dilluns, de maig 14, 2012

GRÈCIA JA NO TÉ POR


Grècia ja no té por. La ciutadania grega ha estat els darrers dos anys ignorada i maltractada tant per aquells que han governat al país com pels capitostos de la troica, que emmirallats per les estadístiques i els seus comptes han condemnat a una societat sencera al límit del col·lapse. Des dels seus despatxos han fet i desfet ignorant el clam del carrer, que ha estat gasejat literalment infinitat de vegades cada cop que aquest es manifestava en contra dels plans d'austeritat.

Ara, com si fos un sarcasme, els dirigents europeus reclamen responsabilitat a l'estat grec perquè apliqui els compromisos que el Partit Socialista Panhel·lènic i Nova Democràcia van signar sense el consentiment de les urnes. I el compromís d'Europa amb la democràcia? Ja l'hem oblidat?

Vaig assistir fa dues setmanes al míting que l'Alexis Tsipras feia al centre d'Heraklion, la capital de Creta, estava ple a vessar, amb un públic necessitat de discursos optimistes i cansat dels catastrofistes. Un dia abans, el seu homòleg del PASOK, Eletherios Venizelos, havia hagut de fer el seu míting central a l'illa en un pavelló tancat i amb un fort dispositiu de seguretat, un fet insòlit en un dels seus feus tradicionals. Però en l'última campanya, es va fer palès allò que ha passat els últims dos anys a Grècia: hi han polítics que poden passejar-se tranquil·lament pel carrer i d'altres que no, perquè l'enuig de la població és tan gran, que els “traïdors” (tal com se'ls anomena), quasi només poden anar de casa seva a l'oficina.

L'ascens del Syriza, una coalició de 13 partits d'esquerra que es va presentar per primera vegada l'any 2004, s'explica principalment per ser un dels pocs partits que des de l'inici s'han mostrat fidels al seu discurs contra les retallades (no a Europa) i per representar a una nova generació de grecs, que exigeix acabar amb la partitocràcia i les seves pràctiques clientelars, un estat laic de debò i una nova política de defensa. De fet, ha estat l'únic partit amb representació parlamentària que ha expressat el seu suport explícit a les mobilitzacions més importants que hi ha hagut darrerament al país: “la revolta dels 700 euristes” el desembre del 2008 després de l'assassinat per un policia del jove Alexis Grigoropoulos, i al moviment dels indignats. Un suport que no ha estat exempte de criminalització mediàtica i que continua a dia d'avui a causa de l'impàs polític que viu el país. El que no s'adonen el mitjans i també els organismes internacionals, és que quan més dura és la crítica, més augmenta el seu suport. Grècia ja no té por.

diumenge, de maig 13, 2012

L'ONADA NEOCON (II)


 Les conseqüències de les polítiques d'austeritat són palpables no només a Grècia, i l'augment dels suïcidis són l'indicador més cruel de fins on ens pot portar prioritzar les xifres per sobre del benestar de les persones. A Itàlia, per exemple: “Cada día unpequeño empresario y un trabajador se quitan la vida agobiados porlas deudas y la falta de expectativa para superar las dificultades”. I a països com Espanya i Portugal encara ens falten dades suficients per fer-ne una valoració, però la dinàmica dels esdeveniments no deixa molt d'espai per l'esperança. Un servidor no és economista, i potser per aquesta deficiència intel·lectual no puc acabar d'entendre com continuem donant credibilitat a uns senyors, la majoria, que fins fa quatre dies ens deien que tot anava sobre rodes. Ara de sobte, ens diuen tot el contrari. Defensors d'un modelpragmàtic de societat, influenciats per models teòrics que s'han anat implantant progressivament en les principals universitats nordamericanes, s'erigeixen com apòstols d'un pensament hegemònic que pretenen fer-nos recular 200 anys enrere, com si haguéssim de renunciar pel nostre bé, a la consecució d'uns drets que han costat sang, suor i llàgrimes.

Un dels seus mantra preferits és culpabilitzar el dèficit públic de la situació de col·lapse que viu el sistema capitalista en la seva fase actual, quan el problema (tot i la ineptitud i la mala gestió de recursos públics que s'hagi pogut fer) és el deute privat, que no ens enganyin. I si no, mirin que està passant aquests moments amb Bankia. Convertida en el paradigma més evident a l'estat espanyol, d'un model econòmic on ha primat l'especulació: el somni usurer de transformar l'aire en diners, del qual el senyor Rodrigo Rato en seria la personificació perfecte. Qui va impulsar una política de liberalització de la llei del sòl a finals dels 90? Qui va dirigir l'FMI just abans que s'obrís la caixa dels trons l'any 2008? Qui era presentat com el nou flamant director del que havia de ser el gran banc espanyol? I ara, com si no tinguéssim memòria, ens hem d'empassar que vivim per sobre del que realment podem, i hem d'acceptar com un sacrifici col·lectiu, pel bé comú, que ens retallin a tort i a dret en sanitat, ensenyament, prestacions... I que l'empresa privada es fregui les mans tot esperant gestionar un pastís que fins ara es trobava en mans dels estats. 
 
Aquests dies els analistes intenten explicar-se com és que els grecs en la seva majoria han votat per partits (de tota mena) contraris a l'aplicació de noves retallades. Alguns fins i tot plantegen aquesta negativa en termes apocalíptics, el que no entenen és que la percepció dels grecs és que més avall, ja no es pot caure. Una pintada pels carrers d'Atenes, deia fa poc: “no life to live”, és a dir, “no hi ha vida per viure”. És en aquest punt, on no podem tolerar arribar.