dissabte, d’octubre 22, 2011

DIJOUS 20 D'OCTUBRE DEL 2011

Jo que volia fer una setmana dedicada a l'esperit olímpic i al final l'actualitat m'ha deixat tan sorprès com sempre. Però bé, intentaré de posar-hi remei d'alguna manera.


Dijous, finalment ETA va decidir apostar definitivament per la via política i abandonar una estratègia que no crec que hagi aportat res de bo a la societat basca (a la espanyola i la catalana, per descomptat que tampoc), que és en el fons l'objectiu que pretenia quan va ser creada. Ara el camí no serà fàcil, però com a mínim, tal com mostrava l'excel·lent documental “Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc” (per cert, retransmès misteriosament un dissabte de febrer a les 11 de la nit pel canal 33), hi ha molta gent disposada a fer que la pau sigui possible, alguns d'ells, actualment a la presó.


Després, la xarxa m'informava de la captura i la macabra execució del dictador Gaddafi. Les imatges difoses a tort i a dret pels mitjans de comunicació i quasi impossibles d'esquivar, denotaven un cop més, fins a quin punt, la morbositat dels espectadors s'alimenta dels cadàvers. Encara que, és molt més preocupant que es matin toros enmig de les places... de fet, després de veure la reacció de certs ciutadans xinesos davant l'atropallament d'una nena, no sé fins a quin punt, i en contrades més properes, la reacció del personal no seria practicament la mateixa, és a dir, la pura indiferència.


I per acabar el gloriós dia, les 48 hores de vaga general amb les quals els treballadors del país hel·lènic vam dir un cop més que estàvem farts, van transportar-me directament a les escissions internes de la I Internacional, o més aviat, als pitjors dies del maig del 37, amb enfrontaments entre comunistes i anarquistes al centre d'Atenes. Un espectacle depriment, un drama que va acabar amb la mort d'un manifestant comunista, que després de rebre una pedrada al cap, morí hores després d'un atac de cor. Molt trist, i el pitjor: ens anem acostumant als morts.