dijous, de desembre 22, 2011

LA POR A OBRIR ELS ULLS

La cultura popular està farcida de personatges fantàstics i misteriosos que amenacen sovint amb els seus actes als més menuts de la casa. Qui ha vist mai l'home del sac? És el drapaire que cantava en Serrat? És un senyor amb barba, que recull els nens dolents i se'ls menja? Ningú sap qui és, i només per aquest fet, l'imaginari col·lectiu l'alimenta de les pitjors qualitats, per tal d'assegurar-se, només amb anomenar el seu nom, que la mainada, atemorits per la seva presència, faran cas a les exigències o prerrogatives dels més grans, sovint cansats que no hi hagi punyetera manera que se'ls escolti.


Aquest recurs, no és ni molt menys, patrimoni exclusiu dels catalans, i en diferents societats apareixen personatges enigmàtics disposats a posar la por al cos als més petits. Qui no ha sentit a parlar mai del “Coco”? Aquell que si no dorms, vindrà i et menjarà. O del “bicho papão”, un altre personatge, amb la capacitat de transformar-se en qualsevol insecte monstruós, que corre per les teulades de Portugal, amb la capacitat d'engolir als nens que no dormen. I que a Grècia anomenen “Mesimeras”, i que apareix quan la quitxalla no dorm la migdiada, perquè si no es porten bé, sempre queda el recurs de cridar al temible “Baboulas”. Els nens alemanys, tampoc se'n salven, i tenen en l'enigmàtic “Sandmann” el seu enemic principal alhora d'anar el llit i tancar els ulls, perquè si no ho fan, els hi omplirà de sorra. De fet, em sembla que d'aquests fantasmes terribles, en tenim a grapats arreu del planeta, en una mostra més que els humans, en el fons, tampoc som tan diferents, i ens uneix un subsconscient col·lectiu comú (identical), per dir-ho en paraules de T. Jung, o unes estructures de pensament que actuen a nivell inconscient i són universals, que diria el mestre Lévi-Strauss. Uns fantasmes imaginaris creats pels més grans i alimentats per les fantasies dels més petits, i que funcionen gràcies a la por, com un mitjà per a condicionar les actituds individuals.


Guardant les distàncies, la psiquiatria també ha utilitzat des de fa temps, els elèctrodes, com una mesura per intentar curar malalties com la bipolaritat, la depressió o certes formes d'ansietat, amb un intent de condicionar mitjançant el xoc, les formes de conducta dels seus pacients. Amb resultats dispars, les crítiques al mètode, no han parat des del seu ús. El tractament deshumanitzant dels pacients i l'amnèsia provocada en els seus records, són els arguments més recurrents per al seu rebuig.


En l'estat actual de les coses, el xoc i la por, s'han convertit en mecanismes de control social, ja no són mers estratègies que intenten reconduir l'actitud individual de les persones, tal com denunciava la periodista Naomi Klein en el seu llibre “La doctrina del shock”. És el pànic davant la catàstrofe, alimentat per una premsa sensacionalista que genera un clima propici a l'estrès, i a la inacció, tal com assenyala el filòsof Slavoj Zizeck. Una por al buit, que les agències de qualificació s'encarreguen de propiciar una vegada rere l'altra, encarnant a la perfecció, la figura del policia dolent, que amenaça als estats amb la puntuació més baixa si no fan correctement els deures. Uns deures que inevitablament suposen retallades en la despesa pública i la reducció dels drets dels ciutadans, mentre els causants d'aquesta orgia financera, en la qual vivim, continuen impunement omplint-se les butxaques. La por a morir cruspits qualsevol dia, per un monstre anomenat Moody's, Fitch o Standard and Poor's (el nom no podia tenir més conya) ens fa acceptar el que sigui, al preu que sigui, i tancar els ulls per dormir, encara que sigui per somiar un malson.

3 comentaris:

marina ha dit...

Un text boníssim, tan cert que crec que no hi ha home del sac, coco.. Standard and Poor's que pugui manipular-lo o esborrar-lo.

Bravo per aquesta masturbació cerebral..!
(m'ha agradat el nom que li has posat a l'etiqueta jeje)

Petons als tres...!!!!

Cinerosos ha dit...

Fantàstic, Jordi!! Ja saps que et segueixo i gaudeixo del bloc, de totes les elucubracions que eloqüentment hi vas desenvolupant. Ara bé, aquesta entrada m'ha agradat especialment. M'ha encantat el desafiament del títol que tan bé enllaces amb la temible actualitat d'Standar Poor's, l'explicació del diversos monstres inventats que han dirigit la Humanitat i la necessitat de reconduir actituds que exemplarment expliques amb els mètodes que va utilitzar la psiquiatria "años ha". Però, sobretot, m'he delectat amb la gràcia que has cohesionat l'escrit, amb el comú denominador de la por, tot mostrant el pas de les societats disciplinàries a les societats de control actuals que impunement juguen amb nosaltres com si encara no haguessin complert la majoria d'edat . Felicitats, company!

Damián

Nàufrag de l'Espai Sideral ha dit...

Gràcies!
M'alegro que us hagi agradat. Intento posar-hi certa gràcia, perquè la cosa per ella mateixa, ja fa prou pena.
Una abraçada!