dimecres, de novembre 30, 2011

ARGENTONINS FORA VILA (I)

Marxar, anar a viure lluny de la terra on has crescut, és segurament un dels millors exercicis que pot fer una persona per a comprendre el seu lloc d'origen, i, acceptar, per molt que costi a vegades, que de llocs fantàstics per passar-hi una bona temporada o tota la vida, el món n'és ple. Un exercici no gens fàcil, però de ben segur recomanable.


La distància, per la seva duresa i al mateix temps llibertat, configura al meu entendre l'eix que ha marcat la meva experiència per terres gregues. Un país que vaig trepitjar per primera vegada l'any 2002, i que des de llavors, any rera any, vaig anar descobrint amb estades cada vegada més i més llargues. Des de fa 5 anys visc a Creta, l'illa més gran del país, un espai en el qual he format una família i on he abocat els meus interessos professionals, convertint-se d'aquesta manera, en el lloc on tinc ocupat el cor i el cap.


Evidentment, d'Argentona un no se'n pot desfer així com així, i el meu lligam amb la Vila, continua, tot i el mar que ens separa, ben viu. De fet, que el meu fill es digui Domènec, no és pas casualitat. En el meu cas, no només són les arrels i les vivències passades les que m'hi lliguen, si no també la família i els amics, Argentona sense ells (vosaltres), no té sentit.


Pel que fa al coneixement de la realitat catalana a Grècia o viceversa, diria que en general, la ignorància és molt gran. De la presència dels almogàvers a Neopatria, pocs en poden dir alguna cosa, i sembla més una necessitat catalana el fet de remarcar que un mal dia vam passar per allà, que no pas un record que perduri en la memòria dels ciutadans hel·lens. Han estat tantes les desgràcies que ha viscut aquest poble el darrer segle, que qualsevol petjada que pogués perdurar de la nostra empremta o malvestat, quasi no en queda ni una engruna. De Catalunya en saben ben poc, per no dir, que no en tenen ni fava, i només aquells que són aficionats al futbol són capaços de situar-nos, amb sort, en el mapa. De l'existència del català, no en tenen ni idea, i això que en un estat hi hagin tantes llengües, els hi sembla una excentricitat. “Però estàs segur que no són dialectes?” Em pregunten tot sovint. De la mateixa manera que entre els catalans, predomina un imaginari de Grècia com el país del sirtaki, el iogurt, els filòsofs amb túnica parlant a les places, les batusses al carrer i un clima on predomina el sol tot l'any. Quan en realitat, l'hivern grec és molt fred, i a Creta, situada davant les costes de Líbia, hi neva tot sovint, el sirtaki només surt a les pel·lícules, el iogurt és recorrent a molts altres països balcànics, els filòsofs ja fa anys que fan malves i la violència al carrer, apareix, però no cada dia.


Fragment d'un article pel proper número de la revista d'Argentona, "El Banc de la Plaça".