dimarts, de juny 21, 2011

APUNTS HISTÒRICS SOBRE LA CRISI GREGA

Properament els líders europeus s'han de reunir per decidir el futur imminent de Grècia. L'aprovació urgent d'un segon rescat i la manera de fer-ho, divideix els països de la Unió, en un moment especialment crític pel país hel·lènic, amb una situació política i social inestable, a causa d'un deute que està apunt de portar-lo a la fallida econòmica. Un deute que no ha deixat d'aparèixer al llarg de la seva història recent, marcada pel control de les potències internacionals i el clientelisme dins el propi territori practicat per la classe política dirigent.


Quan sorgeix el país?

El 25 de març de 1821 és la data marcada per la historiografia oficial grega com l'inici de la guerra d'independència contra l'imperi otomà (que fins aquell moment dominava bona part de l'Europa oriental). Les potències internacionals empararen el conflicte bèl·lic, i entre d'altres aspectes, imposaren una dinastia monàrquica estrangera i financiaren en forma de crèdits una guerra de diferent intensitat, que s'acabà el 1922, amb el que es coneix com el desastre d'Àsia Menor. Uns esdeveniments que suposaren l'expulsió de la població cristiana ortodoxa d'aquesta àrea geogràfica en mans de la nova República Turca (més d'un milió), i l'expulsió per la banda grega de gran part de la població musulmana (uns dos-cents mil).


Com influeix el conflicte amb Turquia?

El conflicte serví per traçar les fronteres actuals entre aquests dos països, però significà un llast del qual Grècia tardà anys en recuperar-se. I que enverinà les relacions bilaterals entre aquests dos països, que passaren al llarg del segle XX per diferents alts i baixos, i que encara avui dia es reflexa a l'illa de Xipre, on les poblacions grega i turca xipriotes viuen des del 1975 separades pels seus respectius exèrcits. Actualment Grècia disposa de més de 100.000 soldats, un contingent molt important si tenim en compte la població del país.


Com evolucionà Grècia al llarg del segle XX?

Després de la desfeta a Àsia Menor, Grècia patirà greument les conseqüències d'un segle de conflictes amb el seu veí, que minvaran completament la seva subsistència econòmica, amb una població eminentment rural i un deute que no deixarà que el país aixequi cap. La cruenta ocupació nazi-feixista durant la Segona Guerra Mundial, donarà pas a una Guerra Civil (1945-1949) propiciada per les forces aliades, que veuran en el país un enclavament geopolític clau pel control de la zona. Dins aquest context, el país no començarà a sentir els efectes de certa recuperació econòmica fins l'entrada als anys 80, després d'haver patit una dictadura (1967-1974), haver expulsat la monarquia, restablert un sistema democràtic i haver-se incorporat al mercat únic europeu (CEE).


Com arribem a la crisi global actual?

La construcció de l'estat del benestar iniciada després de la Segona Guerra Mundial dins l'anomenat món occidental, amb el consumisme com a base, patirà durant els anys 70 del segle passat, una forta crisi econòmica que trobarà en la implantació dels crèdits la solució a aquest procés. Un procés però, que acabarà amb l'explosió de la bombolla immobiliària als Estats Units i l'inici d'una nova crisi que farà que els estats comencin a evocar diners en els bancs perquè no facin fallida. I aquests a la vegada començaran a limitar el crèdit als ciutadans i especular sobre la solvència dels estats.


Com reacciona Grècia davant de la crisi?

Aquesta situació comporta que Grècia demani ajuda a Europa, però a diferència dels Estats Units, la Unió no té una política comuna. L'Eurozona es divideix entre el centre i la perifèria, on Alemanya s'erigeix com el país més fort, amb unes polítiques laborals diferenciades dels seus homòlegs europeus, els quals en la seva majoria no poden competir amb el seu veí del nord. En aquest cas, Grècia és el germà pobre de la perifèria i es veu abocada a l'endeutament.


Quin és el paper del FMI i del BCE en la crisi grega?

La intervenció del FMI va encaminada a la destrucció de les finances de l'estat, a les privatitzacions en cadena, amb una recepta que ja va fracassar a l'Argentina, però que es repeteix degut a la falta d'autonomia financera del propi país i l'obligació imposada pel Banc Central Europeu de seguir les seves directrius, amb la imposició d'una política neoliberal. Unes mesures encaminades a la supervivència dels bancs, els creditors i les grans multinacionals, no de l'economia nacional. Unes mesures que de moment, només han fet augmentar el deute grec.


Quina ha estat la gestió dels polítics grecs els últims 30 anys?

La partitocràcia que ha dominat durant tres dècades Grècia, representada pel Partit Socialista i Nova Democràcia, amb un seguit de famílies que s'han anat intercalant en el poder, no queden tampoc exemptes de responsabilitat. Els casos de corrupció han estat constants durant aquests anys, i els fons estructurals europeus han acabat engrandint sovint, les butxaques dels seus mediadors. Al mateix temps que les grans empreses i corporacions financeres internacionals s'han acabat beneficiant dels favors als polítics de torn. A tall d'exemple, l'any 2001, el govern grec falsificava els comptes del seu deute amb l'ajuda de Goldman Sachs, un banc d'inversió americà, que es va lucrar gratament per aquests serveis.


Com actuen França i Alemanya davant la crisi grega?

Aquests països són els que es mostren més crítics amb Grècia i la seva economia, i li demanen unes retallades socials que afecten a les pensions i els salaris, però en cap cas en la inversió armamentística, dels quals ells en són els beneficiaris com a màxims exportadors.


Quina és la quantitat exacte del deute grec? On és? Com es va crear? A qui es deu?

Aquestes són les grans preguntes que queden per contestar. I que només una auditoria com cal, algun dia ens podria respondre.



Fonts:


Clogg, Richard (1998): “Historia de Grecia.” Cambridge: Cambridge University.

“Debtocracy”: http://www.debtocracy.gr/

dilluns, de juny 20, 2011

LA INDIGNACIÓ GREGA (RTVMALLORCA)

La informació que arriba a la península referent a Grècia, és d'una poca consistència que més d'una vegada m'ha tret de polleguera. Per sort, sempre hi han excepcions i, hi han persones, que decideixen a costar-se sense prejudicis al país hel·lènic per explicar les coses des d'un angle diferent al de les agències d'informació tradicionals. Aquest és, des de la meva experiència, un bon reportatge:



Cròniques by RTVMallorca

divendres, de maig 27, 2011

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (II)

Com en èpoques victorianes, la pulcritud, la neteja, la sanitat... torna a ser el discurs utilitzat per aquells que manen, per imposar com sigui el control sobre els seus subdits. Avui al matí, amb el dessallotjament de l'acampada de Barcelona n'hem tingut una altra mostra. L'excusa un partit de fútbol i la seguretat. Llibres, portàtils, pancartes, tendes... han estat els perillosos objectes que la policia a cops de porra i amb pilotes de goma han conseguit emportar-se com a botí.
Són pura carronya:


dilluns, de maig 23, 2011

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (I)



Gran país el nostre, que corona als corruptes i critica sense miraments a aquells que intenten millorar les condicions de vida de tota la població. Europa es dirigeix desbocada a l'abisme del feixisme i el populisme, i l'estat espanyol no n'és una excepció. Dins aquest panorama, on la partitocràcia s'ha convertit en un dels mals endèmics del nostre sistema polític, sorgeixen propostes des de les places, des de les assemblees que des de fa una setmana han mostrat amb treball i perseverança que cal escoltar el carrer, no fer-ho, i allunyar-se d'ell, tal com ha fet l'anomenada esquerra les darreres dècades, es deixar-lo en mans del discurs de la por.

En relació a l'acampada de Barcelona, deixo aquí un document de mínims amb algunes de les demandes que els assistents han elaborat durant aquest dies. Hi ha gent que diu que no tenen propostes, s'equivoquen.

1 – No más privilegios para políticos, empezando por Barcelona:

- Recorte drástico del sueldo de las y los políticos equiparándolo al sueldo de la media de la población

- Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, dietas, años de cotización y pensiones (solo en Barcelona el ahorro sería de medio millón de euros al mes como mínimo).

- Prohibición de pensión superior a la pensión máxima establecida para los demás ciudadanos y ciudadanas.

- Supresión de su inmunidad jurídica y de prescripción para los casos de corrupción. Cese de las y los políticos corruptos.

2 – No más privilegios para banqueros y banqueras:

- Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias y cajas: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.

- Devolución transparente e inmediata a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.

- Regulación de los movimientos especulativos y sanciones a la mala praxis bancaria. Prohibición de inversión en paraísos fiscales.

- Todas la viviendas adquiridas por ejecuciones hipotecarias alojarán en régimen de alquiler social a las familias desahuciadas.

3. No más privilegios para las grandes fortunas:

[bastaría con aplicar el 5% de recorte que se aplicó a los funcionarios a las 50 más grandes fortunas y se solucionaría el problema de déficit del estado español]

- Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias. Eliminación de las Sociedad de Inversión de Capital Variable (SICAV).

- No a la eliminación del impuesto de sucesiones. Recuperación del impuesto de patrimonio.

- Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.

- Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones financieras (tasa Tobin).

Con la aplicación de estos 3 puntos se obtiene el presupuesto para solucionar los siguientes cuatro. Porque no falta dinero, es evidente que existe la disponibilidad económica.

4. Sueldos dignos y calidad de vida para todo el mundo:

- La economía al servicio de las personas y no al revés

- Establecimiento de un máximo salarial así como de un mínimo.

- Reducción de la jornada de forma que todo el mundo pueda disfrutar, pensar y conciliar su vida personal con la vida laboral, sin reducción de sueldo. Está reducción permitirá un reparto de tareas que acabará con el desempleo estructural.

- Retirada de la reforma de las pensiones.

- Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios; fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.

- Reconcimiento del trabajo doméstico, reproductivo y de cuidados.

5. DERECHO A LA VIVIENDA:

- Expropiación de las viviendas en desuso que no se han vendido para aumentar el parque público de vivienda en régimen de alquiler social.

- Declaración las ciudades como libres de desahucios y desalojos en ocupaciones de casas inhabitadas e inutilizadas.

- Penalización de las prácticas de mobbing.

- Dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas. De forma retroactiva desde el comienzo de la crisis.

- Prohibición de la especulación inmobiliaria.

6. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:

- Retirada de los recortes planteados por el Gobierno de la Generalitat. Retirada de los planes de austeridad y recortes que afectan los servicios públicos a nivel estatal, europeo y global.

- Reestablecimiento de los servicios que ya han sido recortados en sanidad y educación

- Incremento de personal sanitario e infraestructuras para acabar con las listas de espera.

- Incremento de profesorado e infraestructuras para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.

- Garantizar realmente la la igualdad de oportunidades para el acceso a todos los niveles de educación, con independencia de la procedencia socioeconómica. Destinar los recursos públicos únicamente a la educación pública. Escuela laica y de calidad.

- Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.

- Transporte público asequible económicamente a todas las personas, de calidad y ecológicamente sostenible (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Servicios públicos y gratuitos de atención a la infancia y las personas con necesidades especiales de cuidado

- Prohibición de privatización de los servicios públicos

- Someter nuestra pertenencia a la OTAN a referéndum

7. LIBERTADES Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:

- No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde.

- Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación y de su independencia. Eliminación de las trabas legales que impiden ejercer el derecho de emisión de los medios comunitarios libres y sin ánimo de lucro. Eliminación de los monopolios de facto de los espacios radioeléctricos.

- Uso de software libre en las instituciones públicas para adecuarlas a la era digital con costes sostenibles.

- Retirada de la ordenanza del civismo: retirada de toda ordenanza que limita las libertades de movimiento y expresión.

- Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado (incluídas las leyes orgánicas y las directivas europeas) .

- Eliminación de las redadas a migrantes, retirada de la ley de extranjería y cierre de los Centro de Internamiento para extranjeros (CIE). Plenos derechos para migrante.

- Modificación de la Ley Electoral…. (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos: listas abiertas, elección directa de los regidores… (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Presupuestos participativos abrobados por la ciudadanía.

A continuación se hará alusión al cierre de algunas industrias y cuerpos profesionales. Pedimos la consecuente recolocación de estos profesionales o la reconversión de la actividad industrial de dichos sectores.

8. Medio ambiente

-El sistema económico no puede estar basado en el crecimiento indefinido. Esto no es sostenible.

- Soberanía alimentaria, fomento de la agricultura de los campesinos, no de las multinacionales. Fomento de la agricultura agro-ecológica. Suspensión de los transgénicos en base al principio de precaución, hasta resolver las incertidumbres sobre los impactos en el medio ambiente y la salud. Por una reforma agraria.

- Consumo responsable y comercio justo. Evitar los monopolios en la distribución garantizando el acceso de todos los productores.

- Con todas estas medidas y otras, alcanzar unos objetivos de reducción de emisiones de CO2 que vayan más allá del los del protocolo de Kyoto. Por una verdadera justicia climática.


divendres, d’abril 29, 2011

S'HA SUICIDAT PATRICIA HERAS, UNA DE LES PRESES DEL 4F

Una de les preses del 4F se suïcida després de sis mesos en presó

Patrícia Heras havia estat condemnada pels incidents de Sant Pere Més Alt on un membre de la Guàrdia Urbana va rebre un cop que el va deixar tetraplègic · La noia va defensar sempre la seva innocència · Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures infringides als detinguts


Patricia Heras, una de les persones condemnades pel fets de Sant Pere de Més Baix on el 2006 un policia local de Barcelona va resultar greument ferit durant un confús desallotjament d'un local, es va suicidar anit a casa seva. Heras, que havia relatat en el seu bloc una versió dels fets contrària a la versió acceptada pel tribunal portava sis mesos en presó, quatre dels quals en tercer grau -anant a la penitenciaria només a dormir. Sempre s'havia declarat innocent.


Els fets van passar el 4 de febrer de 2006 quan la Guàrdia Urbana intentava acabar amb una festa en una casa pressumptament okupa (el moviment okupa va desmentir que tingués relació amb aquell edifici) al carrer de Sant Pere Més Alt. En els incidents un membre de la Guàrdia Urbana va ser agredit amb un test que li va causar una ferides gravíssimes que l'han deixat en estat vegetatiu. La versió segons la qual se li havia llançat un test des d'un balcó va ser explicada per l'aleshores batlle Joan Clos. Tot i això després es va canviar la versió i es va afirmar que les ferides havien estat causades per una pedra. Patricia Heras, en qualsevol cas, no va ser acusada d'això sinó del posterior llançament d'una tanca contra la policia, acusació que ella nega, tot afirmant que ni tan sols era al lloc dels fets.


Al gener de 2008 Heras va ser jutjada a l'Audiència Provincial de Barcelona i condemnada, amb Alfredo Pestana a tres anys de presó per atemptat contra l'autoritat. Els condemnats van recórrer al Tribunal Suprem espanyol que el 3 de juny de 2009 va ratificar la sentència imposada per l'Audiència Provincial de Barcelona. Posteriorment van demanar un indult al consell de ministres que no els va ser concedit. A l'octubre de 2010 Patricia Heras va ingressar a la presó de Wad Ras de Barcelona i el 18 de desembre de 2010 va passar a la secció oberta, amb l'obligació de tornar a dormir cada dia a la presó. El 26 d'abril de 2011 es va suicidar a casa seva.


Per aquests fets hi ha en presó tres persones més, Juan Pintos, Alex Cisterna i Rodrigo Lanza.


Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures que van rebre els tres detinguts principals. Patricia Heras va denunciar també maltractaments.




diumenge, d’abril 24, 2011

INDÍGENES (DEL NORD)

Tot seguint les reflexions que plantejava a l'apunt anterior, aquí deixo el testimoni d'Hervé Pi, un ciutadà que a part de l'activisme, també utilitza el seu bloc per defensar els seus drets culturals i també nacionals:

“El 2 d’abril del 1700, per edicte reial, el Lluís XIV rei de França prohibia l’ús oficial de la llengua catalana.

Per nosaltres catalans del nord aquest edicte simbolitza el declivi de la llengua catalana, una mena de condemna a mort volguda pel reialme francès i mantingut pels regims successius siguin monarquies, imperis, repúbliques o dictadures.

Han passat 311 anys i la realitat és que l’edicte és sempre vigent, França refusa sempre i encara el dret a la paraula als pobles dominats, però la bona notícia és que 3 segles no han estat suficients per a neutralitzar-nos del tot.

Aquesta bona notícia tanmateix s’ha de matisar i molt!

Tres segles més tard, el 25 de juny del 1992 els parlamentaris francesos feien entrar la llengua francesa a la carta magna de la seua sagrada república: la Constitution. Han inscrit l’article 2: “La langue de la République est le français“.

A favor nostra tenim ben poca cosa.

Els parlamentaris han inscrit un reconeixement de les llengües minoritzades (en deien “patois” ara en diuen llengües regionals) a l’article 75.1, el 2007 Consell General ha aprovat una Carta a favor de la llengua catalana i el 2010 és l’ajuntament de Perpinyà que ha aprovat una Carta similar.

Però no se cal enganyar, el fet que la llengua de la república sigui la francesa fa força de llei, mentre que el reconeixement de les llengües minoritzades que sigui a final de la constitució o per les institucions locals, no dóna cap dret als pobles sotmesos.

Descuidavi, tenim a favor nostra la voluntat de viure d’existir, per això lluitem.”



dijous, d’abril 21, 2011

INDÍGENES (D'ESQUERRES)

En una recent entrevista a Slavoj Zizek, un dels filòsfos més de moda i brillant del moment, el diari digital bolivià “Siete” li realitzava una entrevista arran de la visita d'aquest al país llatinoamericà. Del qual m'interessa destacar un parell de comentaris:

“No quiero engañar a nadie. La razón por la que me gusta acompañar estos procesos es porque de todas estas evocaciones al pasado o viejas tradiciones que hay en el mundo, las de acá están conectadas con proyectos izquierdistas. Esto me parece absolutamente fascinante porque es exactamente lo opuesto a lo que sucede en Europa. De donde vengo, los proyectos locales, nacionalistas o tradicionalistas son usualmente reaccionarios.”


“América Latina es la única esperanza de que evocar las tradiciones ancestrales no sea parte de un proyecto nacionalista de derecha y reaccionario. Yo amo esto. Esto no puede suceder ni en África. Esto es lo que conozco de acá y lo admiro. Vemos de forma milagrosa cómo vienen juntas las tradiciones ancestrales con las tendencias modernas. Me fascina cuando ustedes hablan con un representante de algún pueblo indígena y después él te dice que puedes visitar su sitio web.”


Unes paraules que m'han fet reflexionar sobre l'admiració que generen certs processos polítics que s'estan generant a Amèrica Llatina, i en canvi la poca atenció i reflexió que puguin generar altres projectes, alguns embrionaris, que s'estan desenvolupant dins Europa, en els quals també hi ha una defensa de les tradicions d'un territori amb un lligam estret amb les ideologies d'esquerres. Potser serà per què aquests indígenes són de color blanc i no porten plomes? O el que realment ens sorprèn, dins la nostra mentalitat eurocèntrica, és que un poble indígena pugui fer ús de les noves tecnologies, de la mateixa manera que pot vestir texans i beure coca-cola?

diumenge, d’abril 03, 2011

PORTUGAL SEGUEIX ELS PASSOS DE LA CRISI GREGA

La setmana passada, Portugal entrava de ple en una crisi de conseqüències imprevisibles, després de la dimissió del primer ministre, José Sócrates. La negativa de l'oposició parlamentària a aprovar les noves mesures del seu quart pla d'austeritat ha precipitat els esdeveniments, que condueixen l'economia del país a una quasi inevitable intervenció dels fons de rescat europeu. Unes mesures que han suposat una retallada del dèficit públic en un context d'entrada en recessió i l'augment de la taxa d'atur, en un estat amb unes clares dificultats per finançar-se i les empreses de classificació una altra vegada especulant.

La situació portuguesa recorda, tot i els seus matisos, la de Grècia de fa just un parell d'anys, quan la població del país anhelava la derrota del primer ministre conservador, amb l'esperança que el nou cap de govern socialista milloraria les condicions dels ciutadans. El canvi, contràriament a les expectatives, ha comportat l'empobriment del seu nivell de vida, amb unes mesures (impulsades per l'FMI) que afecten directament l'estat del benestar.

Així doncs, no és casual que sigui la joventut la primera de denunciar el sistema econòmic vigent, en l'acabament del que ja s'anomena "la dècada perduda". El desembre del 2008 era la coneguda "generació dels set-centseuristes " la que es manifestava a Grècia; fa unes setmanes a Portugal era la "generació desemparada" o dels " cinc-centseuristes " la que omplia els carrers de les principals ciutats, un fet que no es veia des de la Revolució dels Clavells.

L'opció d'emigrar

D'aquesta manera, molts joves grecs i portuguesos, la majoria amb titulacions universitàries, han iniciat o es plantegen, tal com han fet històricament milions de compatriotes seus, el periple de l'emigració. Perquè al llarg del segle XX, tant Grècia com Portugal destaquen per ser dos països eminentment rurals, amb revolucions industrials tardanes, enfrontaments bèl·lics dins de les seves fronteres i l'absència de llargs períodes democràtics.

Uns esdeveniments històrics presents fins al dia d'avui, que han tingut en els pitjors moments la família com un dels seus pilars bàsics de solidaritat i que, juntament amb la religió catòlica per als portuguesos i l'ortodoxa per als grecs, constitueixen uns dels trets diferencials per entendre la realitat social i cultural d'aquests dos països.

Una manera de ser que ha fet que rebin, amb Irlanda i els altres països europeus de la Mediterrània, el sobrenom de PI(I)GS, porcs en anglès, a la premsa econòmica anglosaxona. Un joc de paraules fet amb les inicials dels països, en un concepte farcit de prejudicis etnocèntrics, amb la intenció de qüestionar la seva baixa productivitat.

Un aspecte que Max Weber, un dels pares de la sociologia, s'encarregava d'esbossar en el seu clàssic: L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1905). Un llibre que, resumint-ho planerament, planteja la influència que va tenir el protestantisme i la seva ètica en l'origen del capitalisme i l'exaltació del treball. "Menjar bé o dormir tranquil, diu el refrany; doncs bé, en aquest cas, el protestant opta per menjar bé, mentre que el catòlic prefereix dormir tranquil·lament".

Article publicat al diari Ara, l'1 d'abril.


dimecres, de març 16, 2011

BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE


'No hi ha ningú que critiqui els projectes de cooperació. Ningú no gosa qüestionar una cosa que ha estat feta amb 'bona intenció'. Ningú no investiga sobre les fonts assecades, les vacunes caducades i les sales d'operacions sense estrenar que es poden trobar en qualsevol racó del continent africà. Els mitjans de comunicació, quan parlen de la cooperació, ho fan només des d'un punt de vista propagandístic. (…) La història de la cooperació al desenvolupament de l'Àfrica és la història d'un fracàs. Mai tanta gent, amb tan bones intencions, no havia dedicat tantes energies a una causa tan inútil.'

'L'estiu del 2002 van aterrar a l'aeroport de Douala un grup d'estudiants de medicina francesos. Havien de vacunar els pigmeus de la zona de Bipindi, al sud del Camerun. Van arribar a l'aeroport amb tot de vacunes, sense tenir en compte que en aquell país africà es poden comprar sense dificultats. Però, en canvi, no van preveure com havien de guardar-les. (…) Al cap de quaranta-vuit hores ja eren en mal estat i s'haurien d'haver llençat. Però els estudiants no havien vingut tan lluny per no res, i van continuar administrant-les, fossin en bon estat o en mal estat.'


Fragments d'una entrevista a Gustau Nerín a Vilaweb, antròpoleg resident a Guinea, arran de la publicació del seu nou llibre.



dilluns, de febrer 28, 2011

LES RECEPTES GREGUES A LA CRISI ECONÒMICA

Grècia es despertava el passat 23 de febrer amb la convocatòria de la primera vaga general de l'any. Tenint en compte que l'any passat en foren una vuitena i que la conjuntura enguany no és massa favorable, tot fa suposar, que el 2011 anirà pel mateix camí. De fet, les mesures aplicades pel govern de Giorgos Papandreu, tot seguint les directrius del Fons Monetari Internacional (FMI), estan portant el país a una nova onada de movilitzacions.


Després de les revoltes que sacsejaren el país hel·lènic el desembre de l'any 2008, que serviren per mostrar el malestar general per la corrupció endèmica de l'estat i la frustració existent entre les generacions més joves, el país torna a entrar en una dinàmica continua de protestes. Una dinàmica que no ha deixat de reproduir-se de forma intermitent, patint una certa davallada durant l'aclaparadora victòria del partit socialista a les eleccions generals de l'octubre del 2009, però que altre vegada s'activà davant el descontentament per les diferents mesures d'austeritat aprovades pel nou govern, que suposaren entre d'altres coses, una retallada de les pensions, dels sous dels funcionaris i un increment de l'IVA, que en l'actualitat ja arriba el 23%. Unes manifestacions que tornaren a desinflar-se el maig passat, a causa de la tràgica mort de 3 empleats d'un banc d'Atenes, després de l'incendi provocat per l'impacte d'uns còctels molotov.


Amb tot, la impopularitat de les seves mesures, no foren suficients perquè el partit del govern notés el desgast que suposava la seva acció governamental durant les eleccions municipals del novembre passat, i el PASOK, es mantingué lleugerement per sobre Nea Demokratia com el partit més votat, encara que l'abstenció fou quasi del 50%, un fet insòlit a Grècia. L'apel·lació al discurs de la por del primer ministre, alertant del perill de fallida econòmica, si no guanyaven, causà el seu efecte.


La situació a Grècia ha arribat a un punt, on no hi ha setmana que algun sector econòmic es declari en vaga. Durant els dos últims mesos, farmàcies, enginyers, advocats, hospitals, mitjans de comunicació i transports públics han encapçalat les lluites més visibles contra les retallades laborals i la privatització del mercat. En un context, on la preocupació per la falta d'autonomia política de l'estat, ha fet que un personatge tant destacat com el compositor Mikis Theodorakis impulsi una plataforma ciutadana de salvació nacional, que sorgeixin associacions de caràcter localista a Atenes (“Atenistes”) i a Heraklion (“Minoistes”) per denunciar les condicions de degradació en el que es troben aquestes ciutats, o que es creï un moviment organitzat contra el pagament dels bitllets dels transports públics o contra l'allargament de les franquícies per l'explotació de les autopistes (“Jo no pago”).


Davant aquest malestar, no és estrany, que el dimecres, els carrers de les principals ciutats gregues s'omplissin altre cop de gent, amb un seguiment de la vaga semblant a la jornada del maig passat. Per si de cas, davant el perill d'una societat cada vegada més mobilitzada, l'estat grec, tal com denunciaven alguns mitjans de comunicació i partits polítics fa unes setmanes, està entrenant l'exèrcit per si fes falta reprimir els manifestants en un futur proper. “Hem correspost a la crisi econòmica, però no hem dominat la crisi social", deia fa uns dies en unes declaracions a France 2 el director del FMI . Doncs això, a Grècia ja es preparen per dominar-la.


Article publicat al diari Ara el diumenge 27 de febrer.

dijous, de febrer 03, 2011

ESPANYA: UN PAÍS ANORMAL

Fa unes setmanes, el líder del Partit Popular es despenjava dient que Espanya no és un país normal per l'ús al Senat de les anomenades llengües perifèriques, entre les quals hi ha el català. Una afirmació que no puc més que corroborar: per què ha de voler aquest país, tractar les anomenades llengües cooficials (l'aranès o el bable no compten) com una riquesa més del seu patrimoni nacional, com fan a tall d'exemple: Finlàndia, Bèlgica, Suïssa o el Canadà? El més fàcil és fomentar la ignorància i l'estupidesa, i seguir com un país anormal, on la llengua s'ha convertit en el cavall de batalla (altre cop), del darrer atac del nacionalisme espanyol.


On 3 casos judicials són capaços de posar en dubte tot un sistema bilingüe d'aprenentatge que fa anys que funciona. I en canvi, ningú posa el crit al cel, quan un 40% de les demandes d'escolarització en català, fetes al País Valencià, són desateses. És més fàcil defensar el monolingüisme en nom de la sacra i santa pàtria, que introduir l'aprenentatge d'altres llengües dins els currículums de les escoles públiques, i és una llàstima, perquè de mètodes, cada cop n'hi han més.


Enlloc de defensar sense manies la cooficialitat de les altres llengües que també anomenen espanyoles a la UE, és més fàcil mantenir-les amb una situació de diglòssia. I fomentar al llarg del territori espanyol, unes imatges, i uns estereotips de llengües de segona, que no serveixen gairebé per res. “¿Però tú, cuándo decidiste empezar a hablar el catalán?”, em preguntaven encuriosits dos amics espanyols amb estudis universitaris fa un parell d'anys. “¡Ostiá! ¡Kafká en catalán!”, exclamava un altre amic doctor en física, al veure un llibre d'aquest escriptor txec a la taula de casa. I poso dos exemples simpàtics i de bona fe, per il·lustrar, fins a quin punt, pot arribar el desconeixement de la situació lingüística a casa nostra. Els paradigmes agressius i insultants, ni els esmento, qui més qui menys, en guarda uns quants a la memòria.

dimecres, de gener 26, 2011

DE MAL EN PITJOR



De tant en tant vaig parlant en aquest bloc de la crisi i com aquesta afecta a Grècia, encara ara no havia escrit res de com afecta a l'estat espanyol, però els esdeveniments recents i les ganes, no m'han deixat cap altre opció.


Fa una setmana, la ministra d'Economia celebrava el fet d'haver col·locat una nova onada de bons de deute públic amb un tres i no res, com si els interessos els quals haurà de tornar el govern de torn, no fossin els més alts que fins ara ha hagut d'emetre l'estat. Una nova hipoteca sobre el cap dels ciutadans, que a la llarga, com altres coses, acabarem pagant.


També sento dir elogis al voltant dels treballadors de Nissan, que han acceptat congelar el seu sou fins la propera dècada a canvi que la multinacional japonesa s'avingui a construir un nou model de cotxe, al qual asseguren, com si existís la futurologia, garanteix la feina fins el 2024. Un fet que ja ha estat denunciat per CCOO com a xantatge, ja que segons afirmen, la fàbrica de Barcelona és l'única preparada per produir el nou model. Un fet que evidentment desconec, però que demostra un cop més, qui abans que res ha de pagar els plats trencats, en tota aquesta situació.


Recordo, els inicis dels noranta, quan Comisions i UGT pactaven amb el govern socialista i la patronal la reforma laboral que va conduir a una gran majoria de joves i dones a la precarietat, amb les empreses de treball temporal com a punta de llança, gràcies a l'introducció dels contractes d'obra i servei, que a grans trets, encara ara, es caracteritzen per obrir-te la porta del carrer quan a l'empresari de torn li ve de gust, de forma gratuïta o gairebé. Unes mesures que ja aleshores apel·laven a la necessitat de flexibilitzar el mercat laboral per tal de crear més llocs de treball. Avui dia, ja en veien els resultats, només fa falta acostar-se a una oficina de l'Inem.


Pocs anys després, amb l'arribada al poder del Partit Popular, s'aprovava la llei de liberalització del sòl, sota l'argument que d'aquesta forma baixarien els preus de l'habitatge. Res més lluny, l'anomenada cultura del “pelotazo”, ens ha portat una “ressaka” de conseqüències encara ara imprevisibles, tot i que ja podem apreciar alguns dels seus resultats.


Per altre banda, una de les patates calentes se situa al parlar de l'edat de jubilació i el comput global dels anys de cotització. Un parell de mesures encaminades a que treballem més i acabem cobrant menys, degut segons diuen a la fallida del sistema de pensions. Una de les seves causes en seria l'envelliment de la població, degut a l'augment de l'esperança de vida, que suposa que més gent cobri de l'estat, i que siguin menys els que aporten diners perquè es pugui mantenir aquesta estructura. Tot i ser poc competent amb la matèria, el que bonament proposo, és eliminar els sous vitalicis de tots els polítics i que retardem la seva edat de jubilació a un sou equiparable al de la resta de mortals, dins aquest grup inclouria també a molts banquers i altres col·lectius privilegiats, en el que podríem classificar com una sèrie de mesures de solidaritat interclassista ben entesa, és a dir, de d'alt cap a baix, i no com fins ara. Per capgirar aquesta tendència, també caldria posar a treballar a “Los Grandes de España”, i expropiar les seves propietats, no fos cas que es pensessin que són diferents. En el cas, que les autoritats competents, tal com em temo, ignorin el meu bloc i continuïn amb la tendència actual de seguir els consells de FMI's i companyia, puc ben assegurar, que d'aquí un temps, l'esperança de vida no serà un problema pel sistema de pensions, perquè aquesta haurà caigut en picat.


dijous, de gener 20, 2011

EL LABERINT D'ARGELAGUER



Per aquells que vivim fora, les dates nadalenques són per la gran majoria de nosaltres uns dies de visita obligada a casa nostra, encara que aquestes siguin vistes amb un tuf de consumisme i hipocresia, però passar el dies 25 o 26, cap d'any o Reis per terres estrangeres (encara que amb el temps aquesta connotació es vagi desfent) és una experiència estranya, que aquells que l'hem viscut, intentem d'evitar.


Enguany, he tingut la sort de passar aquestes celebracions amb els familiars i amics de tota la vida, i com no, també he aprofitat per fer el turista un parell de dies per terres catalanes. Perdre'm per Girona, passejar pel llac de Banyoles i el seu casc antic arreglat recentment, arribar-me fins a Besalú on els aires medievals s'han quedat estancats entre les muralles del poble, no ha estat res, comparat amb la sorpresa que em va provocar la visita al laberint d'Argelaguer.


Pel que diuen les informacions de la xarxa i alguns amics, un bon dia fa més o menys 30 anys, Josep Pujiula, conegut pels veïns del poble com el “Garrell”, va començar a construir en un tros de terra que tenia, unes parcel·les pel seu bestiar i un espai per fer costellades amb els seus amics. Així, poc a poc i sense presses, com aquell qui no vol la cosa, aquest bon home va configurar una estructura a base de fustes d'acàcia i certs materials reciclats que actualment ocupen 4 torres, camins que s'entortolliguen entre ells, cabanes, ponts i un brollador d'aigua que acaba formant un bonic xaragall.


En Josep, a dia d'avui, encara va treballant sense presses al voltant d'aquesta teranyina que ell ha creat amb la seves mans i imaginació. Un món fantàstic de lliure accés, i que ja ha cridat l'atenció de diverses guies turístiques d'arreu del món. Un lloc i una persona davant dels quals, l'única cosa que puc fer, és treure'm el barret.

dijous, de desembre 16, 2010

VUITENA VAGA GENERAL




El govern grec ha aprovat avui una nova retallada seguint les directrius que el FMI ha marcat. Un nou acte de subordinació política que ha topat amb la vuitena vaga general que viu el país aquest any, i això sense comptar les diferents vagues sectorials que un mes darrera l'altre expressen el conflicte permanent amb el qual vivim els ciutadans de Grècia. L'última, per cert, va paralitzar durant una setmana l'activitat portuària del país, això sí, el govern no va gosar declarar l'estat d'alarma, tal com passa a la “democràtica” Espanya.


La desesparació amb la qual la població del país comença a patir aquestes mesures i els efectes de la crisi són cada vegada més i més dures. Fins on seran capaços d'arribar? Quan la gent ja no té res a perdre, és més fàcil que estigui disposada a tot, la Història n'és plena d'exemples.


La vaga d'avui ha acabat amb una nova batalla campal a la capital, després que els manifestants intentessin per enèsima vegada enguany accedir al parlament. Finalment, les víctimes destacades han estat la seu del ministeri d'economia i el seu antic responsable durant el període de Konstantinos Karamalis (l'antic primer ministre), que inexplicablement i, com si la cosa no anés amb ell, s'ha deixat veure entre un grup de manifestants. Per sort, encara n'ha sortit prou ben parat.


D'una manera o altra, la població del país ens veiem afectada per tot aquest seguit de receptes, que l'única cosa que aconsegueixen és agreujar la nostra situació. No hi ha ni Déu que es pugui empassar els seus plats precuinats sense patir una indigestió, i les llàgrimes d'impotència comencen a estendre's com si d'una taca d'oli es tractés.


Fa un mes, un petit empresari de Creta se suïcidava davant la impossibilitat de fer front al deute que des de feia temps li reclamaven els bancs i diferents clients; fa una setmana, una alumna a la qual dono classes de castellà, esclafà a plorar perquè li havien retallat 40 hores mensuals del seu horari laboral i, entre d'altres coses (la menys greu), no pot seguir fent classes un cop a la setmana; i fa pocs dies, la companya d'avions Olympic Airlines despatxava sense contemplacions el delegat sindical de l'aeroport d'Heraklion per unes declaracions fetes a la televisió de Creta, on explicava que la companya havia prescindit del 30% dels seus assalariats des de principi d'any i les accions que es plantejaven a partir d'ara. I el batibull sembla que només acaba de començar, en un context de revoltes cada vegada més esteses arreu d'Europa, tot això, el dia que mentre escric aquestes línies, m'assabento que un paleta de la Garrotxa respon a una situació precària amb l'assassinat de 4 persones.



Foto: Manifestació (15-12-2010) a Heraklion (Creta).

dimecres, de desembre 01, 2010

SEGUEIX EL TEU DESTÍ

"Viver não é necessário;

o que é necessário é criar."


"Viure no és necessari;

el que és necesari és crear."


Ja fa uns quants anys que segueixo el programa de ràdio 3 que magistralment condueix Carlos Galilea amb el suggestiu títol: “Cuando los Elefantes Sueñan con la Música”. Un programa dedicat practicament a la bossa nova, tot i parar l'atenció a altres músiques amb una clara empremta de la cultura lusitana que s'escampen a banda i banda de l'Atlàntic.


Gràcies a ell, m'he assabentat que el 30 de novembre de 1935 va morir un dels poetes que més admiro, i que ha marcat la literatura del segle XX, Fernando Pessoa. Una bona excusa per deixar constància d'un dels seus poemes, en paraules del seu heterònim Ricardo Reis, i que tradueixo a continuació:


Segueix el teu destí


Segueix el teu destí

Rega les teves plantes

Estima les teves roses

La resta és l'ombra

D'arbres aliens.

La realitat

Sempre és més o menys

El que nosaltres volem

Només nosaltres som sempre

Iguals a nosaltres mateixos.


Suau és viure només

Gran i noble és sempre

Viure senzillament

Deixa el dolor a les ares

Com un exvot als déus.


Ve de lluny la vida

Mai l'interroguis

La resposta és més enllà dels déus.


Però serenament

Imita l'Olimp

En el teu cor

Els déus són déus

Perquè no és pensen.



dissabte, d’octubre 30, 2010

WIKILEAKS, TORTURES I ALTRES MISÈRIES


Em desperto altre cop sentint vergonya de ser persona i desitjant tal vegada de convertir-me en pedra. Un cop més, algú amb valentia ens recorda les misèries de la Guerra. Wikileaks, el portal que es dedica a destapar amb documents els crims i les injustícies comeses per estats, esglésies, bancs i altres institucions va fer circular la setmana passada 400.000 documents “secrets” del Pentàgon en els quals es fan explícites amb pèls i senyals les violacions, les tortures i els assassinats a la guerra d'Iraq.


Uns esdeveniments que no són en cap cas negats pels dirigents nordamericans, els quals estan més entossudits en negar la legitimitat del portal en presentar aquests documents, tot apel·lant a la ja cansada frase de la seguretat nacional, que en reconèixer els seus propis errors i demanar responsabilitats a qui toqui. Un fet que seria del tot sorprenent tenint en compte el currículum del país americà, instal·lat, diríem que des de la seva fundació, en una economia de guerra permanent (tal com assenyalava el magnífic historiador Howard Zinn), obsessionat en la defensa d'una frontera nacional que cada vegada s'ha fet més i més gran, capdavanter en l'ús de la pena de mort, i que els últims anys ha demostrat amb escreix com la racionalització de la violència pot arribar a uns nivells de sofisticació que ni el mateix Marqués de Sade hagués imaginat: Guantànamo i Abu Ghraib, en seria els seus exponents. I això que semblava impossible superar la macabra Escola de les Amèriques que durant quasi 4 dècades va servir per mantenir el terror, gràcies als seus aplicats alumnes, en bona part d'Amèrica Llatina.


Una potència que ostenta el privilegi d'haver inaugurat abans que ningú la carrera atòmica, en l'avantguarda en l'ús d'armes (ells sí) de destrucció massiva. Tal com ens recordava l'any passat la pel·lícula grega “Psixi Bathia” del director Pantelis Voulgaris, ambientada en el marc de la Guerra Civil grega (1945-1949), i que s'acabà amb el bombardeig amb napalm per part dels avions yankis de les muntanyes del nord del país, on es refugiaven els últims resistents comunistes. Una arma que anys més tard es faria tristament famosa al Vietnam.



dimarts, d’octubre 05, 2010

CARTA ABIERTA AL CONSELLER JOAN SAURA DE UNA "PELIGROSA" ANTISISTEMA




Barcelona, 1 de octubre del 2010


Estimado Conseller Saura,

No soy una joven violenta anti-sistema. Soy una mujer cincuentañera, enferma del Síndrome de la Fatiga Crónica que raramente puede salir de su casa. El 26 de septiembre hice el esfuerzo de ir a Plaça de Catalunya, al banco ocupado por colectivos trabajando para una sociedad mejor, para participar en una interesante y fructífera reunión sobre la “Politización de los Cuidados”. Participamos enfermos, tetraplégicos y mujeres inmigrantes, que son las que cuidan de enfermos y ancianos en nuestros hogares. Se hizo un serio trabajo de reflexión sobre cómo organizarnos entre todos ya que ni el gobierno de la Generalitat ni el de Madrid nos prestan la ayuda mínima que necesitamos.

Era mi intención haber vuelto el día de la Huelga General para continuar participando en los interesantes talleres que se estaban llevando a cabo en ese espacio, pero mi salud no me lo permitió. Desde mi cama pude ver, horrorizada, por televisión que usted había decidido desalojar ese espacio ese mismo día y con una violencia impresionante. Me pregunto qué fue de los niños y de los ancianos que también participaban en las actividades en ese espacio.

Pero me pregunto, sobre todo, que por qué decidió usted desalojar ese espacio justo el día de la Huelga General. Podría haber esperado al día después si tanto le amenaza que los ciudadanos hablemos de la politización de los cuidados. ¿No sería una manera de despistar a la prensa de la Huelga General? Cual fuera su intención, la prensa en toda España, cuando habla de la Huelga General en Barcelona, sólo habla de los “okupas” acusándoles de violentos (personas que, por cierto, quedaron heridos y bastante magullados). Pero para añadir al despiste, y como si usted no tuviera nada que ver con la violencia contra los alter-mundistas, mientras los Mossos pegaban usted tomaba un sitio central en la manifestación. Ese tipo de perversión es lo que le va a costar a su gobierno las próximas elecciones.

También quería informarle de que el pequeño bidón de gasolina (la justificación que usted da en la prensa por el salvaje ataque) que había en ese espacio era para el generador de electricidad para poder tener luz y utilizar ordenadores en nuestras actividades.

Pero la verdad siempre prevalece y hasta con cierta poesía, aún en tiempos de políticas neoliberales salvajes: La “S” que alguien añadió a las palabras “DE CREDITO” en la puerta del banco para así formar la palabra “DESCREDITO”, veo en la prensa, que sigue en pie, después de que ustedes hayan tapiado la puerta con ladrillos. También siguen en pié, al lado de la puerta, las palabras: “Aquí se sueña”.


Sinceramente,

Clara Valverde

Presidenta

Lliga SFC (Síndrome de Fatiga Crónica, Fibromialgia y Sensibilidades Químicas Múltiples)

divendres, de maig 21, 2010

QUI VOL DESTRUIR GRÈCIA?

Ahir es va convocar la cinquena vaga general que viu el país des de que hem començat l'any. De ben segur, tampoc serà l'última. De moment la reacció encara és moderada. Perquè aquells que surten al carrer, són en la seva majoria, aquells que tenen per costum sortir als últims anys. Un cop hagi passat l'estiu i la majoria de pensionistes, funcionaris i treballadors en general vegin que és impossible arribar a final de mes, crec que la conflictivitat social en la qual s'abocarà el país serà important. Les mesures aplicades per Papandreu sota les directrius del Fons Monetari Internacional condueixen a una massa important de la població grega a la misèria. Ja m'explicaran com han de viure, per exemple, tots aquells jubilats que veuen retallada la seva mensualitat, tot i cobrar 700 euros. O la quantitat de parelles de funcionaris amb fills i una hipotècia per tirar endavant, que han vist retallat el seu sou en un 15% i les pagues extres quasi eliminades. Per no parlar de com afectarà la pujada de l'IVA (23%) a les nostres butxaques. I podríem així allargar-nos una bona estona.


Deixo penjat aquí un parell de vídeos i un text que em semblen interessants per explicar què està passant. El text en si, m'agrada perquè transmet en bona mesura, quines són les percepcions dels grecs davant aquests fets.



El sentido común del que dispongo no me permite explicar ni mucho menos justificar la rapidez de la caída de nuestro país desde el año 2009, caída que lo lleva ahora a recurrir al FMI, privándolo así de parte de su soberanía nacional y poniéndolo bajo un régimen de tutela.


Es curioso que nadie se haya ocupado hasta ahora de lo más simple, o sea de explicar nuestra trayectoria económica con cifras y documentos, para que nosotros, los ignorantes, fuésemos capaces de entender las verdaderas causas de esta evolución vertiginosa y sin precedentes cuyo resultado es la pérdida de nuestra identidad nacional y la humillación internacional.


Oigo hablar de una deuda de 360 000 millones de dólares, pero veo al mismo tiempo que muchos países presentan esas mismas deudas, e incluso mayores.
Por lo tanto, no puede ser esa la causa esencial de la desgracia. Lo que también me intriga es la desmesurada importancia de los ataques internacionales de los que nuestro país está siendo objeto, y cuya coordinación es casi perfecta, a pesar de tratarse de un país cuya economía es insignificante, lo cual acaba por parecer sospechoso.


Todo eso me lleva a pensar que alguien nos está culpabilizando y que nos están metiendo miedo para que nos pongamos en manos del FMI, lo cual tiene una importancia esencial en la política expansionista de Estados Unidos, y que todo el asunto de la solidaridad europea nos es más que una cortina de humo, para que no se vea que se trata de una iniciativa puramente estadounidense, para llevarnos a una crisis económica artificial, para que nuestro pueblo tenga miedo, para que se someta, para que pierda importantísimas conquistas y, finalmente, para que se ponga de rodillas y acepte la dominación extranjera.


¿Pero por que? ¿En aras de qué planes y de qué objetivos?


Aunque he sido y sigo siendo partidario de la amistad greco-turca, tengo que decir que el repentino fortalecimiento de las relaciones gubernamentales y los precipitados contactos entre ministros y otros actores, me inspiran temor, al igual que los recientes viajes a Chipre y la próxima visita de Erdogan.


Sospecho que detrás de todo eso se esconde la política estadounidense con sus sospechosos proyectos, que tienen que ver con nuestro espacio geográfico, con la existencia de yacimientos petrolíferos, con el régimen de Chipre, con el mar Egeo, con nuestros vecinos del norte y con la actitud arrogante de Turquía, y que el único obstáculo para esos planes es la desconfianza y la oposición del pueblo griego.


En mayor o menor medida, todos los que nos rodean están atados al carro de Estados Unidos. La única diferencia es que nosotros, desde la dictadura de la junta y la pérdida del 40% de Chipre y hasta las incómodas polémicas con Skopje (la antigua república yugoslava de Macedonia) y con los ultranacionalistas albaneses, hemos venido recibiendo golpes sin tomar conciencia de ello.


Por eso tienen que eliminarnos como pueblo. Y eso es precisamente lo que está pasando en este momento. Yo invito a los economistas, los políticos y los analistas a que me desmientan.


Creo que no existe otra explicación lógica, a pesar del complot internacional, en el que han participado los europeos proestadounidenses como Merkel, el Banco Europeo, la prensa reaccionaria internacional, todos juntos han participado en el «gran golpe», que consiste en degradar a todo un pueblo de la categoría de pueblo libre a la de pueblo sometido.


Al menos yo no puedo encontrar otra explicación. Reconozco que no dispongo de conocimientos específicos. Pero lo que digo, lo digo utilizando mi sentido común. Puede que muchos estén pensando lo mismo que yo y quizás podamos comprobarlo en los próximos días.


En todo caso, yo quisiera alertar a la opinión pública y subrayar que si mi análisis resulta correcto, la crisis económica –que, como ya dije anteriormente, nos ha sido impuesta– no será entonces otra cosa que el primer trago amargo de una cena de Lúculo y que saldrán entonces a flote cuestiones cruciales de carácter nacional de las que no quiero ni pensar hacia dónde pueden llevarnos.


¡Ojalá me equivoque!


Mikis Theodorakis


Les paraules més clares que he sentit els últims temps sobre el tema. En Dani "el Roig" encara en diu de bones:



I la televisió argentina ens informe sobre Grècia i també Espanya: