dimarts, d’agost 23, 2011

A L'AMIC NIKO

Penso que ens sentim partíceps d'un lloc quan el lligam afectiu amb les persones que hi viuen és ben estret, és a dir, que per sobre de tot tenim una estima per la seva gent i acumulem unes vivències que ens fan sentir part d'aquest territori i la seva comunitat. De fet, és el que em passa a mi amb Grècia i Creta en particular, que tot i no ser el meu lloc de naixement, cada vegada són més meus.


La mort de l'amic Niko el mes passat, no va fer res més que confirmar-me les ratlles anteriors. El plany per la seva desaparició, després de 3 anys de lluita contra un maleït càncer al cap, no han fet més que mostrar-me com d' aprop sóc d'aquesta terra. Malauradament, el dia del seu funeral, no vaig poder assistir-hi, el seu poble es troba a dues hores del meu i el desplaçament fins allà va ser impossible. Per sort, el cap de 40 dies d'haver mort algú, a Grècia se celebra una missa en el seu recordatori, i aquest cop vaig jurar-me que no hi faltaria.


Diumenge a les vuit del matí vaig marxar amb el meu compare Giorgos cap a Agia Galini, el poble del Niko. El “Mnimosino”, l'acte litúrgic celebrat en memòria seva, ja havia començat quan vam arribar, però igualment vam poder donar el pesem a la família, que en filera acceptava les mostres de condol entre llàgrimes i encaixades de mans de la gent que anava eixint de la porta de l'església. A la sortida, la família donava tal com és costum, una mena d'ametllat de xocolata, un brioxet i una terrina amb sèmola acompanyada per uns grans de magrana i unes panses. També una copeta de conyac.


Un cop fora, al centre del poble, un parell de taules de fustes parades amb uns talls de formatge, quatre pastes, el seu cafè i unes ampolles de raki (aiguardent), ens mostraven l'hospitalitat de la família en agraïment a la nostra vinguda, tal com marca el ritual.


L'esdeveniment serveix per socialitzar el dolor per la pèrdua del difunt, una acció que s'anirà repetint amb menor intensitat després dels 40 dies als tres mesos, mig any, un any... en una forma de no defugir de la mort i mirar-la a la cara, en un acte cada vegada menys recorrent a casa nostra.


Després de compartir experiències al voltant del nostre amic difunt amb el personal, i parlar més distensament amb la família, vam dirigir-nos els que quedàvem al cementiri, en un darrer acte de record. El silenci, sota el sol del migdia cretenc, davant la tomba de la família on ara també hi havia la fotografia del Niko, només va trencar-se quan un llaüt i una lira van asseure's sobre la tomba veïna per dedicar-li les últimes cançons i els últims versos improvisats. Mentre els gotets de raki, ja calent, picaven sobre la llosa on descansava, i, ens l'empassàvem gargamella avall, en memòria seva.


Tot i no ser una cançó de lament (myrologia) feta expressament per a ell, el fet és el mateix.





dissabte, d’agost 20, 2011

SAQUEJADORS D'AGOST

La setmana passada, Londres i altres ciutats angleses cremaven i eren saquejades per multituds de joves adolescents desencisats per unes expectatives de futur ben magres, cansats de la marginació i de les polítiques socials del seu país, encaminades més aviat a l'assistencialisme que no pas a una verdadera incorporació de les classes populars a la vida activa del país. L'esclat d'ira ha estat analitzat per molts com un fenomen irracional i descontrolat, on la repressió policial i el control de la xarxa serien l'únic mecanisme pertinent per acabar amb el caos que durant uns dies va reinar pels seus carrers. Pocs han estat, els que han vist en aquestes bullangues, analogies ben clares amb el que ha passat les útlimes dècades a moltes ciutats franceses, nordamericanes, gregues... i el més comú ha estat apel·lar a conflictes de caràcter racial i no sé quines altres mandangues.


I mentre els uns prenien i destruïen allò que cada vegada queda més lluny del seu abast, les agències de qualificació i els seus sequaços, abillats amb corbata i jaquetes de 21 botó, és dedicaven a enfonsar encara més, com si un grapat de voltors es tractés, l'economia global: una mena de cadàver putrefacte, que ningú gosa enterrar.


Humanament parlant, si comptabilitzéssim quines han estat les conseqüències que han ocasionat aquestes respectives accions i la resposta política que han comportat (policia en el primer cas, cap pel segon), quedarà un cop més, ben clar, qui mana aquí, i qui paga els plats trencats. Perquè ja fa massa temps, que tota aquesta tropa d'especuladors en massa, repliques exactes del Michael Douglas al “Wall Street” de l'Oliver Stone, fan i desfan com volen, quan el seu lloc seria com a mínim, asseure's davant d'un tribunal. Una proposta que ja fa temps que molta gent defensa, entre ells, dos premis nobel d'economia, Joseph Stiglitz y George Akerlof.


diumenge, d’agost 14, 2011

L'HEREU RIERA A CRETA

Durant el temps que porto aquest bloc, si una cosa he fet, més bé o més malament, és anar parlant de Creta i la seva música; de la música feta als Països Catalans o d'altres racons de la Terra, poca cosa he escrit. Falta de temps, ganes, i perquè no dir-ho, coneixements. Avui em disposo a trencar amb aquesta tònica que espero que no quedi en un punt i a part.


Creta és una illa tancada en ella mateixa, un illot on el mar ha actuat de frontera, i ha fet que la seva població observés durant segles allò que li arribava per la costa o de mar enllà, amb por i desconfiança i, de fet, no li han faltat motius. Amb els anys però, aquesta dinàmica, ha anat canviant; el món actual, ja no és el mateix que el de fa 50 anys (ja no dic 100 o 200 anys) i la globalització ha fet, entre tantes altres coses, que la població mundial (evidentment alguns amb més facilitats que no pas altres) puguem moure'ns arran del planeta en qüestió d'hores, dies o mesos. D'aquesta manera, Creta, amb tots els seus atractius, per a gustos de tota mena, s'ha convertit en un lloc de parada obligatòria d'una quantitat ingesta de gent que no volen deixar l'oportunitat de posar-hi els peus; uns de forma efímera, d'altres, com jo, per llargues temporades.


Gràcies a aquest magnetisme, un cul inquiet com el meu, ha tingut l'oportunitat, encara que sembli mentida, de conèixer una varietat extensa de gent que abarca a tot el planeta. L'última coneixença ha estat la del bonàs del David Salleras, un virtuós del clarinet i fill de l'Empordà, que a l'igual que un servidor, ha estat conquerit pels encants de les dones d'aquesta terra. Professor de música, també és un dels membres dels “Folkincats”, un grup que ja amb el títol, mostra una clara declaració d'intencions, i que està revolucionant el panorama musical català, amb les seves versions o reactualitzacions del repertori melòdic popular. En el que hauria de ser, al meu entendre, un exercici musical desacomplexat en el que encara pocs grups de música s'atreveixen.


Del seu nou compacte, destaco sens dubte, la seva versió de “L'hereu Riera”. Un d'aquells clàssics de tota la vida que trobem arreu del país, i que a part de les versions de la Victòria dels Àngels, Núria Feliu, l'Amadeu Vives... fidels més o menys a la melodia original, encara fins ara, havia comptat amb poques interpretacions més actuals, tals com la que oferia també fa uns anys, el grup “La Coixinera”.


Aquí deixo les dues propostes: