BARCELONA '93

Ahir, alguns mitjans de comunicació es feien ressò dels 25 anys de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica. Una efemèride que va significar un abans i un després per una ciutat que ja havia patit anteriorment diferents transformacions a cops de grans esdeveniments (les dues Exposicions Universals i el Congrés Eucarístic).

La diferència aquesta vegada, es que finalment Barcelona es posicionaria com una de les ciutats més de moda, més cool, en un gran muntatge comercial i de markenting que va tenir en el senyor Bassat, el seu director d'orquestra. La marca Barcelona va iniciar a partir d'aquells moments el seu periple, que va beneficiar sens dubte la indústria turística i a les empreses immobiliàries, i que va significar l'inici d'un procés intens de gentrificació que duraria fins els nostres dies.

Aquella data recordo que la vaig viure amb el meu avi a casa seva, i que aquest m'explicava com el senyor (Samaranch) que acabava de donar la gran notícia, era un vell conegut seu, perquè havien fet el servei militar junts a Panticosa (Aragó). La diferència es que al senyor de la tele li donaven més permisos que no pas ell, perquè era d'una bona família de Barcelona i addicte al règim, no com a l'avi, que era de poble i republicà.

Quan ja ens acostavem a l'esperada data, en la qual l'esperit olímpic semblava que havia de portar-nos quasi a l'èxtasi, jo iniciava la meva adolescència i de la missa m'enterava la meitat (una miqueta menys que ara). L'estiu s'omplia dels primers concerts de l'anomenat rock en català, una etiqueta on s'agrupaven tota mena de grups de música. Que en una mateixa nit escoltessis un grup de heavy, un altre de pop i un altre de reagge, tenia poca importància, el que agradava, era que allò que deien, ens era més proper. De tota aquella fornada de grups, alguns han perviscut fins a l'actualitat, d'altres han passat a la història i d'altres han sigut directament ignorats. Dins aquest últim grup, guardo un bon record dels “Pixamandurries”, un dels grups pioners del punk fet a Girona. I de la qual la xarxa m'ha proporcionat un dels seus grans èxits.

EL BURGÉS

Aquests dies de reflexions i emocions vàries, se m'ha aparegut una d'aquelles cançonetes que de petit sempre m'havien fet molta gràcia: “El burgés”. Un tema d'en Quico Pi de la Serra amb lletra del gran Pere Quart, i que el cantautor presentà en la seva època com a membre dels Setze Jutges l'any 1967. Una lletra que en l'època actual també mereixeria una actualització, però que expressa amb ironia la presència del tarannà d'una classe en un període concret.

“Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aire nou que té,
corre a firmar a una estona
a un banc de Barcelona
on fot de conseller.

Fent l’àrdua tasca
i per no caure en basca
es fot un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.

Allà mateix el maître
vinclant l’esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un palpissàs mig cru.

És l’ofici del burgés,
menjar, jaure i no fer res.

Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i un rot al paladar.

Després el gran sapastre
s’anirà a can sastre
per emprovar-se un tern;
l’arruga de l’espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada del infern.

Més tard com cada dia,
seurà a la barberia
on el perfilaran;
l’altre vermut, la cita,
que avui toca Lolita
i cap al restaurant.

Endrapa en tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més;
amb el que el mosso els cobra
a casa d’un manobre
viurien tot un mes.

Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores,
es prenen molts gin-fizz,
amb la saliva amarga,
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.

El pis de l’amigueta
que li farà, pobreta,
l’amor sense perills
i a casa, a darrera hora,
on vetlla i potser plora
la mare dels seus fills”

ESPANYA: UN PAÍS ANORMAL

Fa unes setmanes, el líder del Partit Popular es despenjava dient que Espanya no és un país normal per l'ús al Senat de les anomenades llengües perifèriques, entre les quals hi ha el català. Una afirmació que no puc més que corroborar: per què ha de voler aquest país, tractar les anomenades llengües cooficials (l'aranès o el bable no compten) com una riquesa més del seu patrimoni nacional, com fan a tall d'exemple: Finlàndia, Bèlgica, Suïssa o el Canadà? El més fàcil és fomentar la ignorància i l'estupidesa, i seguir com un país anormal, on la llengua s'ha convertit en el cavall de batalla (altre cop), del darrer atac del nacionalisme espanyol.

On 3 casos judicials són capaços de posar en dubte tot un sistema bilingüe d'aprenentatge que fa anys que funciona. I en canvi, ningú posa el crit al cel, quan un 40% de les demandes d'escolarització en català, fetes al País Valencià, són desateses. És més fàcil defensar el monolingüisme en nom de la sacra i santa pàtria, que introduir l'aprenentatge d'altres llengües dins els currículums de les escoles públiques, i és una llàstima, perquè de mètodes, cada cop n'hi han més.

Enlloc de defensar sense manies la cooficialitat de les altres llengües que també anomenen espanyoles a la UE, és més fàcil mantenir-les amb una situació de diglòssia. I fomentar al llarg del territori espanyol, unes imatges, i uns estereotips de llengües de segona, que no serveixen gairebé per res. “¿Però tú, cuándo decidiste empezar a hablar el catalán?”, em preguntaven encuriosits dos amics espanyols amb estudis universitaris fa un parell d'anys. “¡Ostiá! ¡Kafká en catalán!”, exclamava un altre amic doctor en física, al veure un llibre d'aquest escriptor txec a la taula de casa. I poso dos exemples simpàtics i de bona fe, per il·lustrar, fins a quin punt, pot arribar el desconeixement de la situació lingüística a casa nostra. Els paradigmes agressius i insultants, ni els esmento, qui més qui menys, en guarda uns quants a la memòria.

EL LABERINT D'ARGELAGUER

Per aquells que vivim fora, les dates nadalenques són per la gran majoria de nosaltres uns dies de visita obligada a casa nostra, encara que aquestes siguin vistes amb un tuf de consumisme i hipocresia, però passar el dies 25 o 26, cap d'any o Reis per terres estrangeres (encara que amb el temps aquesta connotació es vagi desfent) és una experiència estranya, que aquells que l'hem viscut, intentem d'evitar.

Enguany, he tingut la sort de passar aquestes celebracions amb els familiars i amics de tota la vida, i com no, també he aprofitat per fer el turista un parell de dies per terres catalanes. Perdre'm per Girona, passejar pel llac de Banyoles i el seu casc antic arreglat recentment, arribar-me fins a Besalú on els aires medievals s'han quedat estancats entre les muralles del poble, no ha estat res, comparat amb la sorpresa que em va provocar la visita al laberint d'Argelaguer.

Pel que diuen les informacions de la xarxa i alguns amics, un bon dia fa més o menys 30 anys, Josep Pujiula, conegut pels veïns del poble com el “Garrell”, va començar a construir en un tros de terra que tenia, unes parcel·les pel seu bestiar i un espai per fer costellades amb els seus amics. Així, poc a poc i sense presses, com aquell qui no vol la cosa, aquest bon home va configurar una estructura a base de fustes d'acàcia i certs materials reciclats que actualment ocupen 4 torres, camins que s'entortolliguen entre ells, cabanes, ponts i un brollador d'aigua que acaba formant un bonic xaragall.

En Josep, a dia d'avui, encara va treballant sense presses al voltant d'aquesta teranyina que ell ha creat amb la seves mans i imaginació. Un món fantàstic de lliure accés, i que ja ha cridat l'atenció de diverses guies turístiques d'arreu del món. Un lloc i una persona davant dels quals, l'única cosa que puc fer, és treure'm el barret.