25 DE MARÇ, DIADA NACIONAL DE GRÈCIA (Anunciació)

Segons diuen, fa poc més de 2000 anys, un bon dia un arcàngel anomenat Gabriel va presentar-se a una jove anomenada Maria per fer-li arribar la nova que havia estat l'escollida per engendrar el fill de Déu, el messies redemptor del món, conegut com a Jesucrist. L'Esperit Sant seria l'encarregat de realitzar la complicada tasca d'omplir de vida la panxa de la xiqueta sense que aquesta perdés la seva preuada virginitat. Aquest esdeveniment fou conegut al cap dels anys com el misteri de l'"Anunciació", una data que se celebra el 25 de març (9 mesos abans de Nadal) i que ha esdevingut una data carregada de simbologia dins el món cristià.

25 de març, diada nacional de Grècia (origen)

A Grècia, aquesta mateixa data, marca l'inici de la lluita per la independència contra l'Imperi Otomà, que des del 1453 havia anat ocupant tot l'Imperi Bizantí i havia estès els seus dominis fins arribar ben bé a les portes d'Àustria. Aquest dia de l'any 1821 (tot i que alguns diuen que fou el 29 de març), un monjo anomenat Paleon Patron Germanos va desplegar una bandera grega al monestir de santa Labras proper a la ciutat de Patras. Aquesta acció fou el senyal per iniciar la sublevació per l'alliberament del poble hel·lènic. Finalment, el 1827 es va independitzar la primera part del territori que ocupava la Grècia clàssica, i la capital va situar-se a Nafplio, al Peloponés. D'aquesta manera el dia 25 de març se celebra l'anunci del naixement d'un nou estat i del fill de Déu, una coincidència que ni molt menys és fortuïta. L'església ortodoxa ha estat durant segles el pal de paller de la identitat grega (cristiana) que es contraposava a l'otomana (musulmana), d'aquesta manera encara avui en l'actualitat ser grec i ortodox és quasi inseparable. De fet, a la majoria d'escoles del país els nens abans d'entrar a classe encara fan el senyal de la creu i, fins fa quatre dies, al carnet d'identitat i constava la religió, però per pressions de la Unió Europea es va haver d'eliminar.

25 de març, diada nacional de Grècia (poble)

Al meu poble (com a tota Grècia), una localitat de 4000 habitants situada al centre de l'illa Creta, aquesta celebració comença amb una missa, amb totes les autoritats locals i tot el poble en pes. Un cop acabada la litúrgia, la celebració es desplaça al monument als patriotes caiguts en defensa, valgui la redundància, de la pàtria, amb una ofrena de tots els col·lectius presents, amb la participació també de tots els alumnes de l'escola i l'institut, que dipositen per cursos una corona de llorer davant del monument. Un cop acabada l'ofrena, tots els escolars desfilen uniformats durant cinc minuts al ritme de la música militar que sona pels altaveus col·locats al llarg del carrer principal. Durant la desfilada, el millor alumne de cada curs té el dret (honor) d'encapçalar el seu grup amb la bandera del país. La jornada es tanca amb una conferència sobre el significat de la diada.

L'ADÉU DEL NÀUFRAG

Ja fa més de 6 anys, que un bon dia, l'amic Ràfols em va regalar aquest bloc. Va posar color a aquest espai per tal d'animar-me a explicar les meves aventures per Grècia i em va reptar, per dir-ho d'alguna forma, a mantenir-lo. En certa manera crec que ho he aconseguit i he intentat de no perdre el traç en això que anomenem escriure. El temps ha passat i aquest racó de l'espai sideral ha estat per a mi una fugida on evocar tota mena d'històries i pensaments amb els quals he anat dialogant durant tot aquest període.

M'hagués agradat haver estat més regular, no ser tan pesat amb les meves obsessions i ser molt més alegre, però cadascú és com és, i les coses no van precisament de la forma que a mi m'agradarien. Grècia, la protagonista principal d'aquest racó, es desfà, i un servidor, ja no sap què més dir o què pensar al tornar a veure monstres que em pensava enterrats en els llibres d'Història. Evocat com he estat en parlar de música, segurament triaria un cant de lament per definir la condició actual del país i més enllà.

Però en fi, això no és un adéu, sinó més aviat una mena de metamorfosi. Un canvi, un trasllat oficial cap uns altres paratges i formats, per tal de normalitzar i organitzar el meu tarannà en aquest món on em moc. Diguem-ne que faig un pas endavant, per deixar enrere naufragis i arrapar-me en el meu jo.

Gràcies per haver-me acompanyat durant aquest temps.

Gràcies de nou Lluís Ràfols per tornar-hi a ser.

Ens veiem, si voleu, a la meva nova casa: www.jordialsina.com

LA REBÉTIKA I METAXAS

La música ha estat sempre una de les formes d'expressió artística amb què les societats i el poder polític han buscat generar uns discursos i unes pràctiques amb les quals identificar-se. Per descomptat, les formes de crear aquestes identificacions no han estat les mateixes si han sorgit des d'una base popular o des d'una trona.

L'estat hel·lè, amb el seu inici fundacional l'any 1821, s'edificà principalment sobre dos pilar: la Grècia clàssica i Bizanci, la resta de períodes històrics pels quals passà el territori grec actual, comptaren ben poc. Així doncs, des d'un bon començament, el folklore i l'arqueologia serviren per traçar un fil conductor que lligués el nou estat amb aquests pilars, uns elements primordials per legitimar i identificar la “greícitat”.

Per suposat, la música no quedà al marge d'aquest procés de configuració comunitària. Durant tot el segle XX, no varen ser poques les intervencions de l'estat grec per intentar encaminar cap una banda o cap una altra les produccions musicals del país en funció d'un determinat discurs etnicitari. Una de les més sonades és donà durant l'època del dictador Metaxas. La gran onada de població immigrada d'Àsia Menor després de la seva expulsió l'any 1922, féu aflorar arreu del país, però sobretot a les ciutat d'Atenes i Tessalònica, un seguit de músiques que seguien patrons orientalitzats que feien evident la forta relació amb el passat otomà i que per la seva pràctica, estaven associades a un tarannà més marginal. Un fet del tot inacceptable per un feixista que pretenia elevar el poble hel·lènic cap una nova civilització, tot seguint els passos iniciats per Adolf Hitler a Alemanya i Benito Mussolini a Itàlia. D'aquesta manera, s'instaurà una forta censura que prohibí les lletres de les cançons referents a les drogues i elements considerats poc escaients per a la nova pàtria esdevenidora, al mateix temps que s'iniciava un procés d'europeització de les tonalitats i modes que recordaven massa als seus veïns turcs.

Criminalització i revalorització de la rebétika

El gènere musical més perjudicat fou la rebétika i els seus músics, que veieren com ells, les seves cançons i fins i tot els instruments, eren criminalitzats.

Fins ben entrat als anys 70, la seva obra no fou acceptada i valorada com es mereixia, gràcies al reconeixement que obtingueren per una nova fornada de músics.

L'any 1983, el director de cinema Costas Ferris retratà una part d'aquesta època a la pel·lícula “Rebétiko”. 

Haris Alexiou i Rosa Eskenazi a la televisió grega:

Improvisació entre el compositor Manos Hadtzidakis i Giorgos Zabetas al buzuki, l'any 1979 a la ràdio grega:

 

Presentació del film My SweetCanary (homenatge a Eskenazi) al festival de documentals de Tessalònica de l'any 2010. Amb la cantant grega Maria Koti i la turca Mehtap Demir: 

 

 

SOBRE LA JUSTÍCIA (III)

Y ya cuando la demanda de justicia es revolucionaria, cuando no se quiere regresar a un statu quo anterior (pensemos en fenómenos como la abolición de la esclavitud) o cuando un caso sacude todo un fondo social y se interpela a toda la sociedad con un “¿Qué estamos haciendo?”, entonces hallamos la creatividad máxima en la obtención de justicia. Y comprobamos que lejos de anularse toda la justicia ejercida anteriormente, como cómplice de la injusticia, el nuevo estado de justicia, a pesar de su evidente ruptura, debe mucho a toda su trayectoria histórica comprometida con los objetivos logrados. (Justicia vindicatoria pg 21)

ANIVERSARIS (III): LA MORT D'ALEXIS GRIGOROPOULOS

Era dissabte i em trobava Atenes iniciant un esperat cap de setmana romàntic, quan el meu amic Giannis, des de Creta, em trucà: “Què? Tot bé per Barcelona? Ja saps la notícia, no?”... La notícia era la mort per part de la policia d'un jove de 15 anys al barri d'Exarkia. “Es liarà!”, em digué. Malauradament, la seva nova era certa, i el cap d'unes hores vaig poder comprovar que no s'equivocava.

Enterbolits pels efluvis de l'amor, la Fotini i jo, havíem estat passejant per la capital grega de la mateixa manera que ho havíem fet altres vegades. El dia havia estat perfecte: una visita a l'Acròpolis, un dinar a Plaka i un cafè cap al tard amb la nostra amiga Elena. A l'acabar el cafè, la presència d'un helicòpter i les columnes de fum que anaven apareixent cap al centre de la ciutat confirmaven les prediccions telefòniques.

Aquell dia, havíem reservat dues entrades per anar a veure al teatre l'últim espectacle del meu admirat Dimitris Papaioanou, ballarí i coreògraf grec, que entre altres aspectes fou l'encarregat de dirigir la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics a Atenes, i que presentava per segon cop, la seva versió del mite de Medea.

Així doncs, després de veure a l'Elena vam dirigir-nos cap al teatre. No vam tenir cap problema per arribar-hi, de fet els carrers del centre de la capital grega eren deserts, i oferien un paisatge més aviat dantesc. Els primers estralls de la revolta que va paralitzar el país durant quasi un mes, es feien notar a banda i banda del nostre recorregut. Contenidors cremats, tendes fumejant recobertes d'escuma, aparadors trencats i una insuportable fortor a gas eren els primers detalls escenogràfics d'un drama sistèmic que començà a expressar-se sense màscares el dia 6 de desembre de fa 4 anys.

Un cop sobrepassat el xoc inicial i haver menjat alguna cosa, la Fotini i jo vam entrar al teatre. Per primer cop amb molts anys, havíem decidit pagar per asseure'ns a platea i compartir seient amb una classe social allunyada de la nostra. Un cop situats, l'espectacle començà amb la intervenció del seu director, que sense eufemismes demanà poder viure en una societat on la policia resti al serveis del seus ciutadans enlloc de matar-los. Aquelles paraules  varen fer que una bona part dels assistents a l'acte compartíssim amb el nostre aplaudiment la seva afirmació; l'altra part dels que també hi eren, però, quedaren impertèrrits, immòbils, en un acte de complicitat amb aquells que assassinaren un nen de 15 anys.

4 anys més tard, aquella divisió que vaig viure aquell dia ha sortit de les portes del teatre per estendre's en una societat que es consumeix a poc a poc, aixafada i atemorida pels estralls d'aquesta gran estafa que anomenem crisi.

SOBRE LA JUSTÍCIA (II)

Continuant amb el llibre de l'Ignasi Terradas:

"Además, incluso obrando de buena fe es muy difícl obtener que la justicia se desprenda de circumstancias y predisposiciones sociales que al aplicarse la pervierten o despojan de su equidad. No estamos hablando de prevaricación, de cualquier tipo de corrupción, o de abusos que la misma justicia puede corregir, sino de la defectuosidad de la justicia ejercida de buena fe. (…) Un juicio justo, en todo lo que le atañe por este principio, equivale a una revolución. Porque se ve obligado a hacer frente a otras injusticias que “no vienen al caso." Por esto los jueces que han practicado algún juicio deslumbrante por su equidad pasan a la historia casi como revolucionarios y amenazadores de la jurisprudencia habitual." ( Justicia vindicatoria pg 19)

SOBRE LA JUSTÍCIA (I)

Finalment he pogut tornar obrir el treball enciclopèdic de l'Ignasi Terradas, “Justicia vindicatoria”, publicat pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas l'any 2008. Quasi 1000 pàgines en el qual l'autor (professor i mestre del qui escriu) ens submergeix en el camp de l'Antropologia jurídica. En un llibre farcit de casos etnogràfics i on es fa un repàs de la història i les teories que han marcat l'estudi i la recerca de justícia. Un terme universal que les varietats de formes de la vida humana han anat configurant des de la seva complexitat. 

 

Una primera reflexió: “En una democracia censitaria sólo los propietarios ejercen derechos como ciudadanos. En nuestras democracias sólo ciertos niveles de riqueza son capaces de obtener los contratos previos a la acción de la justicia en muchas materias, incluyendo varias penales. El imperio del mercado sobre lo jurídico hace que en general el derecho – por haberse privatizado en muchos casos su acceso- sea caro, y la justicia -por ser pública- mal pagada o bien pagada pero mal reconocida. El mercado está mucho más al servicio de lo culposo –por lo menos- que del cumplimiento: se desentiende de las consecuencias vitales de los contratos y así lo respetan la ley y la jurisprudencia en la medida en que toleran o ensalzan el mercado como fuente de derecho. El mercado puede alcanzar por la vía dolosa la disponibilidad de derechos fundamentales de las personas. Esto puede producir situaciones análogas a las de una sociedad de nobles y siervos." (pg 18)

PROCLAMACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

És curiós que enmig del debat sobiranista que marquen les eleccions catalanes, ningú hagi recordat l'única pel·lícula plenament independentista de la filmografia del país, i que segurament va inspirar al llavors jutge Garzón per iniciar la seva cacera de bruixes contra aquest entorn, l'any 1992. Parlo evidentment del “Complot dels anells” de Francesc Bellmunt, estrenada l'any 1988. El film, amb guió de Ferran Torrent, s'ambienta en la Barcelona olímpica, en la qual un periodista esportiu nordamericà es veu immers en una fosca trama política capitanejada per un anomenat Front d'Alliberament Patriòtic (FAP). Un dels moments culminants de la pel·lícula és aquest:

EL MALSON POPULAR

“Piensa el ladrón que todos son de su condición”, aquesta podria ser una de les respostes més amables als dirigents del Partido Popular que han decidit tirar endavant una campanya electoral atiant a la por i a la demagògia per oposar-se a un futur procés d'independència de Catalunya. El seu spot estrella, el malson d'en Garcia, demostra un grau d'ignorància i cinisme esfereïdor. Primerament perquè ha estat Espanya la que durant tres segles ha utilitzat repetides vegades els aparells de l'estat per intentar esborrar tota petja de catalanitat. No cal anar fins el Decret de Nova Planta, ni per les dictadures del general Primo de Rivera o de Francisco Franco per trobar-ne exemples més recents. Jo mateix, fa anys vaig haver de fer de testimoni d'un amic del poble que volia catalanitzar el seu nom. Tot i que la seva família era catalanoparlant i havia nascut durant la Transició, el secretari del registre civil local va inscriure'l com a “Juan”, i com que aquest període històric, encara que ens vulguin pintar el contrari, no va ser tan modèlic com diuen, els seus pares van callar, no fos cas. 

 

Així doncs, el cap de ben bé quinze anys, el meu amic va haver de justificar davant d'un jutge, amb l'ajuda del meu testimoni, que tota la vida li havien dit “Joan” per poder inscriure's oficialment com a tal. I d'exemples a escala local en podria posar un reguitzell,... però el que encara em sembla més degradant del seu vídeo, és la seva ignorància. Garcia també és un poble de la comarca de la Ribera d'Ebre (que de fet, després de l'anunci popular, va decidir declarar-se municipi per la independència), i per altra banda, si amb alguna cosa es posen d'acord la majoria de filòlegs, és que etimologicament aquest cognom prové del basc. O sigui, que els populars van pixar fora de test. Tot i que tampoc es pot esperar massa d'aquells que defensen que milers d'alumnes valencians es quedin sense poder estudiar la seva llengua a secundària, que eliminen la immersió lingüística a ses illes i el català com a requisit per a treballar a l'administració pública, o que anomenen la llengua de la Franja, aragonès oriental. 

Ells sí que són un malson.

A LA TERCERA VA LA VENÇUDA

Diuen que a la tercera va la vençuda... sincerament, espero que no faci falta la quarta, perquè més avall no vull haver de caure. Ahir els ciutadans grecs vam viure un altre episodi d'aquest serial melodramàtic en el qual es veu immers el país des de fa ja dos anys i mig. El parlament va aprovar un nou paquet de mesures dictades pels senyors de la troica encaminades a salvar-nos, segons diuen, de la ruïna completa. De moment, però, l'única que no es queda sense doblers és la banca. La resta, els mortals que bonament intentem viure el nostre dia a dia hem vist com el nostre salari és reduïda en el millor dels casos fins a un 40%, com els impostos creixien a ritme sincopat de decret institucional i tenien la barra d'inventar-ne de nous sota el paraigües discursiu d'una llarga llista d'eufemismes, com els nivells d'atur s'elevaven fins un 25% amb el dret a una prestació de només un any de 360 euros (a partir d'avui encara serà menor), com la gana tornava aparèixer entre una part de la població, es retirava l'assistència sanitària pública als no assalariats, les medicines començaven a minvar, els suïcidis es convertien en un problema de magnitud social i, els nazis, com no podia ser d'altra manera, entraven al parlament. En fi, una llarga llista que esgarrifa i que evoca aquest país a la desfeta, si es que ja no hi som. El neoliberalisme ha entrat amb força en aquest racó de món, amb l'objectiu ben clar de posar les seves grapes sobre el vell continent. L'excusa, una crisi que aquest mateix model o dogma ha creat, i de la qual es retroalimenta. Grècia per la seva feblesa i situació geogràfica i els altres països del sud d'Europa som en aquest moment el laboratori perfecte pel seu assaig, fins on aguantarem? Caldrà haver d'anar a treballar els dissabtes per què diem prou? O preferim deixar els drets dels treballadors en mans dels futurs arqueòlegs?

PERQUÈ SOMIO, NO HO ESTIC

I de cop, quan un menys ho espera, el buit entre els teclats i jo, s'eixample... potser és el temps, la feina, la família o senzillament la mandra d'expressar amb paraules el malestar que respiro en aquest aire irrespirable.

M'obligo però a trencar el silenci, un mes és suficient. 

Penso amb (el petit) Léolo, la gran pel·lícula del malaurat Jean-Claude Lauzon que durant la meva adolescència vaig remirar des de tots els angles, i desitjo evadir-me com ell en la literatura, l'amor i el sexe.
 

EL TANGO GREC

L'any 2010 el festival de cinema de Cannes convidà al venerat Jean Luc Godard perquè presentés la seva nova i inclassificable pel·lícula, “Film socialisme”. El director però, rebutjà el convit dies abans al·legant “problemes de tipus grec”. La recent intervenció de Grècia el maig d'aquell any per part de la troica suscità un inesperat gest de solidaritat per part del veterà artista, que dies més tard acabà de matisar les seves paraules, adduint que si realment es volia acabar amb la crisi grega, allò que s'hauria de fer seria pagar al poble hel·lènic en concepte de drets d'autors tot el que el pensament clàssic ha deixat dins la cultura occidental. La lògica, per exemple, en seria el seu cas més paradigmàtic: “si cada vegada que utilitzem les paraules per tant o per aquesta raó paguéssim 10 euros als grecs, la crisi s'hauria acabat”. 

D'aquesta manera el mestre Godard continuava alimentant la idea romàntica de la continuïtat entre el poble hel·lènic actual i el de fa quasi tres mi anys. Una idea que a mitjans del segle XIX s'encarregà de desmitificar l'intel·lectual tirolès J. P. Fallmerayer, i que portà de bòlit als folkloristes grecs de l'època, que mitjançant les seves recerques intentaren rebatre'l i justificar una vertadera continuïtat ètnica, alimentant en el que és, encara ara, una obsessió per les glories passades, amb el que en grec es coneix com a progonoplexia (malalts del passat). Una continuïtat que també ha estat en boga durant anys entre l'establishment polític europeu, que apel·lava a l'entrada de l'esmentat país a la Unió Europea degut al deute polític i cultural que el Vell Continent té amb l'herència cultural grega. En l'actualitat sembla que el discurs europeu dedicat al país hel·lènic s'ha despullat de misticismes clàssics, i el que abans era reconegut com a bressol de la democràcia i la filosofia, ara només és un espai on vagaregen un conjunt de ganduls i de corruptes, els quals han de retornar com sigui allò que deuen. El més curiós però, és que a mida que Europa s'allunya d'aquesta identificació amb la Grècia real i l'estigmatitza, el mateix temps també s'allunya de la seva herència cultural, i el pensament crític i la democràcia es converteixen en una parodia. 

 

Les darreres mesures imposades per la troica a Grècia, ja no deixen cap mena de dubte de la deriva totalitària europea capitanejada pel rostre més neoliberal del capitalisme: permetre, entre d'altres perles, retallar 40 euros mensuals de la prestació d'atur, quan aquesta ja és de 360 euros, és un exercici de pur cinisme. El límit de l'austeritat és la dignitat humana, i és en aquest context on no puc evitar de recordar les paraules de l'esmentat Godard al final de la seva última pel·lícula: "Quan la llei no és justa, la justícia passa per davant de la llei. No comment". 

 

ANIVERSARIS (II): FELICITATS PARE!

Tanco els ulls i em veig assegut d'alt d'un tamboret de vellut vermell al costat de la màquina de cine, els peus no em toquen a terra i et demano un cop més amb la boca oberta que toquis els vidres d'aquella manera que només tu saps fer perquè la pel·lícula també es projecti a la paret del meu davant. La pantalla cau molt lluny i prefereixo tenir el meu cinema particular amb el meu super pare-maquinista ben aprop, quan em cansi ja baixaré a la taquilla a veure l'avi amb el seu transistor.

Tanco els ulls i em trobo finalment fent de dimoni com tu pare, encara sóc petit, però quan creixi algun dia jo també seré el Satanàs dels Pastorets i em deixaré caure ben fort al terra i diré amb veu gruixuda “caps de cargol sense closca” i “cucs de soca recorcada”, ara de moment encara em falta veu, i quan jugo a fer de tu i caic al terra, el cos em fa mal.

Tanco els ulls i ens veig a mi i a la Cris drets aguant-nos el riure per sota el nas, mentre tu ens fas un sermó d'aquells eterns que ni Jesús d'alt de la muntanya el supera: “Que si els germans ens hem d'estimar... Que a tu a la tia Cati te l'estimes molt... I tal i tal i tal...”. Només acabar, la Cris i jo diem que sí amb el cap i esperem que facis mitjà volta per tornar altra vegada al nostra nyic-nyac particular.

Tanco els ulls i veig a la mare mig plorant d'emoció mig de preocupació, i amb la típica frase: “el teu pare s'ha passat tres pobles”, em fa entendre que un regal inesperat, inesperat per les butxaques de casa, ha estat la gran sorpresa de no recordo quina celebració. I és que a casa, ens podem aplicar la premissa aquella que deia no sé qui: “El que mereix ser fet, mereix fer-se bé” ( i merda pels qui quedin, afegiria jo per acabar-ho de rematar).

Tanco els ulls i els torno obrir pare, milers d'imatges que conformen els meus records al teu costat se sobreposen sense ordre, en el que ha estat per a mi un aprenentatge constant, amb plors i alegries, lluitant sempre amb dignitat per tirar endavant. I avui, que no hi puc ser i la distància em fa tastar un cop més el seu sabor més amarg, m'alegra poder escriure que t'estimo, i que espero que algun dia, quan jo també arribi als 60, el meu fill pugui sentir-se tan satisfet de tenir el pare que té, com jo em sento de tu.

LA TRADICIÓ MÉS ROCKERA

Una de les novetats discogràfiques més esperades i celebrades d'aquest estiu a Grècia ha estat el nou cd del llaütista cretenc Giorgos Xylouris “Psarogiorgis”, “San to nero tou potamou”, que ha comptat amb la indiscutible aportació del cantat i compositor Giannis Aggelalakas. El primer forma part de la nissaga de músics més importants de l'illa de Creta, amb un intens bagatge musical que l'ha consagrat com un dels millors intèrprets de la música cretenca actual. El segon, natural de Tessalònica, és la cara més coneguda de la banda de rock “Tripes” (Tρυπες), que durant les dues darreres dècades del segle passat, va revolucionar amb les seves cançons i els seus aires provinents del punk, la tradicional escena musical grega, iniciant més tard una carrera en solitari gens despreciable.

El disc compte amb la participació del també llaüstista Giakgos Xairetis, habitual en les actuacions de “Psarogiorgis”, i del violencel·lista Nikos Beliotis, la mà dreta d'Aggelakas des de que deixà el grup de rock, i que dóna la seva particular visió d'aquesta trobada amb una presecència més que destacable del violoncel en la base melòdica de les cançons. D'aquesta manera, es tanca un cicle de col·laboracions mútues que va començar amb la participació del cretenc en un dels primers discs del cantant de la capital de la Macedònia grega, i que va posar de moda entre els més rockers del país hel·lènic, els ritmes contundents i sovint frenètics de la música cretenca.

ANIVERSARIS (I): EL CASAMENT

Un no es casa cada dia, i menys amb una encantadora cretenca com tu. Era un 27 d'agost de tal dia com avui, quan un servidor va despertar-se a una bonica casa d'Arxanes mig encostipat i acollonit davant el dia que l'esperava. La nit abans havíem estat celebrant a casa dels avis el pre-casamanent entre els amics i familiars més propers, un centenar, més o menys. Els catalans i els de més enllà havien quedat impressionats davant aquell tiberi preparat amb la cura d'aquell que vol quedar bé, i els cretencs havien quedat ben satisfets de veure com el xai, les patates al forn, la pasta, els cargols, el vi, el raiki... tot s'acabava, i el més important, els convidats acabaven farts. Els crits i els brindis en honor a la parella (tu i jo) s'intercalaven un darrera l'altre, en el que era només l'escalfament pel què vindria l'endemà.

Era un 27 d'agost de tal dia com avui, que el futur compare Venios venia a buscar-me a la porta de casa per anar a Pyrgos, als peus de la serra d'Asterousia, on unes hores més tard celebraríem el casament. En aquell racó de món, en una de les poques pensions que deuen haver-hi en 20 quilòmetres a la rodona hi tenia els meus convidats, una quarantena. Poqueta cosa, comparat amb els 700 que esperàvem per la teva banda. En aquella pensió la meva comitiva s'abillà i es preparà per la triomfal arribada al poble, i a mi, tal com marca el ritual, uns quants homes no casats van ajudar a vestir-me, davant la curiosa i divertida mirada dels meus parroquians.

Era un 27 d'agost de tal dia com avui, que em trobava dins un 4x4 encapçalant una caravana de cotxes que s'enfilava per les pelades muntanyes del sud de Creta en direcció a la nostra estimada Ethià. Un cop allà, la seqüència dels esdeveniments que feia tant de temps que preparàvem va activar-se amb una precisió que encara ara em sembla un somni. Un somni guanyat a pols, que començà durant aquella primavera lisboeta de fa ja una colla d'anys, quan la innocència dels nostres ulls volien mostrar-se molt més home i molt més dona del que realment érem, i en una rua amb història de poetes jugàvem a estimar-nos per primera vegada.

 

Φωτεινή, σ`αγαπώ!

SIRTAKI. MÉS ENLLÀ DE ZORBÀS (i III)

Giorgios Koutsourelis: el pare del sirtaki

 

 

“Αixeca’t, petita meva, a ballar el ‘Kritiko syrtaki’,

i aireja el cor perquè surti l’entusiasme.”

 

(Versos del “Kritiko syrtaki” de Giorgios Koutsourelis)

 

Després de l’èxit obtingut el 1950 amb la cançó “Armenoxorianos Syrtos”, l’any 1953 el llaütista Giorgos Koutsourelis (1914-1994), de la localitat de Kissamos (Creta), va tornar a gravar una revisió d’aquest tema, aquest cop amb el títol de “Kritiko syrtaki”, és a dir, el sirtaki cretenc; una melodia que anys més tard utilitzaria un dels seus antics alumnes al Conservatori de Xanià, Mikis Theodorakis, com a base de la banda sonora de Zorbàs, un fet que el llaütista explicava d’aquesta manera: “El famós i tristament cèlebre ‘Kritiko syrtaki’, que no sé si val la pena que ho digui ara, me’l va plagiar Mikis Theodorakis, el vaig concebre estant al llit mig endormiscat. Recordo que em vaig aixecar automàticament, vaig agafar el meu llaüt i vaig començar a buscar ràpidament aquelles notes que havien aparegut enmig de la nit abans que desapareguessin. Quan em vaig trobar en un estat d’ànim correcte, vaig harmonitzar les veus i vaig presentar la meva composició, que vaig gravar amb el títol ‘Armenoxoriano syrto’, l’any 1950, amb la discogràfica Colombia, i tres anys després com a ‘Kritikó syrtaki’”. (Aerakis 1994: 124).

 

La polèmica pels drets i la propietat intel·lectual de la música de la pel·lícula, tal com explica Giorgos Koutsourelis fill, va acabar el 1984 als tribunals atenencs, quan els testimonis, músics tots ells, que havien d’autentificar la paternitat del sirtaki i declarar en contra del conegut compositor, no es van presentar al judici. D’aquesta manera, Theodorakis en va continuar sent oficialment el creador, i va seguir beneficiant-se dels rèdits d’una composició que, tal com afirmen Nikos Giakoumakis, de l’Associació Cultural Roda (Creta), i el llaütista Giorgos Xylouris, “tots els cretencs sabem que no és seva”. Una afirmació que l’any 1995 el mateix Theodorakis corroborava en un concert realitzat al camp d’esports de Xanià, afirmant, a micròfon obert, que tot seguit interpretarien el sirtaki de Koutsourelis. La llàstima és que aquest reconeixement arribava un any després de la mort de l’artista.

 

 

La influència de la pel·lícula / Més enllà de la pel·lícula

 

La ‘dansa del Zorbàs’ va tenir una repercussió tan gran que molts professors de ball d’arreu del món van haver d’aprendre’n els passos, davant la demanda creixent dels seus alumnes per ballar la ‘dansa de Grècia’. Aquesta moda va anar acompanyada del so característic del buzuqui, que conjuntament amb el formatge feta i la mussaca, es van convertir en sinònim de Grècia entre els turistes estrangers i a les tavernes gregues d’arreu del món. L’any 1975, Ted Petrides, musicòleg i professor de danses grecoamericà, publicava amb gran èxit el llibre Greek dances (Lycabettus Press), on descrivia els passos de la majoria de danses populars gregues, entre les quals també incloïa el sirtaki.

Al mateix temps, la banda sonora del film es convertia en un gran èxit comercial i en una melodia que ràpidament es va associar amb ‘l’esperit del país’. Encara actualment no hi ha cap ‘nit grega’ organitzada per la indústria turística en la qual no aparegui l’esperat ball.

 

La pel·lícula, que va guanyar tres Oscar de l’acadèmia de Hollywood, va ser adaptada el 1968 i convertida en musical de Broadway amb el nom de Zorbàs, un espectacle que des de llavors seria portat infinitat de vegades als teatres d’arreu del món. Fins i tot l’any 1999 es presentava el curtmetratge escocès Billy and Zorba, sobre la història d’un pescador que es creia que era el protagonista de la novel·la de Kazantzakis.

 

Al llarg dels anys, la cançó ha estat versionada per autors com Chet Atkins, José Feliciano, els Gipsy Kings o Herb Alpert & the Tijuana Brass, i el seu ús ha estat associat a contextos tan diversos com l’animació dels partits de beisbol dels Rangers de Texas, a la detenció de la cúpula de Sendero Luminoso, en descobrir-se la seva identitat gràcies a un vídeo on es veien els seus màxims dirigents ballant embriagats al so d’aquesta dansa, i finalment a la coreografia d’un grup de joves aborígens australians, que es va presentar l’any 2008 en un concurs televisiu, i que va obtenir un gran ressò en aquest país i a la xarxa.

 

Comité Central de Sendero Luminoso, el 1989 a Lima, ballant el sirtaki (al final del vídeo): 

 

 

 

Aborígens australians ballant el sirtaki en un concurs de televisió:

SIRTAKI. MÉS ENLLÀ DE ZORBÀS (II)

"La creació d'una icona de Grècia"

  

Giorgios Proviàs: el creador d’una coreografia que va esdevenir ball
 

Els historiadors britànics Eric Hobsbawn i Terence Ranger insisteixen en el seu llibre L’invent de la tradició (Eumo, 1988) en el caràcter sovint inventat de moltes pràctiques (també musicals) que anomenem tradicionals. Aquest fet, segons els autors, converteix aquesta categorització en un element legitimador de certs fenòmens que són connectats amb un passat (re)creat per a aquesta finalitat.

En el cas que ens ocupa, el ball del final de la pel·lícula, conegut popularment com a sirtaki (συρτάκι), va ser una coreografia del ballarí Giorgos Proviàs basada en una dansa popular grega associada antigament als carnissers de Constantinoble: el hasapiko.

Tot i això, a l’exterior el sirtaki s’ha acabat convertint en un clixé de les danses del país, i un producte més a l’hora de vendre una imatge de Grècia. De fet, la seva etimologia prové de la divisó existent entre les danses de Grècia en dues categories: les “tranquil·les”, syrtos, i les “guerreres”, pidikhtos. El sirtaki incorpora en la seva realització elements de totes dues categories, tant si es balla en línia com en cercle, ja que té una part més lenta a l’inici (4/4) i una altra de més ràpida (2/4) a mesura que va avançant el ball i s’accelera el ritme. Cal afegir també que justament a la província de Xanià (Creta) un dels balls més populars és el syrtos xaniotikos, i que ‘aki’, en grec, és un diminutiu.

Per tant, l’inventor de la dansa va ser Giorgos Proviàs, conegut com ‘el Nureiev dels balls populars’, un ballarí que ja havia treballat anteriorment realitzant les coreografies de la pel·lícula Mai en diumenge (1960), dirigida per Jules Dassin i amb música de Manos Hadjidakis. Malauradament, tot i que Proviàs havia arribat a un acord amb el director i el seu productor per ensenyar a ballar els actors i dirigir la part coreogràfica del film, no va arribar a sortir mai als crèdits de la pel·lícula. Un contratemps amb els seus compromisos laborals a la capital grega, on ballava en un dels locals més famosos amb la seva companyia, va fer que no pogués acabar el rodatge del film a Creta i es veiés obligat a tornar.

Aquest fet va molestar profundament la direcció de la pel·lícula, i va ocasionar que el creador del famós ball restés en l’anonimat. Anys més tard, Proviàs comentava aquesta situació de la següent manera: “No sé si el temps s’atura mentre ballo... però crec que vaig agafar una gran responsabilitat, perquè ensenyant el sirtaki a Anthony Quinn i als altres actors vaig fer que tot el món saltés amunt i avall amb els ritmes grecs!”.

Ps. Vídeo: Giorgos Proviàs ballant un zebekiko.

SIRTAKI. MÉS ENLLÀ DE ZORBÀS (I)

La creació d'una icona de Grècia

“Ensenya’m el ball”, “Has dit el ball? El ball?!... Vine, amic meu!”. Així, amb aquest breu diàleg entre Alan Bates i Anthony Quinn, començava la seqüència cinematogràfica que més fortuna ha fet en la creació d’un imaginari al voltant de la idiosincràsia musical de Grècia: la d’aquests dos actors agafant-se per les espatlles, enmig d’un paisatge àrid davant la mar i iniciant els passos d’una coreografia creada expressament per a l’ocasió, que es va fer mundialment famosa amb el nom de sirtaki.

D’aquesta manera s’acabava la pel·lícula Zorbàs, el grec (1964), rodada pel director d’origen xipriota Michael Cacoyannis, i que descrivia la vida rural d’un poble de muntanya cretenc. El film té com a protagonista un jove intel·lectual britànic, Basil, que es desplaça a l’illa per tirar endavant l’explotació d’unes mines que ha heretat, i que en el seu viatge coneix el que podríem anomenar un home de món, el conegut Zorbàs, que posarà en qüestionament el seu tarannà vital fins aquell moment.

Inspirada en la novel·la de l’escriptor cretenc Nikos Kazantzakis Βίος και πολιτεία του Αλέξη Ζορμπά (1946), traduïda al català per l’hel·lenista Jaume Berenguer i Amenós amb el nom d’Alexis Zorbàs (Vergara, 1965), la pel·lícula té banda sonora de Mikis Theodorakis, una música l’autoria de la qual, per cert, no va estar exempta de polèmica.

Nikos Kazantzakis i l’autèntic Zorba

Nascut a la localitat d’Iràklio l’any 1883, just encara en el període d’ocupació turca, Nikos Kazantzakis va cultivar al llarg de la seva vida diverses facetes literàries, que abasten la novel·la, la poesia, el teatre, l’assaig, les traduccions i també una extensa literatura de viatges, on destaquen les seves cròniques com a corresponsal del diari grec Kathemeriní durant la Guerra Civil espanyola, amb entrevistes a personatges tan renombrats com el mateix Francisco Franco o Miguel de Unamuno.

La novel·la sobre les peripècies d’Alexis Zorbàs va ser publicada el 1946, i es va inspirar directament en la vida de Giorgis Zorbàs, un miner de la província de Pieria (Grècia) amb qui Kazantzakis va coincidir l’any 1915 en un dels monestirs de la república teocràtica d’Agios Oros, el mont Athos, on aquest volia refugiar-se amb la intenció de convertir-se en monjo, després de la mort de la seva dona durant les Guerres Balcàniques (1912-1913). Després d’aquesta trobada, Kazantzakis i Zorbàs van treballar junts de miners a la zona de Mani (el Peloponès), una experiència i amistat que va servir d’inspiració a l’escriptor cretenc per crear la novel·la anys més tard. Giorgis Zorbàs va morir l’any 1941 a la República de Macedònia (FYRO), després de l’ocupació nazi del país.

Dues altres novel·les de Kazantzakis també s’han portat a la gran pantalla: El Crist de nou crucificat (1956) i L’última temptació de Crist (1988), versionades respectivament per Jules Dassin i Martin Scorsese. Aquestes són considerades les dues obres literàries més polèmiques de Kazantzakis, perquè hi mostra la seva visió personal sobre el cristianisme i una forta crítica cap a la jerarquia eclesiàstica; unes crítiques que li van costar l’excomunió i que, l’any 1957, fos enterrat en un multitudinari homenatge a les muralles de la capital cretenca, davant la impossiblitat de rebre sepultura en els cementiris grecs, tots propietat de l’església ortodoxa.

Ps. Article publicat a la web de la revista Sons de la Mediterrània

LA VIEJA MEMORIA

Tornar a mirar "La Vieja memoria" de Jaime Camino aquests dies, no deixa de ser un bon exercici per recordar uns fets que van marcar la història contemporània del país. Un gran documental amb els principals personatges que van incidir en una època, que encara ara, fa córrer rius de tinta. I que em sembla un bon homenatge a aquells homes i dones que el 19 de juliol del 1936 van aixecar-se per defensar la II República. Segurament, si aquests defensors de la llibertat haguessin nascut durant els nostres dies, potser (i sóc conscient que faig futurologia) no s'haguessin aixecat de la cadira, perquè per la televisió i altres mitjans, els hi haurien repetit mil vegades que era una quimera intentar aturar el feixisme.

CARTA DELS ESTUDIANTS D'ANTROPOLOGIA

Benvolguts/des professors/es:

Els estudiants de grau, llicenciatura i màster d’Antropologia ens dirigim al Consell del Departament d’Antropologia amb la voluntat de transmetre el posicionament que hem adoptat davant l’actual situació que afecta a la universitat pública.

Alarmades per l’augment del finançament privat de la universitat i la conseqüent amenaça que aquest suposa per a la creació i transmissió de coneixement plural i de qualitat, les estudiants de la universitat pública ens declarem en vaga indefinida com a única alternativa per tal de posar fre a l’exponencial privatització de l’educació, que es tradueix en un control de la lògica educativa en mans de les entitats privades.

Considerem il·legítima la justificació adoptada per la direcció de la política econòmica de la universitat de dur a terme aquestes mesures en nom de la suposada necessitat de retallar el finançament públic degut a l’actual conjuntura econòmica, doncs aquestes perjudiquen greument la funció de la universitat com a espai de cohesió i de creació de persones amb esperit crític, convertint-la en un instrument d’elitització social, i per tant d’exclusió de la classe treballadora a l’accés a un dret bàsic.

Davant el desmesurat atac a un dels drets fonamentals, com és l’educació, denunciem:

- L’augment del 66% sobre el preu d’aquest curs en les taxes universitàries.

- Les retallades de 10.000 milions d’euros en educació i sanitat.

- Els acomiadaments de professorat, PAS i PDI.

- La massificació d’alumnes a les aules.

- L’eliminació de la segona convocatòria. 

- El Pla de Governança 2015.

Davant d’aquesta progressiva precarització del sistema educatiu i de la continuada pèrdua dels drets i la sobirania de totes nosaltres, hem consensuat l’elaboració d’un pla de reivindicacions comunes.

- Exigim en primer lloc l’abolició del decret-llei 14/2012 i l’estratègia 2015.

- Una congelació de les taxes universitàries.

- La igualtat de condicions d’accés per a extracomunitaris.

- El restabliment de la segona convocatòria.

- La gratuïtat de l’ensenyança.

- El manteniment dels grups de tarda.

- La supressió del recàrrec del 40% en la matriculació d’una segona carrera.

- L’augment de beques.

- La paralització de la reducció de personal docent i especialitzat.

- El manteniment del personal no docent.

- L’accessibilitat i transparència en la gestió econòmica de la universitat.

- La participació directa dels estudiants i del professorat en la conformació dels plans d’estudis.

- La disminució de la ràtio d’alumnes per professor.

- Una millora de les condicions laborals i salarials.

- Un augment de les assignatures optatives i de lliure elecció.

- Una millora de les condicions d’investigació.

- No a la fusió de graus diferents.

- Una universitat gratuïta, inclusiva i universal.

- Replantejar el paper de les Ciències Socials i Humanes a nivell social i institucional.

A fi d’obtenir l’efectivitat d’aquestes reivindicacions ens veiem obligades a declarar-nos insubmises a l’actual sistema d’avaluació i per tant demanem al consell del departament la consideració de la proposta d’avaluació que ha estat consensuada per totes les estudiants:

- Demanem la nota mitja de l’expedient de cada alumna partir de l’aprovat a fi de garantir a totes les estudiants la possibilitat de participar en l’assemblea i en les mobilitzacions que comporta la lluita en la vaga indefinida, que seguirà al setembre; així com que els estudiants de segon de màster tinguin la possibilitat de llegir la seva tesina de fi de Màster, degut a la proximitat en la entrega.

Per tot això, també us proposem i us convidem a que, com a professors, us uniu a la vaga i participeu amb nosaltres en l’assemblea permanent, per tal de fer front comú a una situació que ens afecta a tothom, d’una manera o altra.

“Un règim que no proporciona als éssers humans cap raó profunda per cuidar-se entre sí, no pot preservar gaire temps la seva legitimitat” (R. Sennett).

JUNTES HO PODEM TOT

 

Assemblea permanent d’estudiants d’Antropologia de la UB

EL REMAKE ESPANYOL

Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre les retallades i la crisi a l'estat espanyol, i avui després de sentir el flamant president del govern, el gran Mariano, he pensat que era el moment precís.

Després d'observar el que passa en el “Reino” i comparant-ho amb el que he viscut a Grècia, tot plegat (i perdoneu la frivolitat) és com veure un remake dolent d'una mala pel·lícula ja vista. El mes de juny, durant la setmana que vaig ser per terres catalanes per presentar el llibre, vaig tenir, escoltar i observar les mateixes converses que dos anys abans havia tingut, escoltat i observat en el país hel·lè. Que si l'estat farà fallida, que en fulanito ha marxat a l'estranger perquè aquí no hi ha feina, que els serveis d'assistència social estan saturats, que el conegut de no sé qui que treballa en un banc m'ha dit que a finals de mes això farà un pet... Res de nou, doncs.

La lletania (i gran mentida) que es repeteix a un lloc i l'altre (i més enllà) és la mateixa: culpabilitzar el dèficit públic de la situació econòmica actual, per justificar l'empobriment generalitzat de la població. Com sempre, darrera la no acceptació de les reformes (retallades), i a l'apocalipsi. Aquest és el missatge. Se'ns dirà, que la gestió política ha estat nefasta, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que no podem continuar d'aquesta manera i que encara que costi suor i llàgrimes, el demà, amb una mica d'esforç, serà millor. Evidentment, molts reconeixem i sabem, que la gestió política no ha estat modèlica i que el consumisme havia arribat a nivells mai vistos, però d'aquí a deduir que la venda dels nostres drets més bàsics ens pugui aportar a la llarga (i a la curta) algun benefici, hi ha un abisme.

En Mariano, de la mateixa manera que en Iorgakis (Papandreu) en el seu moment, van assolir el poder amb una majoria aclaparadora, prometent l'oro i el moro i fins i tot un trocet de cel, i en canvi, això s'està convertint per molta gent, en una condemna a la misèria perpètua, a l'infern. A Grècia, la situació, encara que ja hagin passat les eleccions i ara no formem part de l'agenda política europea, no ha canviat, de fet empitjora dia sí i dia també des del moment que vam ser intervinguts. L'aplicació de les mesures imposades per la troica han suposat un increment del deute de l'estat, un fet que es vol contrarestar amb la venda al millor postor de la riquesa que encara pugui quedar en mans del país. Una jugada perfecte per tots aquells que durant tot aquest temps s'han forrat a cor que vols, i que després d'haver creat un forat impressionant, pretenen tapar-lo com sigui per continuar vivint de la mateixa manera que han fet fins ara. Grècia en aquest sentit ha estat (i és) un laboratori de primer ordre, el resultat però, és una crisi social de conseqüències encara imprevisibles.

 

DESPRÉS DE LES ELECCIONS

 

Ja han passat tres setmanes de les eleccions gregues, però el degotall de notícies que se succeïxen sense parar, sembla que que enlloc de 20 dies, hagin passat uns quants mesos. No hi ha res com tenir ben saturats i distrets el personal, no fos cas que penséssim massa.

Alexis Tsipras haurà d'esperar encara si vol convertir-se en l'esperança grega, els resultats el van deixar a les portes de la victòria, en un meritori segon lloc, però realment insuficient per a canviar el color polític del país hel·lè, que s'entossudeix a seguir en mans d'aquells que durant 40 anys han fet i desfet a cor que vols. Els resultats han estat per molts (jo m'hi incloc) un gerro d'aigua freda, una mala notícia que ens portarà més misèria. Els nazis d'Alba Daurada han entrat al parlament, consolidant-se d'aquesta manera l'opció ultradretana que va començar a incubar-se des de l'any 2004 amb la irrupció al parlament grec dels feixistes de LAOS, que en aquest cas, n'han quedat fora. En el que comença a ser una perillosa deriva de la societat grega cap a posicions essencialistes, on l'Altre, corre el perill de ser totalment foragitat i, si fa falta, fagocitat. Res de nou que no hàgim vist al llarg del segle XX, la permivissitat de les potències occidentals davant les dictadures franquista i salasarista va ser paradigmàtica. La recepta, era ben fàcil, millor tenir una dictadura que no posi en qüestió el model econòmic capitalista (i es converteix en un aliat geoestratègic importantíssim), que no pas un govern escollit pel poble amb temptacions de caràcter socialista. Guardant les distàncies i sense ganes de recaure en anacronismes, el que hem viscut en aquestes darreres eleccions, m'ha fet recordar inevitablement els passatges més foscos de l'intervencionisme occidental davant de governs escollits democràticament. Evidentment, no ens han enviat els tancs, però la retòrica i les amenaces continues de la vinguda de l'apocalipsi si la coalició d'esquerres guanyava les eleccions han estat d'escàndol. I això, que no deixa de ser un partit amb un programa clarament socialdemòcrata... sort!

En fi, que la tragicocomèdia grega encara no s'ha acabat, qui es pensi el contrari va totalment errat. De moment sembla que ens encaminem cap una nova lapidació d'aquesta unitat política administrativa que coneixem com Estat, ja veurem però com acaba.

ALEXIS TSIPRAS: L'ESPERANÇA GREGA

Vaig anar a sentir just fa un mes a l'Alexis Tsipras quan va venir a Heraklion, una setmana abans de les darreres eleccions. L'ambient a la plaça dels Lleons de la capital cretenca era força animat, i la nombrosa presència de conciutadans que volien sentir en primera persona la veu d'algú que apel·lava a la justícia social, a la dignitat i a l'orgull d'un país completament abatut, deixava entreveure uns resultats que sorprendrien més endavant als oligarques europeus, que esperaven els redits de l'aplicació de la Doctrina del shock, que tan bons resultats fins aquell moment els havia donat.

Ho deia fa uns dies l'amic Jordi en el seu bloc: “En la II Guerra Mundial los bombardeos de saturación fueron utilizados profusamente en la estrategia aliada. Se creía que quebrantarían la moral de sus oponentes. Por contra, tras cada infierno de fuego la moral de la mayoría de los alemanes se reforzaba.” Aquesta darrera setmana, els ciutadans grecs són (som) un cop més, objecte d'un bombardeig d'amenaces i coaccions per part de les màximes instàncies polítiques, econòmiques i mediàtiques, en un intent desesperat de modificar amb les seves armes el vot dels hel·lens. El fàstic i la repugnància que em provoquen va més enllà del que pugui expressar en aquestes ratlles. Espero que algun dia tota aquesta colla d'éssers encorbatats disfressats de demòcrates i situats més enllà del bé i del mal, seguin al banc dels acusats i siguin jutjats per crims de lesa humanitat. No ho dic en broma. Ho he repetit abastament en aquest bloc: infants desnutrits, hospitals sense els mínims serveis bàsics, escoles degradades, gent gran sense el mínim per viure després d'anys i panys treballant, ... pobresa en definitiva i suïcidis, són les perles, després de dos anys, que ens ha deixat el maleït rescat (i aquí sense eufemismes).

Aquest dilluns, la plaça dels Lleons tornava a omplir-se fins a la bandera per tal de sentir aquest enginyer civil de 37 anys que ha aportat un bri d'esperança en una societat cansada del bipartidisme ranci que ha evocat al país en aquest atzucac. La seva victòria, a ulls d'un nàufrag, sembla possible. Segurament no seran tan macos ni tan eixerits com els pinten, ara bé, en el context actual, això importa ben poc.

Fotografia de l'Alexis Tsipras arribant al miting d'Heraklion (11/06/2012)

DE BONES INTENCIONS, L'INFERN N'ÉS PLE (I)

Demagògia: Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi.

GRÈCIA JA NO TÉ POR

Grècia ja no té por. La ciutadania grega ha estat els darrers dos anys ignorada i maltractada tant per aquells que han governat al país com pels capitostos de la troica, que emmirallats per les estadístiques i els seus comptes han condemnat a una societat sencera al límit del col·lapse. Des dels seus despatxos han fet i desfet ignorant el clam del carrer, que ha estat gasejat literalment infinitat de vegades cada cop que aquest es manifestava en contra dels plans d'austeritat.

Ara, com si fos un sarcasme, els dirigents europeus reclamen responsabilitat a l'estat grec perquè apliqui els compromisos que el Partit Socialista Panhel·lènic i Nova Democràcia van signar sense el consentiment de les urnes. I el compromís d'Europa amb la democràcia? Ja l'hem oblidat?

Vaig assistir fa dues setmanes al míting que l'Alexis Tsipras feia al centre d'Heraklion, la capital de Creta, estava ple a vessar, amb un públic necessitat de discursos optimistes i cansat dels catastrofistes. Un dia abans, el seu homòleg del PASOK, Eletherios Venizelos, havia hagut de fer el seu míting central a l'illa en un pavelló tancat i amb un fort dispositiu de seguretat, un fet insòlit en un dels seus feus tradicionals. Però en l'última campanya, es va fer palès allò que ha passat els últims dos anys a Grècia: hi han polítics que poden passejar-se tranquil·lament pel carrer i d'altres que no, perquè l'enuig de la població és tan gran, que els “traïdors” (tal com se'ls anomena), quasi només poden anar de casa seva a l'oficina.

L'ascens del Syriza, una coalició de 13 partits d'esquerra que es va presentar per primera vegada l'any 2004, s'explica principalment per ser un dels pocs partits que des de l'inici s'han mostrat fidels al seu discurs contra les retallades (no a Europa) i per representar a una nova generació de grecs, que exigeix acabar amb la partitocràcia i les seves pràctiques clientelars, un estat laic de debò i una nova política de defensa. De fet, ha estat l'únic partit amb representació parlamentària que ha expressat el seu suport explícit a les mobilitzacions més importants que hi ha hagut darrerament al país: “la revolta dels 700 euristes” el desembre del 2008 després de l'assassinat per un policia del jove Alexis Grigoropoulos, i al moviment dels indignats. Un suport que no ha estat exempte de criminalització mediàtica i que continua a dia d'avui a causa de l'impàs polític que viu el país. El que no s'adonen el mitjans i també els organismes internacionals, és que quan més dura és la crítica, més augmenta el seu suport. Grècia ja no té por.

L'ONADA NEOCON (II)

 Les conseqüències de les polítiques d'austeritat són palpables no només a Grècia, i l'augment dels suïcidis són l'indicador més cruel de fins on ens pot portar prioritzar les xifres per sobre del benestar de les persones. A Itàlia, per exemple: “Cada día unpequeño empresario y un trabajador se quitan la vida agobiados porlas deudas y la falta de expectativa para superar las dificultades”. I a països com Espanya i Portugal encara ens falten dades suficients per fer-ne una valoració, però la dinàmica dels esdeveniments no deixa molt d'espai per l'esperança. Un servidor no és economista, i potser per aquesta deficiència intel·lectual no puc acabar d'entendre com continuem donant credibilitat a uns senyors, la majoria, que fins fa quatre dies ens deien que tot anava sobre rodes. Ara de sobte, ens diuen tot el contrari. Defensors d'un modelpragmàtic de societat, influenciats per models teòrics que s'han anat implantant progressivament en les principals universitats nordamericanes, s'erigeixen com apòstols d'un pensament hegemònic que pretenen fer-nos recular 200 anys enrere, com si haguéssim de renunciar pel nostre bé, a la consecució d'uns drets que han costat sang, suor i llàgrimes.

Un dels seus mantra preferits és culpabilitzar el dèficit públic de la situació de col·lapse que viu el sistema capitalista en la seva fase actual, quan el problema (tot i la ineptitud i la mala gestió de recursos públics que s'hagi pogut fer) és el deute privat, que no ens enganyin. I si no, mirin que està passant aquests moments amb Bankia. Convertida en el paradigma més evident a l'estat espanyol, d'un model econòmic on ha primat l'especulació: el somni usurer de transformar l'aire en diners, del qual el senyor Rodrigo Rato en seria la personificació perfecte. Qui va impulsar una política de liberalització de la llei del sòl a finals dels 90? Qui va dirigir l'FMI just abans que s'obrís la caixa dels trons l'any 2008? Qui era presentat com el nou flamant director del que havia de ser el gran banc espanyol? I ara, com si no tinguéssim memòria, ens hem d'empassar que vivim per sobre del que realment podem, i hem d'acceptar com un sacrifici col·lectiu, pel bé comú, que ens retallin a tort i a dret en sanitat, ensenyament, prestacions... I que l'empresa privada es fregui les mans tot esperant gestionar un pastís que fins ara es trobava en mans dels estats. 

 

Aquests dies els analistes intenten explicar-se com és que els grecs en la seva majoria han votat per partits (de tota mena) contraris a l'aplicació de noves retallades. Alguns fins i tot plantegen aquesta negativa en termes apocalíptics, el que no entenen és que la percepció dels grecs és que més avall, ja no es pot caure. Una pintada pels carrers d'Atenes, deia fa poc: “no life to live”, és a dir, “no hi ha vida per viure”. És en aquest punt, on no podem tolerar arribar.