dissabte, d’octubre 30, 2010

WIKILEAKS, TORTURES I ALTRES MISÈRIES


Em desperto altre cop sentint vergonya de ser persona i desitjant tal vegada de convertir-me en pedra. Un cop més, algú amb valentia ens recorda les misèries de la Guerra. Wikileaks, el portal que es dedica a destapar amb documents els crims i les injustícies comeses per estats, esglésies, bancs i altres institucions va fer circular la setmana passada 400.000 documents “secrets” del Pentàgon en els quals es fan explícites amb pèls i senyals les violacions, les tortures i els assassinats a la guerra d'Iraq.


Uns esdeveniments que no són en cap cas negats pels dirigents nordamericans, els quals estan més entossudits en negar la legitimitat del portal en presentar aquests documents, tot apel·lant a la ja cansada frase de la seguretat nacional, que en reconèixer els seus propis errors i demanar responsabilitats a qui toqui. Un fet que seria del tot sorprenent tenint en compte el currículum del país americà, instal·lat, diríem que des de la seva fundació, en una economia de guerra permanent (tal com assenyalava el magnífic historiador Howard Zinn), obsessionat en la defensa d'una frontera nacional que cada vegada s'ha fet més i més gran, capdavanter en l'ús de la pena de mort, i que els últims anys ha demostrat amb escreix com la racionalització de la violència pot arribar a uns nivells de sofisticació que ni el mateix Marqués de Sade hagués imaginat: Guantànamo i Abu Ghraib, en seria els seus exponents. I això que semblava impossible superar la macabra Escola de les Amèriques que durant quasi 4 dècades va servir per mantenir el terror, gràcies als seus aplicats alumnes, en bona part d'Amèrica Llatina.


Una potència que ostenta el privilegi d'haver inaugurat abans que ningú la carrera atòmica, en l'avantguarda en l'ús d'armes (ells sí) de destrucció massiva. Tal com ens recordava l'any passat la pel·lícula grega “Psixi Bathia” del director Pantelis Voulgaris, ambientada en el marc de la Guerra Civil grega (1945-1949), i que s'acabà amb el bombardeig amb napalm per part dels avions yankis de les muntanyes del nord del país, on es refugiaven els últims resistents comunistes. Una arma que anys més tard es faria tristament famosa al Vietnam.



dissabte, d’octubre 23, 2010

MÚSICS DE CRETA: DIMITRIS PASPARÀKIS

Nascut l'any 1942 a Anogeia, una localitat al peus del mont Ida (2.458 metres), durant l'ocupació nazi de l'illa la seva família es va traslladar a la localitat d'Armanogeia al centre de Creta. Un cop casat, va anar a viure a Heraklion on ensenya des de fa anys.

De petit només escoltava kritikà, “quina altre cosa podia escoltar, el meu pare (Magaritis) tocava, vaig néixer dins la música, el meu pare era molt tradicional, jo sóc tradicionalment dur (skliros paradosiakos), la meva vida és la música de Creta, la bona música, no això que fan ara, com la maltracten."

Va estar 3 anys estalviant diners per poder comprar-se la seva primera lira, fent diferents feines (collint caragols, venent herbes, recollint olives) fins poder adquirir-la. La seva primera lira va comprar-la a la petita població de Xoudetsi, per 300 dracmes, així va començar a tocar amb els amics i a fer els primers glendis (festes). Recorda que el seu primer glendi va durar dos dies i va guanyar 350 dracmes. Al començament tocava per tots els pobles de l'illa, ja més tard va començar a tocar per diferents locals de la capital.

Del 1984 al 86 va viure a Atenes on va estudiar per fer de professor de música. Al tornar va començar a ensenyar per tota Creta a diferents escoles de música. L'any 1968 va gravar els seus primers treballs, un parell de discos de 45 revolucions, en total al llarg de la seva carrera en té deu. “Els meus treballs tarden entre 4 o 5 anys, no m'agrada fer treballs com si fossin xurros.” Destaca que l'any 1991 va gravar un compacte amb els seus alumnes.

Ara les meves peces s'han començat a moure's, no somio en arribar més amunt, vull continuar aquí on sóc, el meu somni és veure quines cançons passaran a les següents generacions”.


La música de Creta és la meva segona religió, és un menjar sense el qual no podria viure el meu organisme.”





dimarts, d’octubre 19, 2010

MÀSTERS DE L'UNIVERS (IV)

L'experiència si més no, ha estat des del punt de vista personal del tot positiva. Tant per les coneixences fetes entre l'alumnat, com per l'experiència de tirar endavant un projecte de recerca de certa durada, tutoritzat per dos bons antropòlegs.


Per la resta, només constatar com la universitat s'ha convertit en una institució acadèmica cada cop més lligada al capital privat, amb una estructura cada vegada més semblant a la d'una empresa, amb uns nivells altíssims de bu(r)rocratització. La implantació dels màsters enlloc dels antics programes de doctorat ha suposat entre d'altres coses, un augment del cost de les matrícules per a seguir estudiant. I que ha portat a molts estudiants ha haver de demanar un crèdit de l'ICO per a poder finançar-se els seus estudis, una bicoca pels grans bancs que gestionen aquests crèdits, i que veuen d'aquesta manera com també augmenta la seva cartera de clients.


Per altre banda, les presses i les formes amb les quals s'han anat implantant l'estudi dels màsters oficials, han portat a situacions del tot surrealistes, amb una saturació de les assignatures que els estudiants han de cursar, i fins i tot que no hi haguessin professors del tot qualificats per a donar-les. Cas per exemple, d'un assignatura obligatòria dels estudis cursats per un servidor, que pretenia ser una introducció a les TIC, encara que la professora no sabia ni què era el programari obert, només coneixia el windows (a nivell usuari) i el second life (s'havia llegit un llibre), i estava molt interessada en què féssim un bloc. Una presa de pèl.


I no m'allargo més amb el tema, si algun dia acabo el doctorat ja continuaré.


dijous, d’octubre 14, 2010

MÀSTERS DE L'UNIVERS (III)

Que de Grècia en general existeix una imatge estereotipada (com també passa amb molts altres llocs) ja ho sabia; que aquesta imatge remet a una barreja de Grècia clàssica, Zorba, iogurt, esglésies, violència, feta i platges també, però el que realment no em podia esperar és que des d'un tribunal es trobes a faltar les representacions d'aquest imaginari en la meva tesina. On era el famós sirtaki? I els nadius trencant plats? Per què no parlava més del turisme i la seva influència en la música? Senzillament, perquè no existeix, i és tant, tant irrisòria, que només es mereixia un petit apunt.

Em vaig trobar, que en els fons, es buscava una suposada correspondència amb el que ha passat amb moltíssims elements de la cultura popular catalana o espanyola, que s'han acabat convertint en mers articles de consum per a visitants en busca de la idiosincràsia del lloc: melmelades, ratafies, fires medievals i de terrissa, tablaos, o el ball de gitanes de torn han estat entre d'altres, les víctimes de consumidors i botiguers, que han trobat en molts d'aquests elements, un producte que representés un tros de l'essència d'un territori a un preu relativament assequible. En aquest sentit i per molt que costi de creure, no hi ha cap local de música cretenca per a turistes, com a màxim, algun hotel pot portar algun espectacle amb suposats aires cretencs, però la repercussió que té això en el seu conjunt és nul·la.

La música de l'illa és practicament pel consum dels seus habitants, un fet que es tradueix a tall d'exemple, amb 4 revistes al mercat dedicades a aquesta temàtica, 6 emissores de ràdio on programen 24 hores aquesta música i 5 discogràfiques exclusives del gènere, tot això només a Creta.

dilluns, d’octubre 11, 2010

MÀSTERS DE L'UNIVERS (II)

La sorpresa, no menys esperada, va ser quan un servidor va introduir el concepte de músiques ètniques, fen referència en aquest sentit a la percepció que tenen els cretencs de la música estudiada, com una música pròpia, diferenciada de la resta del país. Tant per l'ús del dialecte, certs instruments, ritmes i melodies, i fins i tot per està associada a certes parts geogràfiques del seu territori. En aquest sentit, allò que esgarrifava al professor del tribunal, era l'ús del concepte ètnia.

Un concepte analític que definia de la següent manera: “l'etnicitat com la consciència de pertànyer a un grup humà, determinat, sobretot, per una sèrie d'atributs de caràcter sociocultural. Una consciència que implica una percepció subjectiva del grup i del sentiment de col·lectivitat. És a dir, si parlem en termes sociològics, en parlar d'etnicitat parlem d'actituds.

L'etnicitat és entesa com “l'organització social de la cultura de la diferència”, en un fenomen clarament marcat per la situacionalitat, en el qual la frontera actua en un doble sentit: en el seu interior, gestionada per un procés de socialització, i també com a límit, que estableix un procés de relacions intergrupals”.

Evidentment, podríem estar hores i hores parlant del que vol dir ètnia, però el que em sembla més rellevant, és com des de l'antropologia o les ciències socials es pot obviar l'ús d'aquest constructe a dia d'avui, i no parar atenció com en les societats actuals hi ha un ús d'aquestes formes d'identificació grupal (ens agradin més o menys), de la mateixa manera que parem l'atenció en el parentiu o la religió.

Sovint el que costa més d'acceptar és que aquest concepte analític s'apliqui en una societat moderna i incerta dins la cultura occidental, però en canvi ningú fa escarafalls al parlar d'ètnia gitana, hutus o maputxes. O és que els fets que desgracidament van passar als Balcans, poden desvincular-se (entre d'altres motius) de l'etnicitat?


dijous, d’octubre 07, 2010

MÀSTERS DE L'UNIVERS (I)

El juny passat vaig presentar el meu treball de fi del Màster d'Antropologia Social i Cultural i Etnografia de la Universitat de Barcelona. Una investigació al voltant dels processos, els discursos i les pràctiques que es generen al voltant de la música de Creta, altrament coneguda com a Ta kritikà.

Un treball on recollia l'experiència dels meus dos primers anys de vida a l'illa, mig any més d'intens treballs de camp, la lectura de diversos llibres i textos amb cinc llengües diferents (anglès, grec, castellà, català i francès) i 27 entrevistes; un procés que culminà amb mig any evocat completament a la seva escriptura. Una feinada, de la qual estic molt satisfet, però que alhora de la veritat, considero que no vaig poder presentar amb tot l'atenció i el respecte que aquesta empresa mereixia.

Evidentment amb refereixo a la seva defensa davant el tribunal que l'havia d'avaluar. Per començar, les primeres paraules del primer professor convidat que va arribar i que havia de ser a la taula van ser: “hauràs de presentar ràpid perquè l'altre professora després té un altre tribunal”, “anem bé”, vaig pensar, “encara no hem començat i ja anem amb preses”. L'altra professora que havia de marxar aviat i motiu pel qual estava obligat a ser breu, per acabar-ho d'adobar va arribar tard. O sigui que enxufa el teu discurs, controla el teu temps, i si acabes abans de 20 minuts amb la presentació molt millor per a tots. I així va ser, l'interessat va controlar el temps i va adequar-se a les exigències temporals dels membres del tribunal. La sorpresa va ser quan el professor que havia requerit la meva lleugeresa en el parlar, va excedir-se de llarg en el seu discurs, sota la mirada incrèdula de la professora, que de ben segur també deuria arribar tard a l'altre tribunal. I la qual al seu torn va parlar tan ràpid i breument, que no vaig poder apreciar quasi els seus comentaris. Sort encara que em sentia acompanyat pel tutor, el qual no pertanyia a la institució universitària, potser per això va ser el primer en arribar i l'últim en marxar.

dimarts, d’octubre 05, 2010

CARTA ABIERTA AL CONSELLER JOAN SAURA DE UNA "PELIGROSA" ANTISISTEMA




Barcelona, 1 de octubre del 2010


Estimado Conseller Saura,

No soy una joven violenta anti-sistema. Soy una mujer cincuentañera, enferma del Síndrome de la Fatiga Crónica que raramente puede salir de su casa. El 26 de septiembre hice el esfuerzo de ir a Plaça de Catalunya, al banco ocupado por colectivos trabajando para una sociedad mejor, para participar en una interesante y fructífera reunión sobre la “Politización de los Cuidados”. Participamos enfermos, tetraplégicos y mujeres inmigrantes, que son las que cuidan de enfermos y ancianos en nuestros hogares. Se hizo un serio trabajo de reflexión sobre cómo organizarnos entre todos ya que ni el gobierno de la Generalitat ni el de Madrid nos prestan la ayuda mínima que necesitamos.

Era mi intención haber vuelto el día de la Huelga General para continuar participando en los interesantes talleres que se estaban llevando a cabo en ese espacio, pero mi salud no me lo permitió. Desde mi cama pude ver, horrorizada, por televisión que usted había decidido desalojar ese espacio ese mismo día y con una violencia impresionante. Me pregunto qué fue de los niños y de los ancianos que también participaban en las actividades en ese espacio.

Pero me pregunto, sobre todo, que por qué decidió usted desalojar ese espacio justo el día de la Huelga General. Podría haber esperado al día después si tanto le amenaza que los ciudadanos hablemos de la politización de los cuidados. ¿No sería una manera de despistar a la prensa de la Huelga General? Cual fuera su intención, la prensa en toda España, cuando habla de la Huelga General en Barcelona, sólo habla de los “okupas” acusándoles de violentos (personas que, por cierto, quedaron heridos y bastante magullados). Pero para añadir al despiste, y como si usted no tuviera nada que ver con la violencia contra los alter-mundistas, mientras los Mossos pegaban usted tomaba un sitio central en la manifestación. Ese tipo de perversión es lo que le va a costar a su gobierno las próximas elecciones.

También quería informarle de que el pequeño bidón de gasolina (la justificación que usted da en la prensa por el salvaje ataque) que había en ese espacio era para el generador de electricidad para poder tener luz y utilizar ordenadores en nuestras actividades.

Pero la verdad siempre prevalece y hasta con cierta poesía, aún en tiempos de políticas neoliberales salvajes: La “S” que alguien añadió a las palabras “DE CREDITO” en la puerta del banco para así formar la palabra “DESCREDITO”, veo en la prensa, que sigue en pie, después de que ustedes hayan tapiado la puerta con ladrillos. También siguen en pié, al lado de la puerta, las palabras: “Aquí se sueña”.


Sinceramente,

Clara Valverde

Presidenta

Lliga SFC (Síndrome de Fatiga Crónica, Fibromialgia y Sensibilidades Químicas Múltiples)