Aquests dies, després dels episodis viscuts a València, on la brutalitat polícial i la ignominia han tornat a campar un cop més per aquelles terres amb un impunitat escandalosa, m'ha vingut a la memòria, “Del Roig al Blau”, el documental que va realitzar Llorenç Soler dedicat a la transició al País Valencià. 
M'agradaria pensar, que tal com es mostren les coses, potser d'aquí uns anys, algú pugui fer un altre documental dedicat a aquesta època en la qual vivim amb el títol a la inversa.
"Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé."
Durant el temps que porto aquest bloc, si una cosa he fet, més bé o més malament, és anar parlant de Creta i la seva música; de la música feta als Països Catalans o d'altres racons de la Terra, poca cosa he escrit. Falta de temps, ganes, i perquè no dir-ho, coneixements. Avui em disposo a trencar amb aquesta tònica que espero que no quedi en un punt i a part.
Creta és una illa tancada en ella mateixa, un illot on el mar ha actuat de frontera, i ha fet que la seva població observés durant segles allò que li arribava per la costa o de mar enllà, amb por i desconfiança i, de fet, no li han faltat motius. Amb els anys però, aquesta dinàmica, ha anat canviant; el món actual, ja no és el mateix que el de fa 50 anys (ja no dic 100 o 200 anys) i la globalització ha fet, entre tantes altres coses, que la població mundial (evidentment alguns amb més facilitats que no pas altres) puguem moure'ns arran del planeta en qüestió d'hores, dies o mesos. D'aquesta manera, Creta, amb tots els seus atractius, per a gustos de tota mena, s'ha convertit en un lloc de parada obligatòria d'una quantitat ingesta de gent que no volen deixar l'oportunitat de posar-hi els peus; uns de forma efímera, d'altres, com jo, per llargues temporades.
Gràcies a aquest magnetisme, un cul inquiet com el meu, ha tingut l'oportunitat, encara que sembli mentida, de conèixer una varietat extensa de gent que abarca a tot el planeta. L'última coneixença ha estat la del bonàs del David Salleras, un virtuós del clarinet i fill de l'Empordà, que a l'igual que un servidor, ha estat conquerit pels encants de les dones d'aquesta terra. Professor de música, també és un dels membres dels “Folkincats”, un grup que ja amb el títol, mostra una clara declaració d'intencions, i que està revolucionant el panorama musical català, amb les seves versions o reactualitzacions del repertori melòdic popular. En el que hauria de ser, al meu entendre, un exercici musical desacomplexat en el que encara pocs grups de música s'atreveixen.
Del seu nou compacte, destaco sens dubte, la seva versió de “L'hereu Riera”. Un d'aquells clàssics de tota la vida que trobem arreu del país, i que a part de les versions de la Victòria dels Àngels, Núria Feliu, l'Amadeu Vives... fidels més o menys a la melodia original, encara fins ara, havia comptat amb poques interpretacions més actuals, tals com la que oferia també fa uns anys, el grup “La Coixinera”.
Aquí deixo les dues propostes:
Entrades
Comentaris
