dilluns, de setembre 17, 2012

ANIVERSARIS (II): FELICITATS PARE!

Tanco els ulls i em veig assegut d'alt d'un tamboret de vellut vermell al costat de la màquina de cine, els peus no em toquen a terra i et demano un cop més amb la boca oberta que toquis els vidres d'aquella manera que només tu saps fer perquè la pel·lícula també es projecti a la paret del meu davant. La pantalla cau molt lluny i prefereixo tenir el meu cinema particular amb el meu super pare-maquinista ben aprop, quan em cansi ja baixaré a la taquilla a veure l'avi amb el seu transistor.

Tanco els ulls i em trobo finalment fent de dimoni com tu pare, encara sóc petit, però quan creixi algun dia jo també seré el Satanàs dels Pastorets i em deixaré caure ben fort al terra i diré amb veu gruixuda “caps de cargol sense closca” i “cucs de soca recorcada”, ara de moment encara em falta veu, i quan jugo a fer de tu i caic al terra, el cos em fa mal.

Tanco els ulls i ens veig a mi i a la Cris drets aguant-nos el riure per sota el nas, mentre tu ens fas un sermó d'aquells eterns que ni Jesús d'alt de la muntanya el supera: “Que si els germans ens hem d'estimar... Que a tu a la tia Cati te l'estimes molt... I tal i tal i tal...”. Només acabar, la Cris i jo diem que sí amb el cap i esperem que facis mitjà volta per tornar altra vegada al nostra nyic-nyac particular.

Tanco els ulls i veig a la mare mig plorant d'emoció mig de preocupació, i amb la típica frase: “el teu pare s'ha passat tres pobles”, em fa entendre que un regal inesperat, inesperat per les butxaques de casa, ha estat la gran sorpresa de no recordo quina celebració. I és que a casa, ens podem aplicar la premissa aquella que deia no sé qui: “El que mereix ser fet, mereix fer-se bé” ( i merda pels qui quedin, afegiria jo per acabar-ho de rematar).

Tanco els ulls i els torno obrir pare, milers d'imatges que conformen els meus records al teu costat se sobreposen sense ordre, en el que ha estat per a mi un aprenentatge constant, amb plors i alegries, lluitant sempre amb dignitat per tirar endavant. I avui, que no hi puc ser i la distància em fa tastar un cop més el seu sabor més amarg, m'alegra poder escriure que t'estimo, i que espero que algun dia, quan jo també arribi als 60, el meu fill pugui sentir-se tan satisfet de tenir el pare que té, com jo em sento de tu.

dimecres, de setembre 12, 2012

LA TRADICIÓ MÉS ROCKERA



Una de les novetats discogràfiques més esperades i celebrades d'aquest estiu a Grècia ha estat el nou cd del llaütista cretenc Giorgos Xylouris “Psarogiorgis”, “San to nero tou potamou”, que ha comptat amb la indiscutible aportació del cantat i compositor Giannis Aggelalakas. El primer forma part de la nissaga de músics més importants de l'illa de Creta, amb un intens bagatge musical que l'ha consagrat com un dels millors intèrprets de la música cretenca actual. El segon, natural de Tessalònica, és la cara més coneguda de la banda de rock “Tripes” (Tρυπες), que durant les dues darreres dècades del segle passat, va revolucionar amb les seves cançons i els seus aires provinents del punk, la tradicional escena musical grega, iniciant més tard una carrera en solitari gens despreciable.

El disc compte amb la participació del també llaüstista Giakgos Xairetis, habitual en les actuacions de “Psarogiorgis”, i del violencel·lista Nikos Beliotis, la mà dreta d'Aggelakas des de que deixà el grup de rock, i que dóna la seva particular visió d'aquesta trobada amb una presecència més que destacable del violoncel en la base melòdica de les cançons. D'aquesta manera, es tanca un cicle de col·laboracions mútues que va començar amb la participació del cretenc en un dels primers discs del cantant de la capital de la Macedònia grega, i que va posar de moda entre els més rockers del país hel·lènic, els ritmes contundents i sovint frenètics de la música cretenca.

dissabte, de setembre 01, 2012

ANIVERSARIS (I): EL CASAMENT

Un no es casa cada dia, i menys amb una encantadora cretenca com tu. Era un 27 d'agost de tal dia com avui, quan un servidor va despertar-se a una bonica casa d'Arxanes mig encostipat i acollonit davant el dia que l'esperava. La nit abans havíem estat celebrant a casa dels avis el pre-casamanent entre els amics i familiars més propers, un centenar, més o menys. Els catalans i els de més enllà havien quedat impressionats davant aquell tiberi preparat amb la cura d'aquell que vol quedar bé, i els cretencs havien quedat ben satisfets de veure com el xai, les patates al forn, la pasta, els cargols, el vi, el raiki... tot s'acabava, i el més important, els convidats acabaven farts. Els crits i els brindis en honor a la parella (tu i jo) s'intercalaven un darrera l'altre, en el que era només l'escalfament pel què vindria l'endemà.

Era un 27 d'agost de tal dia com avui, que el futur compare Venios venia a buscar-me a la porta de casa per anar a Pyrgos, als peus de la serra d'Asterousia, on unes hores més tard celebraríem el casament. En aquell racó de món, en una de les poques pensions que deuen haver-hi en 20 quilòmetres a la rodona hi tenia els meus convidats, una quarantena. Poqueta cosa, comparat amb els 700 que esperàvem per la teva banda. En aquella pensió la meva comitiva s'abillà i es preparà per la triomfal arribada al poble, i a mi, tal com marca el ritual, uns quants homes no casats van ajudar a vestir-me, davant la curiosa i divertida mirada dels meus parroquians.

Era un 27 d'agost de tal dia com avui, que em trobava dins un 4x4 encapçalant una caravana de cotxes que s'enfilava per les pelades muntanyes del sud de Creta en direcció a la nostra estimada Ethià. Un cop allà, la seqüència dels esdeveniments que feia tant de temps que preparàvem va activar-se amb una precisió que encara ara em sembla un somni. Un somni guanyat a pols, que començà durant aquella primavera lisboeta de fa ja una colla d'anys, quan la innocència dels nostres ulls volien mostrar-se molt més home i molt més dona del que realment érem, i en una rua amb història de poetes jugàvem a estimar-nos per primera vegada.

 
Φωτεινή, σ`αγαπώ!