dimecres, de gener 26, 2011

DE MAL EN PITJOR



De tant en tant vaig parlant en aquest bloc de la crisi i com aquesta afecta a Grècia, encara ara no havia escrit res de com afecta a l'estat espanyol, però els esdeveniments recents i les ganes, no m'han deixat cap altre opció.


Fa una setmana, la ministra d'Economia celebrava el fet d'haver col·locat una nova onada de bons de deute públic amb un tres i no res, com si els interessos els quals haurà de tornar el govern de torn, no fossin els més alts que fins ara ha hagut d'emetre l'estat. Una nova hipoteca sobre el cap dels ciutadans, que a la llarga, com altres coses, acabarem pagant.


També sento dir elogis al voltant dels treballadors de Nissan, que han acceptat congelar el seu sou fins la propera dècada a canvi que la multinacional japonesa s'avingui a construir un nou model de cotxe, al qual asseguren, com si existís la futurologia, garanteix la feina fins el 2024. Un fet que ja ha estat denunciat per CCOO com a xantatge, ja que segons afirmen, la fàbrica de Barcelona és l'única preparada per produir el nou model. Un fet que evidentment desconec, però que demostra un cop més, qui abans que res ha de pagar els plats trencats, en tota aquesta situació.


Recordo, els inicis dels noranta, quan Comisions i UGT pactaven amb el govern socialista i la patronal la reforma laboral que va conduir a una gran majoria de joves i dones a la precarietat, amb les empreses de treball temporal com a punta de llança, gràcies a l'introducció dels contractes d'obra i servei, que a grans trets, encara ara, es caracteritzen per obrir-te la porta del carrer quan a l'empresari de torn li ve de gust, de forma gratuïta o gairebé. Unes mesures que ja aleshores apel·laven a la necessitat de flexibilitzar el mercat laboral per tal de crear més llocs de treball. Avui dia, ja en veien els resultats, només fa falta acostar-se a una oficina de l'Inem.


Pocs anys després, amb l'arribada al poder del Partit Popular, s'aprovava la llei de liberalització del sòl, sota l'argument que d'aquesta forma baixarien els preus de l'habitatge. Res més lluny, l'anomenada cultura del “pelotazo”, ens ha portat una “ressaka” de conseqüències encara ara imprevisibles, tot i que ja podem apreciar alguns dels seus resultats.


Per altre banda, una de les patates calentes se situa al parlar de l'edat de jubilació i el comput global dels anys de cotització. Un parell de mesures encaminades a que treballem més i acabem cobrant menys, degut segons diuen a la fallida del sistema de pensions. Una de les seves causes en seria l'envelliment de la població, degut a l'augment de l'esperança de vida, que suposa que més gent cobri de l'estat, i que siguin menys els que aporten diners perquè es pugui mantenir aquesta estructura. Tot i ser poc competent amb la matèria, el que bonament proposo, és eliminar els sous vitalicis de tots els polítics i que retardem la seva edat de jubilació a un sou equiparable al de la resta de mortals, dins aquest grup inclouria també a molts banquers i altres col·lectius privilegiats, en el que podríem classificar com una sèrie de mesures de solidaritat interclassista ben entesa, és a dir, de d'alt cap a baix, i no com fins ara. Per capgirar aquesta tendència, també caldria posar a treballar a “Los Grandes de España”, i expropiar les seves propietats, no fos cas que es pensessin que són diferents. En el cas, que les autoritats competents, tal com em temo, ignorin el meu bloc i continuïn amb la tendència actual de seguir els consells de FMI's i companyia, puc ben assegurar, que d'aquí un temps, l'esperança de vida no serà un problema pel sistema de pensions, perquè aquesta haurà caigut en picat.