dijous, de març 29, 2012

VAGA GENERAL (29-M)

Fragments d'una altra època, que tampoc és tan llunyana. No ho oblidem.



Del musical “Flor de Nit” de Dagoll Dagom, escrit per Manuel Vázquez Montalbán i musicat per Albert Guinovart.

dimarts, de març 27, 2012

TA KRITIKÀ AL VERKAMI


El novembre de l'any 2006 vaig arribar a Creta i, des de llavors, practicament no me n'he mogut. Aquest bloc ha estat un dels testimonis de les meves peripècies per l'illa, les meves dèries i perquè no dir-ho, també les meves neures. Un dels temes que des d'un inici han anat apareixent per les línies d'aquest espai dedicat al meu propi naufragi, ha estat el fenomen de la música cretenca. Una temàtica a la qual vaig dedicar el meu treball final pel Màster d'Antropologia i Etnografia de la Universitat de Barcelona, i que vaig presentar satisfectoriament el juny de l'any 2010. Temps després vaig pensar que el text potser es mereixia una oportunitat: tantes hores dedicades a sintetitzar la meva experiència a l'illa, tanta bibliografia consultada, tantes entrevistes fetes, tantes festes... no podien quedar només en una bona nota i el títol acadèmic. Animat per la lectura favorable que en feren persones amb un bagatge crític i intel·lectual molt més alt que no pas el meu, vaig iniciar el meu periple per intentar publicar-lo. Però qui vol publicar un llibre d'antropologia en català que parla sobre la música de Creta? Doncs algú. La petita editorial SetzeVents va mostrar el seu interès en l'obra, encara que tot i comptar amb una certa infraestructura, ens faltava assegurar una part del seu finançament. Com fer-ho? Mitjançant el micromecenatge, és a dir, l'ajuda de petits mecenes. Persones que gràcies a la seva aportació econòmica (per petita que sigui) per un projecte concret, ajuden a fer-lo possible, obtenint-ne sempre una compensació. Una magnífica eina que suposa una nova manera de finançar noves idees i potenciar la creació independent. Un mecanisme que la pàgina de Verkami s'ha encarregat d'apropar a casa nostra, i que un servidor intentarà d'aprofitar a partir del dijous 29 de març per tirar endavant el llibre dedicat a la música de Creta, “Ta Kritikà”. Espero la vostra complicitat.

divendres, de març 16, 2012

QÜESTIÓ D'HONOR

Fa més d'un centenar d'anys, dues famílies de Creta van veure's enfrontades. Dos adolescents d'un mateix poble havien comés la gosadia d'enamorar-se en contra la voluntat del pare del noi, el qual estava enfrontat amb la família de la noia per culpa del robatori d'unes ovelles. La negativa del patriarca a donar la benedicció per l'enllaç, provocà la fugida de la jove parella de les seves respectives llars, fins trobar una església per casar-se d'amagat. Però l'home, ofès per la falta del seu fill, no va trigar a localitzar-los a mitja cerimònia i, allà mateix, els va matar. Així, tristament va iniciar-se una venjança de sang, que acabà amb la vida de 14 homes per la banda de la noia i 8 per la del noi. Al final, la família de la jove va haver d'establir-se a un altre poble de la comarca.


El temps passà, però les ferides encara restaven obertes després de tres generacions. Els membres dels dos llinatges havien continuat les seves vides després de l'enfrontament, però un dia els seus camins van tornar-se a trobar. L'amor en fou altre cop la causa. La família, que un dia havia fet les maletes per canviar de poble, va enviar a una de les seves descendents a estudiar a l'institut de la seva antiga localitat. Allà va conèixer un noi i es van enamorar bojament. Però el noi, malauradament, formava part de la parentela que un dia havia iniciat la sangria. El joves enamorats no eren gens conscients del passat que tenien en comú i van continuar el joc de l'amor. I un dia, van arribar-se fins a casa del noi. Content, el xiquet va presentar a la xicota amb qui es volia casar. La mare al veure-la va quedar-se blanca com la cera i no va badar boca, després el patriarca de la família va ser més explícit:


- A aquesta casa ets benvinguda, pots beure, pots menjar, perquè l'hospitalitat és sagrada, però membre d'aquesta casa no seràs - tot remarcant el seu llinatge.


Ella, entre llàgrimes va contestar-li:


- Si les nostres famílies tenen problemes jo amb el teu fill no en tinc cap - i després d'aquestes paraules va marxar.


L'enamorat va voler seguir-la i el seu pare s'interposà:


- Parlem d'home a home, l'estimes?


- Sí.


- Vols casar-te amb ella?


- Sí.


- Això treu-t'ho del cap, abans prefereixo veure't mort!


Els familiars intentaven convèncer a un home tan cabut, però aquest és negava a retirar les seves paraules, si havia dit que no, era que no. La parella continuava veient-se d'amagat i van buscar un capellà que els volgués prometre, i així ho van fer. Aquest també s'esforçà en intentar treure ferro a la situació, però el caparrut del pare continuava estancat en el temps. Fastiguejat pels jocs dels adolescents i dels rumors que corrien, el pare del noi va anar a veure el de la noia per exigir-li que l’allunyés del poble si no volia que prengués mal. Davant l'amenaça i la impotència per poder canviar l'opinió d'un home tan caparrut, tota la família de la xicota va traslladar-se d'amagat ben lluny, a l'altre punta de l'illa, per tal d'evitar que un jove amb el cor robat pogués anar a recuperar-lo.


Separats i sense poder comunicar-se, l'enamorat marxà a fer el servei militar. I allà, per sorpresa, la noia va enviar-li una carta on li comunicava el lloc exacte a on havien anat a raure. Després de dos anys, el cegal, quan va tornar a l'illa, directament va anar a buscar-la, però ella havia marxat a una universitat estrangera. Llavors, trist i cap cot va tornar al seu poble esperant que algun dia li arribaria una carta, carta que mai va arribar. No li arribava res, cap notícia per enlloc, i tot i que li feien moltes propostes de matrimoni ell s'hi resistia, però finalment ja passada la trentena, cansat de l'espera, es va casar amb una bona noia del seu poble.


Va continuar el negoci familiar: un cafè al centre de la seva localitat i tingué 3 fills. Però un mes de primavera de fa molt poc, una dona molt ben plantada i amb aires europeus s'assentà amb el seu home i la seva filla al seu establiment. Primer entrà i passà pel mostrador un parell de vegades, fins que finalment i aprofitant que quasi no hi havia gent va dir:


- Hola, com estàs? Ja no em coneixes?


Era ella, havien passat més de 20 anys des de l'últim cop que s'havien vist i l'endemà a la nit van quedar per parlar tranquil·lament.


Els fets des de l'inici havien jugat en contra seva. La dona des de la llunyania li havia enviat 3 cartes. Cartes que enviava a una cosina seva que vivia a la població del seu estimat, però aquesta mai havia gosat de donar-les al seu destinatari per por a les males puces del pare. Unes cartes que durant anys havien significat l'esperança del retrobament entre l'un i l'altra, però que mai havien acabat de fer el seu trajecte fins al final. I així davant el buit del silenci, l'un havia decidit casar-se i l'altra havia fet el mateix en assabentar-se, des de la distànica, de l'enllaç del seu promès. I ara, després de tant de temps, ella havia tornat a aquella terra per passar les vacances amb la seva família i retrobar-se amb una història que mai havia pogut oblidar.


Durant la nit que parlaren, els dos van confessar la seva "infelicitat". Ell cansat de la monotonia del cafè, del poble i d'una bona dona que mai havia estimat; i ella, cansada de viure allunyada de la seva terra, del brogit de la ciutat europea i d'un bon home que mai havia estimat. I així van passar la nit, parlant d'altres temps i imaginant-se una vida que no havia pogut ser.


Des d'aquell dia, l'home del cafè encara maleeix més la seva sort, la prepotència del seu pare i la covardia de la seva mare per no haver-se posat al seu costat. Explica a algun nàufrag que passa pel cafè la seva història, i somnia en no estar casat per poder anar mar enllà i raptar al seu amor, encara que només sigui per salvar el seu honor.


dissabte, de març 10, 2012

AMB L'AIGUA AL COLL


Finalment, aquest Nadal, el petit de casa va poder conèixer a la besàvia que li faltava, l'àvia Xrisoula, que enguany farà 93. El besavi Iorgos i la besàvia Fota, de 88 i 84 anys respectivament, ja ho havien pogut fer la mateixa setmana de la seva vinguda, però la Xrisoula ja no es mou de Pyrgos, el seu poble del sud de l'illa. Així doncs, per festes i després que haguessin passat 3 mesos des del seu naixement, en Domènec va poder saludar per primer cop a una de les seves progenitores, que val a dir-ho, ja compte amb una bona colla de besnéts. Per banda catalana, el meu fill “només” es pot acontentar amb els avis (i toco fusta (toc toc))... i que per molts anys! La família de la meva dona no és que sigui un cosa rara, o sàpiguen el secret de l'elixir de la llarga vida, si no que en general, a Creta, l'esperança de vida era fins fa ben poc, paradigmàtica a nivell mundial. Un cas d'estudi per investigadors de tota mena, que no acabaven d'entendre com els pobladors d'un tros de terra amb una renda per capita inferior a la dels Estats Units, per posar un exemple, poguessin viure molts més anys que no pas els ciutadans estatunidencs.


Els cretencs, conjuntament amb els habitants d'Ikaria, una altra illa grega, i els nadius d'un illot japonès (del qual ara mateix no recordo el nom), encapçalaven el rànquing mundial de la llarga longevitat. Què està passant ara? Als japonesos encara s'ha de veure quin és l'efecte del desastre de la central de Fukushima, però de ben segur, que per molta bicicleta, té verd i feng shui, serà difícil que puguin evitar cruspir-se una bona dosi de radioactivitat, ja sigui assaborint un trocet de sushi o respirant un baf d'aire. Però què passa amb els grecs? Els ikariotes, un poble avesat a la tranquil·litat, amb una població envellida i de menys de 10 mil habitants, continuen tot i les dificultats amb el seu tarannà, marcat per la seva posició marginal dins el mar Egeu. Dels cretencs, tot i el manteniment d'una dieta que segons diuen és el resultat de tan excel·lent esperança, van de cap a caiguda. La causa, no és ni la important migració del camp cap a la ciutat de les darreres dècades, amb els conseqüents canvis d'hàbits que això ha comportat, ni els efectes del canvi climàtic.


Des de la malaurada intervenció per part de la troica, el maig del 2010, la població grega ha pogut palpar (i de quina manera!), què volen dir les anomenades mesures d'austeritat. Aquestes no es redueixen només en retallar salaris, crear nous impostos, apujar els que ja hi han, privatitzar els béns públics o eliminar llocs de treball, si no també una sèrie de danys col·laterals, si utilitzem una terminologia bèl·lica, que han implicat una davallada dels naixements, un augment de la mortalitat, una caiguda de l'esperança de vida i finalment un esgarrifós augment dels suïcidis. I és en aquest punt final on també la meva estimada Creta, tristament destaca.


Segons un darrer estudi realitzat per l'hospital psiquiàtric d'Atenes, Creta i el Peloponès són les dues àrees geogràfiques del país que encapçalen el percentatge més alt de suïcidis causats per trastorns depressius. Tot i que l'estudi no va més enllà, les característiques d'aquestes dues àrees, on el benestar de la unitat domèstica va estretament lligat al prestigi i a l'honor del cap de família, podrien explicar la quantitat d'homes que darrerament decideixen treure's la vida a l'illa. Pares de família, la majoria, que no aguanten no poder donar allò que s'espera d'ells als seus fills i senyora. Homes asfixiats pels deutes i per la vergonya de no poder continuar vivint com fins ara. Uns fets que ens tornen a remetre un cop més als clàssics i, aquest cop, al pare de la sociologia, l'Émile Durkheim, que en el seu llibre sobre el suïcidi, ja va captar en els inicis de la modernitat, com la revolució industrial i els canvis socials i econòmics que havia produït en els països on primerament aquest procés es dugué a terme, podien ser la causa de l'augment d'aquesta pràctica, en la qual un determinat grup humà, decideix no seguir existint davant la impossibilitat d'adaptar-se a un nou món.

dilluns, de març 05, 2012

QUAN FACI EL CEL ESTRELLAT



Els darrers dos anys Grècia s'ha fet tristament famosa degut a la intervenció de la troica en l'autonomia del país. Un fet que ha provocat un escenari d'inestabilitat social que no es vivia en el territori hel·lènic des de la dictadura dels coronels (1967-1974). Una de les cançons més populars d'aquesta època i que es convertí en himne de la resistència contra el règim feixista grec, fou la coneguda com a “Xasteria”. Un cant de rizítika popularitzat pel cretenc Nikos Xylouris i el compositor Giannis Markopoulos, i que en l'actualitat torna a sonar en la majoria de manifestacions contra les anomenades mesures d'austeritat.


Els cants de rizitika són característics de l'illa de Creta, concretament de la província de Xanià, a la part occidental. La rizítika són cants monofònics de tradició oral i d'origen pastorívol, que destaquen per l'ús de l'escala pentatònica i ser pentadecasíl·labs. Una de les temàtiques més recurrents en els cants de rizítika són les relacionades amb les activitats vinculades amb la justícia vindicatòria, tal com poden ser el robatori d'animals, els matrimonis per fuga o la vendetta. La cançó “Xasteria”, que podríem traduir com a “cel estrellat”, és una de les més conegudes. El fet és, que a dia d'avui, aquesta cançó s'ensenya a les escoles gregues com una part de la història musical del país, com un dels cants que expressen millor el moviment de resistència al govern que dirigí Giorgos Papadopoulos, esdevenint el significat actual de la seva lletra un cant a la resistència i a la llibertat, i quasi ningú recorda el seu contingut semàntic original, una venjança total. El seu ús ha fet que la cançó mudes el seu caràcter ideològic inicial, encara que la lletra continuí fent evident a ulls forans, que ens parla d'una vendetta. Potser, si els senyors de la troica entenguessin que és el que la gent canta al carrer, anirien una mica més en compte a l'hora d'aplicar segons quines polítiques.



Xasteria (Ξαστέρια)


Πότε θα κάμει ξαστεριά,

Quan faci el cel estrellat,


πότε θα φλεβαρίσει,

quan arribi el mes de febrer,


να πάρω το ντουφέκι μου,

agafaré la meva escopeta,


την έμορφη πατρόνα,
i la bònica bandolera,


να κατεβώ στον Ομαλό,

per baixar a l'Omaló,


στη στράτα του Μουσούρου,

pel camí de Mousourou,


να κάμω μάνες δίχως γιους,

per deixar les mares sense fills,


γυναίκες δίχως άντρες,

les dones sense homes,


να κάμω και μωρά παιδιά,

faré que els nens petits


να κλαιν' δίχως μανάδες,

plorin sense les mares,



να κλαιν' τη νύχτα για νερό,

plorin a la nit per aigua


και την αυγή για γάλα,

i a l'albada per llet,


και τ' αποδιαφωτίσματα

i al matí


τη δόλια τους τη μάνα...

per la seva pobre pàtria...