dilluns, de setembre 19, 2011

HI HAN “UTOPIES” QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (I)

Ja fa dues setmanes, reflexionava en veu alta sobre els últims esdeveniments que sacsegen darrerament una part important del planeta. Els indignats, la xenofòbia o senzillament la crisi que estem patint eren els tres eixos amb els quals intentava articular un article on abordava la meva opinió sobre aquests fets, i com creia que només un front comú entre diferents col·lectius o persones que qüestionessin directament la validesa del sistema capitalista en el qual vivim, podria evitar (almenys de moment) un augment del poder del diner i de les ideologies feixistes.


En un dels punts de la meva argumentació, criticava, no sense cert cinisme la proposta d'alguns milionaris de pagar més impostos, per tal d'evitar la fallida i sobretot, l'extensió de la pobresa als seus peus, sempre perillosa pels seus caps. Una crítica que em va valdre l'honor de replica del meu amic i mestre Jordi Sánchez.


L'equitat fiscal ha estat un dels temes centrals que en Jordi ha tractat darrerament a "Bajo la lluvia", com una de les reformes possibles per evitar el desmentallament progressiu del nostre estat del benestar (accés a gratuït a l'educació i la sanitat, prestacions laborals, …). Sincerament, crec que la mesura és inútil, no perquè no estigui d'acord en el repartiment de la riquesa o que senzillament els que més tenen paguin més, si no perquè penso que és insuficient quan els estats viuen sotmesos a les directrius del mercat. Ningú garanteix que aquests diners revertiran per afavorir les necessitats dels ciutadans, i encara menys quan es modifiquen constitucions per regular el dèficit públic o quan tenim països directament intervinguts, mancats practicament d'autonomia política. Ahir Oboma sortia en defensa d'aquesta proposta. Molt bé. Perfecte. Quin és el model sanitari i educatiu dels Estats Units? Doncs tot i la incipient reforma sanitària de l'any passat, continua depenent del nivell de la butxaca dels contribuents. I això, si els rics paguen més continuarà igual, ningú diu el contrari. La qüestió, diuen, és eixugar el deute.


I Europa? “Lo que hay que plantear es que la UE ha sido extraordinariamente exitosa durante su existencia y ahora está fracasando al enfrentar el cambio que está viviendo el mundo, el cambio civilizatorio. Es una crisis económica, pero también de nuevos repartos de poder, de nuevas fronteras de desarrollo y subdesarrollo. Estamos en una frontera que a lo mejor tardamos en ver 50 años, cuando ya no seamos nada relevantes, la misma que se produjo al pasar de la sociedad agrícola y artesanal a la industrial. Ahí, Occidente está claramente perdiendo posiciones frente a Oriente, y dentro de Occidente, Europa está quedando muy rezagada y marginalizada”. Amb aquestes paraules s'expressava Felipe González en una entrevista al diari El País el dia 6 de setembre, on l'expresident del govern espanyol i actualment assessor de Gas Natural, feia el seu diagnòstic de la situació actual.