LA VIEJA MEMORIA

Tornar a mirar "La Vieja memoria" de Jaime Camino aquests dies, no deixa de ser un bon exercici per recordar uns fets que van marcar la història contemporània del país. Un gran documental amb els principals personatges que van incidir en una època, que encara ara, fa córrer rius de tinta. I que em sembla un bon homenatge a aquells homes i dones que el 19 de juliol del 1936 van aixecar-se per defensar la II República. Segurament, si aquests defensors de la llibertat haguessin nascut durant els nostres dies, potser (i sóc conscient que faig futurologia) no s'haguessin aixecat de la cadira, perquè per la televisió i altres mitjans, els hi haurien repetit mil vegades que era una quimera intentar aturar el feixisme.

CARTA DELS ESTUDIANTS D'ANTROPOLOGIA

Benvolguts/des professors/es:

Els estudiants de grau, llicenciatura i màster d’Antropologia ens dirigim al Consell del Departament d’Antropologia amb la voluntat de transmetre el posicionament que hem adoptat davant l’actual situació que afecta a la universitat pública.

Alarmades per l’augment del finançament privat de la universitat i la conseqüent amenaça que aquest suposa per a la creació i transmissió de coneixement plural i de qualitat, les estudiants de la universitat pública ens declarem en vaga indefinida com a única alternativa per tal de posar fre a l’exponencial privatització de l’educació, que es tradueix en un control de la lògica educativa en mans de les entitats privades.

Considerem il·legítima la justificació adoptada per la direcció de la política econòmica de la universitat de dur a terme aquestes mesures en nom de la suposada necessitat de retallar el finançament públic degut a l’actual conjuntura econòmica, doncs aquestes perjudiquen greument la funció de la universitat com a espai de cohesió i de creació de persones amb esperit crític, convertint-la en un instrument d’elitització social, i per tant d’exclusió de la classe treballadora a l’accés a un dret bàsic.

Davant el desmesurat atac a un dels drets fonamentals, com és l’educació, denunciem:

- L’augment del 66% sobre el preu d’aquest curs en les taxes universitàries.

- Les retallades de 10.000 milions d’euros en educació i sanitat.

- Els acomiadaments de professorat, PAS i PDI.

- La massificació d’alumnes a les aules.

- L’eliminació de la segona convocatòria. 

- El Pla de Governança 2015.

Davant d’aquesta progressiva precarització del sistema educatiu i de la continuada pèrdua dels drets i la sobirania de totes nosaltres, hem consensuat l’elaboració d’un pla de reivindicacions comunes.

- Exigim en primer lloc l’abolició del decret-llei 14/2012 i l’estratègia 2015.

- Una congelació de les taxes universitàries.

- La igualtat de condicions d’accés per a extracomunitaris.

- El restabliment de la segona convocatòria.

- La gratuïtat de l’ensenyança.

- El manteniment dels grups de tarda.

- La supressió del recàrrec del 40% en la matriculació d’una segona carrera.

- L’augment de beques.

- La paralització de la reducció de personal docent i especialitzat.

- El manteniment del personal no docent.

- L’accessibilitat i transparència en la gestió econòmica de la universitat.

- La participació directa dels estudiants i del professorat en la conformació dels plans d’estudis.

- La disminució de la ràtio d’alumnes per professor.

- Una millora de les condicions laborals i salarials.

- Un augment de les assignatures optatives i de lliure elecció.

- Una millora de les condicions d’investigació.

- No a la fusió de graus diferents.

- Una universitat gratuïta, inclusiva i universal.

- Replantejar el paper de les Ciències Socials i Humanes a nivell social i institucional.

A fi d’obtenir l’efectivitat d’aquestes reivindicacions ens veiem obligades a declarar-nos insubmises a l’actual sistema d’avaluació i per tant demanem al consell del departament la consideració de la proposta d’avaluació que ha estat consensuada per totes les estudiants:

- Demanem la nota mitja de l’expedient de cada alumna partir de l’aprovat a fi de garantir a totes les estudiants la possibilitat de participar en l’assemblea i en les mobilitzacions que comporta la lluita en la vaga indefinida, que seguirà al setembre; així com que els estudiants de segon de màster tinguin la possibilitat de llegir la seva tesina de fi de Màster, degut a la proximitat en la entrega.

Per tot això, també us proposem i us convidem a que, com a professors, us uniu a la vaga i participeu amb nosaltres en l’assemblea permanent, per tal de fer front comú a una situació que ens afecta a tothom, d’una manera o altra.

“Un règim que no proporciona als éssers humans cap raó profunda per cuidar-se entre sí, no pot preservar gaire temps la seva legitimitat” (R. Sennett).

JUNTES HO PODEM TOT

 

Assemblea permanent d’estudiants d’Antropologia de la UB

EL REMAKE ESPANYOL

Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre les retallades i la crisi a l'estat espanyol, i avui després de sentir el flamant president del govern, el gran Mariano, he pensat que era el moment precís.

Després d'observar el que passa en el “Reino” i comparant-ho amb el que he viscut a Grècia, tot plegat (i perdoneu la frivolitat) és com veure un remake dolent d'una mala pel·lícula ja vista. El mes de juny, durant la setmana que vaig ser per terres catalanes per presentar el llibre, vaig tenir, escoltar i observar les mateixes converses que dos anys abans havia tingut, escoltat i observat en el país hel·lè. Que si l'estat farà fallida, que en fulanito ha marxat a l'estranger perquè aquí no hi ha feina, que els serveis d'assistència social estan saturats, que el conegut de no sé qui que treballa en un banc m'ha dit que a finals de mes això farà un pet... Res de nou, doncs.

La lletania (i gran mentida) que es repeteix a un lloc i l'altre (i més enllà) és la mateixa: culpabilitzar el dèficit públic de la situació econòmica actual, per justificar l'empobriment generalitzat de la població. Com sempre, darrera la no acceptació de les reformes (retallades), i a l'apocalipsi. Aquest és el missatge. Se'ns dirà, que la gestió política ha estat nefasta, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que no podem continuar d'aquesta manera i que encara que costi suor i llàgrimes, el demà, amb una mica d'esforç, serà millor. Evidentment, molts reconeixem i sabem, que la gestió política no ha estat modèlica i que el consumisme havia arribat a nivells mai vistos, però d'aquí a deduir que la venda dels nostres drets més bàsics ens pugui aportar a la llarga (i a la curta) algun benefici, hi ha un abisme.

En Mariano, de la mateixa manera que en Iorgakis (Papandreu) en el seu moment, van assolir el poder amb una majoria aclaparadora, prometent l'oro i el moro i fins i tot un trocet de cel, i en canvi, això s'està convertint per molta gent, en una condemna a la misèria perpètua, a l'infern. A Grècia, la situació, encara que ja hagin passat les eleccions i ara no formem part de l'agenda política europea, no ha canviat, de fet empitjora dia sí i dia també des del moment que vam ser intervinguts. L'aplicació de les mesures imposades per la troica han suposat un increment del deute de l'estat, un fet que es vol contrarestar amb la venda al millor postor de la riquesa que encara pugui quedar en mans del país. Una jugada perfecte per tots aquells que durant tot aquest temps s'han forrat a cor que vols, i que després d'haver creat un forat impressionant, pretenen tapar-lo com sigui per continuar vivint de la mateixa manera que han fet fins ara. Grècia en aquest sentit ha estat (i és) un laboratori de primer ordre, el resultat però, és una crisi social de conseqüències encara imprevisibles.

 

DESPRÉS DE LES ELECCIONS

 

Ja han passat tres setmanes de les eleccions gregues, però el degotall de notícies que se succeïxen sense parar, sembla que que enlloc de 20 dies, hagin passat uns quants mesos. No hi ha res com tenir ben saturats i distrets el personal, no fos cas que penséssim massa.

Alexis Tsipras haurà d'esperar encara si vol convertir-se en l'esperança grega, els resultats el van deixar a les portes de la victòria, en un meritori segon lloc, però realment insuficient per a canviar el color polític del país hel·lè, que s'entossudeix a seguir en mans d'aquells que durant 40 anys han fet i desfet a cor que vols. Els resultats han estat per molts (jo m'hi incloc) un gerro d'aigua freda, una mala notícia que ens portarà més misèria. Els nazis d'Alba Daurada han entrat al parlament, consolidant-se d'aquesta manera l'opció ultradretana que va començar a incubar-se des de l'any 2004 amb la irrupció al parlament grec dels feixistes de LAOS, que en aquest cas, n'han quedat fora. En el que comença a ser una perillosa deriva de la societat grega cap a posicions essencialistes, on l'Altre, corre el perill de ser totalment foragitat i, si fa falta, fagocitat. Res de nou que no hàgim vist al llarg del segle XX, la permivissitat de les potències occidentals davant les dictadures franquista i salasarista va ser paradigmàtica. La recepta, era ben fàcil, millor tenir una dictadura que no posi en qüestió el model econòmic capitalista (i es converteix en un aliat geoestratègic importantíssim), que no pas un govern escollit pel poble amb temptacions de caràcter socialista. Guardant les distàncies i sense ganes de recaure en anacronismes, el que hem viscut en aquestes darreres eleccions, m'ha fet recordar inevitablement els passatges més foscos de l'intervencionisme occidental davant de governs escollits democràticament. Evidentment, no ens han enviat els tancs, però la retòrica i les amenaces continues de la vinguda de l'apocalipsi si la coalició d'esquerres guanyava les eleccions han estat d'escàndol. I això, que no deixa de ser un partit amb un programa clarament socialdemòcrata... sort!

En fi, que la tragicocomèdia grega encara no s'ha acabat, qui es pensi el contrari va totalment errat. De moment sembla que ens encaminem cap una nova lapidació d'aquesta unitat política administrativa que coneixem com Estat, ja veurem però com acaba.