dissabte, d’octubre 15, 2011

HI HAN UTOPIES QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (III)

El moviment dels Indignats s'està nodrint en la seva base d'un substrat provinent basicament de les classes mitjanes, una classe que es resisteix a desaparèixer i que reacciona com pot, davant el merder imperant. De fet és aquesta classe i la de sota, la que està pagant els plats trencats de l'orgia especulativa que els últims 20 anys ha caracteritzat el nostre sistema econòmic.


La demanda de mesures encaminades a una major equitat fiscal o una major participació en el sistema polític actual són des del meu punt de vista, mesures poc eficients si el que es pretén es capgirar la dinàmica actual, on l'acumulació de capital es concentra en un menor nombre de mans i la resta de la població s'empobreix gradualment, amb tot el que això comporta. Pensar que aquestes mesures seran suficients per apaivagar el cop, em sembla poc realista, tot i que compten amb la meva simpatia. Pot ser un bon començament.


L'amic Jordi, amb el qual des de “Sota la pluja” intercanviem últimament parers i punts de vista, destacava positivament l'altre dia, una de les demandes del moviment del 15-M de Madrid: "Exigimos la aplicación de políticas que fomenten las actividades empresariales creadoras de empleo, de oportunidades para todas las personas, respetuosas con el medio ambiente y con l@s ciudadan@s de todo el mundo".


Unes línies que a un servidor no deixen de recordar-li les demandes d'un “capitalisme amb rostre humà” impulsades ideologicament pels partits de centre esquerra europeus, i que a mi em produeixen certa urticària. Sóc dels que pensa, que la capacitat de mutació d'aquest sistema és immensa i la perversió una de les seves característiques. Creure, després de dos segles de liberalisme, en la bondat del diner, no em sembla raonable. Els bitllets no tenen cor.


Se'm retraurà que sóc un utòpic, que no toco de peus a terra, que certs somnis són perillosos, fins i tot que poden crear monstres. Però el monstre, de moment, jo ja el tinc a dintre casa. Dimecres Grècia viurà la sisena vaga general d'enguany, però aquí ningú ens fot ni cas, encara que el país va directe a les brases.

3 comentaris:

J. Jorge Sánchez ha dit...

Bé, només la destacava pel punt de realisme però, com a tu, ja advertia, que a mi sentir la paraula "empresarial" em posa els pèls de punta. El que passa és que les utopies com a projecte polític també me'ls hi posen. Només això. Prefereixo canvis radicals fonamentats en el que sabem positivament que hi ha que no wen el que hauria d'haver-hi.

Nàufrag de l'Espai Sideral ha dit...

D'acord. Però no sé fins a quin punt podem tenir la certesa que uns canvis són possibles i d'altres no. Ningú s'hagués pensat en el seu moment que la revolució francesa seria possible. A veure si deixes posar comentaris en el teu bloc.

J. Jorge Sánchez ha dit...

Home hi ha canvis possibles i d'altres no. Per exemple, per molt que ens entestem no és possible que tots tinguem el mateix nivell intel·lectual o que tots correguem els 100 metres en menys de 10 segons així que la igualtat de drets no pot ser confosa amb l'igualitarisme camboià. I així podríem anar fent. El problema és que al final el contingut utòpic es desfà com el sucre a l'aigua i, amb ell, el propòsit de l'enginyeria social i això és el que costa. Però, aquí està la clau perquè l'enginyeria social porta als Lager i als Gulag.
Respecte als comentaris, m'ho estic pensant, de veritat.