ANIVERSARIS

Vam començar el mes de desembre amb diferents aniversaris. Per una banda varem haver de celebrar el 31é aniversari de la nostra sacrosanta, infal·lible i intocable “Constitución”. Aquella que va fer que els comunistes es tornessin monàrquics, els feixistes en demòcrates, els socialistes ja no fossin marxistes, que els Borbons tornessin (oficialment) a xumar de la mamella i que l'Espanya plural quedés com sempre en una quimera. L'anomenada Transició (Transacció pels Martin Villa i companyia), aquest sistema va comportar la desmobilització social més important que ha patit Espanya, hi ha estat un autèntic llastre que hem hagut d'aguantar fins el dia d'avui. Gràcies també a uns sindicats mesells, que només han sabut dir “sí senyor” mentre la classe treballadora anava perdent drets.

Aquests dies també s'ha celebrat el 10é aniversari de les mobilitzacions del mal anomenat moviment antiglobabiltzació, l'aniversari de les primeres manifestacions a Seattle contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC). Una època que marca un procés de canvi generacional i de plantejaments en la lluita contra el capitalisme, en un moment de desorientació dins els partits de l'esquerra tradicional després de la caiguda del mur. Uns anys on altre cop es tornen a prendre els carrers, i en alguns casos, com els de Chiapas les armes. Un moviment divers i ambivalent, dotat moltes vegades d'un contingut utòpic que no ha fet si no al meu entendre de debilitar la seva força inicial. Però que va tornar a marcar un altre cop la ratlla entre el nosaltres i el ells. A assenyalar, per si ho havíem oblidat, qui manega en el fons la política neoliberal on estem submergits des de fa massa temps.

Aquests dies també se celebrà un any de l'assassinat a mans de la policia grega del jove Andreas Grigoropolos de 15 anys. Un homicidi que va marcar l'anomenada revolta dels “700 euristes” (el sou mitjà dels joves i no tant joves), que durant quasi un mes va destruir literalment els principals centres d'activitat econòmica d'Atenes i en menys intensitat el d'altres ciutats gregues. Una mobilització ciutadana que va quedar fora del control dels aparells de l'estat i dels partits tradicionals i que va servir per posar sota les cordes al govern de dretes del país. La revolta considerada la més important que ha patit Europa els últims anys, mostrà el cansament de la gent amb un sistema corrupte, però al mateix temps, que és possible tenir practicament paralitzat un país durant un mes, perquè el cap d'un any tot continuï igual. Bé, el president ja no és el mateix.

LA REBETIKA I METAXAS

La música ha estat sempre una de les formes d'expressió artística amb la qual les societats i el poder polític han buscat generar uns discursos i unes pràctiques amb les que identificar-se. Per descomptat, les formes de crear aquestes identificacions no han estat les mateixes si han sorgit des d'una base popular o des d'una trona.

Tot i que sempre m'han semblat molt més útils aquelles expressions musicals generades a peu de carrer amb la voluntat d'esdevenir populars o senzillament lliures que les que han vingut impulsades per les oligarquies de torn amb intencions d'adoctrinament o elitistes, els mecanismes emprats per aquests últims per aconseguir els seus propòsits no deixen d'interessar-me.

L'estat grec, amb el seu inici fundacional l'any 1821, s'edificà principalment sobre dos pilar: la Grècia clàssica i Bizanci, la resta de períodes històrics pels quals passà el territori de la Grècia actual comptaren ben poc. Així doncs, des d'un bon començament el folklore i l'arqueologia serviren per traçar un fil conductor que lligués el nou estat amb aquests pilars, uns elements primordials per legitimar i identificar la “greícitat”.

Per suposat, la música no quedà al marge d'aquest procés de configuració comunitària, també forma part d'aquest fenomen tan complexe que anomenem folklore. Durant tot el segle XX, no varen ser poques les intervencions de l'estat grec per intentar encaminar cap una banda o cap una altra les produccions musicals del país en funció d'un determinat discurs etnicitari. Una de les més sonades és donà durant l'època del dictador Metaxas. La gran onada de població immigrada d'Àsia Menor després de la seva expulsió l'any 1922, féu aflorar arreu del país, però sobretot a les ciutat d'Atenes i Tessalònica, un seguit de músiques que seguien patrons orientalitzats que feien evident la forta relació amb el passat otomà. Un fet del tot inacceptable per un feixista que pretenia elevar el poble hel·lènic cap una nova civilització, d'aquesta manera, el novembre de l'any 1937 promulgà una llei amb la qual prohibia tota música grega de suposada influència turca. El gènere musical més perjudicat fou la rebetika (l'anomenat blues grec) i els seus músics, que veieren com ells i la seva música eren criminalitzats.

Fins ben entrat als anys 70, la seva obra no fou acceptada i valorada com es mereixia. L'any 1983, el director de cinema Costas Ferris retratà una part d'aquesta època a la pel·lícula “Rebetiko”.

LÉVI-STRAUSS (1908-2009)

“...El etnógrafo, a la vez que admitiéndose humano, trata de conocer y juzgar al hombre desde un punto de vista suficientemente elevado y distante para abstraerlo de las contingencias particulares de tal o cual sociedad o civilización. Sus condiciones de vida y de trabajo lo excluyen físicamente de su grupo durante largos periodos; por la violencia de los cambios a los que se expone adquiere una especie de desarraigo crónico: nunca más, en ninguna parte, volverá a sentirse en su casa; quedará psicológicamente mutilado. Como las matemáticas o la música, la etnografía constituye una de esas raras vocaciones auténticas. Uno puede descubrirlo en sí mismo aunque no se la hayan enseñado...” (Lévi-Strauss, 1955)

EL DIA QUE UN FEIXISTA VA DIR NO

El 4 d'agost de 1936 el general Ioannis Metaxas va instaurar a Grècia una dictadura de caire feixista, que pretenia consolidar, tot seguint els passos de Hitler i Mussolini, una Tercera Civilització, en aquest cas l'Hel·lènica. Després de l'Antiga Grècia i l'Imperi Bizantí calia tornar a posar el nom del país en un lloc ben alt. Evidentment aquest senyor no va aconseguir emular cap d'aquests dos referents, però si que la seva repressió contra les esquerres (entre d'altres barbaritats) fou notable. Tot i això, es va guanyar un lloc en la història oficial grega per no haver acceptat l'ultimàtum que el Duce va llençar-li el 28 d'octubre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, perquè cedís el territori grec a les tropes italianes. El dictador Metaxas es negà a cedir el seu feu, i les tropes gregues varen aconseguir en un primer moment aturar i fer recular als soldats italians que s'aglutinaven a la frontera albanesa. D'aquesta manera Grècia entrà directament dins el conflicte bèl·lic. En l'actualitat, aquesta efemèride és una de les diades nacionals del país, una data presentada com el dia que els grecs van dir NO (ΟΧΙ) a les tropes feixistes invasores. D'aquesta forma les referències al paper del dictador Metaxas han estat buidades, en la seva majoria de qualsevol contingut ideològic. Així, la seva figura es presenta per sobre de tot com un patriota que va evitar, o almenys va intentar de no donar el país a mans estrangeres, la resta compte poc.

EL LABERINT DE LA CULTURA

Quan algú arriba a Creta i pregunta sobre la música de l'illa normalment obté dues respostes: Anogeia i Xoudetsi. El primer és el nom del poble que ha donat un llarg planter de músics coneguts arreu del país i que compte amb una activitat musical local important. La segona resposta és un altre poble conegut fins i tot fora de les fronteres gregues, per ser seu del centre de formació musical “Laberinthos”. Un projecte iniciat el 1982 per Ross Daly (músic d'origen irlandés establert a l'illa i un dels màxims referents del que es coneix com a música modal) i que té com a objectius els de formar principalment joves músics en el llenguatge i les diverses tradicions musicals de diversos llocs del món.

L'any passat vaig tenir l'oportunitat de seguir el desenvolupament dels cursos impartits a aquesta localitat durant el mesos d'estiu amb la companyia dels amics de l'associació “Mapa Sonor”, amb qui vaig col·laborar en l'elaboració d'un documental (“València, Estambul, Tessalònica, Kabul”) sobre la trajectòria musical d'Èfren López pel projecte pedagògic “Oïdes de la Mediterrània”. Com tants altres, el músic valencià havia arribat a aquestes terres encuriosit per les tradicions musicals de la zona i la seva vivacitat, un acostament que es pot veure en aquest documental i que també va venir acompanyat pel mestratge del propi Ross Daly. Aquesta dinàmica en la recerca d'altres sonoritats i nous coneixements al voltant de les diverses tradicions musicals existents, ha fet de Xoudetsi un lloc de peregrinatge tant de músics grecs com internacionals, i s'ha donat el cas, com el del propi Efrén, que molts d'ells han arribat com alumnes i han acabat sent-ne professors.

Avui dia, resulta complicat, trobar-se amb espais de formació i interacció de músics de diferents contrades en espais incerits dins la propia societat, on la música surt de l'esfera acadèmica per acostar-se de forma espontània a les places o les tavernes. Són els habitants de la població els que acullen per uns dies a casa seva als alumnes d'orígens diversos arribats per a seguir algun dels seminaris, fet que també afavoreix uns preus econòmics per a l'estada i la formació.

Dic això perquè enguany el centre ha estat pels pèls a punt de tancar les portes. El suport econòmic que rebia per part de la petita mancomunitat de municipis on s'ubica es va veure minvat per la crisi i la negativa del govern grec a dedicar-hi un sol euro. Finalment, després d'un rebombori mediàtic considerable, la protesta enèrgica de diversos sectors de la societat grega, així com de músics tant nacionals com internacionals, va provocar la reacció del govern municipal d'Heraklion (la capital de Creta), que va decidir participar en el finançament del projecte i aprofitar la seva potencialitat. És per aquest motiu que aquest estiu la programació cultural de la localitat ha pogut oferir un cartell de primeres figures que han acostat al public cretenc músiques provinents de l'Afaganitsan, Bulgària, l'Iran o Turquia, entre d'altres, i ha mostrat una part dels tallers realitzats en els seus seminaris.

És trist però, que iniciatives com aquestes hagin de necessitar -com tantes altres coses- la mobilització popular i el ressò mediàtic per tirar endavant. I que no sigui una obvietat aquí, a Creta o a on sigui el seu manteniment.

Article publicat al nº12 de la revista "Sons de la Mediterrània".

VALÈNCIA, ISTANBUL, TESSALÒNICA, KABUL (i Creta)

CULTURES MEDITERRÀNIES

"No existe una sola cultura mediterránea. Hay varias bajo la égida de un solo Mediterráneo. Surgieron y se extendieron una junto a otra, más o menos vinculadas y separadas. Las culturas mediterráneas son afines, pero no iguales. Por algunas características son similares, por otras distintas. Las semejanzas las deben al mar común y al encuentro de los pueblos, de las formas, de las obras, en sus costas. Las diferencias, a su vez, estan condicionadas por el origen, la historia, las costumbres. Ni parecidos ni diferencias son permanentes y completos, en unas partes predominan los primeros, en otras las segundas. La idea de la expulsión no ha dejado de acompañar a la inspiración del sur. Sísifo se ha convertido en un modelo. La idea del Mediterráneo y el Mediterráneo en sí no han logrado alcanzar la armonía."

(Pedrag Matvejevic. Brevario Mediterráneo. Pg 130)

AVUI HI HA CASAMENT

Hotel ABC, Thessaloniki, 17:00 hores. A l'entrar l'habitació m'obre una dona tota emperifollada i em somriu, a dins em trobo al nuvi amb calça curta i samarreta de tirants i una tauleta amb gotets de plàstic i una ampolla de raki. La resta, homes d'una trentena ja arreglats i passant l'estona abans de l'esdeveniment. A l'habitació cantem i el bozouki passa de mans mentre cada vegada la porta no para d'obrir-se i tancar, cada vegada som més. El veí de l'habitació del costat s'emprenya i comença a fer cops a la paret perquè parem. Com que observem que no entén que passa, decidim cantar ben fort “simera gamos geinetai” (avui hi ha casament), però res, sembla que per aquestes contrades no són tant comprensius quan hi ha festa, i l'última visita ens confirma que el veí del costat ha marxat emprenyat amb les maletes a una altra habitació de l'hotel, quina llàstima, podia haver vingut a cantar amb nosaltres.

Són ja les 18:20 i el casament és a les 19:00. El nuvi dóna l'ordre i entrem al seu dormitori per ajudar-lo a vestir. Podria semblar una imatge del passat, però és el més de juliol del 2009. Els seus amics casats són els que porten la batuta, els altres animem com podem els seus últims minuts de llibertat. Els pantalons, la camisa, el cinturó, l'americana, marquen la recta final... però la samarreta interior no queda bé! S'ha de tornar a treure l'americana i la camisa, mal auguri, bufa per si de cas, per sort tenia una samarreta de recanvi i repetim la meitat del ritual. Esperem que no sigui res i bevem l'últim raki abans de marxar i que el nuvi es planti davant de l'altar.

ARMES A CRETA

Un costum ben estès entre el món europeu occidental és la idealització de la Grècia actual. Un imaginari que situa els grecs entre Zorba i Plató, i que porta al turista despistat a la decepció o al botiguer de torn a fer al ridícul per 4 duros. Creta, l'illa per excel·lència del país, no es troba fora d'aquesta influència, i sovint dóna una imatge que no es correspon amb allò esperat pels forans. Una de les primeres sorpreses que es pot emportar el seu visitant és la presència d'armes.

La relació de la població amb aquestes ha estat una constant de segles que cap govern ha aconseguit d'eliminar. M'explicaré, durant el segle XIX les continues revoltes contra els turcs van omplir l'illa d'armes provinents tant des de la Grècia continental com des de l'exterior del país. Aquestes van ser repartides sense solta ni volta entre la població, sense que hi hagués una organització important entre aquests repartiments. L'any 1900, en ple període autonòmic, és a dir, d'expulsió dels ocupants otomans, hi ha un intent de recollida de material bèl·lic per tal de desarmar la població i crear el nou exèrcit, però la inestabilitat encara del nou estat no generà prou confiança entre la població. De fet, fins el 1923 Grècia es veu immersa en un seguit de guerres on la presència de combatents cretencs és important. I aquests un cop tornen a l'illa ho fan amb les armes que han arreplegat en aquestes guerres. Fins i tot, durant l'ocupació italiana del nord de Grècia, durant la Segona Guerra Mundial, el dictador grec Metaxas demanà armes als cretencs per aturar l'invasió. Poc després els nazis ocupaven l'illa i la resistència cretenca s'organitzà per robar armes als enemics. Més tard els nordamericans i els anglesos també hi envien armes, armes que no són mai tornades. Així doncs, no es estrany, que el propi Museu d'Història de Creta compti amb un especialista en aquestes.

Aquesta constant entrada d'armes fa que aquestes es converteixin en un element bastant comú de la vida de l'illa, i és molt corrent que en moltes celebracions (casaments, batejos, sants, victòries esportives,...) es facin trets enlaire per mostrar alegria. Un dels sons característics de l'illa podrien ser, sense cap mena de dubte, els dispars de bales que se senten de tant en tant.

Altrament, a partir de 1990, la caiguda del règim albanès i l'assalt a les casernes del país per por a una guerra civil, acaba amb moltes d'aquestes armes a Creta, aquest cop però en mans de les organitzacions mafioses. Certes zones muntanyoses són les que han tingut una major influència d'aquest fenomen, ja que en un origen eren les zones més pobres, amb una economia agropastoril que en cap cas s'ha pogut adaptar a l'economia neoliberal actual, fet que ha provocat que la població hagi buscat altres formes de subsistència tipificades com il·legals i lligades a l'estructura familiar.

També és molt corrent a tota l'illa veure els cartells de molts de pobles foradats per les bales, i l'absència total de policia o quasi total, que es vista com un element d'imposició exterior amb molt poca simpatia.

Segons les últimes dades a l'illa hi han unes 3500 llicències d'armes.

TORNO A CRETA!!!

Després d'un temps d'espera, d'objectius diversos complerts i de batalles encara per guanyar però mai perdudes, torno a l'illa, a la meva illa. Altre cop em desenganxo d'allà per arrelar-me aquí, en un vaivé imprescindible per un cul inquiet com el meu.

Em vaig estrenar ja fa dies amb un concert del “Psarandonis”, el senyor del vídeo, i considerat el Jimi Hendrix de la lira (dit per boca seva). He penjat una de les seves actuacions en directe interpretant la cançó que porta el nom de Zeus (o Dias). Segons diuen, la mare Gea (la Terra) va amagar el seu fill Zeus a l'illa de Creta perquè el seu pare Cronos (el Temps) no el devorés, tal com havia fet amb la resta dels seus futurs hereus per tal de mantenir-se en el poder. Per acabar de fer-ho més mític i místic, el liraris interpreta la cançó des de la cova on diuen que va créixer el déu dels déus... Opa!!!!!!!!

QÜESTIÓ D'HONOR

Fa més d'un centenar d'anys, dues famílies de Creta van veure's enfrontades. Dos adolescents d'un mateix poble havien comés la gosadia d'enamorar-se en contra la voluntat del pare del noi, el qual estava enfrontat amb la família de la noia per culpa del robatori d'unes ovelles. La negativa del patriarca a donar la benedicció per l'enllaç, provocà la fugida de la jove parella de les seves respectives llars, fins trobar una església per casar-se d'amagat. Però l'home, ofès per la falta del seu fill, no va trigar a localitzar-los a mitja cerimònia i, allà mateix, els va matar. Així, tristament va iniciar-se una venjança de sang, que acabà amb la vida de 14 homes per la banda de la noia i 8 per la del noi. Al final, la família de la jove va haver d'establir-se a un altre poble de la comarca.

El temps passà, però les ferides encara restaven obertes després de tres generacions. Els membres dels dos llinatges havien continuat les seves vides després de l'enfrontament, però un dia els seus camins van tornar-se a trobar. L'amor en fou altre cop la causa. La família, que un dia havia fet les maletes per canviar de poble, va enviar a una de les seves descendents a estudiar a l'institut de la seva antiga localitat. Allà va conèixer un noi i es van enamorar bojament. Però el noi, malauradament, formava part de la parentela que un dia havia iniciat la sangria. El joves enamorats no eren gens conscients del passat que tenien en comú i van continuar el joc de l'amor. I un dia, van arribar-se fins a casa del noi. Content, el xiquet va presentar a la xicota amb qui es volia casar. La mare al veure-la va quedar-se blanca com la cera i no va badar boca, després el patriarca de la família va ser més explícit:

- A aquesta casa ets benvinguda, pots beure, pots menjar, perquè l'hospitalitat és sagrada, però membre d'aquesta casa no seràs - tot remarcant el seu llinatge.

Ella, entre llàgrimes va contestar-li:

- Si les nostres famílies tenen problemes jo amb el teu fill no en tinc cap - i després d'aquestes paraules va marxar.

L'enamorat va voler seguir-la i el seu pare s'interposà:

- Parlem d'home a home, l'estimes?

- Sí.

- Vols casar-te amb ella?

- Sí.

- Això treu-t'ho del cap, abans prefereixo veure't mort!

Els familiars intentaven convèncer a un home tan cabut, però aquest és negava a retirar les seves paraules, si havia dit que no, era que no. La parella continuava veient-se d'amagat i van buscar un capellà que els volgués prometre, i així ho van fer. Aquest també s'esforçà en intentar treure ferro a la situació, però el caparrut del pare continuava estancat en el temps. Fastiguejat pels jocs dels adolescents i dels rumors que corrien, el pare del noi va anar a veure el de la noia per exigir-li que l’allunyés del poble si no volia que prengués mal. Davant l'amenaça i la impotència per poder canviar l'opinió d'un home tan caparrut, tota la família de la xicota va traslladar-se d'amagat ben lluny, a l'altre punta de l'illa, per tal d'evitar que un jove amb el cor robat pogués anar a recuperar-lo.

Separats i sense poder comunicar-se, l'enamorat marxà a fer el servei militar. I allà, per sorpresa, la noia va enviar-li una carta on li comunicava el lloc exacte a on havien anat a raure. Després de dos anys, el cegal, quan va tornar a l'illa, directament va anar a buscar-la, però ella havia marxat a una universitat estrangera. Llavors, trist i cap cot va tornar al seu poble esperant que algun dia li arribaria una carta, carta que mai va arribar. No li arribava res, cap notícia per enlloc, i tot i que li feien moltes propostes de matrimoni ell s'hi resistia, però finalment ja passada la trentena, cansat de l'espera, es va casar amb una bona noia del seu poble.

Va continuar el negoci familiar: un cafè al centre de la seva localitat i tingué 3 fills. Però un mes de primavera de fa molt poc, una dona molt ben plantada i amb aires europeus s'assentà amb el seu home i la seva filla al seu establiment. Primer entrà i passà pel mostrador un parell de vegades, fins que finalment i aprofitant que quasi no hi havia gent va dir:

- Hola, com estàs? Ja no em coneixes?

Era ella, havien passat més de 20 anys des de l'últim cop que s'havien vist i l'endemà a la nit van quedar per parlar tranquil·lament.

Els fets des de l'inici havien jugat en contra seva. La dona des de la llunyania li havia enviat 3 cartes. Cartes que enviava a una cosina seva que vivia a la població del seu estimat, però aquesta mai havia gosat de donar-les al seu destinatari per por a les males puces del pare. Unes cartes que durant anys havien significat l'esperança del retrobament entre l'un i l'altra, però que mai havien acabat de fer el seu trajecte fins al final. I així davant el buit del silenci, l'un havia decidit casar-se i l'altra havia fet el mateix en assabentar-se, des de la distànica, de l'enllaç del seu promès. I ara, després de tant de temps, ella havia tornat a aquella terra per passar les vacances amb la seva família i retrobar-se amb una història que mai havia pogut oblidar.

Durant la nit que parlaren, els dos van confessar la seva "infelicitat". Ell cansat de la monotonia del cafè, del poble i d'una bona dona que mai havia estimat; i ella, cansada de viure allunyada de la seva terra, del brogit de la ciutat europea i d'un bon home que mai havia estimat. I així van passar la nit, parlant d'altres temps i imaginant-se una vida que no havia pogut ser.

Des d'aquell dia, l'home del cafè encara maleeix més la seva sort, la prepotència del seu pare i la covardia de la seva mare per no haver-se posat al seu costat. Explica a algun nàufrag que passa pel cafè la seva història, i somnia en no estar casat per poder anar mar enllà i raptar al seu amor, encara que només sigui per salvar el seu honor.

LA MÚSICA DE CRETA: PERLA MEDITERRÀNIA

Enmig de les ones vinoses

"Creta és una terra en el mig de les ones vinoses, bella i fèrtil, banyada tota ella entorn; i hi ha homes, tants, que són infinits, i noranta ciutats" (Homer, Odissea 19, 172-174).

Situada al sud de la mar Egea, Creta (Kriti) compta amb una població estable de 650.000 habitants, és l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la Mediterrània. Es troba en una posició quasi equidistant d'Àsia i d'Europa. Una situació que la dota d'un clima i una geografia molt diversos, combinant tant elements característics d'Europa com d'Àfrica. Té una llargada de 260 quilòmetres, una amplada màxima de 60 al centre i mínima de 12 a l'istme de Ieràpetra, a la costa oriental. Un dels seus encants són els 1.000 quilòmetres de costa, amb platges de tota mena i gustos.

L'illa impressiona per ser tan muntanyosa i durant l'any és freqüent que la neu copi les seves muntanyes. Una serralada amb tres massisos la travessa longitudinalment: al centre l'Ida (2.456 m), a l'oest el Levkà (2.452 m) i a l'est l'altiplà del Dikte (2.148 m). Els cingles i els turons enllacen aquests tres grups entre boniques valls on predominen els cultius de vinyes i oliveres, per on circulen rieres i torrents, i s'estenen diverses planes, destacant la de Messarà, al sud de la província d'Heraklion (Càndia), la capital.

La presència del turisme des del anys setanta i l'entrada a la Unió Europea han anat modificant l'activitat econòmica, provocant la migració del camp cap a la ciutat. Tot i això, la ramaderia, una gran varietat de collites i productes agrícoles assegura l'autosuficiència de l'illa durant tot l'any.

La majoria de la població, com també les principals ciutats, es troben al llarg de la costa nord, molt menys abrupte, i amb la presència de ports naturals i badies. Aquest fet, com també el seu clima mediterrani, explicaria el desenvolupament i la major transcendència històrica d'aquesta àrea geogràfica respecte la del sud, molt més seca i càlida.

La seva localització privilegiada l'ha fet sempre protagonista, d'una manera o altra, dels diferents esdeveniments històrics que han marcat i marquen la Mediterrània oriental. Una plataforma geològica a la qual cap imperi ha volgut renunciar.

El reialme llegendari de Minos

Les primeres referències que tenim de Creta d'activitat humana es remunten al Neolític (6.000 aC), però no és fins al 3.000 aC, amb l'arribada de població d'Àsia Menor, que entra en un periode de desenvolupament que suposarà el naixement del que es coneix com la civilització minoica, per molts la primera d'Europa.

El seu nom obeeix al rei Minos, que segons la mitologia que hi ha sobre aquesta època era deixeble i fill de Zeus (el déu dels déus i criat a Creta). Era una societat jerarquitzada al voltant del rei, dividida segons el treball dels seus membres, és a dir, segons el seu prestigi i els seus recursos materials. Tots ells eren considerats ciutadans, i podien participar de la mateixa manera en la vida de la col·lectivitat. Les dones tenien un paper preponderant en el culte religiós edificat al voltant de la mare terra, una deessa que personificava la vegetació i la fertilitat.

Durant el primer mil·lenni aC es veié dominada per la influència de la Grècia continental, formant part des d'aquest moment del món hel·lènic, sense cap mena d'originalitat propia. L'illa caigué en certa decadència i marginació, i tampoc participà en les principals guerres que s'entaulaven a la Península.

A partir del 67 dC entrà a formar part de l'imperi Romà: el control de la pirateria i la proximitat amb Egipte, la dotaven d'un gran valor. Amb la divisió de l'Imperi, s'integrà a la part Oriental, amb capital a Constantinoble. Bizantina durant aquest període característic per l'expansió del cristianisme i domini del mediterrani, fou musulmana durant el segle IX i recuperada altre cop fins al 1204.

Des del segle XIII fins a la primera meitat del XVII, Venècia féu de Creta el seu punt estratègic pel control i l'expansió del comerç a la zona, a part d'aportar una gran empremta en la cultura i en el dialecte cretenc, molt ric en llatinismes. D'aquesta època són el pintor Domínikos Theotokópoulos (El Greco) i una de les joies de la literatura grega: Erotokritos, de Vintzentzos Kornaros.

Amb el setge (1648-1669) a la ciutat de Càndia, Creta sucumbí per complet al domini otomà fins al 1898. El domini fou acompanyat de revoltes contínues, seguint la tradició de lluita amb què els cretencs sempre han rebut els seus ocupants. El 1913, Creta s'uní definitivament a Grècia. Un dels efectes de la creació d'aquest nou estat i del conflicte amb la nova República Turca, fou l'intercanvi de població entre aquests dos estats, que acabà gairebé per complet amb la presència de cristians en el territori turc i de musulmans en el grec, un autèntic desastre.

La Segona Guerra Mundial també va fer estralls a l'illa. El 20 de maig de 1941 començà la "Batalla de Creta". Una ofensiva nazi per fer-se amb aquest enclavament i que topà amb la resistència heroica de la població durant deu dies. L'ocupació va ser cruel i durà fins al 1944. Aquest episodi va ser l'últim d'un seguit d'ocupacions i lluites que han marcat la història de l'illa, i que han deixat en la cultura popular una important petjada.

Una societat marcada per la religió

La religió té un paper preponderant en la societat grega i per extensió en la cretenca, la població en la seva majoria és cristiana ortodoxa. El bateig és el primer ritual en què participa un nou membre de la comunitat, un acte de presentació i d'afirmació davant la resta de la societat, que el reconeix com a individu i li atorga un nom, que fins aquell moment no té, i és anomenat com el 'nadó' (moro). El cançoner popular és ple de cançons de benvinguda al nounat i són moltes les celebracions després dels batejos on encara es canten. A Grècia és molt important la celebració onomàstica, és a dir, la del sant de cada individu, per contra el festeig de l'aniversari és poc corrent.

L'oficialització d'una relació sentimental passa la majoria de les vegades per una festa de prometatge i de presentació entre les dues famílies, amb un intercanvi de regals, i amb una vetllada on no hi falta la música, les danses, ni tampoc les cançons adreçades a la nova parella. Els casaments van marcar durant anys un ritual de pas, un canvi en l'estatus de la nova parella, que es desplaçaven de la llar familiar per constituir la seva pròpia. Tot i que aquest costum està canviant, sobretot en zones urbanes, l'enllaç matrimonial tard o d'hora és general i la celebració és també una important font d'ingressos per als nuvis, gràcies a la gran quantitat de convidats, sovint més de mil. La festa de celebració sempre va amenitzada per música cretenca i música grega més moderna, sempre acompanyada amb la seva dansa corresponent. En les zones rurals era comú que els nuvis fossin acompanyats pels músics fins a la porta de l'esglèsia i, normalment, els acompanyava un seguici amb tota la dot de la novia. En l'actualitat sobretot a la part occidental encara se segueix aquest costum.

Són molts els casaments i les festes patronals (glendi o paniguiria) que tenen com a lloc central de la festa la plaça del poble. Al mig de la plaça se situen els músics amb els instruments i al seu voltant les rotllanes dels balls. L'espai públic és l'escenari principal d'aquestes manifestacions. D'aquesta manera, el carrer es constitueix com un dels eixos conductors de la festivitat.

El calendari religiós i agrícola en menor part marquen les festivitats. Les festes de Nadal comencen el dia 24 al matí, quan grups d'infants van per places, carrers o cases cantant kalandes (nadales) a canvi d'una propina. Aquesta capta és repeteix el 31 de desembre i el 5 de gener, vigília de festes. L'altra festa destacada del cicle hivernal és el Carnaval (Apokries). A la ciutat de Rethymno se celebra la festa més concorreguda de l'illa i durant dies les diverses comparses ocupen els carrers d'aquesta ciutat amb una gran rua. Un dels festejos més particulars és el que se celebra a Gergeris amb la "Dansa de l'ós", un ball que vol imitar els firaires que recorrien l'illa tot fent ballar aquest animal.

La Setmana Santa és pels cristians ortodoxos el període més important de la seva doctrina, i és un moment de recolliment i celebració. El dissabte de Pasqua a la nit, moment de la resurrecció de Crist, són bastants els pobles que encenen fogueres per cremar a Judes. Un ninot fet de drap que corona una foguera i simbolitza l'apostol traïdor, el qual és cremat i sovint tirotejat. Aquesta nit tampoc falta la pirotècnia, i en certes localitats del país s'organitzen autèntiques batalles de petards. No és casual que a més d'una festa apareguin armes de foc i siguin utilitzades per tal d'expressar alegria. La quantitat de revoltes i guerres per les que ha passat Creta i Grècia els últims dos segles, han fet que la relació que tenen els cretencs amb les armes sigui bastant estreta.

La resta de l'any, el calendari està marcat per les festes patronals de cada poble o pels aplecs a les diverses ermites escampades pel territori. El 17 de juliol se celebra el romiatge més important de l'illa a Boni, al santuari de Santa Marina, que aplega peregrins que arriben a peu, fent penitència (descalços, arrossegant-se...) o en altres transports a retre prometença a la verge.

Els últims anys han proliferat les festes relacionades amb els productes agrícoles, des de la festa del meló a la de la xindria, o diverses festes del vi. A cap festa no hi falta aquest producte, ni tampoc el raiki, el destil·lat típic de l'illa i d'altres zones dels Balcans, la seva eleboració durant la tardor reuneix a amics i familiars al voltant d'aquest licor, el que es coneix com a Kazani.

Música lligada al dia a dia

La música a Creta està estretament lligada a la vida quotidiana dels seus habitants, i trobem manifestacions musicals en moltíssims àmbits de la vida. El variat repertori de cançons i balls formen un conjunt inseparable, una de les expressions més clares del dinamisme de la cultura popular. Encara que amb els anys, la influència d'un món globalitzat també han anat modificant els seus costums i la utilitat d'aquestes expressions. En el cas dels balls, per exemple, sempre havien estat una de les formes de galanteig i, avui en dia, aquest sentit s'ha vist desplaçat cap a altres àmbits. Tot i això, el ball continua essent una forma de sociabilitat, inseparable de la festa, de l'esdeveniment social que l'acompanya: bateig, casament, sant... Fins i tot, els infants des de ben petits aprenen a les escoles les danses i les cançons tradicionals de la seva àrea geogràfica i de la resta del país.

Existeixen al voltant de 23 danses (amb les seves variants), que es poden dividir en dues categories: els 'guerrers' pidichtos o els 'tranquils' syrtos. La majoria d'aquests balls són en rotllana sense tancar, i cada un d'ells té uns passos i un ritme a seguir. Els millors ballarins són els que improvisen i realitzen diverses figures, que difereixen segons el gènere i mostren els seus rols totalment diferenciats: la dona es desplaça subtilment, tancada en el seu propi espai i amb la mirada un xic baixa; l'home, en canvi, realitza grans moviments i salts, amb uns passos molt enèrgics i contundents.

Els balls més interpretats són: el maleviziotis (originari de Malevi), el syrtos (originari de Kissamos), el pentozalis (únicament masculí, ballat a tota l'illa en diferents variacions), el siganos (popular a tota l'illa, també coneguda com la dansa de la núvia) i la sousta (originari de Rethymno i es balla amb parella).
La majoria d'aquests balls són acompanyats de cançons on la temàtica general són l'amor i les passions. On es mostra amb gran claredat dos dels conceptes que identifiquen en gran part la societat cretenca: l'honor (timi) i la vergonya (dropi). I que en la seva expressió més bel·ligerant s'exemplifica algunes vegades amb la vendetta, o altrament coneguda com la venjança de sang. L'assassinat d'algun membre de la família (patrillinatge) o l'atac frontal a l'honor d'aquesta, ocasiona la resposta violenta de la part afectada per tal de restablir altre cop el seu honor. Una altra d'aquestes expressions serien els 'robatoris de nòvies': el no consentiment d'una relació sentimental per la banda paterna de la noia, propicia el 'segrest', la fugida voluntària d'aquesta amb la seva parella. Acció que pot acabar amb conseqüències ben diferents.

El dolor per la pèrdua d'un esser estimat també té la seva traducció en les myrologia (lletra perfumada), cançons de lament, interpretades per les dones durant el velatori, i l'única expressió musical interpretada pel gènere femení. També són elles les encarregades de preparar el menjar, per l'àpat que es realitza un cop acabat l'enterrament.

Fins fa poc més de cent anys, la música a Creta s'aprenia de forma autodidacta i amb l'experiència, parant l'orella del que feia el músic del poble del costat o el veí. No existeix cap peça escrita musicalment que tingui més de vuitanta anys, ni tampoc no hi ha cap treball exhaustiu d'etnomusicologia sobre la música de l'illa. Els últims anys s'han volgut relacionar certes danses minoiques amb alguna dansa actual, fet que respon molt més a un intent de legitimació i mitificació d'uns orígens, que a unes hipòtesis realment fonamentades. El que sí que es coneix, per exemple, és la influència de la música bizantina en la introducció de cants polifònics, tot i que la funció d'aquests eren induir un estat de misticisme i comunicació amb Déu. També, la influència veneciana amb l'aportació de la viola i el vers en pentadecasíl·labs i rima consonant en la literatura culta i popular. Tal com trobem en la poesia oral improvisada: les Mantinades, dos versos que poden fer referència a qualsevol fet i que sovint són acompanyats amb música. I la Rizitika, cançons a capela monofòniques de tradició oral, cantades principalment en les zones muntanyoses del Levkà pels pastors, de les quals se'n coneixen unes 800, i que es canten, segons la seva temàtica (amorosa, irònica, revolucionària...), amb una de les 32 melodies que existeixen.

Durant anys, les diferents localitats estaven incomunicades entre elles i per tant podien saber la música que es feia al poble del costat, però no el que hi havia més enllà. D'aquesta manera les relacions i la circulació de la música que es feia a altres zones, no va començar a modificar-se pràcticament fins l'arribada de la ràdio i l'aparició del vinil. És en aquest moment que podem parlar realment d'una consciència de la música de l'illa, d'un intercanvi cultural molt més ràpid i estret. Que afecta a la música (també cançons), les danses i els instruments propis de cada zona.

L'instrument més conegut de l'illa és la lira de tres cordes, encara que segons Ross Daly (un dels liristes més reconeguts) "aquesta no té més de 150 anys a Creta, tot i que no se sap exactament d'on prové, però si que és similar a altres instruments de corda que s'estenen des de Grècia fins a l'Índia". L'altre instrument més conegut és el llaüt cretenc amb vuit cordes dobles, i que segons Yorgos Xylouris 'Psarogiorgis' (llaütista) no té més de 200 anys. La skomadura (un orgue de la família de la gaita), la floguiera (una flauta de canya), el bulgaris o tambora (similar al zas), el daoulaki (un tímbal), la mandolina, el violí i la violira són els instruments amb una tradició musical més important.

L'arribada dels refugiats d'Àsia Menor durant els inicis del segle XX suposà l'entrada d'una amalgama d'altres melodies, tonalitats i ritmes a tot el país (la rebetika n'és el cas més conegut). Creta no en va ser una excepció i, Foustalieris, un dels grans bulgaristes, va ser qui millor va recollir aquests nous aires.

Durant els anys següents la música experimentà un procés de forta creativitat, que davallarà a partir dels anys seixanta, amb l'arribada d'altres sonoritats. El vals, la bossa nova... es deixaran sentir conjuntament amb la música local en la majoria de les celebracions. A inicis dels setanta, el fenomen del turisme buscant la idiosincràcia del lloc i la relació a través de la televisió amb la resta de Grècia, serviran de factors dinamitzadors i d'entrada d'una nova onada de músics. Conseqüència d'això en serà l'arribada d'un instrument com el buzuqui i la relació entre músics de l'illa i la resta del país, tal com és el cas paradigmàtic del compositor grec Yannis Markopoulos i el cretenc Nikos Xylouris, que van constituir una de les bandes sonores més importants contra la dictadura militar de Papadopoulos (1967-1973).

Avui dia, en paraules de Yorgos Xylouris, "les noves generacions intenten ser un enllaç entre Creta i el món", amb la creació de noves melodies i la relació amb altres músiques. En aquest sentit, la creació per part de Ross Daly del centre de formació musical Laberint (

www.labyrinthmusic.gr), ha suposat la trobada de músics locals amb altres músics d'arreu del món. També enguany s'ha pogut veure a l'illa un espectacle liderat pel lirista Sajarias Spiridakis amb músics grecs i espanyols, on la música cretenca i la flamenca dialogaven sobre l'escenari.

Tot i la influència de la música anglosaxona, el dinamisme de la música de Creta és fa palès al carrer amb la quantitat de cotxes que obsequien als vianants amb aquesta música a tot drap, la proliferació de revistes sobre aquesta temàtica, en la programació de les emissores de ràdio i les cadenes de televisió locals, les actuacions a les tavernes i sales amb música en directe (tant de Creta com de Grècia en general), i la sortida al mercat cada any, d'un nombre elevat de produccions musicals de l'illa.

Nota: Una part d'aquest text ha estat publicat al número 6 de la revista "Sons de la Mediterrània". Fotografies: Maro Chatzinikolau i Sistron (www.aerakis.net)

Enric, el Robin Jud estafador

Mireu abans:

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/09/17/barcelona/1221626948.html

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2999347

Amics i amigues, companyes i companys
Sóc l'Enric, creador i redactor del butlletí cat@moviments.cat. Aquesta setmana no hi ha el butlletí habitual, perquè és una data assenyalada. La propera setmana me'n tornaré a encarregar des d'alla on estigui, intentant tornar als dilluns com a l'inici.

Avui, 17 de setembre, faig pública l'acció de desobediència civil a la banca que portava més de 2 anys duent a terme.
Potser a hores d'ara ja ho sabeu, perquè la noticia ha sorprés a la premsa, i no hi hagut fins ara els filtres que ens trobem en d'altres ocasions.

He expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits. Incloent interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros que no pagaré.

Ha estat una acció individual d'insubmissió a la banca que he realitzat premeditadament per denunciar el sistema bancari i per destinar els diners a iniciatives que alertin de la crisi sistèmica que estem començant a viure, i que tractin de construir una alternativa de societat.

Es tracta d'una acció aliena a cap tipus de violència, que reivindico com una nova forma de desobediència civil, a l'alçada dels temps que corren. Quan el fiinançament al consum i l'especulació són dominants a la nostra societat, què millor que "robar" als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?

Podeu trobar tota la informació detallada d'aquesta acció a:http://polaris.moviments.net:8000/ca/he-robat-492000-euros-als-que-mes-ens-roben-denunciar-los-i-construir-alternatives-de-societat
i a les pàgines centrals de la publicació CRISI
També podeu contactar amb mi a enric@enricduran.cat

CRISI: Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques" que aquest matí ha sortit al carrer i que a través de centenars de col·lectius i persones individuals que actuen com a voluntàries, s'està repartint a dia d'avui per més de 200 poblacions de Catalunya, i en menor mesura Illes Balears i Pais Valencià. De la publicació, de 20 pàgines, se n'han fet 200.000 exemplars, bona part dels quals seran repartits durant el dia d'avui. Com que volem que la notícia arribi a la gent del carrer sense ser filtrada pels mass media i és amb tots aquests exemplars, la pàgina web i l'ajuda i difusió de molta gent que ho volem aconseguir.

CRISI, centra les seves pàgines en explicar el rerafons de les diferents crisis de l'actualitat, així com en el poder de la banca, com estament central del sistema capitalista actual, que ostenta el privilegi de la creació de diners i amb aquest domina entre d'altres, empreses transnacionals, partits polítics i mitjans de comunicació. La publicació explica com, a partir del fet de la creació de diners, la banca roba als ciutadans i ciutadanes de múltiples maneres.

CRISI també dedica unes quantes pàgines a explicar el que fan els moviments socials per posar en marxa una alternativa al sistema actual.
Amb tot plegat, són 20 pàgines plenes d'informació que no hem vist mai junta en els mass media, doncs va en contra de les corporacions que els controlen i financien.
D'altra banda, per simbolitzar que aquesta és una acció que tot i que l'ha fet una persona, n'hi ha moltes que estan d'acord amb la seva ètica, s'ha escollit un antifaç verd com a símbol de l'acció, dels quals veureu que algunes persones els porten posats quan reparteixen els diaris.

La publicació del 17-S inclou les següents convocatòries en les que esperem comptar amb la vostra participació:
Dimecres 17 de 21:50 a 22h APAGADA MUNDIAL perquè respiri el planeta
i CASSOLADA Contra el creixement dels bancs que no és el nostre.....
APAGA LA LLUM, NO PAGUIS ELS DEUTES I ENCÉN LA CASSOLA!!

Divendres 19 de setembre a les 20h davant la plaça de l'ajuntament del teu poble o ciutat.
Si aquesta publicació no t 'ha deixat indiferent, comparteix la teva indignació amb la gent!!
Pots portar pancartes, cassoles, instruments, focs artificials...el que vulguis!
EXPRESSA'T!!!

També pots baixar-te el manifest a la web del 17 S i fer-lo còrrer juntament amb la publicació.
Finalment si vols repartir o que et fem arribar exemplars de CRISI, ens els pots demanar a través del correu electrònic info@17-s.info o al telèfon 605823343. Hem treballat perquè se'n reparteixin molts el dia 17, però igualment els propers dies també se'n continuaran repartint.

La pàgina web de la publicació és http://www.17-s.info
(pàciencia si va a poc a poc, s'estan reben centenars de visites al mateix temps...)

HERAKLION: LA CIUTAT GEPERUDA

Una de les coses que sorprèn als visitants de la capital de Creta, és la seva fisonomia, la seva estructura, la forma que ha anat agafant. Una ciutat que amb els anys s'ha fet sense cap mena d'ordre, sense planificació, vaja, que posaria malalt qualsevol urbanista de qualsevol capital europea. L'autoconstrucció (allò de jo m'ho faig i m'ho desfaig de la manera que em dóna la gana i pugui) a Grècia, ha estat durant anys una autèntica plaga i són moltíssimes les cases de construcció il·legal. Podríem dir, que si el govern es decidís a tirar a terra tots els edificis del país que no tenen papers, més de la meitat del població es quedaria literalment al carrer. Primer l'onada migratòria provinent d'Àsia Menor durant els anys 20, i després el desplaçament de la gent del camp cap a la ciutat, va fer sorgir aquest model tan característic de la moderna polis grega. Així és molt fàcil veure un monument amb centenars o fins i tot milers anys d'història envoltat d'edificis, encerclat per un laberint de carrers o perdut enmig d'una cantonada sense nom.

·

Per a mi, Heraklion és el paradigma més clar d'aquest prototipus de ciutat, feta al lliure arbitri d'aquells que hi anaven arribant, és una massa de més de 300.000 habitants que s'estén pel centre de la costa nord de l'illa. Pels seus carrers entortolligats, s'exemplifica la lluita entre el cotxe i el vianant, entre els monuments històrics que demanen atenció i el patí d'un veí que vol eixemplar-se, una ciutat que mentre es transforma esborra tristament el seu passat. Però que en contraposició a tantes ciutats de la ben posada Europa, té vida. No és una ciutat-vitrina, un decorat preparat perquè hi passegin els turistes, Heraklion encara no es cap marca, no és Barcelona. És a dir, un lloc on pots prendre tranquil·lament una cervesa al banc d'una plaça sense que vingui la policia (de fet n'hi molt poca) per posar-te una multa, on els veïns poden fer-la petar als portals de casa seva i on els aparadors de les botigues pràcticament no tenen reixes. No és que vulgui fer una apologia del desordre, de la deixadesa, o del deixar fer a la babalà, però realment prefereixo una ciutat quasi anàrquica, a una altra sotmesa als interessos de la borsa.

Fotografia d'una pintada en una paret de la capital cretenca: "Heraklion la ciutat cuasimòdica"

CASAMENT A ANOGIA

Dissabte 7 de juliol, 17:26 hores, enfilem coll amunt per carretera fins arribar a Anogia als peus del Mont Ida. Resseguim el poble en busca de cotxes amuntegats i mal aparcats, i parem l'orella per veure si sentim alguna tonada musical. Ja hi som! Deixem el cotxe i ens dirigim en direcció a la música. Arribem a la plaça del poble, a un cantó a l'absis de l'església un escenari amb quatre músics (lira, llaüt, mandolina i askomadoura (la gaita local)) i al centre una rotllana de dansaires amb els trajos tradicionals cretencs. Ja han començat els preparatius del casament! Quatre bancs metàl·lics s'amunteguen sota les moreres de la plaça, no hi han quasi taules. Molts dels convidats porten un fulard blanc fet de punt sobre les espatlles, és un dels detalls que ens indica que estem en un casament.

De cop para la música i hi ha certa confusió (o més aviat la confusió la tinc jo), una gentada sobretot d'homes marxa per un extrem de la plaça, els seguim... ens dirigim a casa del nuvi tot entonant no sé quina cançó especial per l'ocasió. Un cop el tenim (se senten quatre trets d'alegria), continuem cantant, i els músics (lira i mandolina) al capdavant encapçalen el seguici. Ara anem a buscar la núvia, i ens ofereixen a banda i banda del camí xíndria i xai. Ja tenim la parella completa.

Casament a Anogia (II)

Comença la cerimònia i a l'església només hi han quatre gats... la gent s'ha quedat a fora. Una de les excepcionalitats del casori és que hi han tres padrins, la parella són de dues grans famílies de la localitat i l'esdeveniment s'ho mereix. Un cop acabat l'acte litúrgic, el nou matrimoni s'espera a una de les sortides de l'església en companyia de familiars i un padrí. Així, un a un, anem passant per felicitar-los i deixar a una safata un sobret (fakelaki) amb calerons.

Diuen que s'esperen més de 5 mil persones, potser per això els nuvis, un cop acabades les felicitacions a la porta de l'església s'han dirigit cap a la seva nova llar, on a part de convidar als parents més propers i als padrins, han seguit rebent allà les felicitacions de més convidats i més sobrets.

Casament a Anogia (III)

A la plaça continua la gatzara i les rotllanes de ballarins no paren una darrere l'altre. Els músics tenen una caixa just al davant de l'escenari, on a cada nova cançó, aquells qui han sol·licitat el ball deixen un bon feix de bitllets.

La gent s'amuntega entre els quatre banquets que hi han instal·lats mentre la carn de xai, el vi i la xíndria s'acumula sobre les taules. No hi han ni plats, ni coberts, només quatre ganivets per si amb les mans no n'hi ha prou.

La gent està contenta i el casament és una autèntica festa, on la música marca la pauta del que succeeix. Arriben els nuvis originant un gran rebombori i es posen al mig de la plaça i ballen amb la companyia dels padrins i aquell que vulgui afegir-s'hi.

La festa destaca per l'organització marcadament masculina: són ells els qui porten la xíndria amunt i avall, qui couen el xai i el reparteixen entre taules (més aviat tiren), i els que carreguen les garrafes de vi. Tot i que pugui semblar un tòpic, no crec que les dones fessin les coses tan barroerament, però de fet, la presentació és el que menys compte, la qüestió és afartar-se, i suar després a la pista.

Són les tres de la nit i nosaltres enfilem el camí de tornada cap a casa, la cosa va a més i si no marxem ara, no marxarem mai. És una llàstima no veure com s'acaba.

LA FESTA DEL "KLYDONAS"

El 24 o 25 de juny era recurrent a Creta la celebració del Klydonas. Una festa en la qual les noies del poble que no estaven casades, és a dir eren verges (en un principi), feien el trajecte entre una font i la seva població amb un atuell i la boca plens d'aigua. Durant aquest trajecte, els nois les empaitaven i intentaven fer-les riure o parlar. Elles havien de mantenir la serenor i intentar no perdre ni un bri d'aigua fins arribar al poble, on deixaven el recipient i ja podien tranquilament comunicar-se. A dins però, cada una hi amagava un objecte personal el qual era tret posteriorment davant l'expectació general del públic assistent, que no sabia en cap cas a qui pertanyia. Llavors un versificador improvisava una matinada (composició poètica típica cretenca) referint-se a l'objecte, les característiques de la seva propietària i el seu futur. Després la noia en qüestió reclamava la possessió altre vegada de l'objecte, davant la sorpresa dels assistents en saber de qui era i les característiques que se li havien atribuït. Així funcionava aquest innocent joc, que culminava com no podia ser d'altre manera amb música i ball.

La festa del "Klydonas" a Milatos (descripció)

En l'actualitat aquesta festa o bé s'ha perdut, s'ha convertit en una mena d'icona virtual per turistes o nostàlgics, o ha esdevingut un joc pels infants. És aquest últim cas el que vaig poder veure l'altre dia a la localitat de Milatos. L'aigua en l'actualitat ja no es va a buscar a la font, d'aquesta manera un gerro es dipositat al centre de la plaça del poble, on la canalla va passant i va deixant alguna cosa que els identifiqui: des d'una piloteta, un clauer, un braçalet de plàstic, ... Després, enmig de l'àpat organitzat per la gent del poble, una mà mancada de malícia treu una a una totes les cosetes que s'amaguen dins del recipient, davant l'emoció de la mainada en veure que allò sostret és seu i sentir com se li dedica una matinada.

La festa del "Klydonas" a Milatos

PRIMER DE MAIG

Com molta gent sap, el Primer de Maig és internacionalment conegut com el Dia dels Treballadors o Festa del Treball. Diada reivindicativa (en principi) en la qual els pencaires continuem reclamant la millora dels nostres drets, i es commemora la lluita que iniciaren els obrers de Chicago, que també un dia com aquest de l'any 1886, van sortir al carrer per demanar entre d'altres coses, la jornada laboral de 8 hores.

Però, el mes de maig, a casa nostra o a les ribes de la Mediterrània també és el mes de la flor, quan la natura desplega tot el seu potencial i ens mostra que la vida un cop més fa el seu cicle. Als Països Catalans tenim diverses festes relacionades amb la natura durant aquest dies, des de les catifes del Corpus a les festes de l'arbre de maig. A Grècia una de les festivitats més importants al voltant de la natura se celebra el Primer de Maig (Protomaia) i té com a eix central la flor. Durant aquest dia, són molts els grecs que es desplacen als prats per fer corones i rams de flors per col·locar-los a les balconades, finestres o portes de les cases. Així de forma pública es dóna la benvinguda a la primavera. Les corones i els rams restaran a les cases fins l'arribada de l'estiu, llavors, durant els primers dies del solstici, a moltes localitats del país, grups de quitxalla de forma improvisada o organitzada, passaran a recollir les flors ja seques per cremar-les en una foguera (com el nostre sant Joan). Així, de forma simbòlica es dóna entrada a l'estiu, l'estació més calenta, i es fa desaparèixer allò que ja no existeix, que no té vida.

No és que durant aquest dia no hi hagin manifestacions sindicals o no se celebri el dia del Treball, o que no hi hagin ciutadans grecs amb consciència de classe, però en el Congrés de la Internacional Socialista de 1889 (quan es va escollir la famosa data), ningú va pensar que pels grecs aquest dia ja era festiu, i això de l'ecologisme encara estava a les beceroles. Els socialistes anaven de roig, i això d'afegir-hi altres tonalitats com el verd i el violeta encara no havia arribat. Llàstima, perquè acostar-se per un dia a la natura i fer corones de flors, enlloc d'anar fer segons quins papers i amb segons quines companyies, també pot ser ben revolucionari, o si voleu (per si la paraula us a sembla massa grossa), més digne.

KALY SARAKOSTY (BONA QUARESMA)

Arribo a Gergeri per veure la celebració d'una de les festes més concorregudes del calendari festiu hivernal: el Carnaval ("Apokries"). Som al primer dilluns de Quaresma, els catòlics, ara tot just són apunt d'acabar-la i nosaltres ara la comencem. Enguany la diferència entre els calendaris és de més d'un mes, tal com toca cada quatre anys, quan és de traspàs.

Només arribar al poble pel carrer principal ja ens conviden a uns gotets de raiki, no hi ha res millor per entrar a l'ambient. Al mig del poble hi han un escenari instal.lat amb músics tocant. Faig unes quantes voltes pel poble, tot esperant que comenci un dels carnavals més particulars de l'illa, almenys això m'han dit. M'interesa veure el "Ball de l'ós", una dansa que només es balla aquí, i vol escenificar (això diuen) els grups ambulants que recorrien l'illa tot fent ballar aquest animal per tal de divertir els illencs. Pregunto quant ha de començar la gatzara i em contesten que quan sigui el moment ja ho notaré... no hi ha horari... com que no hi ha res millor a fer, m'aturo a una de les taules instal·lades pel poble per omplir-me un plat amb olives, pastanagues, col, tramussos i el got amb raiki... la carn i el peix avui queda prohibida.

De cop, sento el murmuri de la gent i veig arribar des de la llunyania una comparsa de gitanes amb un gramòfon anunciant l'inici de l'espectacle... de cop darrere seu m'apareixen uns homes abillats amb pells d'animal, plens d'escallots lligats a la cintura, la cara embetumada, i fent una dansa que si em diuen que es del Paleolític inferior m'ho crec. Pel que aconsegueixo informar-me són de Drama, una ciutat del nord del país, que ha estat convidada per la colla de mamífers local. Realitzen el que es coneix també com el "Ball de l'ós", segons els ballarins, una antiga dansa que vol imitar als óssos quan es desperten després de l'hivernació. A Prats de Molló i altres localitats del Pirineu en fan una de molt semblant, com també almenys que jo sapiga a alguns pobles de Croàcia ... Com se sap, els óssos un cop es desperten tenen dues obsessions: la gana i poder calmar les hormones. I el fet es que artísticament parlant no ho podien fer millor. Després passa la colla local, aquests abillats amb pells de xai, i no tant bruts com la colla anterior, l'espectacle i el caos es considerable, es nota de llarg que juguen en terreny propi... la gent s'esvera i jo també.

A partir d'aquest moment pel meu davant passen un seguit de personatges, que semblen sortits de vés a saber quina auca... em retiro a la tarda sota unes oliveres amb companyia d'uns amics... avui, "dilluns de purificació" menjarem de tot, menys d'aquells animals que tinguin sang (aquells que tenen diners aprofiten per fer una mariscada).

I un cop més, el cel que cobreix Grècia s'omple de milers d'estels que s'enlairen amunt capitanejats pels infants, que contents veuen com per un dia s'enfila ben amunt l'escut del seu equip de futbol.

Fotografia: Els óssos de Drama.

LA DONZELLA DE GERGERI

BALL DE L'ÓS DE GERGERI

MENTIDA PODRIDA

"Última hora:

La proposta al Congrés de la coalició formada per PFV/PPM (Partit Falsejador de la Veritat i el Partit Propagador de la Mentida) per declarar un cop l'any el dia nacional de la mentida, ha estat plenament acceptada pels membres de les diferents formacions de l'hemicicle; tots els representants han estat d'acord amb la importància significativa que ha tingut aquesta paraula i el que se n'esdevé, és a dir, l'acte de mentir en la construcció del país i del propi progrés de la humanitat. Tant és així que el mateix president sol·licitarà a l'Organització de Nacions Podrides (ONP) la internacionalització d'aquest dia, així tot el món podrà celebrar amb joia la falsedat de la seves vides. La totalitat de les principals potències mundials, mitjançant els ministres de publicitat i màrqueting, ja han expressat per endavant la seva adhesió a aquesta proposta i han elogiat els nostres mandataris per una idea tan brillant; altrament, diferents institucions financeres ja han anunciat el seu interès a patrocinar els futurs actes de la celebració, que de ben segur serà molt especial per a tots els ciutadans. Per les informacions arribades a la nostra redacció, de moment ja hi ha confirmada la inauguració de diverses places i avingudes amb el nom d'aquesta futura diada a les capitals de molts estats, i també l'elecció del mentider i la mentidera de l'any, a part d'un guardó honorífic a la trajectòria d'algun mentider reconegut. D'altres assenyalen la possibilitat d'un concert benèfic per a les víctimes de les certeses més catastròfiques de l'any: els morts de gana, els afectats per alguna guerra i, fins i tot, els pobrets que no poden arribar a final de mes, però tot això només són especulacions i aquestes informacions encara s'han de confirmar.

Tot i que diferents grups antimentida ja han anunciat la seva oposició a aquesta festa ciutadana i mobilitzacions per demanar el dia internacional dels anti, el govern no està preocupat pel desenllaç de les seves actuacions i el propi primer ministre ha deixat clar que aquest aspecte és només assumpte de l'exèrcit...

I fins aquí aquesta última hora, informa Roc Sinomescoltes per Ràdio Veritat"

MANIFEST DEL C.S.O.A LA FIBRA ENFRONT L'IMMINENT DESALLOTJAMENT

Altra volta amenaçats, altra volta en perill.De nou, ajuntament, capital i forces de repressió s'uneixen per intentar acabar amb un centre social okupat a la ciutat, ara li toca a la Fibra.Han passat gairebé mil dies des d'aquell 9 de juliol de 2005, i mil dies d'il·lusió i de treball donen per a molt. En aquest temps s'ha intentat generar un espai obert pel barri i per la ciutat, un espai autònom i autogestionat, on milers de persones hi han passat, hi ha debatut i hi ha conviscut, d'igual a igual, sense restriccions. Hi hem vist néixer moltes assemblees, grups, espectacles i solidaritats;hem vist com d'una terra erma i deixada se'n feien horts pel barri; hem vist com d'un espai, abans mort, en sorgia la màgia del circ; com un espai abans abandonat servia ara com a vivenda per desenes de persones,que d'altre manera quedaven exposades a l'exclusió; hem seguit lluitant per una comunicació lliure i compartida, que ens enriqueix a totes; i hi hem crescut col·lectiva i individualment. Certament, però, no tot han estat flors i violes, també hi han hagut conflictes, projectes fracassats, moments d'estancament i mancances,però això ens ha enriquit, ens ha fet més fortes i ens ha permès d'aprendre dels nostres errors.

El conflicte porta al debat, el debat a les idees, les idees a la pràctica, i aquest, creiem, és el camí del canvi, si més no el que nosaltres seguim, sense líders, sempre amb respecte, però amb un objectiu molt clar, canviar l'actual sistema que ens oprimeix.

No són els mil dies el què els molesta, sinó el què s'hi ha fet, la influència que en genera el barri i a la ciutat (ens ho demostre experiències passades, com la de l'antic C.S.O.A. l'Estella que desprésde ser desallotjat i destruït porta tres anys essent un trist solar sense ús, o la del C.S.O.A. la Drogueria i les vivendes okupades del Carreró que després d'un any i mig continuen tapiades i sense ús).

Ens volen gestionar les vides, volen que ens mantinguem en silenci,adormits, però la Fibra, com d'altres espais a la ciutat, és una espurna en la foscor. Quan intentes (a)dormir una petita espurna molesta,intranquil·litza, desvetlla.

No ens desperten les campanes, ni les cornetes electorals, ni la doctrina comunicativa; ens desperten els somnis, les idees, la convicció en la lluita, l'inconformisme. És per això que ens volen apagar, que ensvolen silenciar, perquè temen l'exuberància d'una societat sense por.Però erren, la ciutat és plena d'espurnes, de fars minúsculs que poden esdevenir encegadors, i perquè no dir-ho, encisadors.

Ens volen robar un espai, però l'espurna no s'apagarà, ja que es manté just allà on no poden abarcar-la, en la consciència. Així que mal que els pesi, des de l'assemblea de la Fibra i de tots els col·lectius, moviments socials i persones que hi participem, seguirem lluitant, seguirem creant i seguirem cridant.

DE LA FIBRA NO ENS MOUREM
NO ENS TOQUEU LA FIBRA,
AQUÍ ENS PLANTEM.

NO AL DESALLOTJAMENT DEL CSOA LA FIBRA.

Dijous 27 de Març a les 12:30h judici, al Jutjat d'instrucció nº 6 deMataró. Ens demanen una caució de 30.000 euros per poder-nos defensar.
És que temen la nostra veu?Manifestació, dissabte 29 de març 17h Plaça Gran, davant de la Drogueria. Concentració el dia del dessallotjament 20h, davant de la Fibra (Plaça Pintor Cusachs)

Fes alguna cosa, participa activament de les properes convocatòries, o encara millor, organitza alguna acció de suport per més petita que sigui.

Gràcies a totes.

AMÈRICA, AMÈRICA

L'any 1912 Konstantinos i Stefanos Vlatsidis van decidir abandonar als seus pares i als seus cinc germans per embarcar-se cap a l'Argentina. Ells formaven part de la gran comunitat grega que des de temps antics vivia a Micra Àsia, altrament dita Àsia Menor, amb capital a Esmirna, actual Izmir. Aquesta àrea geogràfica formava part de l'extens Imperi Otomà que l'any 1923 deixà pas a la República de Turquia, establint-se les fronteres que coneixem en l'actualitat. La fi de la Primera Guerra Mundial representà una nova ordenació del mapa internacional del qual les potències perdedores en foren les més mal parades. Gràcies això, un país com Grècia que des del 1821 havia iniciat la seva lluita per alliberar-se del control otomà recuperà una bona part del territori que reclamaven com a propi. Com sempre, ningú mai en aquests casos està content, i encara el 1919 el govern grec va llençar una ofensiva per fer-se amb Istambul (l'antiga Constantinoble) i una part del territori que consideraven fortament lligat amb el fonaments de l'hel·lenisme. Aquesta acció fou un autèntic desastre: els soldats grecs van haver de fugir cames ajudeu-me i darrere seu tota la població grega que des de tants segles tenia les arrels en aquesta zones. Més d'un milió de persones van haver de refugiar-se a la nova Grècia, d'altres ( centenars de milers) no van tenir tanta sort i hi van deixar la vida. Aquest fet, propicià també l'expulsió de la comunitat turca que vivia en terres gregues, o sigui, pitjor no podia haver acabat.

I doncs, què va passar amb la resta de la família Vlatsidis? Ells també van fugir, van deixar-ho tot per començar una nova vida a l'illa de Creta. Amb els altres dos germans establerts a l'Argentina els contactes eren únicament per carta i a partir de 1955 van perdre's la pista... fins que un bon dia, un dels fills de l'Stefanos va aconseguir rempendre el lligam amb els seus parents grecs. No es que es veiessin, però si més no, sabien on estaven els uns i on estaven els altres. I per què m'empatollo jo amb aquesta història? Perquè fa poc va trucar-me una de les Vlatsidis que viuen a Creta, una néta d'un dels cinc germans, que acompanyats dels seus pares van anar a parar a la illa. I què volien de mi? Després de quasi cent anys, les famílies es trobaven, almenys una part. La filla d'en Konstantinos, havia creuat l'Atlàntic amb els cinc membres de la seva família per anar a retrobar les seves arrels per la Mediterrània oriental i havia decidit passar un parell de dies a Creta per conèixer els seus cosins, però necessitaven un traductor: ni els uns parlaven grec, ni els altres castellà. Tampoc és que un servidor sigui un crack amb la llengua d'en Kavafis, però els podria ajudar.

La cita era a un hotel de la ciutat a les 9 del matí. Només arribar, ja vaig veure les primeres llàgrimes al vestíbul... fàcil saber qui eren els meus clients. Un dels cosins cretencs era pastat al pare de l'argentina, mort des de feia quinze anys, o sigui, si des d'un bon principi tothom ja estava amb els sentiments a flor de pell, aquella semblança no feia més que aguditzar el clima. Els uns s'abraçaven amb els altres i el traductor també amb la llagrimeta, feia la seva feina com podia, "diga-li que l'estimem, i que tenen el nostre cor" "que teniu el seu cor i bla, bla, bla...", i "ells el nostre amor, i estem molt contents...", "el seu amor i ...". Després de les presentacions vam anar directes a l'estàtua de Venizelos (ex-president de Grècia i cretenc), del qual, per desil·lusió dels grecs, els seus cosins no en sabien res. Un cop fet aquest petit homenatge a la Història, vam anar a casa d'un dels familiars a fer l'esmorzar. Com no podia ser d'una altra forma van començar a aparèixer les fotografies de les famílies i a iniciar-se una reconstrucció de la genealogia familiar. Una de les coses que més encaparraven els grecs eren el perquè no havien continuat parlant l'idioma dels ancestres, fet que no acabaven de comprendre bé, i l'altre era la religió: ells eren catòlics, no pas ortodoxes...

Una de les anècdotes de la família era la participació d'un del cosins argentins a la guerra de les Malvines (1982). Amb una acció heroica havia fulminat amb el seu avió un vaixell de guerra anglès. Una gesta de la qual també la família grega n'estava al corrent. Tot i que els recava, que aquest il·lustre cosí, no els hagués volgut rebre durant una estada que aquest havia passat per terres gregues després del conflicte... per raons de seguretat, deien. Però l'orgull familiar era pel pare de la cosina argentina, que va arribar a ser governador i un preeminent veterinari, vaja tot un prohom.

Després d'aquest primer contacte, els argentins van tornar a l'hotel a descansar fins a l'hora de dinar, moment el qual van trobar-se amb els seus parents i van poder gaudir de les aigües i la gastronomia del país sense cap intermediari, sense mi. El moment apoteòsic va produir-se a l'hora de sopar on van reunir-se amb una bona part de la resta de la família (una vintena), que per motius laborals no havia pogut assistir fins aquell moment al rencontre. Quin merder! Un servidor al mig d'una llarga taula envoltat de personal hiperemocionat i amb moltes ganes de comunicar-se, sort que els cosins més joves parlaven anglès. Les fotos van fer de nou acte de presència, i la genealogia familiar va acabar de complementar-se. Els brindis van succeir-se un darrere l'altre, tampoc van faltar els regals. Destacant per la banda atlàntica un ganivet de "guajiro" i un pot per beure al mate ("calabaza") amb la inscripció del cognom de la família amb l'alfabet grec i llatí; i per banda mediterrània uns cd's de música d'Àsia Menor (que no van parar de sonar durant tota la vetllada), tots els àpats i els serveis d'una mena de traductor.

VOLTA AL MÓN I CONTINUA VOLTANT...

S'han acabat les vacances. Tornem a ser a Cretalandia després de més d'un mes per terres ibèriques.

Veig Catalunya convertida cada vegada més en una gran ciutat forada per carreteres, una gran terra d'oci, cada cop més maquillada i amb menys esperit, més freda i menys calenta, amb la rauxa guardada a no sé quin lloc. Potser és perquè hi he passat les vacances i tothom estava més tranquil o resignat esperant la volta al treball altre cop, no ho sé; altrament potser la nostàlgia d'etapes passades no em deixa veure més enllà dels meus records o buscava amb la meva tornada un món que ja no existeix.

Barcelona l'he vista més fashion, més neutre, més buida de contingut i més plena d'aquesta estètica de parvulari que s'expandeix com una marea negra arreu d'aquest món anomenat occidental. Si parlo del meu poble, Argentona, veig una localitat amb més boscos convertits en parcs o en piscines i xalets, en definitiva: més especuladors fregant-se les mans i més amics hipotecats. Vull pensar però, que el descontentament per un sistema que no acaba de funcionar és més ampli i que cada vegada i a més gent qüestionant-se aquest model de trinxeraires. A Mataró vaig visitar el CSOA La Fibra (http://www.musaik.net/) i vaig contemplar els horts que els veïns cultiven, justament on abans només hi havien terres ermes i males herbes; l'ajuntament "sociolisto" però, es dedica a asfixiar a aquesta i altres activitats... no res que no hagin fet d'altres abans, amb noms diferents i en contextos diferents, però sempre amb la idea d'eliminar o controlar allò que no passa per les seves mans.

D'altre banda, sembla que amb la relació amb la metròpoli espanyola comença a evidenciar-se un canvi, i que cada cop som més els que pensem que amb aquesta relació tenim més a perdre-hi que una altra cosa. Apart dels continus atacs contra la nostra llengua, la qüestió de les infraestructures i els serveis cada cop posen més sobre la taula els desequilibris existents amb altres parts de l'estat.

Durant l'agost he pogut viatjar per algunes festes majors del país i he observat com s'intenta imposar un model festiu que tendeix a la festivalització, i no pas a propiciar la interacció i relació entre les persones i crear espais de socialització; Gràcia en aquest sentit en seria el paradigma. Tot i així, la gent es mou i, en poblacions com Granollers, la participació en la seva festa major és ben alta, amb un model consolidat basat en la competició entre dos equips: els blancs i els blaus (http://www.blancsiblaus.cat/flash.php). Una setmana per veure qui dels dos grups organitza els millors actes, concentra una major part de públic o guanya en diverses competicions ben variades, com poden ser un concurs de garrotins o de rajoles. Ja més lluny de l'àrea d'influència barcelonina, a La Sènia (http://www.lasenia.altanet.org/), la festa dura més d'una setmana amb una gran participació de tot el poble i la gent de les rodalies; el protagonisme recau al voltant dels bous i les vaquetes, apart de les curses de cavalls i burros, i una dansa pròpia de la zona com la jota. Un model que no agrada al centralisme barceloní, el qual veu en aquestes representacions de cultura popular un element a depurar, ja que mostra una identitat catalana molt més diversa de la que voldrien alguns, que fuig dels canons de civilitat i europeisme refinat que volen els nostres mandataris.

Vaig també visitar Portugal, sobretot Lisboa, i vaig poder palpar com la situació a l'altre cantó de la península continua amb una tònica descendent. És a dir, els lloguers comencen a equiparar-se a ciutats com Barcelona, encara que els salaris estiguin en general per sota. La gent marxa un cop més de Portugal i es calcula que en deu anys la població haurà disminuït de 10 a 8 milions. El sistema de pensions està apunt de trencar-se, hi ha una llista de 40.000 persones en espera de poder realitzar una intervenció quirúrgica als hospitals del país. Fins i tot, l'últim any va repetir-se el debat sobre una possible unió amb Espanya, propiciat per una enquesta d'un diari portuguès i un article d'en Saramago, el qual evocava per una unió peninsular. Això sí, el fado continua viu i encara vaig poder experimentar una jornada de sis hores de fado vadio a la "Tasco do Chico", al "Bairro Alto" de la capital lusitana. Tampoc Lisboa ha perdut la seva llum i calma, els "pasteis de nata", la "ginginha" i aquell toc més africà que aporten els procedents de les antigues colònies d'ultramar. Compaginar porc a l'alentajana (porc al forn amb cloïsses) i un plat de gallina caboverdiana és tot un luxe.

Ara torno a estar altre cop al meu poble d'acollida, Archanes, situat el bell mig de la illa de Creta. Quan escric aquests línies encara estic de ressaca... ressaca electoral: la dreta ha estat elegida altra cop per a governar el país i per primer cop la ultradeta ha entrat al parlament. Però bé, cada cosa al seu lloc... aquesta història la deixo per un altre moment.

AGUANTAR-SE PER UN FIL

139

"Encontrarás un espléndido bosque de Atenea junto al camino, de álamos negros; allí mana una fuente y alrededor hay un prado; allí está el cercado de mi padre y la florida viña, tan cerca de la ciudad que se oye al gritar."

Odisea
Homero

"Els escriptors valencians adoptaven el castellà per a redactar llur literatura sense parar-se a pensar-ho: amb tota naturalitat. La llengua domèstica seguia essent el català- amb poquíssimes excepcions-, i no trobaven gens estrany allò de canviar d'idioma per a escriure."

Nosaltres, els valencians
Joan Fuster

"The Communist movements in the Balkans, as in all Europe, were immensely weakened by their obvious subservience to the national interest of a foreing power. The parties were directly connected with and dominated by the Soviet government."

History of tha Balkans
Barbara Jelavich


La Marina ( http://blogs.ya.com/adlibitum/) m'ha convidat a seguir la cadena d'un joc ben curiós: copiar les cinc primeres línies del segon paràgraf de la pàgina 139 del/s llibre/s que m'estigui llegint. Ara jo llenço la invitació al senyor Lluís Ràfols.

LLIBERTAT NÚRIA PÒRTULES!!

El cas de Núria Pòrtules (Vilaweb):

http://www.youtube.com/watch?v=0A3Uwr6D7bg

Volem na Núria Pòrtules lliure:

http://www.youtube.com/watch?v=A1OlRtZKzDM&mode=related&search=

Terrorisme...

Terrorisme

[de terror]m SOCIOL /POLÍT Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política.

Vídeo de la pallissa dels Mossos d'Esquadra a la comissaria de les Corts:
http://www.escolar.net/MT/archives/2007/04/en_el_calabozo.html

Núria llibertat!!

NÚRIA LLIBERTAT!

Hem sabut de la detenció primer i empresonament després de la Núria Pòrtulas, companya nostra de Sarrià de Ter, per una falsa imputació de pertinença a organització terrorista, preparada i executada per l’Area Central d’Informació Interior dels Mossos d’Esquadra depenents d’Iniciativa-Els Verds- Esquerra Unida i Alternativa.

Ho hem sabut malgrat el silenci dels comandaments policials i dels seus responsables polítics en aquests darrers dies i també malgrat la incomunicació de la llei antiterrorista que li va ser aplicada injustificadament a la Núria; ho hem sabut per la bestialitat de la seva detenció, per la brutalitat amb què va ser escorcollat tant el domicili de la Núria, a can Rusc, com el dels seus pares a Sarrià de Ter i per la contundent ocupació militar a què van sotmetre la zona desenes de furgones dels Mossos d’Esquadra el passat dimecres 7 de febrer del 2007. Uns escorcolls que buscaven, com en tants altres muntatges policials, armes i explosius amb què realitzar imaginats atemptats i que van acabar amb la intervenció de mera propaganda de caràcter polític i documents personals dels pisos escorcollats.

Hem sabut també que la investigació dels Mossos d’Esquadra es basa en dos fets: en la relació de la Núria amb en Joan Surroche i amb una llibreta que li va ser il·legítimament intervinguda fa unes setmanes a la Núria quan tornava d’una manifestació, juntament amb pòsters i fulls volants amb propaganda d’ideologia anarquista. Res d’això pot servir per justificar ni la imputació de terrorisme cap a la Núria ni la seva detenció; però a més volem deixar ben clar que no tolerarem que es criminalitzi ni la solidaritat amb les persones preses ni tampoc cap tipus de plantejament ideològic, al mateix temps que denunciem la persecució política dels Mossos d’Esquadra cap a les persones i moviments més combatius de les nostres comarques.

Finalment hem sabut també que l’Audiència Nacional ha empresonat preventivament la Núria, amb el seu automatisme habitual, assumint el dictat de totes i cadascuna de les falsetats escrites pels cossos policials, després d’un breu interrogatori i que resta a l’espera del resultat de les investigacions dels Mossos. Així en una aplicació a petita escala de la guerra preventiva, primer es deté i després s’investiga.

Per tot això, convençuts que la imputació de terrorisme de la Núria no és més que un nou muntatge policial dels Mossos d’Esquadra, i demostrant tota la nostra solidaritat i suport a la nostra companya,

EXIGIM:

A l’Audiencia Nacional, la immediata llibertat de la Núria Pòrtulas i l’arxiu d’aquesta investigació

Al Departament d’Interior, el reconeixement de la innocència de la Núria, el tancament del muntatge policial la fi de la criminalització de les persones i moviments combatius i concretament de la solidaritat amb les persones preses i la dimissió dels responsables polítics d’aquesta operació policial .

Girona 12 de febrer del 2007



Article a vilaweb (www.vilaweb.com):

Qui vigila els vigilants de Núria Pòrtulas?

Dilluns va fer tres mesos de la detenció de Núria Pòrtulas. Són gairebé cent dies allunyada dels seus, a més de set-cents quilòmetres de casa, reclosa a la presó castellana de Soto del Real. De què se l'acusa? De pertinença a banda armada. Quina? No se sap. Amb quines proves? De moment, una llibreta blava, on hi havia apuntades adreces d'institucions públiques, i material divers de difusió anarquista. Avui, com abans, truquen de matinada. Avui, com abans, empresonen persones sense motius clars. Avui, a diferència d'abans, això ho fan governs que s'autoanomenen progressistes.

Els mossos d'esquadra van detenir Núria Pòrtulas i la van posar en mans de l'Audiència Nacional espanyola, que li va aplicar la llei antiterrorista. Tant el tribunal com la llei són reciclatges maldestres dels seus originals franquistes, producte de la mai prou lloada i modèlica transició. Les hemeroteques són plenes de declaracions de polítics d'ICV criticant-los. Era l'època en què encara eren dins el sistema. Ara que en són a fora i comanden políticament el Departament d'Interior de la Generalitat, es veu que és diferent.

Com a mínim, aquesta és la impressió que em va donar Joan Boada, secretari general del Departament, entrevistat dilluns per Mònica Terribas a 'La nit al dia'. Es va limitar a demanar paciència mentre avancen les diligències judicials i va acusar els familiars de Pòrtulas d'actuar 'amb certa esquizofrènia sobre aquest tema' (sic). El comentari em sembla d'especial mal gust tenint en compte que es tracta d'una malaltia i que el cas de Malgrat de Mar encara el tenim fresc a la memòria. Per cert: els cinc trets que va disparar aquell mosso formen part, segons Boada, d'una actuació molt professional i proporcionada.

Jo no sé si Núria Pòrtulas és una terrorista o no ho és. D'entrada, pel que se'n coneix, no m'ho sembla pas. Sí que tinc clar, en canvi, que l'Audiència Nacional ha demostrat un munt de vegades ser un tribunal d'excepció que s'utilitza per actuar contra la dissidència i que la llei antiterrorista se situa a l'extraradi de la democràcia. I em sembla trist que ara Iniciativa ho ignori, només perquè li han encomanat la direcció política de la policia.

També és trist de comprovar com la justícia i el pes de la llei s'aplica a gust de qui l'ostenta. El periodista gracienc David Fernàndez ho exposa a la perfecció en el seu excel·lent llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial'. Fa un parell de setmanes, els mossos van detenir un neonazi, amb armes i sense llibreta. Uns dies abans, al Baix Llobregat, uns ultradretans amb vint-i-sis armes de foc i milers de bales. No els cerquin a Soto del Real: fa dies que són a casa seva.

Martí Estruch Axmacher
mestruch@correu.mesvilaweb.cat



ICV avisa que les protestes pel cas de Pòrtulas són «delicte» en campanya. Confia que les manifestacions acabin demà, quan hi ha convocades concentracions a les seus del partit.

M.B. / ALBERT SEGURA. Girona / Barcelona

Avís de la direcció d'ICV-EUiA als que es manifesten per l'alliberament de Núria Pòrtulas: a partir de dijous a mitjanit, quan legalment comença la campanya per a les municipals, si pertorben cap acte dels ecosocialistes «estaran cometent un delicte electoral».

Fonts d'Iniciativa van explicar ahir que confien que les protestes i els boicots de què són víctimes des de fa tres mesos, des que Pòrtulas va ser detinguda, acabaran demà, amb les concentracions que hi ha convocades amb el lema Repressors per sistema davant de totes les seus del partit. D'altra banda, els familiars de Pòrtulas van lliurar ahir 7.000 firmes en què en demanen la llibertat.

el punt

Llibertat Núria!!

Repressors per sistema (dossier)
http://www.estelnegre.org/documents/repressorspersistema.pdf

Diferents casos de repressió política soferts en només 5 mesos.
Una lectura del dossier permet tenir una visió general de l'estat d'assetjament en el qual, els diferents moviments polítics i socials, treballen i segueixen sobreposant-se, aportant idees, il·lusió, propostes, alternatives... i mai sense deixar-se vèncer.

ICV - REPRESSORS PER SISTEMA
Alerta Solidària - Assemblea Antirepressiva de Mataró - Assemblea Antirepressiva de Ponent - Coordinadora Antirepressiva de Gràcia - Grup de Suport al Jove de Torà - Solidaritat Antirepressiva de Terrassa – Rescat

25 DE MARÇ, DIADA NACIONAL DE GRÈCIA (Anunciació)

Segons diuen, fa poc més de 2000 anys, un bon dia un arcàngel anomenat Gabriel va presentar-se a una jove anomenada Maria per fer-li arribar la nova que havia estat l'escollida per engendrar el fill de Déu, el messies redemptor del món, conegut com a Jesucrist. L'Esperit Sant seria l'encarregat de realitzar la complicada tasca d'omplir de vida la panxa de la xiqueta sense que aquesta perdés la seva preuada virginitat. Aquest esdeveniment fou conegut al cap dels anys com el misteri de l'"Anunciació", una data que se celebra el 25 de març (9 mesos abans de Nadal) i que ha esdevingut una data carregada de simbologia dins el món cristià.

25 de març, diada nacional de Grècia (origen)

A Grècia, aquesta mateixa data, marca l'inici de la lluita per la independència contra l'Imperi Otomà, que des del 1453 havia anat ocupant tot l'Imperi Bizantí i havia estès els seus dominis fins arribar ben bé a les portes d'Àustria. Aquest dia de l'any 1821 (tot i que alguns diuen que fou el 29 de març), un monjo anomenat Paleon Patron Germanos va desplegar una bandera grega al monestir de santa Labras proper a la ciutat de Patras. Aquesta acció fou el senyal per iniciar la sublevació per l'alliberament del poble hel·lènic. Finalment, el 1827 es va independitzar la primera part del territori que ocupava la Grècia clàssica, i la capital va situar-se a Nafplio, al Peloponés. D'aquesta manera el dia 25 de març se celebra l'anunci del naixement d'un nou estat i del fill de Déu, una coincidència que ni molt menys és fortuïta. L'església ortodoxa ha estat durant segles el pal de paller de la identitat grega (cristiana) que es contraposava a l'otomana (musulmana), d'aquesta manera encara avui en l'actualitat ser grec i ortodox és quasi inseparable. De fet, a la majoria d'escoles del país els nens abans d'entrar a classe encara fan el senyal de la creu i, fins fa quatre dies, al carnet d'identitat i constava la religió, però per pressions de la Unió Europea es va haver d'eliminar.

25 de març, diada nacional de Grècia (poble)

Al meu poble (com a tota Grècia), una localitat de 4000 habitants situada al centre de l'illa Creta, aquesta celebració comença amb una missa, amb totes les autoritats locals i tot el poble en pes. Un cop acabada la litúrgia, la celebració es desplaça al monument als patriotes caiguts en defensa, valgui la redundància, de la pàtria, amb una ofrena de tots els col·lectius presents, amb la participació també de tots els alumnes de l'escola i l'institut, que dipositen per cursos una corona de llorer davant del monument. Un cop acabada l'ofrena, tots els escolars desfilen uniformats durant cinc minuts al ritme de la música militar que sona pels altaveus col·locats al llarg del carrer principal. Durant la desfilada, el millor alumne de cada curs té el dret (honor) d'encapçalar el seu grup amb la bandera del país. La jornada es tanca amb una conferència sobre el significat de la diada.

REBEL·LIA

Vomitarem sobre els creadors de la por
tota la merda amb què ens han alimentat,
i així farem dels somnis la nostra vida
construint realitats sense dogmes.

Per dir una vegada més
que el present és ben nostre,
i que de l'esperança en la justícia
emergeix la llibertat.

Aquesta és la nostra lluita,
aquesta és la nostra satisfacció:
mantenir viu el sentit de la paraula,
mantenir viu el sentit de la raó.

LES NOSTRES CREUS

KAZANI A KARDAKI

L'any 1941 (del 20 de maig a l'1 de juny) la invasió nazi de l'illa de Creta en plena II Guerra Mundial va suposar un autèntic desastre. La majoria dels homes es trobaven lluitant al continent i la resistència principalment va anar a càrrec de les dones, nens, avis i capellans, apart de les tropes estrangeres (britàniques en la seva majoria) i dels partisans (guerrillers) que encara quedaven a les muntanyes. Tot i això, Creta va resistir durant una setmana. Molts pobles van ser totalment saquejats i destrossats (el que es podria qualificar com un autèntic urbicidi), i en tots ells les tropes nazis complien la premissa d'assassinar com a mínim a 20 homes oriünds de cada poble per on passaven. En el cas que en el poble no si trobessin els 20 homes, qualsevol mascle que passes per aquelles contrades era susceptible de ser escollit per arrodonir la xifra. Aquest és el cas de Kardaki, del qual pràcticament no queda res d'abans del 1941, d'on van ser exterminats 18 homes de la localitat i un parell que van tenir la desgràcia de passar pel camí equivocat.

Kazani a Kardaki (forn)

És en aquest poblet totalment reconstruït situat a 1000 metres d'altura, enmig d'una de les serres que travessen la illa dins un paratge majestuós envoltat d'arbredes, on vaig ser testimoni a finals del mes de novembre del procés de destil·lació del raiki (el licor local): un kazani.

El raiki s'elabora de les pellofes del raïm amb el qual s'ha preparat el vi de la temporada. El seu procés, tot i que en alguns llocs ja ha estat completament mecanitzat, en alguns altres, encara es produeix d'una forma molt més rudimentària o artesana.

Kazani a Kardaki (tina i pellofes)

El kazani necessita d'un foc preponderant: un forn que vagi escalfant una tina on s'han evocat les pellofes, closa amb una mena de ciment.

Kazani a Kardaki (safareig i tina)

Del vapor que en surt de la seva cocció, és d'on s'esdevé el raiki, gràcies a un procés de condensació: de la tina en surt un tub, que passa per dins un safareig ple d'aigua, aquest canvi de temperatura provoca la seva liquació, per finalment, l'esperat licor caure gota a gota pel broc del safareig.

Kazani a Kardaki (bidons, estris, broc)

Les primeres gotes són les que contenen un contingut més gran d'alcohol, i per això es va mesurant la seva temperatura fins que pràcticament només en raja aigua, moment en el qual la tina es buida i el procés torna a començar fins acabar amb tots els bidons plens de pellofes.

Kazani a Kardaki (ball i música)

En el cas que m'ocupa, la seva preparació és una autèntica festa, on el menjar i la beguda es van succeint sense parar.
I com sempre, s'acaba amb música i ballant.

"AGIOS TRUFONAS" (SANT TRYFONAS):el patró de les verdures i hortalisses

Tot apunt a la vila de Knossos, just a sota on hi ha el famòs palau minoic. Com cada 1 de febrer, la seva població celebra la festivitat del seu patró: Agios Tryfonas.










Al final de la celebració eucarística és, com sempre, el
moment de combregar, d'administrar el sagrament.

















Qualsevol atuell és vàlid per recollir l'aigua beneïda, des de garrafes d'aigua a ampolletes de xarops.













Les ofrenes pel patró de les verdures: enciams, àpit, porros, naps i pastanagues.

















Algú endivina on són les relíquies del patró?















Una mica d'aigua per netejar l'esperit?

JA LA BALLO

"Són les 18:00 hores i ens dirigim cap a Heraklion, la capital de l'illa, el casament comença a les 19:00 hores. Arribem tard a l'església, Agios Titos (Sant Tito) és plena de gom a gom, i el personal, ben abillat, presta poca atenció a les paraules dels quatres capellans que es troben sobre l'altar. La gent aprofita per saludar-se i a mi em presenten més d'una persona. Els nuvis són d'esquenes al gran públic i els dos porten una corona al cap amb forma d'anella unides mitjançant un cordillet. S'aixequen acompanyats pel padrí que sosté el cordillet i fan unes quantes voltes al voltant de l'altar, al mateix temps que els capellans expressen en les seves pregàries els desitjos per a la nova parella. Un cop acabat el ritual, els nous casats passen el relleu al seu fillet, que serà batejat; ells es queden al marge, en una posició privilegiada però, asseguts en un banc especialment col·locat per l'ocasió. El nen, d'un any i mig més o menys, es mira espantat tot el sarau, mentre el capellà més vell, almenys això sembla per la quantitat de pèls blancs que porta, entona no sé quina lletania mentre una fotògrafa que no para de menjar xiclet apunta amb el seu objectiu a la pobre criatura, llavors una de les àvies del nen se l'endur i apareix amb el nen amb pilotetes, que se sent despullat del tot. La gent es mira la situació amb complaença i comenten la jugada entre ells. El capellà més vell torna a actuar, beneeix la pica baptismal instal·lada sobre l'altar, posa les mans en remull i li marca com pot, perquè el xiquet no para de moure's, un punt al front, un altre a la barbeta i un altre a cada galta, és a dir, una creu; continua i prossegueix fins marcar altre vegada a cada banda de la mà i dels peus, els punts per on Jesucrist va ser crucificat. Acte seguit, agafen al nen i el submergeixen directament a la pica un parell de vegades, fins deixar-lo a dintre i banyar-lo; el nen engega un seguit de xiscles i la fotògrafa que continua mastegant xiclet i un càmera de vídeo que fins aquell moment quasi no havia actuat no és deixen perdre l'escena. Ara el xavalet ja forma part de la comunitat, i en el fons ja es pot morir tranquil, perquè en el tràgic cas que això passes (Déu no ho vulgui), la seva ànima no es perdrà pel camí. Una vegada enllestida l'operació, el nen és retirat al marge a on havia estat despullat i vestit amb un abric i tot, no fos cas que agafés un refredat. Mentre es produeix aquesta acció, simultàniament s'imposa a la padrina una banda com aquestes que porten les pubilles i contenta somriu a les càmeres. Agafa el nen en braços, el col·loca per sota la cinta arran del pit i fan un parell de voltes al voltant de la pica. El nen ja fastiguejat i suposo que marejat, plora, i al final acaba als braços de la seva mare, pobret. Les cerimònies és donen per acabades, encara que la gentil parella i les respectives famílies es posen a l'entrada de la porta per saludar un per un a tots els presents que omplien l'església. Em comenten que hi han 1200 convidats, comptant que no tots hagin anat a la celebració eucarística, però si una majoria, no vull pensar quantes mans han hagut d'estrènyer els nuvis i familiars, apart dels respectius petons i abraçades. A fora les amigues de la núvia són les encarregades de donar un present pels assistents a l'acte litúrgic: una bosseta de color rosa de tela transparent amb confits, en record de l'enllaç matrimonial; i un con de color blau i blanc, amb punyetetes vàries (des d'un lacasitos, a un caramel de goma i un mòbil dels que es pengen) per celebrar el bateig de la criatura.

Arribem al local que han llogat el nou matrimoni per celebrar l'esdeveniment, una mena de pavelló, semblant al de la Penya de Badalona però en petit. El pàrquing ja està petat de cotxes i els vigilants de la zona ens fan aparcar al darrere de l'edifici. A la porta ens reben els nuvis, que semblen extenuats de tantes salutacions. La sala on s'agrupen els convidats és impressionant, em sento enmig d'una pista de bàsquet. Just a l'altre punta de la porta per on he entrat hi ha un escenari immens, amb tot els instruments necessaris per acompanyar la festa. Entre la porta principal i l'escenari, s'estenen a banda i banda desenes de taules amb centenars de convidats i realment tinc feina fins que no trobo la meva, just arran d'escenari, en una posició que diríem privilegiada, ja que formo part del seguici dels amics de la núvia.

La taula és ben parada tal com manen els cànons: copa d'aigua i vi, dos plats, una cullereta per les postres, forquilla i ganivet. El vi blanc és el triat per l'ocasió per acompanyar els àpats que ens esperen, i, cada 4 comensals, hi ha una mena de tortell esgrafiat amb elements vegetals. Un cop assentats s'apaguen els llums i sota una música triomfal i llums de partit de bàsquet de la NBA o de convenció d'algun partit polític, apareixen pel mig de la pista els protagonistes del dia: els nuvis. D'alt de la tarima, amb el fons estrellat, els espera el que suposo que deu ser l'amo del xiringuito amb un gran pastel. Ens aixequem i aplaudim mentre la gentil parella es disposa a tallar conjuntament el pastís, el tasten, donen el seu vistit blau i ballen, amb els morros encara una mica bruts, a ritme de vals. Encara no han acabat i ja comencen a portar-nos diferents platets amb tapetes varies del país, des d'arròs embolicat amb fulles de col i de parra (dolmadakia), una mena de mandonguilles (keftedakia), canalons però fets amb pasta de creps (?), una salsa de formatge un xic picantona (tipi)... vaja un raguitzell de tapetes realment delicioses. Un cop ben plens de punyetetes vàries, un cambrer que no ha deixat d'atendre'ns en tot moment, ens treu el primer plat i ens porta vàries safates de carn de xai amb una mena d'arrós bullit dins un vol. Pregunto per l'arrós a en Yorgos, el company que tinc al meu costat. El que menjarem avui és diu pilafi, un plat tradicional per celebracions especials; l'arròs és cuit amb l'aigua que abans s'ha bullit el xai, una autèntica meravella, tot i que en m'indiquen que l'arròs ha de quedar un xic més pastós i el d'avui hi sobre una mica d'aigua... si ells ho diuen. Mentre ens anem atipant de valent, comença la part musical cretenca. Ens acompanyen cinc músics; no falta la lira, el llaüt, la mandolina, la flauta, l'askomadoura (una mena de gaita) i un pandero. Els primers a pujar són els nuvis amb els seus pares, germans i padrins.

Això de la música cretenca és tota una història. M'expliquen que hi han cinc menes de balls, cadascun diferents, amb una complicació gradual i amb un ritme cada vegada més trepidant. No sé com, però al final m'enreden perquè pugi d'alt de l'escenari i em posi a ballar amb la gent que m'acompanya a la taula i els nuvis. De cop doncs, sóc d'alt de l'escenari fent rotllana, entortolligant els braços amb altres braços i intentant creuar els peus tal com manen les santes escriptures. Per un moment, em sembla que tots els ulls deixin de dirigir-se a qui realment són els protagonistes de la nit i es dirigeixin a mi. Per sort, el ball, no és massa complicat i en cert punt fins i tot em recorda a la sardana: com si fes una tirada de llargs, però enlloc de puntejar, deixo lliscar la planta del peu amb el terra. El següent ball, ja no m'atreveixo i torno al lloc original, on encara segueixen portant-nos carn. La carn finalment s'acaba i ens porten el pastís de noces, que pel meu gust no té res de l'altre món, bàsicament com qualsevol pastís de nata i xocolata, però en aquest cas amb un paper més preponderant del primer element, fet que el fa un xic més empalagòs. La música tradicional s'acaba i comença l'hora de la música bozukia o popularment coneguda com skiladika (etimològicament prové de la paraula skilos, que vol dir gos), una música que seria l'equivalent al que representen els Chunguitos o la Camela dins la música espanyola, per fer-me entendre d'alguna manera.

Els llums es tanquen i dos focus espectaculars il·luminen l'escena: un noi i una noia canten una cançó d'amor a l'estil d'en Julio Iglesias, i una gran banda de música, amb un parell de bouzokis (la guitarra grega) inclosos s'incorpora al festeig. De cop, l'escenari s'ha convertit en una mena de sala de ball-discoteca, on els nuvis i familiars també són els primers a pujar-hi. El més sorprenent és l'aparició d'un seguit de jovenetes ben arregladetes amb quatre o cinc safates plenes de flors una sobre l'altre, les quals es dediquen a tirar-les al preu de 10 euros cada una a qui et vingui de gust, si vols també te'n donen unes quantes perquè les tiris tu, això si, has d'estar ballant,... brutal! Abans tal com surt a moltes pel·lícules i anuncis de televisió, el més corrent era tirar plats, una plats però de baixa qualitat (en teoria) que ja estaven preparats per l'ocasió i que a més ocasionaven un merder considerable, en canvi ara s'ha obtat per un model més refinat. El terra no para d'omplir-se de flors i un nois amb una escombra són els encarregats de deixar un altre cop la pista impecable.

Tots la ballem, encara que alguns amb més gràcia que no pas altres. Les mares dels nuvis no paren, i ens obsequien amb un zebetadiko: un ball en el qual elles es queden soles a la pista movent-se sinuosament, acompanyades en un segon pla per una rotllana agenollada i que pica de mans.
Durant tota la nit, el raiki (el licor de la terra), ens acompanya sense parar...
Finalment, és fa de dia i extesiats ens retirem cap a casa. A la pista, encara la ballen..."

Ps. Espero ser més breu la propera vegada, però a vegades t'emociones. Per cert, qui vulgui escriure algun comentari ja pot fer-ho sense haver de registrar-se. Ah! I moltes gràcies al senyor Gigi Ràfols per un disseny tan guapo i fer d'aquesta pàgina un veritable suport per nàufrags de tota mena.

(A)ÏLLAT

L'1 de novembre diada de "Tots Sants" arribava un cop més a Grècia, aquesta vegada però, no per a fer el turisme, sinó per iniciar una nova vida i convertir-me en un element més d'aquest fenomen que en diuen migració. Després d'experiències similars he decidit establir-me a Creta perquè he trobat aquí la meva particular Ariadna, i no és que jo sigui Teseu (això són mites), sinó més aviat un nàufrag que giravolta que ha decidit marxar del laberint que representa Barcelona. I en el fons, quin millor lloc per algú que naufraga que un mar ple d'illes?

M'endinso altre cop, almenys de manera pública, en això que en diuen escriure, amb l´únic afany de compartir amb qui vulgui quatre línies sobre el que veig, sento, penso: sobre el que visc. I així, gràcies als cables, teclats, pantalletes, modems i no sé quantes coses més, teixir ponts amb les paraules i sentir-me acompanyat en aquest llarg viatge.

NAUFRAGANT?