dissabte, de març 10, 2012

AMB L'AIGUA AL COLL


Finalment, aquest Nadal, el petit de casa va poder conèixer a la besàvia que li faltava, l'àvia Xrisoula, que enguany farà 93. El besavi Iorgos i la besàvia Fota, de 88 i 84 anys respectivament, ja ho havien pogut fer la mateixa setmana de la seva vinguda, però la Xrisoula ja no es mou de Pyrgos, el seu poble del sud de l'illa. Així doncs, per festes i després que haguessin passat 3 mesos des del seu naixement, en Domènec va poder saludar per primer cop a una de les seves progenitores, que val a dir-ho, ja compte amb una bona colla de besnéts. Per banda catalana, el meu fill “només” es pot acontentar amb els avis (i toco fusta (toc toc))... i que per molts anys! La família de la meva dona no és que sigui un cosa rara, o sàpiguen el secret de l'elixir de la llarga vida, si no que en general, a Creta, l'esperança de vida era fins fa ben poc, paradigmàtica a nivell mundial. Un cas d'estudi per investigadors de tota mena, que no acabaven d'entendre com els pobladors d'un tros de terra amb una renda per capita inferior a la dels Estats Units, per posar un exemple, poguessin viure molts més anys que no pas els ciutadans estatunidencs.


Els cretencs, conjuntament amb els habitants d'Ikaria, una altra illa grega, i els nadius d'un illot japonès (del qual ara mateix no recordo el nom), encapçalaven el rànquing mundial de la llarga longevitat. Què està passant ara? Als japonesos encara s'ha de veure quin és l'efecte del desastre de la central de Fukushima, però de ben segur, que per molta bicicleta, té verd i feng shui, serà difícil que puguin evitar cruspir-se una bona dosi de radioactivitat, ja sigui assaborint un trocet de sushi o respirant un baf d'aire. Però què passa amb els grecs? Els ikariotes, un poble avesat a la tranquil·litat, amb una població envellida i de menys de 10 mil habitants, continuen tot i les dificultats amb el seu tarannà, marcat per la seva posició marginal dins el mar Egeu. Dels cretencs, tot i el manteniment d'una dieta que segons diuen és el resultat de tan excel·lent esperança, van de cap a caiguda. La causa, no és ni la important migració del camp cap a la ciutat de les darreres dècades, amb els conseqüents canvis d'hàbits que això ha comportat, ni els efectes del canvi climàtic.


Des de la malaurada intervenció per part de la troica, el maig del 2010, la població grega ha pogut palpar (i de quina manera!), què volen dir les anomenades mesures d'austeritat. Aquestes no es redueixen només en retallar salaris, crear nous impostos, apujar els que ja hi han, privatitzar els béns públics o eliminar llocs de treball, si no també una sèrie de danys col·laterals, si utilitzem una terminologia bèl·lica, que han implicat una davallada dels naixements, un augment de la mortalitat, una caiguda de l'esperança de vida i finalment un esgarrifós augment dels suïcidis. I és en aquest punt final on també la meva estimada Creta, tristament destaca.


Segons un darrer estudi realitzat per l'hospital psiquiàtric d'Atenes, Creta i el Peloponès són les dues àrees geogràfiques del país que encapçalen el percentatge més alt de suïcidis causats per trastorns depressius. Tot i que l'estudi no va més enllà, les característiques d'aquestes dues àrees, on el benestar de la unitat domèstica va estretament lligat al prestigi i a l'honor del cap de família, podrien explicar la quantitat d'homes que darrerament decideixen treure's la vida a l'illa. Pares de família, la majoria, que no aguanten no poder donar allò que s'espera d'ells als seus fills i senyora. Homes asfixiats pels deutes i per la vergonya de no poder continuar vivint com fins ara. Uns fets que ens tornen a remetre un cop més als clàssics i, aquest cop, al pare de la sociologia, l'Émile Durkheim, que en el seu llibre sobre el suïcidi, ja va captar en els inicis de la modernitat, com la revolució industrial i els canvis socials i econòmics que havia produït en els països on primerament aquest procés es dugué a terme, podien ser la causa de l'augment d'aquesta pràctica, en la qual un determinat grup humà, decideix no seguir existint davant la impossibilitat d'adaptar-se a un nou món.

1 comentari:

David Mesa González ha dit...

Aqui a Portugal, l'índex que mesura els suicidis no és gaire riguròs (em penso que possiblement no hi hagi ganes de mirar cap a aquesta realitat, per múltiples raons) però sí que s'ha constatat desde fa alguns anys un augment exponencial en les patologies de caràcter psíquic. Es calcula al voltant del 23-25% aquesta prevalência en la població. O sigui, posiblement estiguem davant un quadre anòmic de dimensions brutals on també la moral catòlica actui com a barrera per a la contenció del suicidi. Veurem com evoluciona aquest panorama amb les retallades al servei nacional de salut i principalment amb les retallades dels subsidis als medicaments. A zones de l'Alentejo on la influência del Partit Comunista és encara molt present, la taxa de suicidis és la més alta del país - sent el concelho de Odemira (Et recordes de l'Ilha do Pessegueiro i Porto Covo?) el més afectat.
Fins i tot l'Estat, prevenint el que està per arribar ha creat un pla de prevenció del suicidi que encara està en fase de formació