític actual són des del meu punt de vista, mesures poc eficients si el que es pretén es capgirar la dinàmica actual, on l'acumulació de capital es concentra en un menor nombre de mans i la resta de la població s'empobreix gradualment, amb tot el que això comporta. Pensar que aquestes mesures seran suficients per apaivagar el cop, em sembla poc realista, tot i que compten amb la meva simpatia. Pot ser un bon començament.


L'amic Jordi, amb el qual des de “Sota la pluja” intercanviem últimament parers i punts de vista, destacava positivament l'altre dia, una de les demandes del moviment del 15-M de Madrid: "Exigimos la aplicación de políticas que fomenten las actividades empresariales creadoras de empleo, de oportunidades para todas las personas, respetuosas con el medio ambiente y con l@s ciudadan@s de todo el mundo".


Unes línies que a un servidor no deixen de recordar-li les demandes d'un “capitalisme amb rostre humà” impulsades ideologicament pels partits de centre esquerra europeus, i que a mi em produeixen certa urticària. Sóc dels que pensa, que la capacitat de mutació d'aquest sistema és immensa i la perversió una de les seves característiques. Creure, després de dos segles de liberalisme, en la bondat del diner, no em sembla raonable. Els bitllets no tenen cor.


Se'm retraurà que sóc un utòpic, que no toco de peus a terra, que certs somnis són perillosos, fins i tot que poden crear monstres. Però el monstre, de moment, jo ja el tinc a dintre casa. Dimecres Grècia viurà la sisena vaga general d'enguany, però aquí ningú ens fot ni cas, encara que el país va directe a les brases.

dilluns, d’octubre 10, 2011

CRÍTICA A LA RAÓ SEXOLÒGICA

M'envien la Cati, el Josan i la Noe, companys de batalla en el món de l'antropologia i d'alguna cosa més, el cartell i una nota informativa sobre les jornades que se celebraran a principis de mes de novembre a la UB, sota el suggerent títol que indica l'entrada d'aquest bloc, on presentaran entre d'altres, les seves respectives etnogràfies, si hi fos, no m'ho perdria. Suposo que Kant, tampoc.



Etnografies entorn els cossos, els gèneres i les sexualitats:

Es proposa una reflexió crítica de l’actual episteme sexològica. La naturalització de la sexualitat, l’essencialització de les identitats, l’heteronormativitat o la patologització dels cossos i pràctiques dissidents són els principals postulats que sostenen una raó sexològica presentada com a quelcom universal. Des de la problematització d’aquest model hegemònic, es tracta d’explorar noves pràctiques i representacions corporals i sexuals, nous espais de relació, noves lògiques identitàries...


DIMECRES 2 DE NOVEMBRE

17h-17.30h. Obertura de les Jornades

Manuel Delgado Ruiz –Coordinador del Grup de Recerca en Exclusió i
Control Social (GRECS)-. Universitat de Barcelona.



17.30h-19.30h. In-corporacions i resistències més enllà de les fronteres del gènere

Mari Luz Esteban Galarza (Euskal Herriko Unibertsitateak)

Elvira Burgos Díaz (Universidad de Zaragoza)

Alba Barbé i Serra (Universitat de Barcelona)

Caterina Canyelles i Gamundí (Universitat de Barcelona)

DIJOUS 3 DE NOVEMBRE

11h-13.30h. Mirades antropològiques entorn les “pràctiques de risc”

Oriol Romaní Alfonso (Universitat Rovira i Virgili)

Fernando Villaamil Pérez (Universidad Complutense de Madrid)

Noemí Elvira Marín (Universitat de Barcelona)

Ana Pérez Declercq (Universidad de Barcelona)



17.00h-19.30h. La patologització i medicalització de les sexualitats

José Antonio Nieto Piñeroba (Universitat Nacional d’Educació a Distància)

Núria Gregori Flor (Universitat de València)

Gerard Coll-Planas (Universitat de Vic)

Jordi Mas i Grau (Universitat de Barcelona)



DIVENDRES 4 DE NOVEMBRE

17.00h – 19.30h. Sexualitats, espai públic i control social.

Òscar Guasch i Andreu (Universitat de Barcelona)

Julieta Vartabedian (Universitat de Barcelona)

Jose Antonio Langarita Adiego (Universitat de Barcelona)



Lloc: Sala Gran, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de
Barcelona. c/Montalegre, 6 (Barcelona)

Organitza: Grup de Recerca en Exclusió i Control Social –GRECS-

Col·labora: Universitat de Barcelona.

dissabte, d’octubre 08, 2011

MÚSICS DE CRETA: NIKOS KOMIS

Nascut a Biannos l'any 1931, de seguida va sentir-se atret per la mandonlina, l'instrument que tant el pare com el seu germà tocaven, encara que més endavant també va decidir provar sort amb el violí. L'aprenentatge va iniciar-lo sol, posant l'orella, escoltant allò que feien els més grans. Però era durant les cantades que s'organitzaven quasi diàriament en el seu poble, on realment posava en pràctica allò que aprenia, tot i que l'ocupació nazi no els hi va posar fàcil.


Les cantades s'organitzaven per mostrar l'amor a les enamorades, però també en honor als amics. Era recorrent que a negra nit, una colla d'amics es presentessin de sorpresa sota el balcó d'un conegut/da per retre-li de sorpresa, un sentit homenatge. Unes nits, on cantaven versos com aquests:


"Lluna meva que des de ben alt ets el carter de la nit

diga-li com l'estimo fins allà on el món s'acaba"

Φεγγάρι μου που 'σαι ψηλά της νύχτας ταχυδρόμος

(Fegári mu pu'se psilá tis níktas tagidrómos)

πες της πως θα την αγαπώ μέχρι να στέκει ο κόσμος

(pes tis pos za tin agapó mékri na stéki o kósmos)


dimecres, d’octubre 05, 2011

PABLO HASÉL ABSOLUCIÓ

De rap, allò que en diem rap, no en sé molta cosa més del que alguna vegada per una festa sonada la meva mare ens cuinava al forn si la butxaca ho permetia. De “Rap” en majúscules, aquest gènere musical nascut a Estats Units entre les barriades dels suburbis de les grans ciutats, la meva orella l'ha tastat menys que el seu homònim marí, per tant no acabo d'entendre si el Pablo Hasél és bo en el seu ram o no. Però el que si entenc, es que diu coses que no agraden i, per això, aquesta pseudodemocràcia ha enviat els seus sicaris per intentar atemorir-lo i donar exemple. L'Audiència Nacional ens continua donant mostres clarividents perquè és l'hereva directa del TOP: feia anys i panys que no es detenia un cantant en aquest país.


diumenge, d’octubre 02, 2011

EL BURGÉS

Aquests dies de reflexions i emocions vàries, se m'ha aparegut una d'aquelles cançonetes que de petit sempre m'havien fet molta gràcia: “El burgés”. Un tema d'en Quico Pi de la Serra amb lletra del gran Pere Quart, i que el cantautor presentà en la seva època com a membre dels Setze Jutges l'any 1967. Una lletra que en l'època actual també mereixeria una actualització, però que expressa amb ironia la presència del tarannà d'una classe en un període concret.


Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aire nou que té,
corre a firmar a una estona
a un banc de Barcelona
on fot de conseller.

Fent l’àrdua tasca
i per no caure en basca
es fot un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.

Allà mateix el maître
vinclant l’esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un palpissàs mig cru.

És l’ofici del burgés,
menjar, jaure i no fer res.

Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i un rot al paladar.

Després el gran sapastre
s’anirà a can sastre
per emprovar-se un tern;
l’arruga de l’espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada del infern.

Més tard com cada dia,
seurà a la barberia
on el perfilaran;
l’altre vermut, la cita,
que avui toca Lolita
i cap al restaurant.

Endrapa en tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més;
amb el que el mosso els cobra
a casa d’un manobre
viurien tot un mes.

Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores,
es prenen molts gin-fizz,
amb la saliva amarga,
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.

El pis de l’amigueta
que li farà, pobreta,
l’amor sense perills
i a casa, a darrera hora,
on vetlla i potser plora
la mare dels seus fills”