GRÈCIA JA NO TÉ POR

Grècia ja no té por. La ciutadania grega ha estat els darrers dos anys ignorada i maltractada tant per aquells que han governat al país com pels capitostos de la troica, que emmirallats per les estadístiques i els seus comptes han condemnat a una societat sencera al límit del col·lapse. Des dels seus despatxos han fet i desfet ignorant el clam del carrer, que ha estat gasejat literalment infinitat de vegades cada cop que aquest es manifestava en contra dels plans d'austeritat.

Ara, com si fos un sarcasme, els dirigents europeus reclamen responsabilitat a l'estat grec perquè apliqui els compromisos que el Partit Socialista Panhel·lènic i Nova Democràcia van signar sense el consentiment de les urnes. I el compromís d'Europa amb la democràcia? Ja l'hem oblidat?

Vaig assistir fa dues setmanes al míting que l'Alexis Tsipras feia al centre d'Heraklion, la capital de Creta, estava ple a vessar, amb un públic necessitat de discursos optimistes i cansat dels catastrofistes. Un dia abans, el seu homòleg del PASOK, Eletherios Venizelos, havia hagut de fer el seu míting central a l'illa en un pavelló tancat i amb un fort dispositiu de seguretat, un fet insòlit en un dels seus feus tradicionals. Però en l'última campanya, es va fer palès allò que ha passat els últims dos anys a Grècia: hi han polítics que poden passejar-se tranquil·lament pel carrer i d'altres que no, perquè l'enuig de la població és tan gran, que els “traïdors” (tal com se'ls anomena), quasi només poden anar de casa seva a l'oficina.

L'ascens del Syriza, una coalició de 13 partits d'esquerra que es va presentar per primera vegada l'any 2004, s'explica principalment per ser un dels pocs partits que des de l'inici s'han mostrat fidels al seu discurs contra les retallades (no a Europa) i per representar a una nova generació de grecs, que exigeix acabar amb la partitocràcia i les seves pràctiques clientelars, un estat laic de debò i una nova política de defensa. De fet, ha estat l'únic partit amb representació parlamentària que ha expressat el seu suport explícit a les mobilitzacions més importants que hi ha hagut darrerament al país: “la revolta dels 700 euristes” el desembre del 2008 després de l'assassinat per un policia del jove Alexis Grigoropoulos, i al moviment dels indignats. Un suport que no ha estat exempte de criminalització mediàtica i que continua a dia d'avui a causa de l'impàs polític que viu el país. El que no s'adonen el mitjans i també els organismes internacionals, és que quan més dura és la crítica, més augmenta el seu suport. Grècia ja no té por.