UNA PERSONA AMB UN SAC PENJANT

Fer una crítica objectiva d'un llibre en el qual has realitzat un capítol i del que et sents identificat plenament, és en el meu cas, un exercici quasi impossible. Per això en les properes línies faré allò que és més sensat, elogiar-lo, així evitaré qualsevol malentès sobre les meves intencions al respecte. Una persona amb un sac penjant de l'Associació Mapasonor és primer de tot una bona notícia, pel fet que representa l'entrada d'un nou segell editorial en català de la mà de la incombustible revista Caramella, un dels referents als Països Catalans, en la difusió de la cultura popular. Que en un context de crisi com l'actual, hi hagi algú que es plantegi una iniciativa semblant, és realment d'admirar, i encara més quan l'administració pública es dedica a retallar sense miraments les seves ajudes als sectors que fan (feien) que aquesta societat, sigui (fos) coneguda com la del benestar.

El llibre en sí, un viatge musical per les illes de la Mediterrània, s'inicia amb el pròleg d'un dels pioners al nostre país de l'estudi de la música a través de l'antropologia, en Josep Martí. En el què compara l'actitud dels integrants de Mapasonor en els seus viatges, amb la del fotògraf Robert Capa. No només per la proximitat amb la qual mostren els seus documentals allò que ens volen transmetre, si no també per la seva complicitat, jo fins i tot afegiria afinitat, amb allò que ens volen mostrar. Unes característiques que intenten mantenir en el llibre seguint l'estructura d'un quadern de viatges, des d'on ens descriuen les seves peripècies i dissertacions per Creta, Sicília i les Balears, amb l'objectiu d'aproximar-se sobretot, en el sentit i les cadències de les seves músiques. I el més interessant al meu entendre, no ho fan sols. Un aspecte que queda ben palès en el llibre (i en els seus documentals) pel seu caràcter polifònic, en una narració on les veus dels personatges que han anat trobant al llarg del seu trajecte, es fan visibles sobre el paper. Unes veus, que ens parlen d'identitats múltiples i variades que s'expressen mitjançant uns sons i unes músiques lligades a un territori.

BARCELONA '93

Ahir, alguns mitjans de comunicació es feien ressò dels 25 anys de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica. Una efemèride que va significar un abans i un després per una ciutat que ja havia patit anteriorment diferents transformacions a cops de grans esdeveniments (les dues Exposicions Universals i el Congrés Eucarístic).

La diferència aquesta vegada, es que finalment Barcelona es posicionaria com una de les ciutats més de moda, més cool, en un gran muntatge comercial i de markenting que va tenir en el senyor Bassat, el seu director d'orquestra. La marca Barcelona va iniciar a partir d'aquells moments el seu periple, que va beneficiar sens dubte la indústria turística i a les empreses immobiliàries, i que va significar l'inici d'un procés intens de gentrificació que duraria fins els nostres dies.

Aquella data recordo que la vaig viure amb el meu avi a casa seva, i que aquest m'explicava com el senyor (Samaranch) que acabava de donar la gran notícia, era un vell conegut seu, perquè havien fet el servei militar junts a Panticosa (Aragó). La diferència es que al senyor de la tele li donaven més permisos que no pas ell, perquè era d'una bona família de Barcelona i addicte al règim, no com a l'avi, que era de poble i republicà.

Quan ja ens acostavem a l'esperada data, en la qual l'esperit olímpic semblava que havia de portar-nos quasi a l'èxtasi, jo iniciava la meva adolescència i de la missa m'enterava la meitat (una miqueta menys que ara). L'estiu s'omplia dels primers concerts de l'anomenat rock en català, una etiqueta on s'agrupaven tota mena de grups de música. Que en una mateixa nit escoltessis un grup de heavy, un altre de pop i un altre de reagge, tenia poca importància, el que agradava, era que allò que deien, ens era més proper. De tota aquella fornada de grups, alguns han perviscut fins a l'actualitat, d'altres han passat a la història i d'altres han sigut directament ignorats. Dins aquest últim grup, guardo un bon record dels “Pixamandurries”, un dels grups pioners del punk fet a Girona. I de la qual la xarxa m'ha proporcionat un dels seus grans èxits.

PABLO HASÉL ABSOLUCIÓ

De rap, allò que en diem rap, no en sé molta cosa més del que alguna vegada per una festa sonada la meva mare ens cuinava al forn si la butxaca ho permetia. De “Rap” en majúscules, aquest gènere musical nascut a Estats Units entre les barriades dels suburbis de les grans ciutats, la meva orella l'ha tastat menys que el seu homònim marí, per tant no acabo d'entendre si el Pablo Hasél és bo en el seu ram o no. Però el que si entenc, es que diu coses que no agraden i, per això, aquesta pseudodemocràcia ha enviat els seus sicaris per intentar atemorir-lo i donar exemple. L'Audiència Nacional ens continua donant mostres clarividents perquè és l'hereva directa del TOP: feia anys i panys que no es detenia un cantant en aquest país.

LA FEMME QUI MARCHE (ELISA VELLIA)

Andreas song. To tragoudi tou Andrea.6'06" from Laurent “Graal“ Rousseau on Vimeo.

Sovint, la fascinació pel món clàssic, provoca que l'acostament a la realitat de la Grècia actual quedi eclipsada per un interés en retrobar en les expressions culturals (també musicals) del país hel·lènic, un passat que ja no existeix. Aquest és al meu entendre l'error en el qual recau Elisa Vella en el seu viatge per les músiques del Mar Egeu. En un disc que no deixa indiferent a qui l'escolta, amb uns arranjaments i orquestracions impecables, on aquesta excel·lent arpista, compositora i cantant nascuda a l'illa de Corfú i establerta fa anys a la Bretanya, mostra les seves qualitats, tot interpretant unes cançons que encara avui conserven una gran vivacitat. I que l'artista, amara de nostàlgia.

Crítica publicada a la revista Sons de la Mediterrània núm. 24 (Setembre 2011).

L'HEREU RIERA A CRETA

Durant el temps que porto aquest bloc, si una cosa he fet, més bé o més malament, és anar parlant de Creta i la seva música; de la música feta als Països Catalans o d'altres racons de la Terra, poca cosa he escrit. Falta de temps, ganes, i perquè no dir-ho, coneixements. Avui em disposo a trencar amb aquesta tònica que espero que no quedi en un punt i a part.

Creta és una illa tancada en ella mateixa, un illot on el mar ha actuat de frontera, i ha fet que la seva població observés durant segles allò que li arribava per la costa o de mar enllà, amb por i desconfiança i, de fet, no li han faltat motius. Amb els anys però, aquesta dinàmica, ha anat canviant; el món actual, ja no és el mateix que el de fa 50 anys (ja no dic 100 o 200 anys) i la globalització ha fet, entre tantes altres coses, que la població mundial (evidentment alguns amb més facilitats que no pas altres) puguem moure'ns arran del planeta en qüestió d'hores, dies o mesos. D'aquesta manera, Creta, amb tots els seus atractius, per a gustos de tota mena, s'ha convertit en un lloc de parada obligatòria d'una quantitat ingesta de gent que no volen deixar l'oportunitat de posar-hi els peus; uns de forma efímera, d'altres, com jo, per llargues temporades.

Gràcies a aquest magnetisme, un cul inquiet com el meu, ha tingut l'oportunitat, encara que sembli mentida, de conèixer una varietat extensa de gent que abarca a tot el planeta. L'última coneixença ha estat la del bonàs del David Salleras, un virtuós del clarinet i fill de l'Empordà, que a l'igual que un servidor, ha estat conquerit pels encants de les dones d'aquesta terra. Professor de música, també és un dels membres dels “Folkincats”, un grup que ja amb el títol, mostra una clara declaració d'intencions, i que està revolucionant el panorama musical català, amb les seves versions o reactualitzacions del repertori melòdic popular. En el que hauria de ser, al meu entendre, un exercici musical desacomplexat en el que encara pocs grups de música s'atreveixen.

Del seu nou compacte, destaco sens dubte, la seva versió de “L'hereu Riera”. Un d'aquells clàssics de tota la vida que trobem arreu del país, i que a part de les versions de la Victòria dels Àngels, Núria Feliu, l'Amadeu Vives... fidels més o menys a la melodia original, encara fins ara, havia comptat amb poques interpretacions més actuals, tals com la que oferia també fa uns anys, el grup “La Coixinera”.

Aquí deixo les dues propostes:

MAS DE LES FLORS I DE LA MÚSICA

Fa uns tres mesos compartia taula i conversa amb l'amic i músic Efrén López a Tessalònica i m'explicava la possibilitat d'iniciar una escola de música al Mas de les Flors (Castelló), al País Valencià. Un projecte embrionari inspirat amb el Laberint cretenc (del qual ja hem parlat en aquest bloc), i que permetria, entre d'altres aspectes, acostar per les nostres terres l'aprenentatge de tot una seguit de músiques allunyades de la nostra tradició musical, i de les quals resulta practicament impossible rebre algun tipus de formació a la península.

M'alegre rebre la confirmació que el projecte ja està en marxa, i que després d'un primer curs de rabab, pel més de juliol es prepara un curs de ney i de música clàssica otomana a càrrec del també amic Xristos Barbas. Per cert, després de mil i un projectes podem escoltar aquests dos músics dins una nova proposta musical: Yeden (podeu descarregar-vos el cd gratuïtament).

Aquí penjo més detalls sobre el curs:


TALLER DE NEY I MÚSICA CLÀSSICA OTOMANA PER
HRISTOS BARBAS
Hristos Barbas Neix a Tessalònica, Grècia en 1980. Des de menut estudia flauta de bec, música barroca, harmonia i contrapunt, finalitzant els seus estudis de música occidental l'any 2002. Va estudiar musicologia i etnomusicologia en el Departament de Música de la Universitat de Aristotelio ( Tessalònica) i la School of Oriental and Asian Studies (Londres). Des del 2000 se centra en l'estudi del ney i la música clàssica otomana junt amb destacats intèrprets a Grècia i Turquia: Ömer Erdo dular, Markos Skoulios, Panagiotis Neohoritis. Imparteix classes de ney i música otomana a la Universitat de Música Popular i Tradicional d'Arta (Grècia), i també a la de Macedònia (Tessalònica, Grècia).


L'objectiu d'aquest taller és l'apropament pràctic a la música que sol interpretar-se amb el ney, tant en el repertori secular com en el religiós. L'estil particular en el qual està enfocat es basa en la tradició oral dels músics que pertanyen a la tradició mevlevi, així com en l'innovador estil que va sorgir durant el s. XX i acostà el ney al que se suposa el model per a tot instrument en el marc de la música otomana: la veu humana. Per aquest motiu el taller està adreçat no només a intèrprets de ney si no també a cantants o instrumentistes que toquen altres instruments capaços d'executar escales microtonals (violí, cello, ud, tanbur, kanun...) i vullguen familiaritzar-se amb el sistema modal del makam turc.


SEMINARI
1. HORARIS
Divendres, 2 de juliol de 2010
16:00-20:00
Dissabte, 3 de juliol de 2010
11:00-14:00/16:00-20:00
Diumenge, 4 de juliol de 2010
11:00-14:00/16:00-20:00


2. PREUS
L'assistència al taller té un preu de 100 euros. Estan incloses les classes i l'allotjament a la casa on se celebra el curs. Per més comoditats veieu la secció “Allotjament”. Si no podeu assistir els tres dies consulteu altres preus.
El pagagment es realitza per transferència a nom de José Miguel López al compte de Bancaixa:
2077 0079 15 1101928319
Des de l'estranger:
IBAN: ES84 2077 0079 1511 0192 8319
SWIFT: CVALESVVXXX


3. CONTACTE
Per qualsevol dubte abans i durant el curs, podeu posar-vos en contacte directament amb Efrén:
Tels: (0034) 656 33 85 57 (Espanya) i (0030) 6939 32 26 30 (Grècia)
Correu electrònic: masdeflors@hotmail.com


4 ALLOTJAMENT
Existeix la opció d'allotjar-vos a la casa on se celebrarà el curs en la qual hi ha espai per unes 4 o 5 persones. Per als qui desitgeu una major intimitat, hi ha la possibilitat de dormir a una casa rural, La Bodega del Carreter, a una mitjà hora en cotxe del Mas de Flors, a la població d'Els Ibarsos, des de 21,50 euros/nit.
Important: La gestió de l'allotjament a La Bodega del Carreter corre de la vostra part i no està inclosa en el preu del taller.


5. MENJARS
Els restaurants més propers al Mas de Flors es troben a Sant Joan de Moró, a 2 km. de distància. Els més exquisits en dietes especials per a neyzens són:
Mesó “Els Arcs”
C/Borriol, 7
Tel:964 328 040
Restaurant “Les Forques”
Avda. Maestrat, 13
Tel:964 328 318


6. COM ARRIBAR AL MAS DE FLORS
• Amb autobús des de Castelló
Autobusos a les 13:45, 15:10 i 19:00. Convé estar a la parada amb uns 20 min. d'antelació, ja que els horaris tenen una certa flexibilitat. Per més seguretat podeu trucar l'empresa que realitza aquest servei, HICID: 964 200 122. L'estació d'autobusos de Castelló es troba junt a la de tren.
L'autobús arriba només fins a Sant Joan de Moró, a 2 km. del Mas de Flors. Des d'allí vos podrem vindre a recollir. En cas que això no siga possible existeix servei de Tele-Taxi (626 699 240).
• Amb taxi des de Sant Joan de Moró.
Per al servei de Tele-Taxi truqueu al 626 699 240. Costa uns 6 euros el trajecte fins al Mas de Flors, de 2 km.