dimecres, de gener 27, 2010

LA DISTÀNCIA

Viure lluny de la terra on has nascut, per molt que puguis habituar-te a certs canvis, comporta moltes vegades que la distància que et separa dels teus, dels que has deixat mar enllà, es faci present quan menys ho esperes, per molt que et pensis que ja no existeix. En el meu cas, i suposo que els de tots aquells que no vivim en el nostre lloc d'origen, on hem deixat amics i familiars, el pitjor moment, quan literalment et sents fora de lloc, és quan et comuniquen la mort, a l'altre banda, d'algú que estimes. Tal com m'ha succeït aquests darrers dies.


Primer la mort d'un oncle el qual el càncer va llevar-li matusserament la vida, i després la meva àvia la qual ja no podia aguantar més el pes dels anys. Les dues, no per ser relativament esperades, deixen de ser menys dolgudes.


La necessitat de compartir el plor, el dol, amb aquells que també tenen amb tu un mateix sentiment cap el difunt és fa difícil, i es veu reduït al telèfon o internet, i encara sort que avui dia disposem d'aquestes tecnologies. Afegir que en el meu cas, visc en un ambient envoltat de gent que m'estima i m'aprecia, els que no són tan privilegiats com jo i viuen en societats hostils a la seva persona han de passar-ho realment malament en situacions semblants.


Ahir van enterrar l'àvia, i en el seu record van cantar tres cançons en el seu funeral. Una d'elles, els últims anys de la seva vida en les repetia fins a la sacietat, en el descobriment d'una àvia cantant que no havíem conegut fins llavors. La que encapçalava la llista era “Muntanyes del Canigó”, una cançó popular catalana, que per ella, filla de l'Empordà, tenia un significat especial, per ser el Canigó la muntanya més alta que es pot apreciar des d'aquella comarca, i que representava l'enyorança que podia sentir cap aquest paissatge, en el fons cap a temps passats.


Inevitablament ahir, en un atac de nostàlgia, vaig estar escoltant per la xarxa versions i versionetes del top ten de l'àvia. Finalment, vaig quedar-me amb una d'elles, la més moderna i amb més vida, inclosa dins el projecte musiquetes.cat.

Aquí la deixo com a record:

diumenge, de gener 24, 2010

PIRATES INTEL·LECTUALS

Sembla una innocentada però no ho és. Els diaris anunciaven aquesta setmana que la SGAE vol fer pagar una taxa a les barbaries per posar música als seus establiments, i que davant aquest robatori en nom de la cultura i la propietat intel·lectual (sempre m'ha fet gràcia aquesta paraula) els perruquers havien iniciat una campanya perquè els propis usuaris portessin amb ells la música que volguessin.


Però les notícies encara han anat més enllà i fa uns dies ens comunicaven que aquests pelacanyes de la SGAE han demanat als casals d'avis del Ripollès que paguessin unes taxes per veure la televisió. El fet per si mateix, sobrepassa amb escreix els postulats més absurds i dadaistes que es poguessin haver plantejat en temps de les avantguardes, i si no els hi parem els peus, aquests senyors són capaços de col·locar-nos un inspector a la dutxa de casa per apuntar-se en una llibreta què és el que cantem i enviar-nos una factura a final de mes.


Aquests exemples, per més que puguin semblar foteses, no deixen de ser la punta d'una realitat molt més preocupant: la privatització del coneixement. Una dinàmica que en l'actualitat està agafant una forta embranzida davant la necessitat del mercat per ocupar nous espais on poder fer negoci (cultura, sanitat o ensenyament), i al mateix temps exigir a la societat que s'adapti a les seves demandes. Un exemple molt clar el vam tenir l'any passat amb l'aprovació a cops de porra del Pla Bolonya, o altrament dit, Espai Europeu d'Educació. És a dir, la submissió de la Universitat als interessos del capital.

divendres, de gener 15, 2010

MÁRIO DE SÁ-CARNEIRO

Ja fa dies que hem començat l'any i no para de voltar-me pel cap un fragment d'un poema de Mário de Sá-Carneiro. Poeta portugués bastant desconegut per les nostres terres, com quasi tot el que ve de l'altre cantó de la península.


Eu não sou eu nem sou o outro,
Sou qualquer coisa de intermédio:
Pilar da ponte de tédio
Que vai de mim para o Outro.


Jo no sóc jo ni sóc l'altre,
Sóc qualsevol cosa intermitja:
Pilar del pont del tedi
Que va de mi cap a l'Altre.


(Lisboa, febrer del 1914)