diumenge, de maig 13, 2012

L'ONADA NEOCON (II)


 Les conseqüències de les polítiques d'austeritat són palpables no només a Grècia, i l'augment dels suïcidis són l'indicador més cruel de fins on ens pot portar prioritzar les xifres per sobre del benestar de les persones. A Itàlia, per exemple: “Cada día unpequeño empresario y un trabajador se quitan la vida agobiados porlas deudas y la falta de expectativa para superar las dificultades”. I a països com Espanya i Portugal encara ens falten dades suficients per fer-ne una valoració, però la dinàmica dels esdeveniments no deixa molt d'espai per l'esperança. Un servidor no és economista, i potser per aquesta deficiència intel·lectual no puc acabar d'entendre com continuem donant credibilitat a uns senyors, la majoria, que fins fa quatre dies ens deien que tot anava sobre rodes. Ara de sobte, ens diuen tot el contrari. Defensors d'un modelpragmàtic de societat, influenciats per models teòrics que s'han anat implantant progressivament en les principals universitats nordamericanes, s'erigeixen com apòstols d'un pensament hegemònic que pretenen fer-nos recular 200 anys enrere, com si haguéssim de renunciar pel nostre bé, a la consecució d'uns drets que han costat sang, suor i llàgrimes.

Un dels seus mantra preferits és culpabilitzar el dèficit públic de la situació de col·lapse que viu el sistema capitalista en la seva fase actual, quan el problema (tot i la ineptitud i la mala gestió de recursos públics que s'hagi pogut fer) és el deute privat, que no ens enganyin. I si no, mirin que està passant aquests moments amb Bankia. Convertida en el paradigma més evident a l'estat espanyol, d'un model econòmic on ha primat l'especulació: el somni usurer de transformar l'aire en diners, del qual el senyor Rodrigo Rato en seria la personificació perfecte. Qui va impulsar una política de liberalització de la llei del sòl a finals dels 90? Qui va dirigir l'FMI just abans que s'obrís la caixa dels trons l'any 2008? Qui era presentat com el nou flamant director del que havia de ser el gran banc espanyol? I ara, com si no tinguéssim memòria, ens hem d'empassar que vivim per sobre del que realment podem, i hem d'acceptar com un sacrifici col·lectiu, pel bé comú, que ens retallin a tort i a dret en sanitat, ensenyament, prestacions... I que l'empresa privada es fregui les mans tot esperant gestionar un pastís que fins ara es trobava en mans dels estats. 
 
Aquests dies els analistes intenten explicar-se com és que els grecs en la seva majoria han votat per partits (de tota mena) contraris a l'aplicació de noves retallades. Alguns fins i tot plantegen aquesta negativa en termes apocalíptics, el que no entenen és que la percepció dels grecs és que més avall, ja no es pot caure. Una pintada pels carrers d'Atenes, deia fa poc: “no life to live”, és a dir, “no hi ha vida per viure”. És en aquest punt, on no podem tolerar arribar.