PROCLAMACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

És curiós que enmig del debat sobiranista que marquen les eleccions catalanes, ningú hagi recordat l'única pel·lícula plenament independentista de la filmografia del país, i que segurament va inspirar al llavors jutge Garzón per iniciar la seva cacera de bruixes contra aquest entorn, l'any 1992. Parlo evidentment del “Complot dels anells” de Francesc Bellmunt, estrenada l'any 1988. El film, amb guió de Ferran Torrent, s'ambienta en la Barcelona olímpica, en la qual un periodista esportiu nordamericà es veu immers en una fosca trama política capitanejada per un anomenat Front d'Alliberament Patriòtic (FAP). Un dels moments culminants de la pel·lícula és aquest:

EL MALSON POPULAR

“Piensa el ladrón que todos son de su condición”, aquesta podria ser una de les respostes més amables als dirigents del Partido Popular que han decidit tirar endavant una campanya electoral atiant a la por i a la demagògia per oposar-se a un futur procés d'independència de Catalunya. El seu spot estrella, el malson d'en Garcia, demostra un grau d'ignorància i cinisme esfereïdor. Primerament perquè ha estat Espanya la que durant tres segles ha utilitzat repetides vegades els aparells de l'estat per intentar esborrar tota petja de catalanitat. No cal anar fins el Decret de Nova Planta, ni per les dictadures del general Primo de Rivera o de Francisco Franco per trobar-ne exemples més recents. Jo mateix, fa anys vaig haver de fer de testimoni d'un amic del poble que volia catalanitzar el seu nom. Tot i que la seva família era catalanoparlant i havia nascut durant la Transició, el secretari del registre civil local va inscriure'l com a “Juan”, i com que aquest període històric, encara que ens vulguin pintar el contrari, no va ser tan modèlic com diuen, els seus pares van callar, no fos cas. 

 

Així doncs, el cap de ben bé quinze anys, el meu amic va haver de justificar davant d'un jutge, amb l'ajuda del meu testimoni, que tota la vida li havien dit “Joan” per poder inscriure's oficialment com a tal. I d'exemples a escala local en podria posar un reguitzell,... però el que encara em sembla més degradant del seu vídeo, és la seva ignorància. Garcia també és un poble de la comarca de la Ribera d'Ebre (que de fet, després de l'anunci popular, va decidir declarar-se municipi per la independència), i per altra banda, si amb alguna cosa es posen d'acord la majoria de filòlegs, és que etimologicament aquest cognom prové del basc. O sigui, que els populars van pixar fora de test. Tot i que tampoc es pot esperar massa d'aquells que defensen que milers d'alumnes valencians es quedin sense poder estudiar la seva llengua a secundària, que eliminen la immersió lingüística a ses illes i el català com a requisit per a treballar a l'administració pública, o que anomenen la llengua de la Franja, aragonès oriental. 

Ells sí que són un malson.

A LA TERCERA VA LA VENÇUDA

Diuen que a la tercera va la vençuda... sincerament, espero que no faci falta la quarta, perquè més avall no vull haver de caure. Ahir els ciutadans grecs vam viure un altre episodi d'aquest serial melodramàtic en el qual es veu immers el país des de fa ja dos anys i mig. El parlament va aprovar un nou paquet de mesures dictades pels senyors de la troica encaminades a salvar-nos, segons diuen, de la ruïna completa. De moment, però, l'única que no es queda sense doblers és la banca. La resta, els mortals que bonament intentem viure el nostre dia a dia hem vist com el nostre salari és reduïda en el millor dels casos fins a un 40%, com els impostos creixien a ritme sincopat de decret institucional i tenien la barra d'inventar-ne de nous sota el paraigües discursiu d'una llarga llista d'eufemismes, com els nivells d'atur s'elevaven fins un 25% amb el dret a una prestació de només un any de 360 euros (a partir d'avui encara serà menor), com la gana tornava aparèixer entre una part de la població, es retirava l'assistència sanitària pública als no assalariats, les medicines començaven a minvar, els suïcidis es convertien en un problema de magnitud social i, els nazis, com no podia ser d'altra manera, entraven al parlament. En fi, una llarga llista que esgarrifa i que evoca aquest país a la desfeta, si es que ja no hi som. El neoliberalisme ha entrat amb força en aquest racó de món, amb l'objectiu ben clar de posar les seves grapes sobre el vell continent. L'excusa, una crisi que aquest mateix model o dogma ha creat, i de la qual es retroalimenta. Grècia per la seva feblesa i situació geogràfica i els altres països del sud d'Europa som en aquest moment el laboratori perfecte pel seu assaig, fins on aguantarem? Caldrà haver d'anar a treballar els dissabtes per què diem prou? O preferim deixar els drets dels treballadors en mans dels futurs arqueòlegs?

PERQUÈ SOMIO, NO HO ESTIC

I de cop, quan un menys ho espera, el buit entre els teclats i jo, s'eixample... potser és el temps, la feina, la família o senzillament la mandra d'expressar amb paraules el malestar que respiro en aquest aire irrespirable.

M'obligo però a trencar el silenci, un mes és suficient. 

Penso amb (el petit) Léolo, la gran pel·lícula del malaurat Jean-Claude Lauzon que durant la meva adolescència vaig remirar des de tots els angles, i desitjo evadir-me com ell en la literatura, l'amor i el sexe.