divendres, de gener 20, 2012

VAN A POR NOSOTROS

Tot i que la meva formació mai va anar encaminada cap a l'estudi de les llengües, amb els anys, la curiositat envers aquest camp ha anat a més. I això, que durant la meva època a l'institut, havien estat una de les meves creus, fins i tot, durant el meu últim COU (en vaig fer més d'un), la professora de llengua catalana va despedir-se de mi dient-me que era un incompetent lingüístic, quan de fet, la incompetent era ella.

Així, doncs, amb els anys no és ni molt menys que m'hagi fet un poliglota però m'he anat endinsant en l'estudi d'algunes d'elles, tant sigui pels simple gust o per necessitat, o les dues coses a la vegada. Crec que el cas de la llengua castellana ha estat el més paradigmàtic. L'any 2003 vaig començar a ensenyar-la per primera vegada a alumnes grecs i des de llavors ençà ha estat el meu mitjà de supervivència per aquestes terres. Una manera digna de guanyar-me la vida i que m'ha permès al mateix temps, dedicar-me a allò que realment m'interessava.

El meu primer lloc de treball va ser l'Acadèmia Da Vinci a Tessalònica. Pel seu propietari era suficient que un servidor tingués un títol universitari espanyol i el pedigrí, per poder ser professor, i un servidor que a vegades pot ser molt agosarat va llençar-se a una nova aventura, davant unes condicions laborals impensables en qualsevol altre feina que pogués trobar per allà. Mare meva, aquells alumnes, pobrets, van ser els meus conillets d'índies. Feia les classes amb un anglès macarrònic (!), que ells s'encarregaven de corregir-me, perquè com la majoria de joves hel·lènics tenien un nivell força alt, i al mateix temps també m'ensenyaven una mica de grec, o sigui, una ganga pel professor. I el més estrany, algun alumne, encara va aprendre alguna cosa

Ara, que per les meves mans ja deuen haver passat un centenar d'alumnes de totes les edats, entre acadèmies i classes particulars, i que ja no utilitzo l'anglès com a llengua vehicular a les meves classes, encara intento sorprendre'm a mi mateix i a l'alumne a l'hora d'ensenyar un temps verbal, una preposició o el que faci falta, buscant exemples que puguin facilitar la comprensió d'algun concepte.

L'altre dia tocava explicar-li a la Caterina l'imperatiu, un mode que en grec només compta amb la segona persona del singular i del plural. I com qui no vol la cosa, el meu cervell va traslladar-me al Puerto Hurraco de Poblenou, una nit de fa 15 anys, sortint d'un concert d'Extremoduro a Zeleste amb una colla de joves despenjats d'Argentona, quan de sobte una mena de poema va sonar pels altaveus:

1 comentari:

marina ha dit...

només he pogut llegir l'inici...
un altre dia que tingui més temps continuaré llegint, però el que et puc dir és que la Fité s'equivocava... i de molt!

petons...!!

ei, ja deus estar al caure no?