divendres, de setembre 23, 2011

HI HAN "UTOPIES" QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (II)



Pensar tal com van les coses, que la situació actual pot capgirar-se sense canviar els fonaments del sistema socioeconòmic en el qual vivim, em resulta senzillament utòpic. Qualsevol reforma a un vestit desgastat després de tantes i tantes bugades, no pot ser res més que un mal embast condemnat a l'estrip.


I no és que visquem l'apocalipsi (aquest és un tema per sant Joan i els seus), però els aires que corren tampoc es que siguin per tirar coets. La democràcia representativa burgesa quasi ja no dóna per més. Perquè un dels elements que la sustentava desapareix, es dilueix a passos agegantats. La classe mitjana ens diu adéu, per més que costi d'acceptar. El seu servei a la causa capitalista ha arribat fins aquí, ja no fa falta. Punt i final de trajecte. Ara toca deixar de somniar i començar a pagar amb interessos el tros de paradís que pensàvem que podíem comprar amb la targeta de crèdit o la hipoteca. L'espiral consumista que des del crac del 29' s'havia regit per a tapar el forat, ha dit prou. I ara, arriba el malson. I no és retòrica: més d'un 40% d'atur juvenil a l'estat espanyol, fa feredat. (I no m'allargo amb altres dades.)


L'anomenat estat del benestar que es contraposà durant bona part de la segona meitat del segle XX al model socialista soviètic, va començar a sentir com trontollaven els seus peus durant l'embranzida neoliberal dels inicis dels 90, fins arribar a l'actualitat: l'educació i la sanitat, també podien ser matèria de negoci. Per molt que autors com Francis Fukuyama pensessin que finalment arribaria la fi de la Història, amb l'extensió de la democràcia liberal arreu del planeta, i que l'individuu se sentiria reconegut i satisfet davant aquest fet, s'ha demostrat que això només era una entelèquia. I que entre d'altres coses, la socialdemocràcia va servir per equilibrar els poders polítics i econòmics durant el segle XX. La seva existència, és cada cop més difícil, i països tant emblemàtics com Suècia, que encara avui dia sostenen la seva bandera, cada vegada més, alimenten la seva economia nacional amb negocis com l'armamentístic. Destacant, per exemple, en la nòmina de països compradors, autèntiques dictadures com l'Aràbia Saudí.


Fotografia del metro d'Atenes en referència a les noves mesures econòmiques preses pel Partit Socialista Panhel·lènic (PASOK): "Gràcies pel socialisme"

2 comentaris:

Stockmann ha dit...

Ah, les classes mitjanes, la gran enganyifa del capitalisme postfordià. El més trist, em sembla és que encara hi ha gent que pretén assolir/conservar aquesta suposada posició de classe mitjana.
És aquest desig, penso, el que provoca aquesta paràlisi de la societat civil: tot es resumeix en un problema de l'acció col·lectiva, en un trist dilema del presoner; és la mentalitat de "aguantem una mica mentre es peten a la resta, i si hi ha sort jo em salvaré."

Nàufrag de l'Espai Sideral ha dit...

Estic d'acord, però el dia que no es puguin aguantar més fallides dels bancs, a veure què passa. I crec, que tard o d'hora passarà.