Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Músics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Músics. Mostrar tots els missatges

diumenge, d’octubre 02, 2011

EL BURGÉS

Aquests dies de reflexions i emocions vàries, se m'ha aparegut una d'aquelles cançonetes que de petit sempre m'havien fet molta gràcia: “El burgés”. Un tema d'en Quico Pi de la Serra amb lletra del gran Pere Quart, i que el cantautor presentà en la seva època com a membre dels Setze Jutges l'any 1967. Una lletra que en l'època actual també mereixeria una actualització, però que expressa amb ironia la presència del tarannà d'una classe en un període concret.


Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aire nou que té,
corre a firmar a una estona
a un banc de Barcelona
on fot de conseller.

Fent l’àrdua tasca
i per no caure en basca
es fot un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.

Allà mateix el maître
vinclant l’esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un palpissàs mig cru.

És l’ofici del burgés,
menjar, jaure i no fer res.

Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i un rot al paladar.

Després el gran sapastre
s’anirà a can sastre
per emprovar-se un tern;
l’arruga de l’espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada del infern.

Més tard com cada dia,
seurà a la barberia
on el perfilaran;
l’altre vermut, la cita,
que avui toca Lolita
i cap al restaurant.

Endrapa en tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més;
amb el que el mosso els cobra
a casa d’un manobre
viurien tot un mes.

Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores,
es prenen molts gin-fizz,
amb la saliva amarga,
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.

El pis de l’amigueta
que li farà, pobreta,
l’amor sense perills
i a casa, a darrera hora,
on vetlla i potser plora
la mare dels seus fills”


diumenge, d’agost 14, 2011

L'HEREU RIERA A CRETA

Durant el temps que porto aquest bloc, si una cosa he fet, més bé o més malament, és anar parlant de Creta i la seva música; de la música feta als Països Catalans o d'altres racons de la Terra, poca cosa he escrit. Falta de temps, ganes, i perquè no dir-ho, coneixements. Avui em disposo a trencar amb aquesta tònica que espero que no quedi en un punt i a part.


Creta és una illa tancada en ella mateixa, un illot on el mar ha actuat de frontera, i ha fet que la seva població observés durant segles allò que li arribava per la costa o de mar enllà, amb por i desconfiança i, de fet, no li han faltat motius. Amb els anys però, aquesta dinàmica, ha anat canviant; el món actual, ja no és el mateix que el de fa 50 anys (ja no dic 100 o 200 anys) i la globalització ha fet, entre tantes altres coses, que la població mundial (evidentment alguns amb més facilitats que no pas altres) puguem moure'ns arran del planeta en qüestió d'hores, dies o mesos. D'aquesta manera, Creta, amb tots els seus atractius, per a gustos de tota mena, s'ha convertit en un lloc de parada obligatòria d'una quantitat ingesta de gent que no volen deixar l'oportunitat de posar-hi els peus; uns de forma efímera, d'altres, com jo, per llargues temporades.


Gràcies a aquest magnetisme, un cul inquiet com el meu, ha tingut l'oportunitat, encara que sembli mentida, de conèixer una varietat extensa de gent que abarca a tot el planeta. L'última coneixença ha estat la del bonàs del David Salleras, un virtuós del clarinet i fill de l'Empordà, que a l'igual que un servidor, ha estat conquerit pels encants de les dones d'aquesta terra. Professor de música, també és un dels membres dels “Folkincats”, un grup que ja amb el títol, mostra una clara declaració d'intencions, i que està revolucionant el panorama musical català, amb les seves versions o reactualitzacions del repertori melòdic popular. En el que hauria de ser, al meu entendre, un exercici musical desacomplexat en el que encara pocs grups de música s'atreveixen.


Del seu nou compacte, destaco sens dubte, la seva versió de “L'hereu Riera”. Un d'aquells clàssics de tota la vida que trobem arreu del país, i que a part de les versions de la Victòria dels Àngels, Núria Feliu, l'Amadeu Vives... fidels més o menys a la melodia original, encara fins ara, havia comptat amb poques interpretacions més actuals, tals com la que oferia també fa uns anys, el grup “La Coixinera”.


Aquí deixo les dues propostes: