VAN A POR NOSOTROS

Tot i que la meva formació mai va anar encaminada cap a l'estudi de les llengües, amb els anys, la curiositat envers aquest camp ha anat a més. I això, que durant la meva època a l'institut, havien estat una de les meves creus, fins i tot, durant el meu últim COU (en vaig fer més d'un), la professora de llengua catalana va despedir-se de mi dient-me que era un incompetent lingüístic, quan de fet, la incompetent era ella.

Així, doncs, amb els anys no és ni molt menys que m'hagi fet un poliglota però m'he anat endinsant en l'estudi d'algunes d'elles, tant sigui pels simple gust o per necessitat, o les dues coses a la vegada. Crec que el cas de la llengua castellana ha estat el més paradigmàtic. L'any 2003 vaig començar a ensenyar-la per primera vegada a alumnes grecs i des de llavors ençà ha estat el meu mitjà de supervivència per aquestes terres. Una manera digna de guanyar-me la vida i que m'ha permès al mateix temps, dedicar-me a allò que realment m'interessava.

El meu primer lloc de treball va ser l'Acadèmia Da Vinci a Tessalònica. Pel seu propietari era suficient que un servidor tingués un títol universitari espanyol i el pedigrí, per poder ser professor, i un servidor que a vegades pot ser molt agosarat va llençar-se a una nova aventura, davant unes condicions laborals impensables en qualsevol altre feina que pogués trobar per allà. Mare meva, aquells alumnes, pobrets, van ser els meus conillets d'índies. Feia les classes amb un anglès macarrònic (!), que ells s'encarregaven de corregir-me, perquè com la majoria de joves hel·lènics tenien un nivell força alt, i al mateix temps també m'ensenyaven una mica de grec, o sigui, una ganga pel professor. I el més estrany, algun alumne, encara va aprendre alguna cosa

Ara, que per les meves mans ja deuen haver passat un centenar d'alumnes de totes les edats, entre acadèmies i classes particulars, i que ja no utilitzo l'anglès com a llengua vehicular a les meves classes, encara intento sorprendre'm a mi mateix i a l'alumne a l'hora d'ensenyar un temps verbal, una preposició o el que faci falta, buscant exemples que puguin facilitar la comprensió d'algun concepte.

L'altre dia tocava explicar-li a la Caterina l'imperatiu, un mode que en grec només compta amb la segona persona del singular i del plural. I com qui no vol la cosa, el meu cervell va traslladar-me al Puerto Hurraco de Poblenou, una nit de fa 15 anys, sortint d'un concert d'Extremoduro a Zeleste amb una colla de joves despenjats d'Argentona, quan de sobte una mena de poema va sonar pels altaveus:

ARGENTONINS FORA VILA (I)

Marxar, anar a viure lluny de la terra on has crescut, és segurament un dels millors exercicis que pot fer una persona per a comprendre el seu lloc d'origen, i, acceptar, per molt que costi a vegades, que de llocs fantàstics per passar-hi una bona temporada o tota la vida, el món n'és ple. Un exercici no gens fàcil, però de ben segur recomanable.

La distància, per la seva duresa i al mateix temps llibertat, configura al meu entendre l'eix que ha marcat la meva experiència per terres gregues. Un país que vaig trepitjar per primera vegada l'any 2002, i que des de llavors, any rera any, vaig anar descobrint amb estades cada vegada més i més llargues. Des de fa 5 anys visc a Creta, l'illa més gran del país, un espai en el qual he format una família i on he abocat els meus interessos professionals, convertint-se d'aquesta manera, en el lloc on tinc ocupat el cor i el cap.

Evidentment, d'Argentona un no se'n pot desfer així com així, i el meu lligam amb la Vila, continua, tot i el mar que ens separa, ben viu. De fet, que el meu fill es digui Domènec, no és pas casualitat. En el meu cas, no només són les arrels i les vivències passades les que m'hi lliguen, si no també la família i els amics, Argentona sense ells (vosaltres), no té sentit.

Pel que fa al coneixement de la realitat catalana a Grècia o viceversa, diria que en general, la ignorància és molt gran. De la presència dels almogàvers a Neopatria, pocs en poden dir alguna cosa, i sembla més una necessitat catalana el fet de remarcar que un mal dia vam passar per allà, que no pas un record que perduri en la memòria dels ciutadans hel·lens. Han estat tantes les desgràcies que ha viscut aquest poble el darrer segle, que qualsevol petjada que pogués perdurar de la nostra empremta o malvestat, quasi no en queda ni una engruna. De Catalunya en saben ben poc, per no dir, que no en tenen ni fava, i només aquells que són aficionats al futbol són capaços de situar-nos, amb sort, en el mapa. De l'existència del català, no en tenen ni idea, i això que en un estat hi hagin tantes llengües, els hi sembla una excentricitat. “Però estàs segur que no són dialectes?” Em pregunten tot sovint. De la mateixa manera que entre els catalans, predomina un imaginari de Grècia com el país del sirtaki, el iogurt, els filòsofs amb túnica parlant a les places, les batusses al carrer i un clima on predomina el sol tot l'any. Quan en realitat, l'hivern grec és molt fred, i a Creta, situada davant les costes de Líbia, hi neva tot sovint, el sirtaki només surt a les pel·lícules, el iogurt és recorrent a molts altres països balcànics, els filòsofs ja fa anys que fan malves i la violència al carrer, apareix, però no cada dia.

Fragment d'un article pel proper número de la revista d'Argentona, "El Banc de la Plaça".

SETMANA INTROSPECTIVA

Setmana introspectiva. De posar ordre. De començar una vegada per totes la nova recerca i d'enllestir nous projectes. De tornar a pujar al Giouxtas després de 3 mesos de no fer-ho, i disfrutar de la companyia del compare Giorgos i les seves històries cretenques. De llegir “El temps de les cireres” de la Montserrat Roig, just quan se celebra el vintè aniversari de la seva mort, i pensar quantes Montserrats encara criden. Setmana introspectiva. De dilluns al vespre de cinema al Vincenso Kornarou, per disfrutar aquest vegada de “Com va acabar aquest estiu”, del director rus Alexei Popogrebsky. Setmana introspectiva. De dijous a la nit de concert de kritikà i arribar a casa amb taxi. De classes de llengua repetint altre vegada la diferència entre “el perfecto, el indefinido y el imperfecto”. D'agafar altre cop el llaüt i dir “nen retira't”. Setmana introspectiva. De tancar els ulls del Domènec per enèsima vegada amb la rizitika que un gloriós dia van interpretar un irlandès, un cretenc i un grup de mongols. Setmana introspectiva.

XUMET O FER LA PIPA?

La setmana passada Grècia va tornar a saltar a les pàgines d'actualitat i, altra vegada, vam gastar els teclats i alguna cosa més per intentar explicar com es viuen les coses des d'aquesta riba. Però, si haig de ser sincer, el tema, realment allò que va fer que la setmana fos especial, fou el debat intens que vam tenir a casa, i que segur la majoria dels meus soferts lectors, mai s'han plantejat: xumet o fer la pipa, aquesta és la qüestió.

Són moltes les preguntes que un cul inquiet com el meu, s'ha anat plantejant al llarg de la seva trajectòria vital, ara, mai havia pensat que gastaria tants esforços en un temàtica com la que presento. Tenir un fill representa moltes coses, una d'elles és gastar el nostre temps amb certes problemàtiques que mai haguéssim pensat que trobaríem en el nostre trajecte. Una d'elles, la que se'ns presenta a molts pares novells, és què hem de fer amb els nostres nadons quan comencen a bramar com uns desesperats. Hem de deixar que es posin instintivament al dit? Hem de tolerar que un tros de goma omplí la seva cavitat bucal? O fins i tot, passar de tot, i deixar que ells mateixos gestionin els seus sentiments? L'última opció va quedar ràpidament descartada, la meva dona i jo, vam considerar que no érem prou alternatius per aplicar-la. Les altres dues opcions ens mereixien el nostre degut respecte, i vam decidir fer una consulta a la xarxa... gran error!! Qui podia esperar que hi haguessin tanta quantitat de bytes dedicats a aquesta temàtica? Que els defensors i detractors d'una i altra solució siguessin capaços d'organitzar-se i elaborar discursos i argumentacions, que sota l'aparença de voler mostrar quin és el camí correcte, acaben per deixar-lo a un ben extesiat i enterbolit? Solució?! A la merda! A mi em van donar el xumet i la meva boca és normal (mmmm...), les dents són al seu lloc (nyaca!), la llengua funciona de primera (glups!) i si tinc algun trauma, no crec que em vingui per aquesta banda. O sigui que des del dia de Tots Sants, el meu fill utilitza el xumet. Un xumet normal i corrent.

Il·lustració de Lluís Ràfols

DIJOUS 20 D'OCTUBRE DEL 2011

Jo que volia fer una setmana dedicada a l'esperit olímpic i al final l'actualitat m'ha deixat tan sorprès com sempre. Però bé, intentaré de posar-hi remei d'alguna manera.

Dijous, finalment ETA va decidir apostar definitivament per la via política i abandonar una estratègia que no crec que hagi aportat res de bo a la societat basca (a la espanyola i la catalana, per descomptat que tampoc), que és en el fons l'objectiu que pretenia quan va ser creada. Ara el camí no serà fàcil, però com a mínim, tal com mostrava l'excel·lent documental “Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc” (per cert, retransmès misteriosament un dissabte de febrer a les 11 de la nit pel canal 33), hi ha molta gent disposada a fer que la pau sigui possible, alguns d'ells, actualment a la presó.

Després, la xarxa m'informava de la captura i la macabra execució del dictador Gaddafi. Les imatges difoses a tort i a dret pels mitjans de comunicació i quasi impossibles d'esquivar, denotaven un cop més, fins a quin punt, la morbositat dels espectadors s'alimenta dels cadàvers. Encara que, és molt més preocupant que es matin toros enmig de les places... de fet, després de veure la reacció de certs ciutadans xinesos davant l'atropallament d'una nena, no sé fins a quin punt, i en contrades més properes, la reacció del personal no seria practicament la mateixa, és a dir, la pura indiferència.

I per acabar el gloriós dia, les 48 hores de vaga general amb les quals els treballadors del país hel·lènic vam dir un cop més que estàvem farts, van transportar-me directament a les escissions internes de la I Internacional, o més aviat, als pitjors dies del maig del 37, amb enfrontaments entre comunistes i anarquistes al centre d'Atenes. Un espectacle depriment, un drama que va acabar amb la mort d'un manifestant comunista, que després de rebre una pedrada al cap, morí hores després d'un atac de cor. Molt trist, i el pitjor: ens anem acostumant als morts.

BENVINGUT AL MÓN, DOMÈNEC

Un fill no arriba cada dia, no és un fet ni un esdeveniment que puguis mesurar pel valor de l'instant de la seva vinguda, perquè la seva presència durarà per sempre.

Que aquest acte que anomen viure el disfrutis amb tots els sentits, i que el cap no et deixi perdre't. Val la pena.

Benvingut al món, fill.

HI HAN "UTOPIES" QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (II)

Pensar tal com van les coses, que la situació actual pot capgirar-se sense canviar els fonaments del sistema socioeconòmic en el qual vivim, em resulta senzillament utòpic. Qualsevol reforma a un vestit desgastat després de tantes i tantes bugades, no pot ser res més que un mal embast condemnat a l'estrip.

I no és que visquem l'apocalipsi (aquest és un tema per sant Joan i els seus), però els aires que corren tampoc es que siguin per tirar coets. La democràcia representativa burgesa quasi ja no dóna per més. Perquè un dels elements que la sustentava desapareix, es dilueix a passos agegantats. La classe mitjana ens diu adéu, per més que costi d'acceptar. El seu servei a la causa capitalista ha arribat fins aquí, ja no fa falta. Punt i final de trajecte. Ara toca deixar de somniar i començar a pagar amb interessos el tros de paradís que pensàvem que podíem comprar amb la targeta de crèdit o la hipoteca. L'espiral consumista que des del crac del 29' s'havia regit per a tapar el forat, ha dit prou. I ara, arriba el malson. I no és retòrica: més d'un 40% d'atur juvenil a l'estat espanyol, fa feredat. (I no m'allargo amb altres dades.)

L'anomenat estat del benestar que es contraposà durant bona part de la segona meitat del segle XX al model socialista soviètic, va començar a sentir com trontollaven els seus peus durant l'embranzida neoliberal dels inicis dels 90, fins arribar a l'actualitat: l'educació i la sanitat, també podien ser matèria de negoci. Per molt que autors com Francis Fukuyama pensessin que finalment arribaria la fi de la Història, amb l'extensió de la democràcia liberal arreu del planeta, i que l'individuu se sentiria reconegut i satisfet davant aquest fet, s'ha demostrat que això només era una entelèquia. I que entre d'altres coses, la socialdemocràcia va servir per equilibrar els poders polítics i econòmics durant el segle XX. La seva existència, és cada cop més difícil, i països tant emblemàtics com Suècia, que encara avui dia sostenen la seva bandera, cada vegada més, alimenten la seva economia nacional amb negocis com l'armamentístic. Destacant, per exemple, en la nòmina de països compradors, autèntiques dictadures com l'Aràbia Saudí.

Fotografia del metro d'Atenes en referència a les noves mesures econòmiques preses pel Partit Socialista Panhel·lènic (PASOK): "Gràcies pel socialisme"

EL LABERINT D'ARGELAGUER

Per aquells que vivim fora, les dates nadalenques són per la gran majoria de nosaltres uns dies de visita obligada a casa nostra, encara que aquestes siguin vistes amb un tuf de consumisme i hipocresia, però passar el dies 25 o 26, cap d'any o Reis per terres estrangeres (encara que amb el temps aquesta connotació es vagi desfent) és una experiència estranya, que aquells que l'hem viscut, intentem d'evitar.

Enguany, he tingut la sort de passar aquestes celebracions amb els familiars i amics de tota la vida, i com no, també he aprofitat per fer el turista un parell de dies per terres catalanes. Perdre'm per Girona, passejar pel llac de Banyoles i el seu casc antic arreglat recentment, arribar-me fins a Besalú on els aires medievals s'han quedat estancats entre les muralles del poble, no ha estat res, comparat amb la sorpresa que em va provocar la visita al laberint d'Argelaguer.

Pel que diuen les informacions de la xarxa i alguns amics, un bon dia fa més o menys 30 anys, Josep Pujiula, conegut pels veïns del poble com el “Garrell”, va començar a construir en un tros de terra que tenia, unes parcel·les pel seu bestiar i un espai per fer costellades amb els seus amics. Així, poc a poc i sense presses, com aquell qui no vol la cosa, aquest bon home va configurar una estructura a base de fustes d'acàcia i certs materials reciclats que actualment ocupen 4 torres, camins que s'entortolliguen entre ells, cabanes, ponts i un brollador d'aigua que acaba formant un bonic xaragall.

En Josep, a dia d'avui, encara va treballant sense presses al voltant d'aquesta teranyina que ell ha creat amb la seves mans i imaginació. Un món fantàstic de lliure accés, i que ja ha cridat l'atenció de diverses guies turístiques d'arreu del món. Un lloc i una persona davant dels quals, l'única cosa que puc fer, és treure'm el barret.

LA DISTÀNCIA

Viure lluny de la terra on has nascut, per molt que puguis habituar-te a certs canvis, comporta moltes vegades que la distància que et separa dels teus, dels que has deixat mar enllà, es faci present quan menys ho esperes, per molt que et pensis que ja no existeix. En el meu cas, i suposo que els de tots aquells que no vivim en el nostre lloc d'origen, on hem deixat amics i familiars, el pitjor moment, quan literalment et sents fora de lloc, és quan et comuniquen la mort, a l'altre banda, d'algú que estimes. Tal com m'ha succeït aquests darrers dies.

Primer la mort d'un oncle el qual el càncer va llevar-li matusserament la vida, i després la meva àvia la qual ja no podia aguantar més el pes dels anys. Les dues, no per ser relativament esperades, deixen de ser menys dolgudes.

La necessitat de compartir el plor, el dol, amb aquells que també tenen amb tu un mateix sentiment cap el difunt és fa difícil, i es veu reduït al telèfon o internet, i encara sort que avui dia disposem d'aquestes tecnologies. Afegir que en el meu cas, visc en un ambient envoltat de gent que m'estima i m'aprecia, els que no són tan privilegiats com jo i viuen en societats hostils a la seva persona han de passar-ho realment malament en situacions semblants.

Ahir van enterrar l'àvia, i en el seu record van cantar tres cançons en el seu funeral. Una d'elles, els últims anys de la seva vida en les repetia fins a la sacietat, en el descobriment d'una àvia cantant que no havíem conegut fins llavors. La que encapçalava la llista era “Muntanyes del Canigó”, una cançó popular catalana, que per ella, filla de l'Empordà, tenia un significat especial, per ser el Canigó la muntanya més alta que es pot apreciar des d'aquella comarca, i que representava l'enyorança que podia sentir cap aquest paissatge, en el fons cap a temps passats.

Inevitablament ahir, en un atac de nostàlgia, vaig estar escoltant per la xarxa versions i versionetes del top ten de l'àvia. Finalment, vaig quedar-me amb una d'elles, la més moderna i amb més vida, inclosa dins el projecte musiquetes.cat.

Aquí la deixo com a record: