dilluns, d’agost 20, 2012

SIRTAKI. MÉS ENLLÀ DE ZORBÀS (i III)

Giorgios Koutsourelis: el pare del sirtaki

 

 

“Αixeca’t, petita meva, a ballar el ‘Kritiko syrtaki’,

i aireja el cor perquè surti l’entusiasme.”
 
(Versos del “Kritiko syrtaki” de Giorgios Koutsourelis)
 
Després de l’èxit obtingut el 1950 amb la cançó “Armenoxorianos Syrtos”, l’any 1953 el llaütista Giorgos Koutsourelis (1914-1994), de la localitat de Kissamos (Creta), va tornar a gravar una revisió d’aquest tema, aquest cop amb el títol de “Kritiko syrtaki”, és a dir, el sirtaki cretenc; una melodia que anys més tard utilitzaria un dels seus antics alumnes al Conservatori de Xanià, Mikis Theodorakis, com a base de la banda sonora de Zorbàs, un fet que el llaütista explicava d’aquesta manera: “El famós i tristament cèlebre ‘Kritiko syrtaki’, que no sé si val la pena que ho digui ara, me’l va plagiar Mikis Theodorakis, el vaig concebre estant al llit mig endormiscat. Recordo que em vaig aixecar automàticament, vaig agafar el meu llaüt i vaig començar a buscar ràpidament aquelles notes que havien aparegut enmig de la nit abans que desapareguessin. Quan em vaig trobar en un estat d’ànim correcte, vaig harmonitzar les veus i vaig presentar la meva composició, que vaig gravar amb el títol ‘Armenoxoriano syrto’, l’any 1950, amb la discogràfica Colombia, i tres anys després com a ‘Kritikó syrtaki’”. (Aerakis 1994: 124).
 
La polèmica pels drets i la propietat intel·lectual de la música de la pel·lícula, tal com explica Giorgos Koutsourelis fill, va acabar el 1984 als tribunals atenencs, quan els testimonis, músics tots ells, que havien d’autentificar la paternitat del sirtaki i declarar en contra del conegut compositor, no es van presentar al judici. D’aquesta manera, Theodorakis en va continuar sent oficialment el creador, i va seguir beneficiant-se dels rèdits d’una composició que, tal com afirmen Nikos Giakoumakis, de l’Associació Cultural Roda (Creta), i el llaütista Giorgos Xylouris, “tots els cretencs sabem que no és seva”. Una afirmació que l’any 1995 el mateix Theodorakis corroborava en un concert realitzat al camp d’esports de Xanià, afirmant, a micròfon obert, que tot seguit interpretarien el sirtaki de Koutsourelis. La llàstima és que aquest reconeixement arribava un any després de la mort de l’artista.
 
 
La influència de la pel·lícula / Més enllà de la pel·lícula
 
La ‘dansa del Zorbàs’ va tenir una repercussió tan gran que molts professors de ball d’arreu del món van haver d’aprendre’n els passos, davant la demanda creixent dels seus alumnes per ballar la ‘dansa de Grècia’. Aquesta moda va anar acompanyada del so característic del buzuqui, que conjuntament amb el formatge feta i la mussaca, es van convertir en sinònim de Grècia entre els turistes estrangers i a les tavernes gregues d’arreu del món. L’any 1975, Ted Petrides, musicòleg i professor de danses grecoamericà, publicava amb gran èxit el llibre Greek dances (Lycabettus Press), on descrivia els passos de la majoria de danses populars gregues, entre les quals també incloïa el sirtaki.
Al mateix temps, la banda sonora del film es convertia en un gran èxit comercial i en una melodia que ràpidament es va associar amb ‘l’esperit del país’. Encara actualment no hi ha cap ‘nit grega’ organitzada per la indústria turística en la qual no aparegui l’esperat ball.
 
La pel·lícula, que va guanyar tres Oscar de l’acadèmia de Hollywood, va ser adaptada el 1968 i convertida en musical de Broadway amb el nom de Zorbàs, un espectacle que des de llavors seria portat infinitat de vegades als teatres d’arreu del món. Fins i tot l’any 1999 es presentava el curtmetratge escocès Billy and Zorba, sobre la història d’un pescador que es creia que era el protagonista de la novel·la de Kazantzakis.
 
Al llarg dels anys, la cançó ha estat versionada per autors com Chet Atkins, José Feliciano, els Gipsy Kings o Herb Alpert & the Tijuana Brass, i el seu ús ha estat associat a contextos tan diversos com l’animació dels partits de beisbol dels Rangers de Texas, a la detenció de la cúpula de Sendero Luminoso, en descobrir-se la seva identitat gràcies a un vídeo on es veien els seus màxims dirigents ballant embriagats al so d’aquesta dansa, i finalment a la coreografia d’un grup de joves aborígens australians, que es va presentar l’any 2008 en un concurs televisiu, i que va obtenir un gran ressò en aquest país i a la xarxa.
 
Comité Central de Sendero Luminoso, el 1989 a Lima, ballant el sirtaki (al final del vídeo): 
 
 
 
Aborígens australians ballant el sirtaki en un concurs de televisió:


dijous, d’agost 16, 2012

SIRTAKI. MÉS ENLLÀ DE ZORBÀS (II)

"La creació d'una icona de Grècia"


  

Giorgios Proviàs: el creador d’una coreografia que va esdevenir ball
 
Els historiadors britànics Eric Hobsbawn i Terence Ranger insisteixen en el seu llibre L’invent de la tradició (Eumo, 1988) en el caràcter sovint inventat de moltes pràctiques (també musicals) que anomenem tradicionals. Aquest fet, segons els autors, converteix aquesta categorització en un element legitimador de certs fenòmens que són connectats amb un passat (re)creat per a aquesta finalitat.
En el cas que ens ocupa, el ball del final de la pel·lícula, conegut popularment com a sirtaki (συρτάκι), va ser una coreografia del ballarí Giorgos Proviàs basada en una dansa popular grega associada antigament als carnissers de Constantinoble: el hasapiko.

Tot i això, a l’exterior el sirtaki s’ha acabat convertint en un clixé de les danses del país, i un producte més a l’hora de vendre una imatge de Grècia. De fet, la seva etimologia prové de la divisó existent entre les danses de Grècia en dues categories: les “tranquil·les”, syrtos, i les “guerreres”, pidikhtos. El sirtaki incorpora en la seva realització elements de totes dues categories, tant si es balla en línia com en cercle, ja que té una part més lenta a l’inici (4/4) i una altra de més ràpida (2/4) a mesura que va avançant el ball i s’accelera el ritme. Cal afegir també que justament a la província de Xanià (Creta) un dels balls més populars és el syrtos xaniotikos, i que ‘aki’, en grec, és un diminutiu.
Per tant, l’inventor de la dansa va ser Giorgos Proviàs, conegut com ‘el Nureiev dels balls populars’, un ballarí que ja havia treballat anteriorment realitzant les coreografies de la pel·lícula Mai en diumenge (1960), dirigida per Jules Dassin i amb música de Manos Hadjidakis. Malauradament, tot i que Proviàs havia arribat a un acord amb el director i el seu productor per ensenyar a ballar els actors i dirigir la part coreogràfica del film, no va arribar a sortir mai als crèdits de la pel·lícula. Un contratemps amb els seus compromisos laborals a la capital grega, on ballava en un dels locals més famosos amb la seva companyia, va fer que no pogués acabar el rodatge del film a Creta i es veiés obligat a tornar.

Aquest fet va molestar profundament la direcció de la pel·lícula, i va ocasionar que el creador del famós ball restés en l’anonimat. Anys més tard, Proviàs comentava aquesta situació de la següent manera: “No sé si el temps s’atura mentre ballo... però crec que vaig agafar una gran responsabilitat, perquè ensenyant el sirtaki a Anthony Quinn i als altres actors vaig fer que tot el món saltés amunt i avall amb els ritmes grecs!”.


Ps. Vídeo: Giorgos Proviàs ballant un zebekiko.

dilluns, d’agost 13, 2012

SIRTAKI. MÉS ENLLÀ DE ZORBÀS (I)



La creació d'una icona de Grècia

Ensenya’m el ball”, “Has dit el ball? El ball?!... Vine, amic meu!”. Així, amb aquest breu diàleg entre Alan Bates i Anthony Quinn, començava la seqüència cinematogràfica que més fortuna ha fet en la creació d’un imaginari al voltant de la idiosincràsia musical de Grècia: la d’aquests dos actors agafant-se per les espatlles, enmig d’un paisatge àrid davant la mar i iniciant els passos d’una coreografia creada expressament per a l’ocasió, que es va fer mundialment famosa amb el nom de sirtaki.

D’aquesta manera s’acabava la pel·lícula Zorbàs, el grec (1964), rodada pel director d’origen xipriota Michael Cacoyannis, i que descrivia la vida rural d’un poble de muntanya cretenc. El film té com a protagonista un jove intel·lectual britànic, Basil, que es desplaça a l’illa per tirar endavant l’explotació d’unes mines que ha heretat, i que en el seu viatge coneix el que podríem anomenar un home de món, el conegut Zorbàs, que posarà en qüestionament el seu tarannà vital fins aquell moment.

Inspirada en la novel·la de l’escriptor cretenc Nikos Kazantzakis Βίος και πολιτεία του Αλέξη Ζορμπά (1946), traduïda al català per l’hel·lenista Jaume Berenguer i Amenós amb el nom d’Alexis Zorbàs (Vergara, 1965), la pel·lícula té banda sonora de Mikis Theodorakis, una música l’autoria de la qual, per cert, no va estar exempta de polèmica.

Nikos Kazantzakis i l’autèntic Zorba
Nascut a la localitat d’Iràklio l’any 1883, just encara en el període d’ocupació turca, Nikos Kazantzakis va cultivar al llarg de la seva vida diverses facetes literàries, que abasten la novel·la, la poesia, el teatre, l’assaig, les traduccions i també una extensa literatura de viatges, on destaquen les seves cròniques com a corresponsal del diari grec Kathemeriní durant la Guerra Civil espanyola, amb entrevistes a personatges tan renombrats com el mateix Francisco Franco o Miguel de Unamuno.
La novel·la sobre les peripècies d’Alexis Zorbàs va ser publicada el 1946, i es va inspirar directament en la vida de Giorgis Zorbàs, un miner de la província de Pieria (Grècia) amb qui Kazantzakis va coincidir l’any 1915 en un dels monestirs de la república teocràtica d’Agios Oros, el mont Athos, on aquest volia refugiar-se amb la intenció de convertir-se en monjo, després de la mort de la seva dona durant les Guerres Balcàniques (1912-1913). Després d’aquesta trobada, Kazantzakis i Zorbàs van treballar junts de miners a la zona de Mani (el Peloponès), una experiència i amistat que va servir d’inspiració a l’escriptor cretenc per crear la novel·la anys més tard. Giorgis Zorbàs va morir l’any 1941 a la República de Macedònia (FYRO), després de l’ocupació nazi del país.

Dues altres novel·les de Kazantzakis també s’han portat a la gran pantalla: El Crist de nou crucificat (1956) i L’última temptació de Crist (1988), versionades respectivament per Jules Dassin i Martin Scorsese. Aquestes són considerades les dues obres literàries més polèmiques de Kazantzakis, perquè hi mostra la seva visió personal sobre el cristianisme i una forta crítica cap a la jerarquia eclesiàstica; unes crítiques que li van costar l’excomunió i que, l’any 1957, fos enterrat en un multitudinari homenatge a les muralles de la capital cretenca, davant la impossiblitat de rebre sepultura en els cementiris grecs, tots propietat de l’església ortodoxa.

Ps. Article publicat a la web de la revista Sons de la Mediterrània