divendres, de febrer 25, 2011

LA RIZITIKA (I)

Els cants de rizitika són una de les expressions musicals característiques de l'illa i estan incloses dins el repertori de la majoria de músics de kritikà.

La rizitika és molt difícil, té les seves normes, és tot un ritual. Però també ha canviat de com es deia abans. Per exemple, abans, quan dues persones havien d'anar a un altre poble, anaven cantant per passar el temps, per això existeix la rizitika ‘tis stratas’ (del camí). Quan arribaven a casa de qui els havia convidat feien la rizitika ‘tis tablas’ (taula). Si anaven a un casament, ‘tou gamou’, si anaven a un bateig, ‘tis baptisi’”.

Hi ha centenars de cançons i moltes melodies, cada categoria de rizitika té unes melodies concretes. La rizitika és tot un món, requereix molta investigació” (N. G.).

La primera cançó la diu aquell que té la casa, quan entren els seus convidats. La rizitika té un ordre, no pots començar de la manera que vols, la cosa va pujant de to; també hi ha l'antogonismos, la defensa de cada poble. (Diu que això existeix i està viu). Podem parlar potser d'un 10%. Els altres, cadascú a casa seva.” (A. M.).

Els cants de rizitika són cançons a capella monofòniques de tradició oral i d'origen pastoral, que destaquen per l'ús de l'escala pentatònica i ser pentadecasíl·labs, son cantades principalment a les zones muntanyoses del Lefkà, a la província de Xanià. Entre els treballs al voltant d'aquesta expressió musical destaca el recull de Samuel Baud Bovy, que durant la seva recerca durant els anys 1953-1954 féu el primer estudi existent sobre les seves variants i va proposar una primera classificació. D'aquesta època es conserven diverses gravacions realitzades per aquest investigador.

Després, és realment important el treball del musicòleg cretenc Stamatis Apostolakis, que publicà l'any 1993 un recull de 800 cançons de rizitika, amb 32 melodies existents, i que assenyalà quines són les que es poden cantar, depenent de la temàtica de la cançó (amorosa, bel·licosa, irònica...). És a dir, cada melodia només està associada a unes certes temàtiques.

I, per acabar, ja des d'una perspectiva més propera a les ciències socials, cal fer menció del treball de recerca de l'etnomusicòloga Tullia Magrini, una autora que té diferents estudis de gènere sobre les cultures musicals de la Mediterrània (2003) i que en un article aparegut a la revista Ethnomusicology relatava el seu treball de camp a la província de Xanià amb relació a la música i la masculinitat. En aquest article s'acosta al món de la rizitika, les mandinades i la kritikà, i demostra la clara relació entre aquestes pràctiques musicals i les idees de masculinitat a la província de Xanià. L'autora parteix del treball de M. Herzfeld “The poetics of manhood” (1985), al voltant de la configuració de la identitat masculina a l'illa. En l’epíleg diu: “The practices observed in this article demonstrate that music-making in the Nomos Hanion (Província de Xanià) is more than simply an activity mostrly performed by males: rather, being “good at making musics” is a fundamental aspect of being “good at being a man”” (2000: 453).