dimarts, de setembre 27, 2011

BENVINGUT AL MÓN, DOMÈNEC

Un fill no arriba cada dia, no és un fet ni un esdeveniment que puguis mesurar pel valor de l'instant de la seva vinguda, perquè la seva presència durarà per sempre.

Que aquest acte que anomen viure el disfrutis amb tots els sentits, i que el cap no et deixi perdre't. Val la pena.

Benvingut al món, fill.



divendres, de setembre 23, 2011

HI HAN "UTOPIES" QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (II)



Pensar tal com van les coses, que la situació actual pot capgirar-se sense canviar els fonaments del sistema socioeconòmic en el qual vivim, em resulta senzillament utòpic. Qualsevol reforma a un vestit desgastat després de tantes i tantes bugades, no pot ser res més que un mal embast condemnat a l'estrip.


I no és que visquem l'apocalipsi (aquest és un tema per sant Joan i els seus), però els aires que corren tampoc es que siguin per tirar coets. La democràcia representativa burgesa quasi ja no dóna per més. Perquè un dels elements que la sustentava desapareix, es dilueix a passos agegantats. La classe mitjana ens diu adéu, per més que costi d'acceptar. El seu servei a la causa capitalista ha arribat fins aquí, ja no fa falta. Punt i final de trajecte. Ara toca deixar de somniar i començar a pagar amb interessos el tros de paradís que pensàvem que podíem comprar amb la targeta de crèdit o la hipoteca. L'espiral consumista que des del crac del 29' s'havia regit per a tapar el forat, ha dit prou. I ara, arriba el malson. I no és retòrica: més d'un 40% d'atur juvenil a l'estat espanyol, fa feredat. (I no m'allargo amb altres dades.)


L'anomenat estat del benestar que es contraposà durant bona part de la segona meitat del segle XX al model socialista soviètic, va començar a sentir com trontollaven els seus peus durant l'embranzida neoliberal dels inicis dels 90, fins arribar a l'actualitat: l'educació i la sanitat, també podien ser matèria de negoci. Per molt que autors com Francis Fukuyama pensessin que finalment arribaria la fi de la Història, amb l'extensió de la democràcia liberal arreu del planeta, i que l'individuu se sentiria reconegut i satisfet davant aquest fet, s'ha demostrat que això només era una entelèquia. I que entre d'altres coses, la socialdemocràcia va servir per equilibrar els poders polítics i econòmics durant el segle XX. La seva existència, és cada cop més difícil, i països tant emblemàtics com Suècia, que encara avui dia sostenen la seva bandera, cada vegada més, alimenten la seva economia nacional amb negocis com l'armamentístic. Destacant, per exemple, en la nòmina de països compradors, autèntiques dictadures com l'Aràbia Saudí.


Fotografia del metro d'Atenes en referència a les noves mesures econòmiques preses pel Partit Socialista Panhel·lènic (PASOK): "Gràcies pel socialisme"

dilluns, de setembre 19, 2011

HI HAN “UTOPIES” QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (I)

Ja fa dues setmanes, reflexionava en veu alta sobre els últims esdeveniments que sacsegen darrerament una part important del planeta. Els indignats, la xenofòbia o senzillament la crisi que estem patint eren els tres eixos amb els quals intentava articular un article on abordava la meva opinió sobre aquests fets, i com creia que només un front comú entre diferents col·lectius o persones que qüestionessin directament la validesa del sistema capitalista en el qual vivim, podria evitar (almenys de moment) un augment del poder del diner i de les ideologies feixistes.


En un dels punts de la meva argumentació, criticava, no sense cert cinisme la proposta d'alguns milionaris de pagar més impostos, per tal d'evitar la fallida i sobretot, l'extensió de la pobresa als seus peus, sempre perillosa pels seus caps. Una crítica que em va valdre l'honor de replica del meu amic i mestre Jordi Sánchez.


L'equitat fiscal ha estat un dels temes centrals que en Jordi ha tractat darrerament a "Bajo la lluvia", com una de les reformes possibles per evitar el desmentallament progressiu del nostre estat del benestar (accés a gratuït a l'educació i la sanitat, prestacions laborals, …). Sincerament, crec que la mesura és inútil, no perquè no estigui d'acord en el repartiment de la riquesa o que senzillament els que més tenen paguin més, si no perquè penso que és insuficient quan els estats viuen sotmesos a les directrius del mercat. Ningú garanteix que aquests diners revertiran per afavorir les necessitats dels ciutadans, i encara menys quan es modifiquen constitucions per regular el dèficit públic o quan tenim països directament intervinguts, mancats practicament d'autonomia política. Ahir Oboma sortia en defensa d'aquesta proposta. Molt bé. Perfecte. Quin és el model sanitari i educatiu dels Estats Units? Doncs tot i la incipient reforma sanitària de l'any passat, continua depenent del nivell de la butxaca dels contribuents. I això, si els rics paguen més continuarà igual, ningú diu el contrari. La qüestió, diuen, és eixugar el deute.


I Europa? “Lo que hay que plantear es que la UE ha sido extraordinariamente exitosa durante su existencia y ahora está fracasando al enfrentar el cambio que está viviendo el mundo, el cambio civilizatorio. Es una crisis económica, pero también de nuevos repartos de poder, de nuevas fronteras de desarrollo y subdesarrollo. Estamos en una frontera que a lo mejor tardamos en ver 50 años, cuando ya no seamos nada relevantes, la misma que se produjo al pasar de la sociedad agrícola y artesanal a la industrial. Ahí, Occidente está claramente perdiendo posiciones frente a Oriente, y dentro de Occidente, Europa está quedando muy rezagada y marginalizada”. Amb aquestes paraules s'expressava Felipe González en una entrevista al diari El País el dia 6 de setembre, on l'expresident del govern espanyol i actualment assessor de Gas Natural, feia el seu diagnòstic de la situació actual.

dimarts, de setembre 13, 2011

LA FEMME QUI MARCHE (ELISA VELLIA)

Andreas song. To tragoudi tou Andrea.6'06" from Laurent “Graal“ Rousseau on Vimeo.



Sovint, la fascinació pel món clàssic, provoca que l'acostament a la realitat de la Grècia actual quedi eclipsada per un interés en retrobar en les expressions culturals (també musicals) del país hel·lènic, un passat que ja no existeix. Aquest és al meu entendre l'error en el qual recau Elisa Vella en el seu viatge per les músiques del Mar Egeu. En un disc que no deixa indiferent a qui l'escolta, amb uns arranjaments i orquestracions impecables, on aquesta excel·lent arpista, compositora i cantant nascuda a l'illa de Corfú i establerta fa anys a la Bretanya, mostra les seves qualitats, tot interpretant unes cançons que encara avui conserven una gran vivacitat. I que l'artista, amara de nostàlgia.


Crítica publicada a la revista Sons de la Mediterrània núm. 24 (Setembre 2011).

diumenge, de setembre 04, 2011

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (III): FINAL


Per si algú en tenia dubtes, la involució en la qual estan instal·lades les pseudodemocràcies occidentals està agafant una embrenzida que si no ens espavilem acabarem pitjor que els serfs de l'Edat Mitjana. L'última mostra: com es reforma en un pim pam la Constitució del Reino (i jo que em pensava que era intocable). Quan els mercats diuen missa, tots a corre, i això és el que passa. I si s'ha de tocar el crostó, millor fer-ho durant el mes d'agost, que entre les vacances, l'inici de la Lliga i el casament de la marquesa, la gent no s'entera.


Els drets socials dels ciutadans espanyols quedaran després d'aquesta reforma trossejats una mica més, la Carta Magma s'havia de reformar, no fos cas que passés igual que a Grècia, que les mesures que ja es porten a terme, ataquen directament els seus principis constitucionals (tampoc és que aquells que manen els hi importi gaire, però com a mínim s'estalviaran un maldecap). I és que l'estat espanyol està fent la feina molt ben feta, i els anomenats plans d'austerirtat que s'estan aplicant, són calcats als mateixos que van començar a introduir-se a Grècia amb la intervenció de l'FMI, fa ja un any i mig; la diferència és que oficialment, aquest organisme, només ha arribat a la banda portuguesa de la península. (Un país per cert, amb un salari mínim interprofessional de 500 euros mensuals, amb un mercat laboral precaritzat fins la medul·la, i unes empreses públiques que estan sent vengudes a preu de saldo, la majoria d'elles amb seu espanyola.)


Estructuralment parlant, Grècia a hores d'ara, se sembla cada cop més a un país africà dels anys 70. L'últim impost que els tecnòcrates del govern hel·lènic s'han tret de la butxaca ha estat l'anomenat impost solidari (no és broma): l'aplicació entre un 1% i 3% de retenció als salaris superiors a una renda de 12000 euros l'any (!!), a pagar a final d'aquest mes. En un país cada cop més enfonsat, i on la setmana vinent s'inicia un nou curs escolars sense llibres per la manca de pagament de l'administració pública a les editorials. Una amiga grega, em deia l'altre dia: “Volen canviar el nostre sistema de vida”, “Això sembla...”, vaig contestar-li. I a pitjor, per suposat.


I enmig d'aquest batibull, una senyal que les coses es mouen: els rics alemanys, francesos i americans demanant que els hi augmentin més els impostos; de fet, res d'estrany, no és que siguin més solidaris o més idiotes que els altres milionaris d'altres contrades, saben millor que ningú, que historicament en situacions de desigualtat els caps dels qui tenen quartos també cauen; però tenen un problema des del meu punt de vista: si pensen que pagant una mica més les desigualtats no continuaran augmentant, s'equivoquen, perquè el sistema econòmic que ens governa està programat perquè els guanys d'aquells que tenen cada vegada sigui més gran. I de fet, penso que la percepció de la gent de peu davant els més rics, no canvia gens entre tenir un castell o tenir-ne tres o mil. Vull dir, que no crec que quatre molles puguin calmar el malestar, la mala llet.


El problema, com sempre, és com canalitzar la mala baba. El fenomen dels indignats s'ha escampat per països tant diversos però tan semblants al mateix temps com Espanya, Grècia o Israel, amb unes classes mitjanes cansades de pagar els plats trencats de les polítiques socioeconòmiques, i els partits de l'esquerra tradicional encastats en el poder o en el politicament correcte. Al mateix temps que les revoltes i les bullangues s'escampen per les barriades i els suburbis més degradats de les ciutats europees. Davant d'això, la xenofòbia i el racisme s'articula politicament des de fa una dècada ben bé (algun lloc més que no pas altre) al voltant de les classes populars d'arreu d'Europa, i el més inquietant del tot, allà on ha aconseguit representació, l'ha consolidat. Penso que només un front comú contra el sistema capitalista que ens governa podrà aturar aquest canvi de cicle on sembla que estem submergits. Alguns intel·lectuals com Noam Chomsky o Susan George ja fa temps que evoquen per una nova internacional, els Fòrums Socials també fa anys que treballen en aquesta línia d'unió programàtica amb diferents col·lectius i organitzacions crítiques amb el sistema, i ara apareix de forma encara poc estructurada el moviment dels indignats. Un moviment encara poc definit, però que permet albirar alguna cosa més que els quatre grups combatius de sempre, i que pot permetre augmentar una base social més crítica i organitzada davant els nous aires. No aprofitar-ho crec que seria un greu error, del qual només els Anglades i/o Walls Streets poden treure'n profit.




dissabte, de setembre 03, 2011

II FESTA ESTELLÉS: CORAL ROMPUT

Un dels meus poetes més admirats en català és Vicent Andrés Estellés. El poeta de Burjassot (del qual vaig tenir constància gràcies a l'artista, cantant i pallaso Ovidi Montllor) rep des de fa dos anys un merescut homenatge a la xarxa i a diferents poblacions del país, un motiu per sumar-m'hi amb un fragment del seu magnífic "Coral Romput", recitat de manera sublim pel cantautor d'Alcoi, musicat per Toti Soler i dedicat a la seva filla morta.






Un fragment:

"Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé."