dimarts, de desembre 21, 2010

CASAMENTS A CRETA




Els casaments són sovint considerats folklòrics i banals, de poc interès des d'un punt de vista contemporani. Res podria ser més enganyós. A diferència d'altres societats on els casaments semblen ser en gran mesura un assumpte de família, a Xipre han estat i continuen sent la celebració cultural més important, un gran símbol que encapsula, expressa, i ajuda a reproduir una forma complexa de vida, actual i vibrant com qualsevol altre que coneixem.” (Argyrou 1996: 1-2)

D'aquesta manera tan clara, s'expressava l'antropòloga Vassos Argyrou al pròleg del seu llibre: “Tradition and Modernity in the Mediterranean: The Wedding as Symbolic Struggle”, dedicat a l'estudi dels casaments a l'illa de Xipre. Unes línies i un plantejament que no puc deixar de subscriure en el cas de Creta, també una illa de la Mediterrània oriental, de grans dimensions, si les comparem amb la resta de la mateixa mar, dominada per la religió ortodoxa, amb la presència d'una economia agropastoral fins fa quasi quatre dies, i unes relacions de parentiu extenses, que van més enllà de la família nuclear i els seus ascendents més propers, tal com passa a casa nostra.

A tall d'exemple, puc afirmar sense cap mena de dubte, que he anat a més casaments a Creta que en tots els meus anys viscuts a Catalunya, i a l'illa només fa 3 anys que hi sóc. I això que per banda materna la meva família no es queda curta, de cosins en tinc més d'una dotzena, i pel que fa a amics i coneguts, la llista és ben llarga. Però la diferència és ben clara, els catalans cada vegada es casen menys, i si ho fan, la proporció entre cerimònia civil i religiosa és bastant equitativa, en canvi a Creta la balança es decanta clarament per la religiosa. De fet, jo només he estat convidat una vegada a un casament civil i, en canvi, he assistit amb més d'una dotzena de casaments ortodoxes. I el que accentua més aquesta diferència: pel cap baix, a un casament cretenc hi han com a mínim 500 convidats, menys és practicament impossible. En aquest mateix bloc, podeu llegir l'impacte que em va causar el meu primer casament a Creta a causa de les seves grans magnituds, una celebració amb més de mil persones, i encara bo, que el primer no va ser amb cinc mil, tal com em va passar temps després.

Algú es preguntarà, si és que els nuvis coneixen tanta gent, la resposta és fàcil, evidentment que no. La parentela més propera i els padrins tenen la potestat de convidar a tot aquell que creguin convenient que assisteixi a l'enllaç matrimoniaI. I és aquí on rau la distinció final entre uns i altres, el casament és la celebració cultural per excel·lència, tal com assenyala l'antropòloga, perquè és un esdeveniment únic, on es reprodueixen uns lligams i se'n creen de nous, un gran símbol que expressa una manera de ser, i que genera vincles de solidaritat entre els membres de la mateixa comunitat.


dijous, de desembre 16, 2010

VUITENA VAGA GENERAL




El govern grec ha aprovat avui una nova retallada seguint les directrius que el FMI ha marcat. Un nou acte de subordinació política que ha topat amb la vuitena vaga general que viu el país aquest any, i això sense comptar les diferents vagues sectorials que un mes darrera l'altre expressen el conflicte permanent amb el qual vivim els ciutadans de Grècia. L'última, per cert, va paralitzar durant una setmana l'activitat portuària del país, això sí, el govern no va gosar declarar l'estat d'alarma, tal com passa a la “democràtica” Espanya.


La desesparació amb la qual la població del país comença a patir aquestes mesures i els efectes de la crisi són cada vegada més i més dures. Fins on seran capaços d'arribar? Quan la gent ja no té res a perdre, és més fàcil que estigui disposada a tot, la Història n'és plena d'exemples.


La vaga d'avui ha acabat amb una nova batalla campal a la capital, després que els manifestants intentessin per enèsima vegada enguany accedir al parlament. Finalment, les víctimes destacades han estat la seu del ministeri d'economia i el seu antic responsable durant el període de Konstantinos Karamalis (l'antic primer ministre), que inexplicablement i, com si la cosa no anés amb ell, s'ha deixat veure entre un grup de manifestants. Per sort, encara n'ha sortit prou ben parat.


D'una manera o altra, la població del país ens veiem afectada per tot aquest seguit de receptes, que l'única cosa que aconsegueixen és agreujar la nostra situació. No hi ha ni Déu que es pugui empassar els seus plats precuinats sense patir una indigestió, i les llàgrimes d'impotència comencen a estendre's com si d'una taca d'oli es tractés.


Fa un mes, un petit empresari de Creta se suïcidava davant la impossibilitat de fer front al deute que des de feia temps li reclamaven els bancs i diferents clients; fa una setmana, una alumna a la qual dono classes de castellà, esclafà a plorar perquè li havien retallat 40 hores mensuals del seu horari laboral i, entre d'altres coses (la menys greu), no pot seguir fent classes un cop a la setmana; i fa pocs dies, la companya d'avions Olympic Airlines despatxava sense contemplacions el delegat sindical de l'aeroport d'Heraklion per unes declaracions fetes a la televisió de Creta, on explicava que la companya havia prescindit del 30% dels seus assalariats des de principi d'any i les accions que es plantejaven a partir d'ara. I el batibull sembla que només acaba de començar, en un context de revoltes cada vegada més esteses arreu d'Europa, tot això, el dia que mentre escric aquestes línies, m'assabento que un paleta de la Garrotxa respon a una situació precària amb l'assassinat de 4 persones.



Foto: Manifestació (15-12-2010) a Heraklion (Creta).

dissabte, de desembre 04, 2010

L'ODISSEA D'UN MÚSIC LLIURE: EFRÉN LÓPEZ




Molt més que plats trencats i iogurts

El coneixement de Grècia a casa nostra s'ha reduït basicament a l'interés i l'estudi de l'època clàssica; el país actual és un autèntic desconegut, amb una predominància d'imatges estereotipades de plats trencats, iogurts i violència al carrer. Només alguns intel·lectuals ens han aportat, en certa manera, un saber molt més sincrònic del país hel·lènic. Em refereixo a les traduccions de l'escriptor Carles Riba (1893-1959) de l'imminent poeta Constantinos Kavafis – cal destacar també la seva traducció de l'
Odissea d'Homer-, completades pel lingüista Alexis Eudald Solà (1946- 2001), que també traduí al català altres obres d'autors grecs contemporanis com Nikos Kazantzakis, o les recerques del folklorista Antoni Rubió (1857-1937) mogut per buscar les supervicències de l'herència catalana al ducat d'Atenes.

Musicalment parlant, la relació entre les dues ribes de la Mediterrània ha estat en general poc fructífera, i si ho comparem amb la influència que hagi pogut tenir la música anglosaxona amb el rock i el pop com exponents, o el ritmes procedents d'Amèrica Llatina, fins i tot diríem que és irrisòria. Tot i això, cantants com Lluís Llach i Maria del Mar Bonet han estat dos dels principals exponents d'aquest intercanvi. El primer inicià amb la cançó “Vaixell de Grècia” (1974) i el seu disc “Viatge a Itaca” (1975), on musicà el famòs poema de Kavafis, un canvi en la seva trajectòria musical, amb un interés més evident per les músiques i les cultures de la Mediterrània, i que es farà més obvi anys més tard amb un Pont de Mar Blava (1993). I per altra banda la cantant mallorquina dedicarà l'album “El·las” (1993), és a dir Grècia amb grec, al compositor Mikis Theodorakis, amb el qual també va col·laborar. Durant aquests darrers 20 anys, i de la mateixa manera que el cantautor de Verges, també sovintejaran els seus intercanvis musicals amb la cantant grega Nena Venetsanou. Els últims temps també ha anat incorporant cançons populars d'aquest país i composicions de Manos Hadjidakis. I a dia d'avui, és l'única cantant dels Països Catalans que podem escoltar de tant en tant a les ràdios gregues.

Dins aquest panorama destaca per sobredetot l'acostament que el músic valencià Efrén López ha fet els últims deu anys dins la tradició musical d'aquesta àrea Mediterrània, i que l'ha portat a passar-hi llargs períodes.”

Pd. Fragment de l'extens artícle-entrevista dedicat al músic Efrén López i la seva relació amb la música i els músics grecs. Publicat al número 19 de la revista Sons de la Mediterània (novembre-desembre 2010).

dimecres, de desembre 01, 2010

SEGUEIX EL TEU DESTÍ

"Viver não é necessário;

o que é necessário é criar."


"Viure no és necessari;

el que és necesari és crear."


Ja fa uns quants anys que segueixo el programa de ràdio 3 que magistralment condueix Carlos Galilea amb el suggestiu títol: “Cuando los Elefantes Sueñan con la Música”. Un programa dedicat practicament a la bossa nova, tot i parar l'atenció a altres músiques amb una clara empremta de la cultura lusitana que s'escampen a banda i banda de l'Atlàntic.


Gràcies a ell, m'he assabentat que el 30 de novembre de 1935 va morir un dels poetes que més admiro, i que ha marcat la literatura del segle XX, Fernando Pessoa. Una bona excusa per deixar constància d'un dels seus poemes, en paraules del seu heterònim Ricardo Reis, i que tradueixo a continuació:


Segueix el teu destí


Segueix el teu destí

Rega les teves plantes

Estima les teves roses

La resta és l'ombra

D'arbres aliens.

La realitat

Sempre és més o menys

El que nosaltres volem

Només nosaltres som sempre

Iguals a nosaltres mateixos.


Suau és viure només

Gran i noble és sempre

Viure senzillament

Deixa el dolor a les ares

Com un exvot als déus.


Ve de lluny la vida

Mai l'interroguis

La resposta és més enllà dels déus.


Però serenament

Imita l'Olimp

En el teu cor

Els déus són déus

Perquè no és pensen.



dimecres, de novembre 24, 2010

MÚSICS DE CRETA: GIORGOS MANOLAKIS

Nascut a Heraklion. Fill d'un conegut llaütista, els 12 anys fa el primer glendi (festa), els 13 un prometatge i després un bateig.

“Al conservatori vaig estudiar 3 anys el bouzoki, vaig fer teoria 2 anys, però no m'agradava. No vull ser ni un músic clàssic, ni europeu, ni jazzista, ni de rock, … m'agrada això que faig. Ho estimo.”

“Em veig a mi mateix com un músic de música tradicional en general, en particular de la cretenca perquè és la meva. Durant uns anys tocava molt de bouzoki. En general allò que m'interessa és la música tradicional de tot el món: aràbica, flamenca, indica, una mica de worldmusic...”

“Actuo a locals on puc tocar això que vull, després als casaments, als glendis... També faig algun concert. Vaig tocar amb els Haïnides 3 o 4 anys.

(…) Toco el llaüt però també altres instruments, toco altres músiques, llavors el meu públic no és només aquell que escolta kritikà. Hi han alguns que només venen perquè toqui bouzoki. Els altres només tradicional... ara, toco el que vull. Penso que aquests que venen a escoltar-me són més alternatius, com jo, i no estan tancats només amb una música. Volen també veure coses noves.”

“La kritikà té força, orgull, dolor (sense lament), és difícil, i té un punt de psicodèlia. És molt rica.”


dimarts, de novembre 16, 2010

MÚSICS DE CRETA: KELLY THOMA

Nascuda a Atenes l'any 1978, va descobrir la seva vocació musical relativament tard. L'any 1995 va començar classes de lira amb el músic Ross Daly.

La meva música té una gran influència de la música cretenca, perquè la tècnica que faig servir basicament és aquesta, també la meva música té una gran influència de la música clàssica turca, la música clàssica índia... faig una mica de tot, perquè això tenia dintre. Ara he acabat el primer cd, de producció pròpia, sota l'etiqueta de Sistron. Ara puc tocar-lo i començar coses noves.

Des de que el Ross va començar a fer una altra música amb la lira cretenca amb cordes simpàtiques, hi ha molta gent que la volgut copiar, però no han entès que primer has de tenir una formació en la música cretenca per després tocar un altre repertori. Si algú ho aconsegueix serà una excepció.

La música de Creta no l'he viscut com altres músics que són d'aquí, per a mi és una cosa que va venir tard, sóc una mica turista al glendi (la festa cretenca). Jo escolto els Protomastores (els primers mestres) a casa amb el mp3, però la música de Creta és més que això, però no sé si podré viure-la igual que una persona d'aquí, m'agrada investigar-la.




dimarts, de novembre 09, 2010

MÚSICS DE CRETA: GIORGOS XYLOURIS (PSAROGIORGIS)



Nascut a Anogeia (1965), dins el si d'una família de músics, de petit escoltava kritikà i una mica de laikà al jukebox del poble. Els 12 anys van baixar a Heraklion amb la família i es va ajuntar amb els nens de la ciutat, on va començar a escoltar rock i les cançons de protesta de l'època.

Va començar a tocar la mandolina amb 8 anys, perquè el seu cosí també n'aprenia, i després també el seu pare li ensenyava. Amb 10 anys ja tocava per colles i grups d'amics. Després als 13 anys va començar a tocar el llaüt a les nits amb el seu pare, perquè l'escola no li anava bé i la família va decidir treure'l. “Així vaig començar el món de la nit, i a tenir els meus diners.”

Amb el meu pare vaig tocar 10 anys (78-88), paral·lelament també tocava amb altres, però si no hi havia bolo amb el meu pare. Durant aquests anys vam fer molts viatges a Europa i Amèrica, fins que vaig anar a Austràlia, l'any 1989, on vaig viure 8 anys. A Austràlia tenia relació amb la música, vaig tenir la sort de tenir temps per a mi, tot el dia era per a mi, i per poder investigar molt. Allà vaig fer un grup on vam tocar a molts de festivals: al Melbourne Festival, Folk Music Festival a Camberra, a festivals de música clàssica, i érem els únics que no érem clàssics, perquè nosaltres fèiem kritikà, amb el nostre só.

Sempre segons les meves experiències, havia escoltat altres músiques, havia escoltat música turca, músiques tradicionals de tot el món. Al meu ambient, la meva colla eren més grans que jo, amb un bagatge musical ampli. Això m'ajudava, sabia que la música de Creta no era l'única del món, i que tota tradició té les seves coses bones i dolentes.”

Penso que ja he acumulat moltes experiències, estic cansat, poc a poc vull apartar-me de la nit i preparar els meus temes, i tocar de forma puntual.(...) Quan vaig marxar (a Austràlia) encara era un jovenet, ara sóc una persona molt més madura.

Ara toca per diferents públics. El dimarts tocarà a París, presentant un nou cd amb una productora francesa, també ha tocat al “All tomorrows party” (Australia) amb el seu pare com a cap de cartell, que es presenta d'una manera més rockera. A Creta toca a locals, per avis, joves, casaments, glendia (festes populars)... i apart de Creta també toquen a la resta de Grècia.” (Diari de camp, gener 2010)




dissabte, d’octubre 30, 2010

WIKILEAKS, TORTURES I ALTRES MISÈRIES


Em desperto altre cop sentint vergonya de ser persona i desitjant tal vegada de convertir-me en pedra. Un cop més, algú amb valentia ens recorda les misèries de la Guerra. Wikileaks, el portal que es dedica a destapar amb documents els crims i les injustícies comeses per estats, esglésies, bancs i altres institucions va fer circular la setmana passada 400.000 documents “secrets” del Pentàgon en els quals es fan explícites amb pèls i senyals les violacions, les tortures i els assassinats a la guerra d'Iraq.


Uns esdeveniments que no són en cap cas negats pels dirigents nordamericans, els quals estan més entossudits en negar la legitimitat del portal en presentar aquests documents, tot apel·lant a la ja cansada frase de la seguretat nacional, que en reconèixer els seus propis errors i demanar responsabilitats a qui toqui. Un fet que seria del tot sorprenent tenint en compte el currículum del país americà, instal·lat, diríem que des de la seva fundació, en una economia de guerra permanent (tal com assenyalava el magnífic historiador Howard Zinn), obsessionat en la defensa d'una frontera nacional que cada vegada s'ha fet més i més gran, capdavanter en l'ús de la pena de mort, i que els últims anys ha demostrat amb escreix com la racionalització de la violència pot arribar a uns nivells de sofisticació que ni el mateix Marqués de Sade hagués imaginat: Guantànamo i Abu Ghraib, en seria els seus exponents. I això que semblava impossible superar la macabra Escola de les Amèriques que durant quasi 4 dècades va servir per mantenir el terror, gràcies als seus aplicats alumnes, en bona part d'Amèrica Llatina.


Una potència que ostenta el privilegi d'haver inaugurat abans que ningú la carrera atòmica, en l'avantguarda en l'ús d'armes (ells sí) de destrucció massiva. Tal com ens recordava l'any passat la pel·lícula grega “Psixi Bathia” del director Pantelis Voulgaris, ambientada en el marc de la Guerra Civil grega (1945-1949), i que s'acabà amb el bombardeig amb napalm per part dels avions yankis de les muntanyes del nord del país, on es refugiaven els últims resistents comunistes. Una arma que anys més tard es faria tristament famosa al Vietnam.



dissabte, d’octubre 23, 2010

MÚSICS DE CRETA: DIMITRIS PASPARÀKIS

Nascut l'any 1942 a Anogeia, una localitat al peus del mont Ida (2.458 metres), durant l'ocupació nazi de l'illa la seva família es va traslladar a la localitat d'Armanogeia al centre de Creta. Un cop casat, va anar a viure a Heraklion on ensenya des de fa anys.

De petit només escoltava kritikà, “quina altre cosa podia escoltar, el meu pare (Magaritis) tocava, vaig néixer dins la música, el meu pare era molt tradicional, jo sóc tradicionalment dur (skliros paradosiakos), la meva vida és la música de Creta, la bona música, no això que fan ara, com la maltracten."

Va estar 3 anys estalviant diners per poder comprar-se la seva primera lira, fent diferents feines (collint caragols, venent herbes, recollint olives) fins poder adquirir-la. La seva primera lira va comprar-la a la petita població de Xoudetsi, per 300 dracmes, així va començar a tocar amb els amics i a fer els primers glendis (festes). Recorda que el seu primer glendi va durar dos dies i va guanyar 350 dracmes. Al començament tocava per tots els pobles de l'illa, ja més tard va començar a tocar per diferents locals de la capital.

Del 1984 al 86 va viure a Atenes on va estudiar per fer de professor de música. Al tornar va començar a ensenyar per tota Creta a diferents escoles de música. L'any 1968 va gravar els seus primers treballs, un parell de discos de 45 revolucions, en total al llarg de la seva carrera en té deu. “Els meus treballs tarden entre 4 o 5 anys, no m'agrada fer treballs com si fossin xurros.” Destaca que l'any 1991 va gravar un compacte amb els seus alumnes.

Ara les meves peces s'han començat a moure's, no somio en arribar més amunt, vull continuar aquí on sóc, el meu somni és veure quines cançons passaran a les següents generacions”.


La música de Creta és la meva segona religió, és un menjar sense el qual no podria viure el meu organisme.”





dimarts, d’octubre 19, 2010

MÀSTERS DE L'UNIVERS (IV)

L'experiència si més no, ha estat des del punt de vista personal del tot positiva. Tant per les coneixences fetes entre l'alumnat, com per l'experiència de tirar endavant un projecte de recerca de certa durada, tutoritzat per dos bons antropòlegs.


Per la resta, només constatar com la universitat s'ha convertit en una institució acadèmica cada cop més lligada al capital privat, amb una estructura cada vegada més semblant a la d'una empresa, amb uns nivells altíssims de bu(r)rocratització. La implantació dels màsters enlloc dels antics programes de doctorat ha suposat entre d'altres coses, un augment del cost de les matrícules per a seguir estudiant. I que ha portat a molts estudiants ha haver de demanar un crèdit de l'ICO per a poder finançar-se els seus estudis, una bicoca pels grans bancs que gestionen aquests crèdits, i que veuen d'aquesta manera com també augmenta la seva cartera de clients.


Per altre banda, les presses i les formes amb les quals s'han anat implantant l'estudi dels màsters oficials, han portat a situacions del tot surrealistes, amb una saturació de les assignatures que els estudiants han de cursar, i fins i tot que no hi haguessin professors del tot qualificats per a donar-les. Cas per exemple, d'un assignatura obligatòria dels estudis cursats per un servidor, que pretenia ser una introducció a les TIC, encara que la professora no sabia ni què era el programari obert, només coneixia el windows (a nivell usuari) i el second life (s'havia llegit un llibre), i estava molt interessada en què féssim un bloc. Una presa de pèl.


I no m'allargo més amb el tema, si algun dia acabo el doctorat ja continuaré.


dijous, d’octubre 14, 2010

MÀSTERS DE L'UNIVERS (III)

Que de Grècia en general existeix una imatge estereotipada (com també passa amb molts altres llocs) ja ho sabia; que aquesta imatge remet a una barreja de Grècia clàssica, Zorba, iogurt, esglésies, violència, feta i platges també, però el que realment no em podia esperar és que des d'un tribunal es trobes a faltar les representacions d'aquest imaginari en la meva tesina. On era el famós sirtaki? I els nadius trencant plats? Per què no parlava més del turisme i la seva influència en la música? Senzillament, perquè no existeix, i és tant, tant irrisòria, que només es mereixia un petit apunt.

Em vaig trobar, que en els fons, es buscava una suposada correspondència amb el que ha passat amb moltíssims elements de la cultura popular catalana o espanyola, que s'han acabat convertint en mers articles de consum per a visitants en busca de la idiosincràsia del lloc: melmelades, ratafies, fires medievals i de terrissa, tablaos, o el ball de gitanes de torn han estat entre d'altres, les víctimes de consumidors i botiguers, que han trobat en molts d'aquests elements, un producte que representés un tros de l'essència d'un territori a un preu relativament assequible. En aquest sentit i per molt que costi de creure, no hi ha cap local de música cretenca per a turistes, com a màxim, algun hotel pot portar algun espectacle amb suposats aires cretencs, però la repercussió que té això en el seu conjunt és nul·la.

La música de l'illa és practicament pel consum dels seus habitants, un fet que es tradueix a tall d'exemple, amb 4 revistes al mercat dedicades a aquesta temàtica, 6 emissores de ràdio on programen 24 hores aquesta música i 5 discogràfiques exclusives del gènere, tot això només a Creta.

dilluns, d’octubre 11, 2010

MÀSTERS DE L'UNIVERS (II)

La sorpresa, no menys esperada, va ser quan un servidor va introduir el concepte de músiques ètniques, fen referència en aquest sentit a la percepció que tenen els cretencs de la música estudiada, com una música pròpia, diferenciada de la resta del país. Tant per l'ús del dialecte, certs instruments, ritmes i melodies, i fins i tot per està associada a certes parts geogràfiques del seu territori. En aquest sentit, allò que esgarrifava al professor del tribunal, era l'ús del concepte ètnia.

Un concepte analític que definia de la següent manera: “l'etnicitat com la consciència de pertànyer a un grup humà, determinat, sobretot, per una sèrie d'atributs de caràcter sociocultural. Una consciència que implica una percepció subjectiva del grup i del sentiment de col·lectivitat. És a dir, si parlem en termes sociològics, en parlar d'etnicitat parlem d'actituds.

L'etnicitat és entesa com “l'organització social de la cultura de la diferència”, en un fenomen clarament marcat per la situacionalitat, en el qual la frontera actua en un doble sentit: en el seu interior, gestionada per un procés de socialització, i també com a límit, que estableix un procés de relacions intergrupals”.

Evidentment, podríem estar hores i hores parlant del que vol dir ètnia, però el que em sembla més rellevant, és com des de l'antropologia o les ciències socials es pot obviar l'ús d'aquest constructe a dia d'avui, i no parar atenció com en les societats actuals hi ha un ús d'aquestes formes d'identificació grupal (ens agradin més o menys), de la mateixa manera que parem l'atenció en el parentiu o la religió.

Sovint el que costa més d'acceptar és que aquest concepte analític s'apliqui en una societat moderna i incerta dins la cultura occidental, però en canvi ningú fa escarafalls al parlar d'ètnia gitana, hutus o maputxes. O és que els fets que desgracidament van passar als Balcans, poden desvincular-se (entre d'altres motius) de l'etnicitat?


dijous, d’octubre 07, 2010

MÀSTERS DE L'UNIVERS (I)

El juny passat vaig presentar el meu treball de fi del Màster d'Antropologia Social i Cultural i Etnografia de la Universitat de Barcelona. Una investigació al voltant dels processos, els discursos i les pràctiques que es generen al voltant de la música de Creta, altrament coneguda com a Ta kritikà.

Un treball on recollia l'experiència dels meus dos primers anys de vida a l'illa, mig any més d'intens treballs de camp, la lectura de diversos llibres i textos amb cinc llengües diferents (anglès, grec, castellà, català i francès) i 27 entrevistes; un procés que culminà amb mig any evocat completament a la seva escriptura. Una feinada, de la qual estic molt satisfet, però que alhora de la veritat, considero que no vaig poder presentar amb tot l'atenció i el respecte que aquesta empresa mereixia.

Evidentment amb refereixo a la seva defensa davant el tribunal que l'havia d'avaluar. Per començar, les primeres paraules del primer professor convidat que va arribar i que havia de ser a la taula van ser: “hauràs de presentar ràpid perquè l'altre professora després té un altre tribunal”, “anem bé”, vaig pensar, “encara no hem començat i ja anem amb preses”. L'altra professora que havia de marxar aviat i motiu pel qual estava obligat a ser breu, per acabar-ho d'adobar va arribar tard. O sigui que enxufa el teu discurs, controla el teu temps, i si acabes abans de 20 minuts amb la presentació molt millor per a tots. I així va ser, l'interessat va controlar el temps i va adequar-se a les exigències temporals dels membres del tribunal. La sorpresa va ser quan el professor que havia requerit la meva lleugeresa en el parlar, va excedir-se de llarg en el seu discurs, sota la mirada incrèdula de la professora, que de ben segur també deuria arribar tard a l'altre tribunal. I la qual al seu torn va parlar tan ràpid i breument, que no vaig poder apreciar quasi els seus comentaris. Sort encara que em sentia acompanyat pel tutor, el qual no pertanyia a la institució universitària, potser per això va ser el primer en arribar i l'últim en marxar.

dimarts, d’octubre 05, 2010

CARTA ABIERTA AL CONSELLER JOAN SAURA DE UNA "PELIGROSA" ANTISISTEMA




Barcelona, 1 de octubre del 2010


Estimado Conseller Saura,

No soy una joven violenta anti-sistema. Soy una mujer cincuentañera, enferma del Síndrome de la Fatiga Crónica que raramente puede salir de su casa. El 26 de septiembre hice el esfuerzo de ir a Plaça de Catalunya, al banco ocupado por colectivos trabajando para una sociedad mejor, para participar en una interesante y fructífera reunión sobre la “Politización de los Cuidados”. Participamos enfermos, tetraplégicos y mujeres inmigrantes, que son las que cuidan de enfermos y ancianos en nuestros hogares. Se hizo un serio trabajo de reflexión sobre cómo organizarnos entre todos ya que ni el gobierno de la Generalitat ni el de Madrid nos prestan la ayuda mínima que necesitamos.

Era mi intención haber vuelto el día de la Huelga General para continuar participando en los interesantes talleres que se estaban llevando a cabo en ese espacio, pero mi salud no me lo permitió. Desde mi cama pude ver, horrorizada, por televisión que usted había decidido desalojar ese espacio ese mismo día y con una violencia impresionante. Me pregunto qué fue de los niños y de los ancianos que también participaban en las actividades en ese espacio.

Pero me pregunto, sobre todo, que por qué decidió usted desalojar ese espacio justo el día de la Huelga General. Podría haber esperado al día después si tanto le amenaza que los ciudadanos hablemos de la politización de los cuidados. ¿No sería una manera de despistar a la prensa de la Huelga General? Cual fuera su intención, la prensa en toda España, cuando habla de la Huelga General en Barcelona, sólo habla de los “okupas” acusándoles de violentos (personas que, por cierto, quedaron heridos y bastante magullados). Pero para añadir al despiste, y como si usted no tuviera nada que ver con la violencia contra los alter-mundistas, mientras los Mossos pegaban usted tomaba un sitio central en la manifestación. Ese tipo de perversión es lo que le va a costar a su gobierno las próximas elecciones.

También quería informarle de que el pequeño bidón de gasolina (la justificación que usted da en la prensa por el salvaje ataque) que había en ese espacio era para el generador de electricidad para poder tener luz y utilizar ordenadores en nuestras actividades.

Pero la verdad siempre prevalece y hasta con cierta poesía, aún en tiempos de políticas neoliberales salvajes: La “S” que alguien añadió a las palabras “DE CREDITO” en la puerta del banco para así formar la palabra “DESCREDITO”, veo en la prensa, que sigue en pie, después de que ustedes hayan tapiado la puerta con ladrillos. También siguen en pié, al lado de la puerta, las palabras: “Aquí se sueña”.


Sinceramente,

Clara Valverde

Presidenta

Lliga SFC (Síndrome de Fatiga Crónica, Fibromialgia y Sensibilidades Químicas Múltiples)

dimarts, de setembre 28, 2010

MÚSICS DE CRETA: STELIOS PETRAKIS

Després de temps immers en mil i una històries que aniré explicant a poc a poc, decideixo iniciar nova temporada amb el mateix neguit d'aquell alumne que inicia el nou curs escolar i l'entusiasme del futbolista que comença la lliga amb ganes de guanyar-la.

He pensat que el millor després d'aquests mesos de silenci seria començar amb una secció dedicada als músics, i, especialment, als músics cretencs que han hagut d'aguantar (i alguns encara aguanten) les meves interrogacions al voltant de la música de l'illa.

Així que començaré amb l'Stelios Petrakis, un dels músics que més admiro, tant per la qualitat de les seves composicions com pel seu sentit de l'humor i senzillesa en el tracte.

Nascut fa 35 anys a la localitat de Sitia, des de ben petit va iniciar l'aprenentatge de la lira cretenca al conservatori de la localitat. Anys més tard combinà els seus estudis de dret a la capital grega amb el mestratge musical de Ross Daly. En l'actualitat compte amb 3 compactes al mercat, on han participat músics excel·lents de diferents parts del planeta i els més destacats de l'illa.

Al mateix temps, l'Stelios s'ha convertit en un respectat luthier i també té un estudi de gravació a la bonica localitat de Mohlos, a la part oriental de l'illa. Un estudi on hi han passat entre d'altres personatges el cantant Manolo Garcia per preparar el seu darrer disc, que també compta amb la participació del músic cretenc.

En l'actualitat és apunt de presentar un nou treball discogràfic amb el músic valencià Efrén López i Bijan Chemirani. I del qual deixo constància al bloc.


divendres, de maig 21, 2010

QUI VOL DESTRUIR GRÈCIA?

Ahir es va convocar la cinquena vaga general que viu el país des de que hem començat l'any. De ben segur, tampoc serà l'última. De moment la reacció encara és moderada. Perquè aquells que surten al carrer, són en la seva majoria, aquells que tenen per costum sortir als últims anys. Un cop hagi passat l'estiu i la majoria de pensionistes, funcionaris i treballadors en general vegin que és impossible arribar a final de mes, crec que la conflictivitat social en la qual s'abocarà el país serà important. Les mesures aplicades per Papandreu sota les directrius del Fons Monetari Internacional condueixen a una massa important de la població grega a la misèria. Ja m'explicaran com han de viure, per exemple, tots aquells jubilats que veuen retallada la seva mensualitat, tot i cobrar 700 euros. O la quantitat de parelles de funcionaris amb fills i una hipotècia per tirar endavant, que han vist retallat el seu sou en un 15% i les pagues extres quasi eliminades. Per no parlar de com afectarà la pujada de l'IVA (23%) a les nostres butxaques. I podríem així allargar-nos una bona estona.


Deixo penjat aquí un parell de vídeos i un text que em semblen interessants per explicar què està passant. El text en si, m'agrada perquè transmet en bona mesura, quines són les percepcions dels grecs davant aquests fets.



El sentido común del que dispongo no me permite explicar ni mucho menos justificar la rapidez de la caída de nuestro país desde el año 2009, caída que lo lleva ahora a recurrir al FMI, privándolo así de parte de su soberanía nacional y poniéndolo bajo un régimen de tutela.


Es curioso que nadie se haya ocupado hasta ahora de lo más simple, o sea de explicar nuestra trayectoria económica con cifras y documentos, para que nosotros, los ignorantes, fuésemos capaces de entender las verdaderas causas de esta evolución vertiginosa y sin precedentes cuyo resultado es la pérdida de nuestra identidad nacional y la humillación internacional.


Oigo hablar de una deuda de 360 000 millones de dólares, pero veo al mismo tiempo que muchos países presentan esas mismas deudas, e incluso mayores.
Por lo tanto, no puede ser esa la causa esencial de la desgracia. Lo que también me intriga es la desmesurada importancia de los ataques internacionales de los que nuestro país está siendo objeto, y cuya coordinación es casi perfecta, a pesar de tratarse de un país cuya economía es insignificante, lo cual acaba por parecer sospechoso.


Todo eso me lleva a pensar que alguien nos está culpabilizando y que nos están metiendo miedo para que nos pongamos en manos del FMI, lo cual tiene una importancia esencial en la política expansionista de Estados Unidos, y que todo el asunto de la solidaridad europea nos es más que una cortina de humo, para que no se vea que se trata de una iniciativa puramente estadounidense, para llevarnos a una crisis económica artificial, para que nuestro pueblo tenga miedo, para que se someta, para que pierda importantísimas conquistas y, finalmente, para que se ponga de rodillas y acepte la dominación extranjera.


¿Pero por que? ¿En aras de qué planes y de qué objetivos?


Aunque he sido y sigo siendo partidario de la amistad greco-turca, tengo que decir que el repentino fortalecimiento de las relaciones gubernamentales y los precipitados contactos entre ministros y otros actores, me inspiran temor, al igual que los recientes viajes a Chipre y la próxima visita de Erdogan.


Sospecho que detrás de todo eso se esconde la política estadounidense con sus sospechosos proyectos, que tienen que ver con nuestro espacio geográfico, con la existencia de yacimientos petrolíferos, con el régimen de Chipre, con el mar Egeo, con nuestros vecinos del norte y con la actitud arrogante de Turquía, y que el único obstáculo para esos planes es la desconfianza y la oposición del pueblo griego.


En mayor o menor medida, todos los que nos rodean están atados al carro de Estados Unidos. La única diferencia es que nosotros, desde la dictadura de la junta y la pérdida del 40% de Chipre y hasta las incómodas polémicas con Skopje (la antigua república yugoslava de Macedonia) y con los ultranacionalistas albaneses, hemos venido recibiendo golpes sin tomar conciencia de ello.


Por eso tienen que eliminarnos como pueblo. Y eso es precisamente lo que está pasando en este momento. Yo invito a los economistas, los políticos y los analistas a que me desmientan.


Creo que no existe otra explicación lógica, a pesar del complot internacional, en el que han participado los europeos proestadounidenses como Merkel, el Banco Europeo, la prensa reaccionaria internacional, todos juntos han participado en el «gran golpe», que consiste en degradar a todo un pueblo de la categoría de pueblo libre a la de pueblo sometido.


Al menos yo no puedo encontrar otra explicación. Reconozco que no dispongo de conocimientos específicos. Pero lo que digo, lo digo utilizando mi sentido común. Puede que muchos estén pensando lo mismo que yo y quizás podamos comprobarlo en los próximos días.


En todo caso, yo quisiera alertar a la opinión pública y subrayar que si mi análisis resulta correcto, la crisis económica –que, como ya dije anteriormente, nos ha sido impuesta– no será entonces otra cosa que el primer trago amargo de una cena de Lúculo y que saldrán entonces a flote cuestiones cruciales de carácter nacional de las que no quiero ni pensar hacia dónde pueden llevarnos.


¡Ojalá me equivoque!


Mikis Theodorakis


Les paraules més clares que he sentit els últims temps sobre el tema. En Dani "el Roig" encara en diu de bones:



I la televisió argentina ens informe sobre Grècia i també Espanya:

dimarts, de maig 11, 2010

MAS DE LES FLORS I DE LA MÚSICA

Fa uns tres mesos compartia taula i conversa amb l'amic i músic Efrén López a Tessalònica i m'explicava la possibilitat d'iniciar una escola de música al Mas de les Flors (Castelló), al País Valencià. Un projecte embrionari inspirat amb el Laberint cretenc (del qual ja hem parlat en aquest bloc), i que permetria, entre d'altres aspectes, acostar per les nostres terres l'aprenentatge de tot una seguit de músiques allunyades de la nostra tradició musical, i de les quals resulta practicament impossible rebre algun tipus de formació a la península.

M'alegre rebre la confirmació que el projecte ja està en marxa, i que després d'un primer curs de rabab, pel més de juliol es prepara un curs de ney i de música clàssica otomana a càrrec del també amic Xristos Barbas. Per cert, després de mil i un projectes podem escoltar aquests dos músics dins una nova proposta musical: Yeden (podeu descarregar-vos el cd gratuïtament).

Aquí penjo més detalls sobre el curs:


TALLER DE NEY I MÚSICA CLÀSSICA OTOMANA PER
HRISTOS BARBAS
Hristos Barbas Neix a Tessalònica, Grècia en 1980. Des de menut estudia flauta de bec, música barroca, harmonia i contrapunt, finalitzant els seus estudis de música occidental l'any 2002. Va estudiar musicologia i etnomusicologia en el Departament de Música de la Universitat de Aristotelio ( Tessalònica) i la School of Oriental and Asian Studies (Londres). Des del 2000 se centra en l'estudi del ney i la música clàssica otomana junt amb destacats intèrprets a Grècia i Turquia: Ömer Erdo dular, Markos Skoulios, Panagiotis Neohoritis. Imparteix classes de ney i música otomana a la Universitat de Música Popular i Tradicional d'Arta (Grècia), i també a la de Macedònia (Tessalònica, Grècia).


L'objectiu d'aquest taller és l'apropament pràctic a la música que sol interpretar-se amb el ney, tant en el repertori secular com en el religiós. L'estil particular en el qual està enfocat es basa en la tradició oral dels músics que pertanyen a la tradició mevlevi, així com en l'innovador estil que va sorgir durant el s. XX i acostà el ney al que se suposa el model per a tot instrument en el marc de la música otomana: la veu humana. Per aquest motiu el taller està adreçat no només a intèrprets de ney si no també a cantants o instrumentistes que toquen altres instruments capaços d'executar escales microtonals (violí, cello, ud, tanbur, kanun...) i vullguen familiaritzar-se amb el sistema modal del makam turc.


SEMINARI
1. HORARIS
Divendres, 2 de juliol de 2010
16:00-20:00
Dissabte, 3 de juliol de 2010
11:00-14:00/16:00-20:00
Diumenge, 4 de juliol de 2010
11:00-14:00/16:00-20:00


2. PREUS
L'assistència al taller té un preu de 100 euros. Estan incloses les classes i l'allotjament a la casa on se celebra el curs. Per més comoditats veieu la secció “Allotjament”. Si no podeu assistir els tres dies consulteu altres preus.
El pagagment es realitza per transferència a nom de José Miguel López al compte de Bancaixa:
2077 0079 15 1101928319
Des de l'estranger:
IBAN: ES84 2077 0079 1511 0192 8319
SWIFT: CVALESVVXXX


3. CONTACTE
Per qualsevol dubte abans i durant el curs, podeu posar-vos en contacte directament amb Efrén:
Tels: (0034) 656 33 85 57 (Espanya) i (0030) 6939 32 26 30 (Grècia)
Correu electrònic: masdeflors@hotmail.com


4 ALLOTJAMENT
Existeix la opció d'allotjar-vos a la casa on se celebrarà el curs en la qual hi ha espai per unes 4 o 5 persones. Per als qui desitgeu una major intimitat, hi ha la possibilitat de dormir a una casa rural, La Bodega del Carreter, a una mitjà hora en cotxe del Mas de Flors, a la població d'Els Ibarsos, des de 21,50 euros/nit.
Important: La gestió de l'allotjament a La Bodega del Carreter corre de la vostra part i no està inclosa en el preu del taller.


5. MENJARS
Els restaurants més propers al Mas de Flors es troben a Sant Joan de Moró, a 2 km. de distància. Els més exquisits en dietes especials per a neyzens són:
Mesó “Els Arcs”
C/Borriol, 7
Tel:964 328 040
Restaurant “Les Forques”
Avda. Maestrat, 13
Tel:964 328 318


6. COM ARRIBAR AL MAS DE FLORS
• Amb autobús des de Castelló
Autobusos a les 13:45, 15:10 i 19:00. Convé estar a la parada amb uns 20 min. d'antelació, ja que els horaris tenen una certa flexibilitat. Per més seguretat podeu trucar l'empresa que realitza aquest servei, HICID: 964 200 122. L'estació d'autobusos de Castelló es troba junt a la de tren.
L'autobús arriba només fins a Sant Joan de Moró, a 2 km. del Mas de Flors. Des d'allí vos podrem vindre a recollir. En cas que això no siga possible existeix servei de Tele-Taxi (626 699 240).
• Amb taxi des de Sant Joan de Moró.
Per al servei de Tele-Taxi truqueu al 626 699 240. Costa uns 6 euros el trajecte fins al Mas de Flors, de 2 km.

divendres, de maig 07, 2010

110.000.000.000

Emmirallada per quatre columnes

un teorema

i un filosofia

que fa tants i tants anys que ja no és teva


T'has cregut els afalacs

d'aquells que només volien de tu

una imatge, un record

en el qual edificar (justificar)

una anomenada Europa


I has imaginat ser allò

que et deien

per intentar amagar

allò que eres


Aquesta paranoia

han patit els teus fills

que ara ploren

després d'haver-nos robat la casa

i deixar-nos només la hipoteca


dijous, d’abril 29, 2010

LA LINGÜÍSTICA Y EL NACIONALISMO LINGÜÍSTICO ESPAÑOL

Conferència del lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera durant la celebració dels 10 anys de la carrera de filologia catalana de la UOC. Encara que una mica llarga, val la pena sentir com de manipulables resulten les llengües, i tot i centrar-se en el nacionalisme lingüístic espanyol, els conceptes que planteja són totalment extrapolables. Dedicat especialment a aquells que es dediquen a signar "manifiestos por la lengua común".



dilluns, d’abril 19, 2010

L'ETICA PROTESTANT I L'ESPERIT DEL CIVISME



El Nadal passat, aprofitant una estada per Barcelona, no vaig poder resistir la tentació d'endur-me un record de la ciutat, alguna cosa que captés l'essència de la Barcelona dels últims anys. Poc vaig dubtar en retratar un d'aquests fantàstics cartells que s'escampen per les places barcelonines prohibint a la canalla que juguin a pilota. Un fet insòlit a la majoria de països del món amb quatre dits de seny, però que a casa nostre sembla que sigui la cosa més normal. Vaig pensar que algun dia faria un escrit en relació aquest tema, i com de perillosos crec que són aquests discursos. El fet és que no ha calgut que ho fes, perquè l'antropòleg i amic Dani Malet va publicar un magnífic article a l'últim número de la revista Festassa, on mostra la intencionalitat perversa d'aquestes polítiques adreçades als ciutadans. El títol, una evocació del llibre de Max Weber "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" no pot ser més clar al respecte.

"Les polítiques de control social a l'espai públic han estat marcades els darrers 5 anys per un discurs basat en un binomi pervers: cívic / incívic. A través d'aquesta màgica dicotomia moral que sembla poder explicar les causes de qualsevol conducta que tingui lloc en l'espai públic, l'Ajuntament s'ha dedicat a l'elaboració de campanyes de propaganda institucional on s'incita a la identificació de conductes incíviques; estimulant la indignació d'un ciutadà honrat no menys imaginari. Els objectius són de sobres coneguts: invisibilitzar la misèria, destruïr el potencial transformador del conflicte, distreure l'atenció davant les maniobres de venda de la ciutat al capital financer, donar una sortida útil al bonrotllisme ingenu...i de passada facilitar l'estigmatització de tota conducta rebel o, simplement, justificar la salvatge persecució de pobres i prostitutes.


Són les anomenades ètiques ciutadanistes, i no són res de nou. Ens trobem avui davant d'una reforma ètica del capitalisme adaptat a les seves condicions presents, amb un peu en els seus orígens en la moral protestant comunitària i un altre vers una nova ciutadania global, tant activa com desagregada; a qui s'intenta fer creure que participa d'una mena de comunitat cooperativa ideal. En aquesta, tota problemàtica acaba tenint origen i explicació en la mala educació o en l'escassa voluntat de la gent per a coŀlaborar en la construcció comú d'una societat. Es tracta de transmetre la sensació que hi ha un altre, l'incívic, amb qui no es pot parlamentar perquè se sustenta en una moralitat incomprensible, que queda fora del sentit comú de la col·lectivitat, a qui aparentment no respecta.


És curiós com es confonen deliberadament, en l'imaginari del civisme, dues concepcions heretades de les fases més radicals de les revolucions burgeses de la segona meitat del segle XVIII, forjades per la filosofia de la Il·lustració. La categoria cívic, s'associa originalment a la participació política de ciutadans lliures i iguals davant de la llei en la construcció activa de la seva societat. La civilitat, oferiria les pautes morals de conducta per a la convivència d'aquest nou ciutadà, que neix de l'efervescència revolucionària, i es posa al servei d'un Estat de Dret on concorren idealment solidaritat, igualtat i fraternitat.


Més endavant, la voluntat de generar un sentiment comunitari favorable als valors col·lectius de l'Estat de Dret -el famós Bé Comú- es fixarà en els no menys famosos manuals d'urbanitat amb què la burgesia “democratitzava” l'espai simbòlic propi de l'aristocràcia; fonamentat en les bones maneres, l'elegància i el refinament: l'art de les aparences en públic. La moral protestant del capitalisme (culte al treball, individualisme, capacitat d'estalvi) sumava la nostàlgia per la comunitat perduda, de base puritana, i el seu fonament en relacions càlides, tant pròximes com asfixiants, tant commovedores com hipòcrites. Totes dues doctrines confluïen en una necessitat política: pel bon govern cal fomentar la sensació de participació, de pertinença a una comunitat que es construeix cada dia a si mateixa amb l'esforç de tots.


Així doncs, identificar la col·laboració en la gestió política de la cosa pública amb les nocions morals de respecte entre ciutadans i envers el seu entorn comú; és cosa d'un moment polític post-revolucionari i salvacionista de fa més de 200 anys, i no de la decadent i indirecta democràcia liberal del segle XXI. Què se'ns proposa? Barcelona com una comunitat de ciutadans heterogenis i oberts al món, tocats pel benigne clima del Mediterrani, abocats a salvar el món exportant valors inigualables de respecte pel medi ambient, constància en el treball, una sana i moderada capacitat crítica, i una refinada cultura producte de la confluència de la seva diversitat. Una ciutat on el respecte, la tolerància i la democràcia participativa fonamenten una comunitat de ciutadans gelosos de la neteja i el reciclatge, amables i tolerants amb els seus iguals fins a la nàusea. I el més important, ignorants de les condicions reals de les seves vides i de les constriccions que un poder polític del que creuen participar, els imposa cada dia des de la connivència entre institucions “representatives” i Capital.


I l'espai públic? És l'arena idealitzada on homes lliures i iguals es reuneixen per tractar dels assumptes públics, prenent és clar, el referent mític de l'Àgora grega, i assumint que la desigualtat ha estat abolida per decret des de la Revolució Francesa; requisit històric del liberalisme en el seu triomf sobre la societat estamental de l'Antic Règim. I d'aquesta creença sorgeix l'horror que les classes dirigents senten davant la mera visió de les desigualtats. Com un espectre que realment no podem estar veient perquè les lleis l'han abolit, l'Espai Públic no pot evidenciar l'existència real de la desigualtat a risc de fer esclatar la lògica del liberalisme, que es basa en una igualtat ja realitzada. Una moral, doncs, que s'alimenta de l'imaginari fundacional de les Revolucions Burgeses i del fantasma dels seus fracassos.


Aquestes reformes ètiques del capitalisme, en un marc de condicions de treball desregulades i precàries, amb índexs creixents de desigualtat i miserabilització; requereixen d'emfatitzar el diàleg, el voluntariat i les entitats mediadores, creant el miratge de la participació en la societat. Mentrestant es transfereix als individus deures i responsabilitats morals davant del món, l'incompliment de les quals acaba sent causa i origen del mal social, ocultant les causes político-econòmiques de la desigualtat en el marc de la desregulació neoliberal i l'imperialisme econòmic. En una versio cool de l'infame “El treball us farà lliures”, aquests discursos farcits d'innegables bones intencions emulen la més delirant comunitat puritana en el seu intent d'amagar l'origen i les causes reals del mal, amb la voluntat de dominar als feligresos per mitjà de la ignorància, la mentida i la por."


dilluns, d’abril 12, 2010

AMANES: EL CAMÍ DEL DOLOR (SOLON LEKKAS)

Com que no puc escriure res que consideri que valgui la pena, perquè amb una tesina ja en tinc prou, però no vull deixar que aquest bloc descansi massa, em dedicaré a fer breus presentacions de personatges, fets o cosetes vàries que no m'han deixat indiferent.

Solon Lekkas: Picapedrer de l'illa de Lesbos. Acompanyat d'un got d'ouzo i el seu kouboloi treu una veu des de la ronyonada que posa els pèls de punta. La seva forma de cantar els amanes és única. Què són els amanes? La plasmació del dolor a través de la música.



divendres, de febrer 19, 2010

COM A DADA...

A falta de temps i d'espai mental dedicat a altres quefers, penjo un article de David Fernández publicat el 15 de febrer a Vilaweb. Una reflexió al voltant de la crisi, que comparteixo en gran part. Algun dia parlaré de les llàgrimes a Grècia que està provocant aquesta crisi, que tot just sembla que comença de veritat.

"En l'any crític de la crisi, es deu dir ben ràpid, la banca espanyola va guanyar 2 milions d'euros l'hora. 30.000 euros el minut. 5.500 euros cada segon. 'Persones com tu', que diria 'la Caixa', que s'ha endut 4 milions d'euros l'hora. Parlem-ne? Oi tant. Els únics brots verds fent calaix el 2009: 55 bitllets de 100 per a la banca espanyola durant cada segon consumat l'any passat. Com a dada. Dos milions d'euros l'hora, doncs: ovació tancada a la platea, públic a peu dret plorant d'alegria i festa grossa al despatx. Poques veus, i a més ben silenciades, que cridin 'trampa, tafurers!' Perquè ens l'han ben colada i ha reeixit de nou l'estafa. Amb el nostre consentiment, és clar: dir que la culpa sempre és dels altres no és sinó excusa. La pitjor excusa.

Se'ns gira feina quan la tupinada ve d'antic. Només cal mirar enrere i fer els números de la crisi. Per als intocables, per a uns pocs, per als de sempre, la roda de la fortuna sempre gira exactament igual i mai no és ocasional. Guanyen de nou. Mai perden. En dos anyets de crisi cíclica, la banca ja s'ha embutxacat 30.000 milions d'euros en beneficis acumulats. 'C'est pas mal', oi? 'Pas du tout.' Reacció química de mercat lliure: en el mateix període comprès entre 2008 i 2009 es van signar a l'estat espanyol 220.000 desnonaments contra els ofegats per la hipoteca. Tot quadra. Tants caps, tants pocs barrets, tanta intempèrie. Miracle econòmic, en diuen: miracle, robatori a plena llum o solvent estafa quotidiana? En tot cas: 'monopoly' pervers amb vides d'altri. Perenne transfusió de sang desigual i lògica vampírica actuarial, contra els dies espessos de la Xuclafort, que diria l'Ovidi. Paraula de Bertolt Brecht: 'Què és pitjor: robar un banc o fundar-lo?' Què és pitjor avui, ara i ací? Que guanyin tant o que deixem que això passi com si res no passés? Res a fer-hi? Si la memòria és antídot, caldrà recordar que som encara al país on el 1931 hi havia vaga de lloguers; vaga de tramvies el 1951; i guerra pel preu de l'aigua, amb 70.000 famílies implicades, la dècada dels 90. Com a dada també.

Xuclen ben fort, doncs. Uns pocs són uns 'cracks' socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis. Per a que pocs triomfin, calen bastos. Calen mentides. I que la resta faci crec-cata-crac. L'espectacle continua. Llei de l'embut factoria 2010: 180.000 desnonaments previstos mentre la banca anuncia, amb cínica antelació, que enguany també tornarà a guanyar. Sortida 'a la grega': que qui mai no va provocar la crisi la pagui sencera. Visca Europa? Avís a navegants de qui assumirà els plats trencats d'una esmicolada vaixella d'altri que ens cau al damunt. Copsem la dialèctica exacta de la permanent transferència de renda dels qui menys tenen als qui més acumulen? 350.000 desnonaments entre 2008 i 2010. Com a dada. 46% de la renda destinat a habitatge: és la fita aconseguida per una especulació desbocada. Esprémer la vida, quan mai tan pocs no n'han robat tants. Fa feredat? Fa fred. Molt. Com al carrer: 8.000 sense-sostre al Principat i noves crides del banc d'aliments. Més de dos milions de pobres als Països Catalans, segons el darrer dossier Foessa. La situació no és pas nova i la pobresa no ve d'ara. És ben crònica. Quan les coses anaven bé, ni les engrunes; quan vénen maldades, garrotada perquè paguem el seu malbaratament. Suma i ròssec: més de 1.200.000 aturats als Països Catalans. I 5 ERO el dia durant el 2009 al Principat. Al Principat, noves esclavituds antigues soterrades: 240.000 sense-papers i sense cap dret a casa nostra. Guerra a la pobresa: nou rècord de població presa, que supera els 10.000 presos. No hi compteu pas en Millet: és a ca seva. Com a dada també.

L'espoli quotidià prossegueix. Si cada cop que xiula la cafetera de bon matí hi penséssim dos minuts, passaria allò que deia Thomas Bernard: que 'qui pensa només pot llevar-se amb nàusees'. Si cada cop que, de matinada, encenem el llum, sabéssim, si més no, que també paguem la moratòria nuclear: des del 1984 indemnitzem les nuclears perquè no poden construir-ne més. Negoci rodó, no? Quan obrim l'aixeta i obrim el butà, assistirem al mateix gest quotidià de la carestia de la vida, de com es finança la crisi i de com ens aixequen la camisa. Mestresses de casa que esbufeguen tornant del mercat; bars, camells i farmàcies per a combatre la por i l'ansietat de no arribar a final de mes; futbol, pa i circ. 2010: una nova apujada de serveis bàsics. Closa de cop l'era en què l'habitatge era la gallina dels ous d'or, ara cal especular amb tots els béns bàsics. Mercats de futur dels guanys per venir. Silenciós cop d'estat econòmic. Sistema escurabutxaques. Barra lliure absoluta. I un cop més, disciplinada obediència de no aixecar mai el dit: on la vàrem aprendre? Com és què perdura tant? D'exemple, un de sol: transport públic. Segons la GEC, transport de què pot fer ús tothom. Tothom que tingui 1'40 euros, segons TMB. 2,80 si pretens tornar enlloc que sigui. La mateixa TMB que ha donat als executius 350.000 euros per al seu fons de pensió (per a nosaltres, la jubilació als seixanta-set) i alhora nega i renega els dos dies bàsics de descans setmanal que els treballadors demanen. La mateixa lògica, la mateixa estafa. Broma fàcil: la TMB, la dirigeixen socialistes. 'Socialistos', que diria Javier Ortiz, al rescat de la banca i de la pensió de luxe. Rescue me, Montilla.

Fet i desfet, hi ha aquell vell lema del moviment okupa, tan injustament aporrinat, que reblava que 'se'ns pixen al damunt i a sobre ens diuen que plou'. Han canviat els pixums per anar de ventre. Cada dia. Silenci o propaganda; contenció o garrot. Per això cada vegada que algú pregunta per què hi ha dos milions de pobres, si els bancs guanyen tant, per què arriba un sol metge a Haití per cada deu 'marines' o per què les Corts es quedarà sense equipaments perquè el Barça especula, plouen les hòsties i els silencis de valent. I és normal. Teràpia de xoc. No hem après la lliçó: cal empassar-s'ho tot. Els pobres nens que demanen, reben i mai no saben què passa. Però nosaltres ,si. Perquè, en el crepuscle d'on carai anem, fa temps que reconeixem la pudor de la merda en pols amb embolcall de democràcia i la fetor de l'estafa.

Fallida, crisi, col·lapse. En tot cas, nostre o d'ells? Quina crisi és pitjor? En l'arrel quadrada de la pobresa; en l'equació de la desigualtat; el logaritme pendent irresoluble és quanta democràcia aguanta el capitalisme. Perquè vuit-centesc no és pas albirar una altra economia social possible, solidària i cooperativa; allò ben arcaic i infinitament inútil és que surtin per on sempre surten. Viaranys que directament duen al no-res, prement l'accelerador del turbocapitalisme global sense gens de mirament.

Si fa tant de fred al carrer, si és fàcil de llegir les dades i no gaire complicat d'interpretar-les, si la cartografia de les balances antisocials i la radiografia de qui pagarà la crisi és així, aleshores difícil és d'entendre com carai ho permetem. El miracle econòmic, en diuen. El miracle polític, diria jo: aconseguir que no fem res. I que els surti de franc. Que abonem estoicament les factures i les fractures mensualment. I que, a més, ho facin en nom nostre i amb els nostres calers. Aquesta és la derrota que cal subvertir. Sense nosaltres no són ningú: i tot està encara en això: que ho continuem permetent. Potser per això mateix Stephen Biko va dir a la neurona: 'la millor arma en mans de l'opressor és disposar de la ment de l'oprimit'. Ho dic com a senzilla dada també: potser la més clara i aclaridora de totes."