dijous, de desembre 22, 2011

LA POR A OBRIR ELS ULLS

La cultura popular està farcida de personatges fantàstics i misteriosos que amenacen sovint amb els seus actes als més menuts de la casa. Qui ha vist mai l'home del sac? És el drapaire que cantava en Serrat? És un senyor amb barba, que recull els nens dolents i se'ls menja? Ningú sap qui és, i només per aquest fet, l'imaginari col·lectiu l'alimenta de les pitjors qualitats, per tal d'assegurar-se, només amb anomenar el seu nom, que la mainada, atemorits per la seva presència, faran cas a les exigències o prerrogatives dels més grans, sovint cansats que no hi hagi punyetera manera que se'ls escolti.


Aquest recurs, no és ni molt menys, patrimoni exclusiu dels catalans, i en diferents societats apareixen personatges enigmàtics disposats a posar la por al cos als més petits. Qui no ha sentit a parlar mai del “Coco”? Aquell que si no dorms, vindrà i et menjarà. O del “bicho papão”, un altre personatge, amb la capacitat de transformar-se en qualsevol insecte monstruós, que corre per les teulades de Portugal, amb la capacitat d'engolir als nens que no dormen. I que a Grècia anomenen “Mesimeras”, i que apareix quan la quitxalla no dorm la migdiada, perquè si no es porten bé, sempre queda el recurs de cridar al temible “Baboulas”. Els nens alemanys, tampoc se'n salven, i tenen en l'enigmàtic “Sandmann” el seu enemic principal alhora d'anar el llit i tancar els ulls, perquè si no ho fan, els hi omplirà de sorra. De fet, em sembla que d'aquests fantasmes terribles, en tenim a grapats arreu del planeta, en una mostra més que els humans, en el fons, tampoc som tan diferents, i ens uneix un subsconscient col·lectiu comú (identical), per dir-ho en paraules de T. Jung, o unes estructures de pensament que actuen a nivell inconscient i són universals, que diria el mestre Lévi-Strauss. Uns fantasmes imaginaris creats pels més grans i alimentats per les fantasies dels més petits, i que funcionen gràcies a la por, com un mitjà per a condicionar les actituds individuals.


Guardant les distàncies, la psiquiatria també ha utilitzat des de fa temps, els elèctrodes, com una mesura per intentar curar malalties com la bipolaritat, la depressió o certes formes d'ansietat, amb un intent de condicionar mitjançant el xoc, les formes de conducta dels seus pacients. Amb resultats dispars, les crítiques al mètode, no han parat des del seu ús. El tractament deshumanitzant dels pacients i l'amnèsia provocada en els seus records, són els arguments més recurrents per al seu rebuig.


En l'estat actual de les coses, el xoc i la por, s'han convertit en mecanismes de control social, ja no són mers estratègies que intenten reconduir l'actitud individual de les persones, tal com denunciava la periodista Naomi Klein en el seu llibre “La doctrina del shock”. És el pànic davant la catàstrofe, alimentat per una premsa sensacionalista que genera un clima propici a l'estrès, i a la inacció, tal com assenyala el filòsof Slavoj Zizeck. Una por al buit, que les agències de qualificació s'encarreguen de propiciar una vegada rere l'altra, encarnant a la perfecció, la figura del policia dolent, que amenaça als estats amb la puntuació més baixa si no fan correctement els deures. Uns deures que inevitablament suposen retallades en la despesa pública i la reducció dels drets dels ciutadans, mentre els causants d'aquesta orgia financera, en la qual vivim, continuen impunement omplint-se les butxaques. La por a morir cruspits qualsevol dia, per un monstre anomenat Moody's, Fitch o Standard and Poor's (el nom no podia tenir més conya) ens fa acceptar el que sigui, al preu que sigui, i tancar els ulls per dormir, encara que sigui per somiar un malson.

dimarts, de desembre 13, 2011

CASABLANCA

Quan les notícies només ens bombardegen amb despropòsits, l'entorn es mostra cansat i quasi sense esma, i no hi ha conversa en la qual es pugui defugir de la paraula crisi, anar al cinema cada dilluns s'ha convertit per a mi en un ritual indispensable. En una bombolla d'aire fresc, que només trobo a la sala de fusta del Vintzenso Kornarou, a casa amb el meu fill i la dona, i molt de tant en tant, amb algun amic. Ahir dilluns, l'afegit era la gràcia de poder veure, després de molts anys, Casablanca a la gran pantalla. El film, dirigit magistralment per Michael Curtiz, té tot allò que una bona pel·lícula hauria de tenir, és perfecte. No només la magnífica interpretació d'en Bogart, la presència captivadora d'Ingrid Bergman, la música, la relació i el conflicte entre la virtut i l'amor, un punt de melodrama, l'ambientació, l'espai de liminalitat que representa Casablanca, el suspens, breus tocs de comicitat... repeteixo, ho té tot. I no m'allargaré, perquè de la pel·lícula ja s'ha escrit, i molt. Potser per això, ahir, les dues sessions del Kornarou dedicades al clàssic, estaven plenes a rebentar. Veure la sala per primera vegada plena de gent de totes les edats a l'espera d'un “torna-la a tocar Sam” o “sempre ens quedarà París”, m'omplí d'optimisme i de satisfacció.


Que un dilluns al vespre a Heraklion, a la sala d'un cinema no hi càpiga ni una agulla per a veure un clàssic, vol dir que potser la cosa, no està tan fotuda.



dimarts, de desembre 06, 2011

ARGENTONINS FORA VILA (II)

La crisi no només és grega


Recentment hi ha un xic més d'informació del que passa al país, degut a la famosa crisi. Grècia fou intervinguda per la troica (UE, FMI i BCE) el maig del 2010, un període de temps suficient, per observar com les privatitzacions, les retallades i els impostos, sota el nom de plans d'austeritat, han servit per augmentar la pobresa, i per iniciar el desementallament progressiu de l'estat del benestar i de l'anomenada classe mitjana. Un camí, que des de la perspectiva que em proporciona la distància, veig com es repeteix a casa nostra. És evidentment, que Grècia és l'alumne avantatjat de la classe, però els paral·lelismes són clars. I les diferències entre uns i altres, que hi són, no són tan grans. En el fons, crec que la claudicació del poder polític enfront de l'econòmic és evident en el context europeu actual. La banca, que fins al moment s'havia beneficiat d'una espiral consumista sense precedents en la història de la humanitat, s'aprofità dels diners públics per a tapar les seves vergonyes i per a proporcionar als seus directius jubilacions de sumes esperpèntiques, per acte seguit, folrar-se altre vegada, gràcies a les agències de classificació (rating) que es dediquen a ponderar a la baixa, la solvència dels estats. Unes agències per cert, que van ser incapaces de preveure la caiguda de Lehman Brothers l'any 2008, que un mes abans de la seva fallida, que significà el començament de la crisi, havia rebut la màxima puntuació (AAA). Un cas, que es tornà a repetir més recentment, amb Dexia, un important banc belga.


Bé, no m'allargo amb les dades, però crec que és fàcil d'entendre que els estralls de la crisi, no passen per alt per Argentona ni tampoc pel Maresme. Les retallades al funcionariat i en despesa sanitària (CAPS i Hospitals), els problemes de finançament de molts centres d'educació pública, conjuntament amb l'alt índex d'atur, són indicis clars de la tendència que de moment s'estén entre els països de l'Europa mediterrània. Mentre la classe política dirigent segueix com un borrego les directrius del mercat i, fins i tot, s'augmenta el propi sou (oi, senyor alcalde?).


Fragment d'un article pel proper número de la revista d'Argentona, "El banc de la plaça".

dimecres, de novembre 30, 2011

ARGENTONINS FORA VILA (I)

Marxar, anar a viure lluny de la terra on has crescut, és segurament un dels millors exercicis que pot fer una persona per a comprendre el seu lloc d'origen, i, acceptar, per molt que costi a vegades, que de llocs fantàstics per passar-hi una bona temporada o tota la vida, el món n'és ple. Un exercici no gens fàcil, però de ben segur recomanable.


La distància, per la seva duresa i al mateix temps llibertat, configura al meu entendre l'eix que ha marcat la meva experiència per terres gregues. Un país que vaig trepitjar per primera vegada l'any 2002, i que des de llavors, any rera any, vaig anar descobrint amb estades cada vegada més i més llargues. Des de fa 5 anys visc a Creta, l'illa més gran del país, un espai en el qual he format una família i on he abocat els meus interessos professionals, convertint-se d'aquesta manera, en el lloc on tinc ocupat el cor i el cap.


Evidentment, d'Argentona un no se'n pot desfer així com així, i el meu lligam amb la Vila, continua, tot i el mar que ens separa, ben viu. De fet, que el meu fill es digui Domènec, no és pas casualitat. En el meu cas, no només són les arrels i les vivències passades les que m'hi lliguen, si no també la família i els amics, Argentona sense ells (vosaltres), no té sentit.


Pel que fa al coneixement de la realitat catalana a Grècia o viceversa, diria que en general, la ignorància és molt gran. De la presència dels almogàvers a Neopatria, pocs en poden dir alguna cosa, i sembla més una necessitat catalana el fet de remarcar que un mal dia vam passar per allà, que no pas un record que perduri en la memòria dels ciutadans hel·lens. Han estat tantes les desgràcies que ha viscut aquest poble el darrer segle, que qualsevol petjada que pogués perdurar de la nostra empremta o malvestat, quasi no en queda ni una engruna. De Catalunya en saben ben poc, per no dir, que no en tenen ni fava, i només aquells que són aficionats al futbol són capaços de situar-nos, amb sort, en el mapa. De l'existència del català, no en tenen ni idea, i això que en un estat hi hagin tantes llengües, els hi sembla una excentricitat. “Però estàs segur que no són dialectes?” Em pregunten tot sovint. De la mateixa manera que entre els catalans, predomina un imaginari de Grècia com el país del sirtaki, el iogurt, els filòsofs amb túnica parlant a les places, les batusses al carrer i un clima on predomina el sol tot l'any. Quan en realitat, l'hivern grec és molt fred, i a Creta, situada davant les costes de Líbia, hi neva tot sovint, el sirtaki només surt a les pel·lícules, el iogurt és recorrent a molts altres països balcànics, els filòsofs ja fa anys que fan malves i la violència al carrer, apareix, però no cada dia.


Fragment d'un article pel proper número de la revista d'Argentona, "El Banc de la Plaça".

divendres, de novembre 25, 2011

SETMANA INTROSPECTIVA

Setmana introspectiva. De posar ordre. De començar una vegada per totes la nova recerca i d'enllestir nous projectes. De tornar a pujar al Giouxtas després de 3 mesos de no fer-ho, i disfrutar de la companyia del compare Giorgos i les seves històries cretenques. De llegir “El temps de les cireres” de la Montserrat Roig, just quan se celebra el vintè aniversari de la seva mort, i pensar quantes Montserrats encara criden. Setmana introspectiva. De dilluns al vespre de cinema al Vincenso Kornarou, per disfrutar aquest vegada de “Com va acabar aquest estiu”, del director rus Alexei Popogrebsky. Setmana introspectiva. De dijous a la nit de concert de kritikà i arribar a casa amb taxi. De classes de llengua repetint altre vegada la diferència entre “el perfecto, el indefinido y el imperfecto”. D'agafar altre cop el llaüt i dir “nen retira't”. Setmana introspectiva. De tancar els ulls del Domènec per enèsima vegada amb la rizitika que un gloriós dia van interpretar un irlandès, un cretenc i un grup de mongols. Setmana introspectiva.




dijous, de novembre 17, 2011

PA, EDUCACIÓ I LLIBERTAT

El 17 de novembre de l'any 1973, els tancs de l'exèrcit grec, tot rebent les ordes del dictador Giorgos Papadopoulos van entrar a la Facultat Politècnica d'Atenes, i van esclafar literalment l'ocupació i la resistència que els estudiants universitaris havien ofert des de principis d'any. Aquest tràgic incident, significà l'inici de la fi de l'anomenada Junta dels Coronels, un règim d'ultradreta que atemorí el país hel·lènic entre el 1968 i el 1974.


Ara, quasi 4 dècades després, l'ultradreta grega torna a ocupar càrrecs institucionals de la mà dels dos principals partits del país i de Lukas Papadimos, el flamant nou president i governador del banc nacional de Grècia l'any 2001. L'any que el país va presentar els comptes falsificats a la UE amb l'ajuda de Goldman Sachs per tal d'entrar a la zona euro. Un combinat de personatges i d'històries que amenaça amb qualsevol cosa menys amb l'estabilitat, a no ser que sigui a cops de garrot. I que ens transporten al crit de “Psomi, Paidia kai Eleutheria (Pa, Educació i Llibertat)” que ressonava pels carrers d'Atenes tot just fa 38 anys.



dimarts, de novembre 15, 2011

XUMET O FER LA PIPA?

La setmana passada Grècia va tornar a saltar a les pàgines d'actualitat i, altra vegada, vam gastar els teclats i alguna cosa més per intentar explicar com es viuen les coses des d'aquesta riba. Però, si haig de ser sincer, el tema, realment allò que va fer que la setmana fos especial, fou el debat intens que vam tenir a casa, i que segur la majoria dels meus soferts lectors, mai s'han plantejat: xumet o fer la pipa, aquesta és la qüestió.


Són moltes les preguntes que un cul inquiet com el meu, s'ha anat plantejant al llarg de la seva trajectòria vital, ara, mai havia pensat que gastaria tants esforços en un temàtica com la que presento. Tenir un fill representa moltes coses, una d'elles és gastar el nostre temps amb certes problemàtiques que mai haguéssim pensat que trobaríem en el nostre trajecte. Una d'elles, la que se'ns presenta a molts pares novells, és què hem de fer amb els nostres nadons quan comencen a bramar com uns desesperats. Hem de deixar que es posin instintivament al dit? Hem de tolerar que un tros de goma omplí la seva cavitat bucal? O fins i tot, passar de tot, i deixar que ells mateixos gestionin els seus sentiments? L'última opció va quedar ràpidament descartada, la meva dona i jo, vam considerar que no érem prou alternatius per aplicar-la. Les altres dues opcions ens mereixien el nostre degut respecte, i vam decidir fer una consulta a la xarxa... gran error!! Qui podia esperar que hi haguessin tanta quantitat de bytes dedicats a aquesta temàtica? Que els defensors i detractors d'una i altra solució siguessin capaços d'organitzar-se i elaborar discursos i argumentacions, que sota l'aparença de voler mostrar quin és el camí correcte, acaben per deixar-lo a un ben extesiat i enterbolit? Solució?! A la merda! A mi em van donar el xumet i la meva boca és normal (mmmm...), les dents són al seu lloc (nyaca!), la llengua funciona de primera (glups!) i si tinc algun trauma, no crec que em vingui per aquesta banda. O sigui que des del dia de Tots Sants, el meu fill utilitza el xumet. Un xumet normal i corrent.


Il·lustració de Lluís Ràfols


dijous, de novembre 10, 2011

HAY ALTERNATIVAS

M'arriba repetit un correu que em demana difondre un llibre que el holding de Prisa ha intentat d'evitar. Millor carta de presentació impossible. I després de reconèixer alguns dels autors, encara més. Després d'aguantar tota la setmana passada la campanya contra el famós referèndum d'en Iorgakis (Jordiet) Papandreu per una gran part dels mitjans de comunicació, res podria ser més adient. Deixant a part, que la proposta de referèndum ja la podia haver fet el maig passat, i no fa una setmana quan tenia l'aigua fins el coll, i ja ens havien endossat 5 paquets d'”ajudes” mortíferes.


Bé, no m'allargo, però més val que ens posem per feina, perquè sembla que els esdeveniments s'acceleren. Els tecnòcrates van agafant posicions per a governar (ara ja sense caretes) Europa.


NOTA DE LOS AUTORES

Hace un par de meses, la Editorial Aguilar , mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.

Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre y se había comenzado su promoción en la web de Aguilar y en librerías, los editores nos comunicaron que la empresa deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial. Se confirmaba así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca -como ahora en periodo pre-electoral-, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.

Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Ediciones Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31de octubre.

Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.

Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.

Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.

Nota de IDP: La editorial Aguilar forma parte, junto con Alfaguara, Altea, El País-Aguilar, Santillana y Taurus, entre otras, del Grupo Santillana, perteneciente, a su vez, al holding PRISA. Los accionistas mayoritarios de PRISA son la familia Polanco (35,016% de las acciones) y, desde mediados del año pasado, un fondo de inversión norteamericano, la Liberty Acquisition Holdings Corp. (57,7% de las acciones). Este hedge fund agrupa a más de 70 grandes inversores, entre los que figuran GLG, Taurus, Glenhill, Millenium, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan y los bancos Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank y Morgan Stanley.


Os pedimos a tod@s vuestra colaboración para demostrar a quienes han intentado silenciar este texto que su tiempo se está terminando: difundid todo lo posible el pdf. La ocultación de alternativas en los falsimedia convencionales es ya más que indignante. La ciudadanía toda tiene que luchar para que algún día se les puedan exigir responsabilidades. El silencio o la manipulación están tratando de tapar estafas, saqueos, asesinatos… Cuando lo que se ocultan son crímenes, el silencio también es criminal. Los medios de desinformación se han convertido hace ya tiempo en cómplices de la barbarie.


dimecres, de novembre 09, 2011

PARAULES DE MAIRENA

Aunque os he hablado y os hablaré mucho contra la guerra -sigue conversando Mairena con sus alumnos- no quiero dejar de advertiros que la paz a ultranza, que es, al fin, el mantenimiento de una paz asentada en parte sobre las iniquidades de la guerra, es una fórmula hueca, que acaso coincida con las guerras más catastróficas de la historia. Porque una paz a todo trance tendría su más inequívoca reducción al absurdo ante este inevitable dilema: o cruzarnos de brazos ante la iniquidad, o guerrear por la justicía, si eligiésemos el primero de los dos términos. ¿Quién duda que, en este caso, todos los hombres bien nacidos serían guerreros, y pacifistas todos los sinvergüenzas que pueblan el planeta? La paz como finalidad suprema no es menos absurda que la guerra por la fuerza misma. Ambas posiciones tienden a despojarse de todo contenido espiritual, y ambas conducen a la muerte, sin eliminar la lucha entre fieras.


(Antonio Machado, “Notas y recuerdos de Juan de Mairena”, Hora de España (Valencia-Barcelona), 16 (abril 1938); y en Monique Alonso, Antonio Machado. Poeta en el exilio, Barcelona, Anthropos, 1985, pp.309-310)

dissabte, de novembre 05, 2011

UN REFERÈNDUM QUE HAVIA D'APAIVAGAR ELS ÀNIMS DE LA POBLACIÓ



Mancat del carisma familiar, Iorgos Papandreu va aconseguir la presidència del govern grec gràcies als escàndols del seu antecessor, Kostas Karamalis, el poder del seu cognom, una meritòria etapa com a ministre d'Exteriors i una imatge d'home educat i cultivat. Res d'això, però, li ha servit per aturar el descrèdit i el desprestigi en què ha caigut el seu govern i el partit que un dia va fundar el seu pare Andreas.

La majoria de les propostes que el flamant president grec havia promès tot just fa dos anys, van caure en el no-res des del moment que el país va ser intervingut per la troica, el maig del 2010. De llavors ençà, la davallada de l'estat del benestar ha estat una constant palpable, no exempta de dramatisme, en la vida diària de la població grega.

Una situació inaguantable per la majoria dels ciutadans grecs, que han vist com repercutia sobre ells tot el pes del deute del país, mentre les grans fortunes desviaven sense problemes el seu capital cap als bancs suïssos o estrangers. La distància entre la societat grega i els polítics s'ha fet cada vegada més gran, en un desencant que ha tingut en les continues vagues generals, les manifestacions dels indignats i les accions directes contra els diputats, la seva expressió més clara.

Una iniciativa estratègica

La proposta de Papandreu de convocar un referèndum, tot i la seva baixa credibilitat, va causar certa expectació, i va interpretar-se com un intent d'apaivagar els ànims de la població, en una acció unilateral que de seguida va topar amb el rebuig del seu partit i la pressió dels membres de la Unió.

La victòria del no, tot i no ser clara, era possible. El malestar i la desconfiança cap a Europa, assenyalada com l'altre causant dels mals, eren i són ben reals.


Publicat al diari Ara, el dia 5 de novembre


divendres, de novembre 04, 2011

OPINIÓ CONTUNDENT A VILAWEB

La crida a la convocatòria d'un referèndum aquesta setmana per part de Iorgos Papandreu ha agafat a la societat civil grega de sorpresa. La credibilitat de l'actual president és baixíssima entre el seu electorat, membres del partit i població en general, i la desorientació davant la seva proposta és total.


Després d'any i mig d'intervenció per part de la troika, el nivell de vida dels grecs ha baixat estrepitosament. La seva política econòmica de caràcter neoliberal ha afectat directament l'estat del benestar: hospitals sense els serveis més bàsics, disminució dels centres d'ensenyament i alumnes sense llibres per començar el curs, ajuntaments mancomunats, botigues que tanquen en cadena, augment de la indigència, dels suïcidis... en definitiva un llarg etcètera que fa bona la dita: “és pitjor el remei que la malaltia”.


Unes mesures que no han estat exemptes de respostes al carrer, que des del 2010 ha comptat amb més d'una desena de vagues generals, amb morts inclosos. Un procés de conflictivitat social que ha tingut en el moviment dels indignats la seva màxima expressió, que ha interpel·lat directament a la classe política (partitocràcia) i les seves pràctiques corruptes, que la darrera dècada també han beneficiat a l'església ortodoxa i grans multinacionals com Siemens o Goldman Sachs.


Uns esdeveniments que no fan més que reforçar entre els ciutadans hel·lens la sensació de pertanyer a una entitat política a cavall entre orient i occident, amb una Europa a una banda que els exigeix més i més sacrificis, i per l'altra el perillós veí turc, amb el qual encara queda pendent solucionar el conflicte xipriota.


Davant aquest context, la diada nacional de Grècia que se celebra cada 28 d'octubre, va convertir-se divendres passat, en un clam improvisat contra la classe dirigent del país. En un fet insòlit i impensable fa tan sols uns anys, les protestes davant les autoritats que des de les seves tarimes presidien les tradicionals desfilades de civils i militars van provocar, en més d'un cas, la intervenció policial, i que el festeig a la segona ciutat del país, Tessalònica, presidit pel president de la República Hel·lènica i el ministre de Defensa, fos suspès. Un escàndol que mostra la separació evident entre els governants i els seus ciutadans, i que ajudaria a explicar la decisió del president Papandreu aquesta setmana, en el que podria ser, un intent a la desesperada per apaivagar el clima de confrontació que viu el país.


Article publicat a Vilaweb el dia 3 de novembre



dimecres, de novembre 02, 2011

UNA PERSONA AMB UN SAC PENJANT

Després d'un temps d'espera, aquest diumenge es presenta un llibre a Manresa on tinc el gust de col·laborar. Aquí deixo una breu presentació:

Mapasonor (Sàgar, Kilian, Alba, Ester, Sali), presentem el llibre Una persona amb un sac penjant (Viatge musical per les illes Mediterrànies: Creta, Sicília i Balears), que constitueix el número 1 de la col·lecció de Llibres-DVD que edita la revista de música i cultura popular Caramella. La publicació l’acompanyen tres documentals, també enregistrats per nosaltres i que pertanyen a la sèrie “Oïdes Mediterrànies”.

El llibre és el diari de viatge per aquestes tres illes de la Mediterrània. El contingut descriu la descoberta de les seves peculiaritats socioculturals, però sobretot les musicals.

La publicació consta d’un annex amb articles de destacats etnomusicòlegs i antropòlegs de la música: Josep Martí, Jordi Alsina, Nuccia Maugeri, Robert Alzina i Francesc Vicens.

L’acte de presentació tindrà lloc a la Llotja Professional de la Plaça Porxada el proper diumenge 6 de novembre a 2/4 de 2 del migdia en el marc de la Fira Mediterrània de Manresa.

A la nostra web www.mapasonor.com trobareu més informació de l’acte així com de les activitats i cursos que portem a terme enguany.

Us adjuntem el dossier sobre el llibre. Si volguéssiu adquirir-lo, cal que us adreceu a redaccio@revistacaramella.cat


diumenge, d’octubre 30, 2011

GRÈCIA TORNA A DIR NO


El 28 d'octubre d'enguany, diada nacional de Grècia, estic segur que marcarà un abans i un després en els afers interns del país. Com mai sabia vist fins ara, la festa que celebra el dia que el feixista del dictador Metaxas deia “No” a l'entrada de les tropes mussolianes dins el territori hel·lènic, s'ha convertit en un clam contra la classe política. Arreu del país, aquest dia se celebra amb diverses ofrenes als caiguts per la pàtria i desfilades a ritme de marxa militar, on participen una representació clara del que vol ser la societat grega. Des dels nens de parvulari, passant pels bombers, la policia, els soldats de lleva o els escoltes són convidats a un passacarrers que s'ha convertit amb els anys, en l'epicentre d'aquest ritual que pretén fomentar la cohesió nacional. Però bé, per molt que aquells que manen s'entossodeixen a fer combregar el personal amb rodes de molí, la situació actual no podia ser més explosiva, i el ritual ha servit per provocar una mena de catarsi col·lectiva.



Les principals ciutats del país van ser aquest divendres testimoni de la ràbia i la impotència d'una societat civil que ja no sap què més fer per aturar un procés de pauperització en augment. Les autoritats polítiques, eclesiàstiques i militars van haver de fugir cames ajudeu-me, en més d'un cas, de les tarimes des d'on presidien les desfilades, i les forces d'ordre públic van haver d'intervenir per evitar mals majors en més d'una localitat. A la segona ciutat del país, Tessalònica, la desfilada va haver de suspendre's, i el president de la República i el ministre de Defensa van haver d'amagar el cap sota l'ala davant un munió de manifestants enfurismats que havia ocupat literalment la centralitat de l'espai públic de la capital de la Macedònia grega.


Un escàndol més, en aquest camí cap el precipici en el qual es veu abocat el país. I en el qual el poder polític continua fent aigües per totes bandes, en un conjuntura de radicalització creixent, que historicament ha conduit Grècia a la confrontació i a la dictadura. De fet, sobren els exemples en els quals un grup de militars dirigeixen un país sota les directrius de polítiques marcadament neoliberals.



Les notícies que aquesta setmana celebraven la reducció del deute grec fins un 50%, no deixen de ser una enganyifa, un intent de calmar la psique dels ciutadans hel·lènics i la de resta d'europeus. D'on no n'hi ha, no en pot rajar, i tot i aquesta reducció ja veurem quines altres mesures s'inventen, per anar acomplint els venciments. De la mateixa manera que la creació d'un nou fons de rescat europeu servirà per obrir la caixa de pandora, l'entrada directe de capital privat i estranger en les polítiques dels estats europeus. Una forma encoberta de negoci sota l'anomenat mecanisme del palancajament, una pràctica típicament borsàtil. I ja li poden anar posant les empreses de classificació la màxima nota, a Lehman Brothers i més recentment a Dexia, també li van posar, i el resultat ha estat catastròfic.


Fotografia d'un alumne de secundària durant la desfilada a Atenes obrint la mà (signe de menyspreu a Grècia) davant les autoritats.

dissabte, d’octubre 22, 2011

DIJOUS 20 D'OCTUBRE DEL 2011

Jo que volia fer una setmana dedicada a l'esperit olímpic i al final l'actualitat m'ha deixat tan sorprès com sempre. Però bé, intentaré de posar-hi remei d'alguna manera.


Dijous, finalment ETA va decidir apostar definitivament per la via política i abandonar una estratègia que no crec que hagi aportat res de bo a la societat basca (a la espanyola i la catalana, per descomptat que tampoc), que és en el fons l'objectiu que pretenia quan va ser creada. Ara el camí no serà fàcil, però com a mínim, tal com mostrava l'excel·lent documental “Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc” (per cert, retransmès misteriosament un dissabte de febrer a les 11 de la nit pel canal 33), hi ha molta gent disposada a fer que la pau sigui possible, alguns d'ells, actualment a la presó.


Després, la xarxa m'informava de la captura i la macabra execució del dictador Gaddafi. Les imatges difoses a tort i a dret pels mitjans de comunicació i quasi impossibles d'esquivar, denotaven un cop més, fins a quin punt, la morbositat dels espectadors s'alimenta dels cadàvers. Encara que, és molt més preocupant que es matin toros enmig de les places... de fet, després de veure la reacció de certs ciutadans xinesos davant l'atropallament d'una nena, no sé fins a quin punt, i en contrades més properes, la reacció del personal no seria practicament la mateixa, és a dir, la pura indiferència.


I per acabar el gloriós dia, les 48 hores de vaga general amb les quals els treballadors del país hel·lènic vam dir un cop més que estàvem farts, van transportar-me directament a les escissions internes de la I Internacional, o més aviat, als pitjors dies del maig del 37, amb enfrontaments entre comunistes i anarquistes al centre d'Atenes. Un espectacle depriment, un drama que va acabar amb la mort d'un manifestant comunista, que després de rebre una pedrada al cap, morí hores després d'un atac de cor. Molt trist, i el pitjor: ens anem acostumant als morts.


dilluns, d’octubre 17, 2011

BARCELONA '93

Ahir, alguns mitjans de comunicació es feien ressò dels 25 anys de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica. Una efemèride que va significar un abans i un després per una ciutat que ja havia patit anteriorment diferents transformacions a cops de grans esdeveniments (les dues Exposicions Universals i el Congrés Eucarístic).


La diferència aquesta vegada, es que finalment Barcelona es posicionaria com una de les ciutats més de moda, més cool, en un gran muntatge comercial i de markenting que va tenir en el senyor Bassat, el seu director d'orquestra. La marca Barcelona va iniciar a partir d'aquells moments el seu periple, que va beneficiar sens dubte la indústria turística i a les empreses immobiliàries, i que va significar l'inici d'un procés intens de gentrificació que duraria fins els nostres dies.


Aquella data recordo que la vaig viure amb el meu avi a casa seva, i que aquest m'explicava com el senyor (Samaranch) que acabava de donar la gran notícia, era un vell conegut seu, perquè havien fet el servei militar junts a Panticosa (Aragó). La diferència es que al senyor de la tele li donaven més permisos que no pas ell, perquè era d'una bona família de Barcelona i addicte al règim, no com a l'avi, que era de poble i republicà.


Quan ja ens acostavem a l'esperada data, en la qual l'esperit olímpic semblava que havia de portar-nos quasi a l'èxtasi, jo iniciava la meva adolescència i de la missa m'enterava la meitat (una miqueta menys que ara). L'estiu s'omplia dels primers concerts de l'anomenat rock en català, una etiqueta on s'agrupaven tota mena de grups de música. Que en una mateixa nit escoltessis un grup de heavy, un altre de pop i un altre de reagge, tenia poca importància, el que agradava, era que allò que deien, ens era més proper. De tota aquella fornada de grups, alguns han perviscut fins a l'actualitat, d'altres han passat a la història i d'altres han sigut directament ignorats. Dins aquest últim grup, guardo un bon record dels “Pixamandurries”, un dels grups pioners del punk fet a Girona. I de la qual la xarxa m'ha proporcionat un dels seus grans èxits.


dissabte, d’octubre 15, 2011

HI HAN UTOPIES QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (III)

El moviment dels Indignats s'està nodrint en la seva base d'un substrat provinent basicament de les classes mitjanes, una classe que es resisteix a desaparèixer i que reacciona com pot, davant el merder imperant. De fet és aquesta classe i la de sota, la que està pagant els plats trencats de l'orgia especulativa que els últims 20 anys ha caracteritzat el nostre sistema econòmic.


La demanda de mesures encaminades a una major equitat fiscal o una major participació en el sistema polític actual són des del meu punt de vista, mesures poc eficients si el que es pretén es capgirar la dinàmica actual, on l'acumulació de capital es concentra en un menor nombre de mans i la resta de la població s'empobreix gradualment, amb tot el que això comporta. Pensar que aquestes mesures seran suficients per apaivagar el cop, em sembla poc realista, tot i que compten amb la meva simpatia. Pot ser un bon començament.


L'amic Jordi, amb el qual des de “Sota la pluja” intercanviem últimament parers i punts de vista, destacava positivament l'altre dia, una de les demandes del moviment del 15-M de Madrid: "Exigimos la aplicación de políticas que fomenten las actividades empresariales creadoras de empleo, de oportunidades para todas las personas, respetuosas con el medio ambiente y con l@s ciudadan@s de todo el mundo".


Unes línies que a un servidor no deixen de recordar-li les demandes d'un “capitalisme amb rostre humà” impulsades ideologicament pels partits de centre esquerra europeus, i que a mi em produeixen certa urticària. Sóc dels que pensa, que la capacitat de mutació d'aquest sistema és immensa i la perversió una de les seves característiques. Creure, després de dos segles de liberalisme, en la bondat del diner, no em sembla raonable. Els bitllets no tenen cor.


Se'm retraurà que sóc un utòpic, que no toco de peus a terra, que certs somnis són perillosos, fins i tot que poden crear monstres. Però el monstre, de moment, jo ja el tinc a dintre casa. Dimecres Grècia viurà la sisena vaga general d'enguany, però aquí ningú ens fot ni cas, encara que el país va directe a les brases.

dilluns, d’octubre 10, 2011

CRÍTICA A LA RAÓ SEXOLÒGICA

M'envien la Cati, el Josan i la Noe, companys de batalla en el món de l'antropologia i d'alguna cosa més, el cartell i una nota informativa sobre les jornades que se celebraran a principis de mes de novembre a la UB, sota el suggerent títol que indica l'entrada d'aquest bloc, on presentaran entre d'altres, les seves respectives etnogràfies, si hi fos, no m'ho perdria. Suposo que Kant, tampoc.



Etnografies entorn els cossos, els gèneres i les sexualitats:

Es proposa una reflexió crítica de l’actual episteme sexològica. La naturalització de la sexualitat, l’essencialització de les identitats, l’heteronormativitat o la patologització dels cossos i pràctiques dissidents són els principals postulats que sostenen una raó sexològica presentada com a quelcom universal. Des de la problematització d’aquest model hegemònic, es tracta d’explorar noves pràctiques i representacions corporals i sexuals, nous espais de relació, noves lògiques identitàries...


DIMECRES 2 DE NOVEMBRE

17h-17.30h. Obertura de les Jornades

Manuel Delgado Ruiz –Coordinador del Grup de Recerca en Exclusió i
Control Social (GRECS)-. Universitat de Barcelona.



17.30h-19.30h. In-corporacions i resistències més enllà de les fronteres del gènere

Mari Luz Esteban Galarza (Euskal Herriko Unibertsitateak)

Elvira Burgos Díaz (Universidad de Zaragoza)

Alba Barbé i Serra (Universitat de Barcelona)

Caterina Canyelles i Gamundí (Universitat de Barcelona)

DIJOUS 3 DE NOVEMBRE

11h-13.30h. Mirades antropològiques entorn les “pràctiques de risc”

Oriol Romaní Alfonso (Universitat Rovira i Virgili)

Fernando Villaamil Pérez (Universidad Complutense de Madrid)

Noemí Elvira Marín (Universitat de Barcelona)

Ana Pérez Declercq (Universidad de Barcelona)



17.00h-19.30h. La patologització i medicalització de les sexualitats

José Antonio Nieto Piñeroba (Universitat Nacional d’Educació a Distància)

Núria Gregori Flor (Universitat de València)

Gerard Coll-Planas (Universitat de Vic)

Jordi Mas i Grau (Universitat de Barcelona)



DIVENDRES 4 DE NOVEMBRE

17.00h – 19.30h. Sexualitats, espai públic i control social.

Òscar Guasch i Andreu (Universitat de Barcelona)

Julieta Vartabedian (Universitat de Barcelona)

Jose Antonio Langarita Adiego (Universitat de Barcelona)



Lloc: Sala Gran, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de
Barcelona. c/Montalegre, 6 (Barcelona)

Organitza: Grup de Recerca en Exclusió i Control Social –GRECS-

Col·labora: Universitat de Barcelona.

dissabte, d’octubre 08, 2011

MÚSICS DE CRETA: NIKOS KOMIS

Nascut a Biannos l'any 1931, de seguida va sentir-se atret per la mandonlina, l'instrument que tant el pare com el seu germà tocaven, encara que més endavant també va decidir provar sort amb el violí. L'aprenentatge va iniciar-lo sol, posant l'orella, escoltant allò que feien els més grans. Però era durant les cantades que s'organitzaven quasi diàriament en el seu poble, on realment posava en pràctica allò que aprenia, tot i que l'ocupació nazi no els hi va posar fàcil.


Les cantades s'organitzaven per mostrar l'amor a les enamorades, però també en honor als amics. Era recorrent que a negra nit, una colla d'amics es presentessin de sorpresa sota el balcó d'un conegut/da per retre-li de sorpresa, un sentit homenatge. Unes nits, on cantaven versos com aquests:


"Lluna meva que des de ben alt ets el carter de la nit

diga-li com l'estimo fins allà on el món s'acaba"

Φεγγάρι μου που 'σαι ψηλά της νύχτας ταχυδρόμος

(Fegári mu pu'se psilá tis níktas tagidrómos)

πες της πως θα την αγαπώ μέχρι να στέκει ο κόσμος

(pes tis pos za tin agapó mékri na stéki o kósmos)


dimecres, d’octubre 05, 2011

PABLO HASÉL ABSOLUCIÓ

De rap, allò que en diem rap, no en sé molta cosa més del que alguna vegada per una festa sonada la meva mare ens cuinava al forn si la butxaca ho permetia. De “Rap” en majúscules, aquest gènere musical nascut a Estats Units entre les barriades dels suburbis de les grans ciutats, la meva orella l'ha tastat menys que el seu homònim marí, per tant no acabo d'entendre si el Pablo Hasél és bo en el seu ram o no. Però el que si entenc, es que diu coses que no agraden i, per això, aquesta pseudodemocràcia ha enviat els seus sicaris per intentar atemorir-lo i donar exemple. L'Audiència Nacional ens continua donant mostres clarividents perquè és l'hereva directa del TOP: feia anys i panys que no es detenia un cantant en aquest país.


diumenge, d’octubre 02, 2011

EL BURGÉS

Aquests dies de reflexions i emocions vàries, se m'ha aparegut una d'aquelles cançonetes que de petit sempre m'havien fet molta gràcia: “El burgés”. Un tema d'en Quico Pi de la Serra amb lletra del gran Pere Quart, i que el cantautor presentà en la seva època com a membre dels Setze Jutges l'any 1967. Una lletra que en l'època actual també mereixeria una actualització, però que expressa amb ironia la presència del tarannà d'una classe en un període concret.


Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aire nou que té,
corre a firmar a una estona
a un banc de Barcelona
on fot de conseller.

Fent l’àrdua tasca
i per no caure en basca
es fot un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.

Allà mateix el maître
vinclant l’esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un palpissàs mig cru.

És l’ofici del burgés,
menjar, jaure i no fer res.

Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i un rot al paladar.

Després el gran sapastre
s’anirà a can sastre
per emprovar-se un tern;
l’arruga de l’espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada del infern.

Més tard com cada dia,
seurà a la barberia
on el perfilaran;
l’altre vermut, la cita,
que avui toca Lolita
i cap al restaurant.

Endrapa en tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més;
amb el que el mosso els cobra
a casa d’un manobre
viurien tot un mes.

Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores,
es prenen molts gin-fizz,
amb la saliva amarga,
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.

El pis de l’amigueta
que li farà, pobreta,
l’amor sense perills
i a casa, a darrera hora,
on vetlla i potser plora
la mare dels seus fills”


dimarts, de setembre 27, 2011

BENVINGUT AL MÓN, DOMÈNEC

Un fill no arriba cada dia, no és un fet ni un esdeveniment que puguis mesurar pel valor de l'instant de la seva vinguda, perquè la seva presència durarà per sempre.

Que aquest acte que anomen viure el disfrutis amb tots els sentits, i que el cap no et deixi perdre't. Val la pena.

Benvingut al món, fill.



divendres, de setembre 23, 2011

HI HAN "UTOPIES" QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (II)



Pensar tal com van les coses, que la situació actual pot capgirar-se sense canviar els fonaments del sistema socioeconòmic en el qual vivim, em resulta senzillament utòpic. Qualsevol reforma a un vestit desgastat després de tantes i tantes bugades, no pot ser res més que un mal embast condemnat a l'estrip.


I no és que visquem l'apocalipsi (aquest és un tema per sant Joan i els seus), però els aires que corren tampoc es que siguin per tirar coets. La democràcia representativa burgesa quasi ja no dóna per més. Perquè un dels elements que la sustentava desapareix, es dilueix a passos agegantats. La classe mitjana ens diu adéu, per més que costi d'acceptar. El seu servei a la causa capitalista ha arribat fins aquí, ja no fa falta. Punt i final de trajecte. Ara toca deixar de somniar i començar a pagar amb interessos el tros de paradís que pensàvem que podíem comprar amb la targeta de crèdit o la hipoteca. L'espiral consumista que des del crac del 29' s'havia regit per a tapar el forat, ha dit prou. I ara, arriba el malson. I no és retòrica: més d'un 40% d'atur juvenil a l'estat espanyol, fa feredat. (I no m'allargo amb altres dades.)


L'anomenat estat del benestar que es contraposà durant bona part de la segona meitat del segle XX al model socialista soviètic, va començar a sentir com trontollaven els seus peus durant l'embranzida neoliberal dels inicis dels 90, fins arribar a l'actualitat: l'educació i la sanitat, també podien ser matèria de negoci. Per molt que autors com Francis Fukuyama pensessin que finalment arribaria la fi de la Història, amb l'extensió de la democràcia liberal arreu del planeta, i que l'individuu se sentiria reconegut i satisfet davant aquest fet, s'ha demostrat que això només era una entelèquia. I que entre d'altres coses, la socialdemocràcia va servir per equilibrar els poders polítics i econòmics durant el segle XX. La seva existència, és cada cop més difícil, i països tant emblemàtics com Suècia, que encara avui dia sostenen la seva bandera, cada vegada més, alimenten la seva economia nacional amb negocis com l'armamentístic. Destacant, per exemple, en la nòmina de països compradors, autèntiques dictadures com l'Aràbia Saudí.


Fotografia del metro d'Atenes en referència a les noves mesures econòmiques preses pel Partit Socialista Panhel·lènic (PASOK): "Gràcies pel socialisme"

dilluns, de setembre 19, 2011

HI HAN “UTOPIES” QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (I)

Ja fa dues setmanes, reflexionava en veu alta sobre els últims esdeveniments que sacsegen darrerament una part important del planeta. Els indignats, la xenofòbia o senzillament la crisi que estem patint eren els tres eixos amb els quals intentava articular un article on abordava la meva opinió sobre aquests fets, i com creia que només un front comú entre diferents col·lectius o persones que qüestionessin directament la validesa del sistema capitalista en el qual vivim, podria evitar (almenys de moment) un augment del poder del diner i de les ideologies feixistes.


En un dels punts de la meva argumentació, criticava, no sense cert cinisme la proposta d'alguns milionaris de pagar més impostos, per tal d'evitar la fallida i sobretot, l'extensió de la pobresa als seus peus, sempre perillosa pels seus caps. Una crítica que em va valdre l'honor de replica del meu amic i mestre Jordi Sánchez.


L'equitat fiscal ha estat un dels temes centrals que en Jordi ha tractat darrerament a "Bajo la lluvia", com una de les reformes possibles per evitar el desmentallament progressiu del nostre estat del benestar (accés a gratuït a l'educació i la sanitat, prestacions laborals, …). Sincerament, crec que la mesura és inútil, no perquè no estigui d'acord en el repartiment de la riquesa o que senzillament els que més tenen paguin més, si no perquè penso que és insuficient quan els estats viuen sotmesos a les directrius del mercat. Ningú garanteix que aquests diners revertiran per afavorir les necessitats dels ciutadans, i encara menys quan es modifiquen constitucions per regular el dèficit públic o quan tenim països directament intervinguts, mancats practicament d'autonomia política. Ahir Oboma sortia en defensa d'aquesta proposta. Molt bé. Perfecte. Quin és el model sanitari i educatiu dels Estats Units? Doncs tot i la incipient reforma sanitària de l'any passat, continua depenent del nivell de la butxaca dels contribuents. I això, si els rics paguen més continuarà igual, ningú diu el contrari. La qüestió, diuen, és eixugar el deute.


I Europa? “Lo que hay que plantear es que la UE ha sido extraordinariamente exitosa durante su existencia y ahora está fracasando al enfrentar el cambio que está viviendo el mundo, el cambio civilizatorio. Es una crisis económica, pero también de nuevos repartos de poder, de nuevas fronteras de desarrollo y subdesarrollo. Estamos en una frontera que a lo mejor tardamos en ver 50 años, cuando ya no seamos nada relevantes, la misma que se produjo al pasar de la sociedad agrícola y artesanal a la industrial. Ahí, Occidente está claramente perdiendo posiciones frente a Oriente, y dentro de Occidente, Europa está quedando muy rezagada y marginalizada”. Amb aquestes paraules s'expressava Felipe González en una entrevista al diari El País el dia 6 de setembre, on l'expresident del govern espanyol i actualment assessor de Gas Natural, feia el seu diagnòstic de la situació actual.

dimarts, de setembre 13, 2011

LA FEMME QUI MARCHE (ELISA VELLIA)

Andreas song. To tragoudi tou Andrea.6'06" from Laurent “Graal“ Rousseau on Vimeo.



Sovint, la fascinació pel món clàssic, provoca que l'acostament a la realitat de la Grècia actual quedi eclipsada per un interés en retrobar en les expressions culturals (també musicals) del país hel·lènic, un passat que ja no existeix. Aquest és al meu entendre l'error en el qual recau Elisa Vella en el seu viatge per les músiques del Mar Egeu. En un disc que no deixa indiferent a qui l'escolta, amb uns arranjaments i orquestracions impecables, on aquesta excel·lent arpista, compositora i cantant nascuda a l'illa de Corfú i establerta fa anys a la Bretanya, mostra les seves qualitats, tot interpretant unes cançons que encara avui conserven una gran vivacitat. I que l'artista, amara de nostàlgia.


Crítica publicada a la revista Sons de la Mediterrània núm. 24 (Setembre 2011).

diumenge, de setembre 04, 2011

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (III): FINAL


Per si algú en tenia dubtes, la involució en la qual estan instal·lades les pseudodemocràcies occidentals està agafant una embrenzida que si no ens espavilem acabarem pitjor que els serfs de l'Edat Mitjana. L'última mostra: com es reforma en un pim pam la Constitució del Reino (i jo que em pensava que era intocable). Quan els mercats diuen missa, tots a corre, i això és el que passa. I si s'ha de tocar el crostó, millor fer-ho durant el mes d'agost, que entre les vacances, l'inici de la Lliga i el casament de la marquesa, la gent no s'entera.


Els drets socials dels ciutadans espanyols quedaran després d'aquesta reforma trossejats una mica més, la Carta Magma s'havia de reformar, no fos cas que passés igual que a Grècia, que les mesures que ja es porten a terme, ataquen directament els seus principis constitucionals (tampoc és que aquells que manen els hi importi gaire, però com a mínim s'estalviaran un maldecap). I és que l'estat espanyol està fent la feina molt ben feta, i els anomenats plans d'austerirtat que s'estan aplicant, són calcats als mateixos que van començar a introduir-se a Grècia amb la intervenció de l'FMI, fa ja un any i mig; la diferència és que oficialment, aquest organisme, només ha arribat a la banda portuguesa de la península. (Un país per cert, amb un salari mínim interprofessional de 500 euros mensuals, amb un mercat laboral precaritzat fins la medul·la, i unes empreses públiques que estan sent vengudes a preu de saldo, la majoria d'elles amb seu espanyola.)


Estructuralment parlant, Grècia a hores d'ara, se sembla cada cop més a un país africà dels anys 70. L'últim impost que els tecnòcrates del govern hel·lènic s'han tret de la butxaca ha estat l'anomenat impost solidari (no és broma): l'aplicació entre un 1% i 3% de retenció als salaris superiors a una renda de 12000 euros l'any (!!), a pagar a final d'aquest mes. En un país cada cop més enfonsat, i on la setmana vinent s'inicia un nou curs escolars sense llibres per la manca de pagament de l'administració pública a les editorials. Una amiga grega, em deia l'altre dia: “Volen canviar el nostre sistema de vida”, “Això sembla...”, vaig contestar-li. I a pitjor, per suposat.


I enmig d'aquest batibull, una senyal que les coses es mouen: els rics alemanys, francesos i americans demanant que els hi augmentin més els impostos; de fet, res d'estrany, no és que siguin més solidaris o més idiotes que els altres milionaris d'altres contrades, saben millor que ningú, que historicament en situacions de desigualtat els caps dels qui tenen quartos també cauen; però tenen un problema des del meu punt de vista: si pensen que pagant una mica més les desigualtats no continuaran augmentant, s'equivoquen, perquè el sistema econòmic que ens governa està programat perquè els guanys d'aquells que tenen cada vegada sigui més gran. I de fet, penso que la percepció de la gent de peu davant els més rics, no canvia gens entre tenir un castell o tenir-ne tres o mil. Vull dir, que no crec que quatre molles puguin calmar el malestar, la mala llet.


El problema, com sempre, és com canalitzar la mala baba. El fenomen dels indignats s'ha escampat per països tant diversos però tan semblants al mateix temps com Espanya, Grècia o Israel, amb unes classes mitjanes cansades de pagar els plats trencats de les polítiques socioeconòmiques, i els partits de l'esquerra tradicional encastats en el poder o en el politicament correcte. Al mateix temps que les revoltes i les bullangues s'escampen per les barriades i els suburbis més degradats de les ciutats europees. Davant d'això, la xenofòbia i el racisme s'articula politicament des de fa una dècada ben bé (algun lloc més que no pas altre) al voltant de les classes populars d'arreu d'Europa, i el més inquietant del tot, allà on ha aconseguit representació, l'ha consolidat. Penso que només un front comú contra el sistema capitalista que ens governa podrà aturar aquest canvi de cicle on sembla que estem submergits. Alguns intel·lectuals com Noam Chomsky o Susan George ja fa temps que evoquen per una nova internacional, els Fòrums Socials també fa anys que treballen en aquesta línia d'unió programàtica amb diferents col·lectius i organitzacions crítiques amb el sistema, i ara apareix de forma encara poc estructurada el moviment dels indignats. Un moviment encara poc definit, però que permet albirar alguna cosa més que els quatre grups combatius de sempre, i que pot permetre augmentar una base social més crítica i organitzada davant els nous aires. No aprofitar-ho crec que seria un greu error, del qual només els Anglades i/o Walls Streets poden treure'n profit.




dissabte, de setembre 03, 2011

II FESTA ESTELLÉS: CORAL ROMPUT

Un dels meus poetes més admirats en català és Vicent Andrés Estellés. El poeta de Burjassot (del qual vaig tenir constància gràcies a l'artista, cantant i pallaso Ovidi Montllor) rep des de fa dos anys un merescut homenatge a la xarxa i a diferents poblacions del país, un motiu per sumar-m'hi amb un fragment del seu magnífic "Coral Romput", recitat de manera sublim pel cantautor d'Alcoi, musicat per Toti Soler i dedicat a la seva filla morta.






Un fragment:

"Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé."





dimarts, d’agost 23, 2011

A L'AMIC NIKO

Penso que ens sentim partíceps d'un lloc quan el lligam afectiu amb les persones que hi viuen és ben estret, és a dir, que per sobre de tot tenim una estima per la seva gent i acumulem unes vivències que ens fan sentir part d'aquest territori i la seva comunitat. De fet, és el que em passa a mi amb Grècia i Creta en particular, que tot i no ser el meu lloc de naixement, cada vegada són més meus.


La mort de l'amic Niko el mes passat, no va fer res més que confirmar-me les ratlles anteriors. El plany per la seva desaparició, després de 3 anys de lluita contra un maleït càncer al cap, no han fet més que mostrar-me com d' aprop sóc d'aquesta terra. Malauradament, el dia del seu funeral, no vaig poder assistir-hi, el seu poble es troba a dues hores del meu i el desplaçament fins allà va ser impossible. Per sort, el cap de 40 dies d'haver mort algú, a Grècia se celebra una missa en el seu recordatori, i aquest cop vaig jurar-me que no hi faltaria.


Diumenge a les vuit del matí vaig marxar amb el meu compare Giorgos cap a Agia Galini, el poble del Niko. El “Mnimosino”, l'acte litúrgic celebrat en memòria seva, ja havia començat quan vam arribar, però igualment vam poder donar el pesem a la família, que en filera acceptava les mostres de condol entre llàgrimes i encaixades de mans de la gent que anava eixint de la porta de l'església. A la sortida, la família donava tal com és costum, una mena d'ametllat de xocolata, un brioxet i una terrina amb sèmola acompanyada per uns grans de magrana i unes panses. També una copeta de conyac.


Un cop fora, al centre del poble, un parell de taules de fustes parades amb uns talls de formatge, quatre pastes, el seu cafè i unes ampolles de raki (aiguardent), ens mostraven l'hospitalitat de la família en agraïment a la nostra vinguda, tal com marca el ritual.


L'esdeveniment serveix per socialitzar el dolor per la pèrdua del difunt, una acció que s'anirà repetint amb menor intensitat després dels 40 dies als tres mesos, mig any, un any... en una forma de no defugir de la mort i mirar-la a la cara, en un acte cada vegada menys recorrent a casa nostra.


Després de compartir experiències al voltant del nostre amic difunt amb el personal, i parlar més distensament amb la família, vam dirigir-nos els que quedàvem al cementiri, en un darrer acte de record. El silenci, sota el sol del migdia cretenc, davant la tomba de la família on ara també hi havia la fotografia del Niko, només va trencar-se quan un llaüt i una lira van asseure's sobre la tomba veïna per dedicar-li les últimes cançons i els últims versos improvisats. Mentre els gotets de raki, ja calent, picaven sobre la llosa on descansava, i, ens l'empassàvem gargamella avall, en memòria seva.


Tot i no ser una cançó de lament (myrologia) feta expressament per a ell, el fet és el mateix.





dissabte, d’agost 20, 2011

SAQUEJADORS D'AGOST

La setmana passada, Londres i altres ciutats angleses cremaven i eren saquejades per multituds de joves adolescents desencisats per unes expectatives de futur ben magres, cansats de la marginació i de les polítiques socials del seu país, encaminades més aviat a l'assistencialisme que no pas a una verdadera incorporació de les classes populars a la vida activa del país. L'esclat d'ira ha estat analitzat per molts com un fenomen irracional i descontrolat, on la repressió policial i el control de la xarxa serien l'únic mecanisme pertinent per acabar amb el caos que durant uns dies va reinar pels seus carrers. Pocs han estat, els que han vist en aquestes bullangues, analogies ben clares amb el que ha passat les útlimes dècades a moltes ciutats franceses, nordamericanes, gregues... i el més comú ha estat apel·lar a conflictes de caràcter racial i no sé quines altres mandangues.


I mentre els uns prenien i destruïen allò que cada vegada queda més lluny del seu abast, les agències de qualificació i els seus sequaços, abillats amb corbata i jaquetes de 21 botó, és dedicaven a enfonsar encara més, com si un grapat de voltors es tractés, l'economia global: una mena de cadàver putrefacte, que ningú gosa enterrar.


Humanament parlant, si comptabilitzéssim quines han estat les conseqüències que han ocasionat aquestes respectives accions i la resposta política que han comportat (policia en el primer cas, cap pel segon), quedarà un cop més, ben clar, qui mana aquí, i qui paga els plats trencats. Perquè ja fa massa temps, que tota aquesta tropa d'especuladors en massa, repliques exactes del Michael Douglas al “Wall Street” de l'Oliver Stone, fan i desfan com volen, quan el seu lloc seria com a mínim, asseure's davant d'un tribunal. Una proposta que ja fa temps que molta gent defensa, entre ells, dos premis nobel d'economia, Joseph Stiglitz y George Akerlof.


diumenge, d’agost 14, 2011

L'HEREU RIERA A CRETA

Durant el temps que porto aquest bloc, si una cosa he fet, més bé o més malament, és anar parlant de Creta i la seva música; de la música feta als Països Catalans o d'altres racons de la Terra, poca cosa he escrit. Falta de temps, ganes, i perquè no dir-ho, coneixements. Avui em disposo a trencar amb aquesta tònica que espero que no quedi en un punt i a part.


Creta és una illa tancada en ella mateixa, un illot on el mar ha actuat de frontera, i ha fet que la seva població observés durant segles allò que li arribava per la costa o de mar enllà, amb por i desconfiança i, de fet, no li han faltat motius. Amb els anys però, aquesta dinàmica, ha anat canviant; el món actual, ja no és el mateix que el de fa 50 anys (ja no dic 100 o 200 anys) i la globalització ha fet, entre tantes altres coses, que la població mundial (evidentment alguns amb més facilitats que no pas altres) puguem moure'ns arran del planeta en qüestió d'hores, dies o mesos. D'aquesta manera, Creta, amb tots els seus atractius, per a gustos de tota mena, s'ha convertit en un lloc de parada obligatòria d'una quantitat ingesta de gent que no volen deixar l'oportunitat de posar-hi els peus; uns de forma efímera, d'altres, com jo, per llargues temporades.


Gràcies a aquest magnetisme, un cul inquiet com el meu, ha tingut l'oportunitat, encara que sembli mentida, de conèixer una varietat extensa de gent que abarca a tot el planeta. L'última coneixença ha estat la del bonàs del David Salleras, un virtuós del clarinet i fill de l'Empordà, que a l'igual que un servidor, ha estat conquerit pels encants de les dones d'aquesta terra. Professor de música, també és un dels membres dels “Folkincats”, un grup que ja amb el títol, mostra una clara declaració d'intencions, i que està revolucionant el panorama musical català, amb les seves versions o reactualitzacions del repertori melòdic popular. En el que hauria de ser, al meu entendre, un exercici musical desacomplexat en el que encara pocs grups de música s'atreveixen.


Del seu nou compacte, destaco sens dubte, la seva versió de “L'hereu Riera”. Un d'aquells clàssics de tota la vida que trobem arreu del país, i que a part de les versions de la Victòria dels Àngels, Núria Feliu, l'Amadeu Vives... fidels més o menys a la melodia original, encara fins ara, havia comptat amb poques interpretacions més actuals, tals com la que oferia també fa uns anys, el grup “La Coixinera”.


Aquí deixo les dues propostes:


divendres, de juliol 29, 2011

LA FLAMENCA CRETA

Quin és l'origen de la música tradicional cretenca? Aquesta és una pregunta que al llarg de la meva recerca ha sorgit moltes vegades per boca dels meus informants. La seva procedència i evolució ha estat llargament comentada, però en destaca una clara diversitat d'opinions, que sobrepassen, al meu entendre, qüestions estrictament musicològiques i que entren clarament en un debat de caràcter ideològic.

En aquest sentit, durant la meva estada a l'illa es va presentar un espectacle produït per l'Institut Cervantes d'Atenes en el qual es mesclaven la música cretenca i la flamenca i mostrava la Mediterrània com a espai geogràfic comú.

En l'actualitat, amb la proliferació de festivals de música de la Mediterrània, i revistes de música al voltant d'aquest mar, no deixa de ser interessant la crítica que Ross Daly ofereix al concepte de música mediterrània, construït, al seu entendre, per legitimar uns interessos polítics i econòmics i no pas basat en criteris musicològics. “La necessitat de construir un discurs al voltant de la mediterraneïtat comporta tota una sèrie de components ideològics que no deixen d'utilitzar, en aquest cas, la música per distanciar-se d'altres possibles influències. Parlar de l'existència d'una música mediterrània és com parlar d'una sola cultura al voltant d'aquest mar” (fragment diari de camp, juliol 2009).

dilluns, de juliol 25, 2011

VACUNACIÓ GENERAL (II)

Ens inoculen terror, des de tots els camps, polítics, econòmics, socials, científics i filosòfics, com si la idea central fos mantenir-nos en un estat permanent de pànic. Si no ho han calculat bé hi ha el perill que es produeixi un efecte d'immunització, una vacuna col·lectiva que ens va deixant indiferents i amb posat de tòtils. La gent engega els aparells d'informació a domicili i escolta les catàstrofes de cada dia amb un interès morbós (a vegades amb una íntima exultació). “A veure quina en faran demà!”, es diu en el moment de plegar i de ficar-se al llit. Hi compta, sap que no la defraudaran, i només demana que les pedres caiguin lluny de la teulada de casa seva. És el que deia abans: tot plegat, fa venir ganes de treure bandera blanca.”


Pere Calders, revista Canigó (30 de maig de 1981)