ANIVERSARIS (III): LA MORT D'ALEXIS GRIGOROPOULOS

Era dissabte i em trobava Atenes iniciant un esperat cap de setmana romàntic, quan el meu amic Giannis, des de Creta, em trucà: “Què? Tot bé per Barcelona? Ja saps la notícia, no?”... La notícia era la mort per part de la policia d'un jove de 15 anys al barri d'Exarkia. “Es liarà!”, em digué. Malauradament, la seva nova era certa, i el cap d'unes hores vaig poder comprovar que no s'equivocava.

Enterbolits pels efluvis de l'amor, la Fotini i jo, havíem estat passejant per la capital grega de la mateixa manera que ho havíem fet altres vegades. El dia havia estat perfecte: una visita a l'Acròpolis, un dinar a Plaka i un cafè cap al tard amb la nostra amiga Elena. A l'acabar el cafè, la presència d'un helicòpter i les columnes de fum que anaven apareixent cap al centre de la ciutat confirmaven les prediccions telefòniques.

Aquell dia, havíem reservat dues entrades per anar a veure al teatre l'últim espectacle del meu admirat Dimitris Papaioanou, ballarí i coreògraf grec, que entre altres aspectes fou l'encarregat de dirigir la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics a Atenes, i que presentava per segon cop, la seva versió del mite de Medea.

Així doncs, després de veure a l'Elena vam dirigir-nos cap al teatre. No vam tenir cap problema per arribar-hi, de fet els carrers del centre de la capital grega eren deserts, i oferien un paisatge més aviat dantesc. Els primers estralls de la revolta que va paralitzar el país durant quasi un mes, es feien notar a banda i banda del nostre recorregut. Contenidors cremats, tendes fumejant recobertes d'escuma, aparadors trencats i una insuportable fortor a gas eren els primers detalls escenogràfics d'un drama sistèmic que començà a expressar-se sense màscares el dia 6 de desembre de fa 4 anys.

Un cop sobrepassat el xoc inicial i haver menjat alguna cosa, la Fotini i jo vam entrar al teatre. Per primer cop amb molts anys, havíem decidit pagar per asseure'ns a platea i compartir seient amb una classe social allunyada de la nostra. Un cop situats, l'espectacle començà amb la intervenció del seu director, que sense eufemismes demanà poder viure en una societat on la policia resti al serveis del seus ciutadans enlloc de matar-los. Aquelles paraules  varen fer que una bona part dels assistents a l'acte compartíssim amb el nostre aplaudiment la seva afirmació; l'altra part dels que també hi eren, però, quedaren impertèrrits, immòbils, en un acte de complicitat amb aquells que assassinaren un nen de 15 anys.

4 anys més tard, aquella divisió que vaig viure aquell dia ha sortit de les portes del teatre per estendre's en una societat que es consumeix a poc a poc, aixafada i atemorida pels estralls d'aquesta gran estafa que anomenem crisi.

SOBRE LA JUSTÍCIA (II)

Continuant amb el llibre de l'Ignasi Terradas:

"Además, incluso obrando de buena fe es muy difícl obtener que la justicia se desprenda de circumstancias y predisposiciones sociales que al aplicarse la pervierten o despojan de su equidad. No estamos hablando de prevaricación, de cualquier tipo de corrupción, o de abusos que la misma justicia puede corregir, sino de la defectuosidad de la justicia ejercida de buena fe. (…) Un juicio justo, en todo lo que le atañe por este principio, equivale a una revolución. Porque se ve obligado a hacer frente a otras injusticias que “no vienen al caso." Por esto los jueces que han practicado algún juicio deslumbrante por su equidad pasan a la historia casi como revolucionarios y amenazadores de la jurisprudencia habitual." ( Justicia vindicatoria pg 19)

SOBRE LA JUSTÍCIA (I)

Finalment he pogut tornar obrir el treball enciclopèdic de l'Ignasi Terradas, “Justicia vindicatoria”, publicat pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas l'any 2008. Quasi 1000 pàgines en el qual l'autor (professor i mestre del qui escriu) ens submergeix en el camp de l'Antropologia jurídica. En un llibre farcit de casos etnogràfics i on es fa un repàs de la història i les teories que han marcat l'estudi i la recerca de justícia. Un terme universal que les varietats de formes de la vida humana han anat configurant des de la seva complexitat. 

 

Una primera reflexió: “En una democracia censitaria sólo los propietarios ejercen derechos como ciudadanos. En nuestras democracias sólo ciertos niveles de riqueza son capaces de obtener los contratos previos a la acción de la justicia en muchas materias, incluyendo varias penales. El imperio del mercado sobre lo jurídico hace que en general el derecho – por haberse privatizado en muchos casos su acceso- sea caro, y la justicia -por ser pública- mal pagada o bien pagada pero mal reconocida. El mercado está mucho más al servicio de lo culposo –por lo menos- que del cumplimiento: se desentiende de las consecuencias vitales de los contratos y así lo respetan la ley y la jurisprudencia en la medida en que toleran o ensalzan el mercado como fuente de derecho. El mercado puede alcanzar por la vía dolosa la disponibilidad de derechos fundamentales de las personas. Esto puede producir situaciones análogas a las de una sociedad de nobles y siervos." (pg 18)

PROCLAMACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

És curiós que enmig del debat sobiranista que marquen les eleccions catalanes, ningú hagi recordat l'única pel·lícula plenament independentista de la filmografia del país, i que segurament va inspirar al llavors jutge Garzón per iniciar la seva cacera de bruixes contra aquest entorn, l'any 1992. Parlo evidentment del “Complot dels anells” de Francesc Bellmunt, estrenada l'any 1988. El film, amb guió de Ferran Torrent, s'ambienta en la Barcelona olímpica, en la qual un periodista esportiu nordamericà es veu immers en una fosca trama política capitanejada per un anomenat Front d'Alliberament Patriòtic (FAP). Un dels moments culminants de la pel·lícula és aquest:

EL MALSON POPULAR

“Piensa el ladrón que todos son de su condición”, aquesta podria ser una de les respostes més amables als dirigents del Partido Popular que han decidit tirar endavant una campanya electoral atiant a la por i a la demagògia per oposar-se a un futur procés d'independència de Catalunya. El seu spot estrella, el malson d'en Garcia, demostra un grau d'ignorància i cinisme esfereïdor. Primerament perquè ha estat Espanya la que durant tres segles ha utilitzat repetides vegades els aparells de l'estat per intentar esborrar tota petja de catalanitat. No cal anar fins el Decret de Nova Planta, ni per les dictadures del general Primo de Rivera o de Francisco Franco per trobar-ne exemples més recents. Jo mateix, fa anys vaig haver de fer de testimoni d'un amic del poble que volia catalanitzar el seu nom. Tot i que la seva família era catalanoparlant i havia nascut durant la Transició, el secretari del registre civil local va inscriure'l com a “Juan”, i com que aquest període històric, encara que ens vulguin pintar el contrari, no va ser tan modèlic com diuen, els seus pares van callar, no fos cas. 

 

Així doncs, el cap de ben bé quinze anys, el meu amic va haver de justificar davant d'un jutge, amb l'ajuda del meu testimoni, que tota la vida li havien dit “Joan” per poder inscriure's oficialment com a tal. I d'exemples a escala local en podria posar un reguitzell,... però el que encara em sembla més degradant del seu vídeo, és la seva ignorància. Garcia també és un poble de la comarca de la Ribera d'Ebre (que de fet, després de l'anunci popular, va decidir declarar-se municipi per la independència), i per altra banda, si amb alguna cosa es posen d'acord la majoria de filòlegs, és que etimologicament aquest cognom prové del basc. O sigui, que els populars van pixar fora de test. Tot i que tampoc es pot esperar massa d'aquells que defensen que milers d'alumnes valencians es quedin sense poder estudiar la seva llengua a secundària, que eliminen la immersió lingüística a ses illes i el català com a requisit per a treballar a l'administració pública, o que anomenen la llengua de la Franja, aragonès oriental. 

Ells sí que són un malson.

A LA TERCERA VA LA VENÇUDA

Diuen que a la tercera va la vençuda... sincerament, espero que no faci falta la quarta, perquè més avall no vull haver de caure. Ahir els ciutadans grecs vam viure un altre episodi d'aquest serial melodramàtic en el qual es veu immers el país des de fa ja dos anys i mig. El parlament va aprovar un nou paquet de mesures dictades pels senyors de la troica encaminades a salvar-nos, segons diuen, de la ruïna completa. De moment, però, l'única que no es queda sense doblers és la banca. La resta, els mortals que bonament intentem viure el nostre dia a dia hem vist com el nostre salari és reduïda en el millor dels casos fins a un 40%, com els impostos creixien a ritme sincopat de decret institucional i tenien la barra d'inventar-ne de nous sota el paraigües discursiu d'una llarga llista d'eufemismes, com els nivells d'atur s'elevaven fins un 25% amb el dret a una prestació de només un any de 360 euros (a partir d'avui encara serà menor), com la gana tornava aparèixer entre una part de la població, es retirava l'assistència sanitària pública als no assalariats, les medicines començaven a minvar, els suïcidis es convertien en un problema de magnitud social i, els nazis, com no podia ser d'altra manera, entraven al parlament. En fi, una llarga llista que esgarrifa i que evoca aquest país a la desfeta, si es que ja no hi som. El neoliberalisme ha entrat amb força en aquest racó de món, amb l'objectiu ben clar de posar les seves grapes sobre el vell continent. L'excusa, una crisi que aquest mateix model o dogma ha creat, i de la qual es retroalimenta. Grècia per la seva feblesa i situació geogràfica i els altres països del sud d'Europa som en aquest moment el laboratori perfecte pel seu assaig, fins on aguantarem? Caldrà haver d'anar a treballar els dissabtes per què diem prou? O preferim deixar els drets dels treballadors en mans dels futurs arqueòlegs?

PERQUÈ SOMIO, NO HO ESTIC

I de cop, quan un menys ho espera, el buit entre els teclats i jo, s'eixample... potser és el temps, la feina, la família o senzillament la mandra d'expressar amb paraules el malestar que respiro en aquest aire irrespirable.

M'obligo però a trencar el silenci, un mes és suficient. 

Penso amb (el petit) Léolo, la gran pel·lícula del malaurat Jean-Claude Lauzon que durant la meva adolescència vaig remirar des de tots els angles, i desitjo evadir-me com ell en la literatura, l'amor i el sexe.
 

EL TANGO GREC

L'any 2010 el festival de cinema de Cannes convidà al venerat Jean Luc Godard perquè presentés la seva nova i inclassificable pel·lícula, “Film socialisme”. El director però, rebutjà el convit dies abans al·legant “problemes de tipus grec”. La recent intervenció de Grècia el maig d'aquell any per part de la troica suscità un inesperat gest de solidaritat per part del veterà artista, que dies més tard acabà de matisar les seves paraules, adduint que si realment es volia acabar amb la crisi grega, allò que s'hauria de fer seria pagar al poble hel·lènic en concepte de drets d'autors tot el que el pensament clàssic ha deixat dins la cultura occidental. La lògica, per exemple, en seria el seu cas més paradigmàtic: “si cada vegada que utilitzem les paraules per tant o per aquesta raó paguéssim 10 euros als grecs, la crisi s'hauria acabat”. 

D'aquesta manera el mestre Godard continuava alimentant la idea romàntica de la continuïtat entre el poble hel·lènic actual i el de fa quasi tres mi anys. Una idea que a mitjans del segle XIX s'encarregà de desmitificar l'intel·lectual tirolès J. P. Fallmerayer, i que portà de bòlit als folkloristes grecs de l'època, que mitjançant les seves recerques intentaren rebatre'l i justificar una vertadera continuïtat ètnica, alimentant en el que és, encara ara, una obsessió per les glories passades, amb el que en grec es coneix com a progonoplexia (malalts del passat). Una continuïtat que també ha estat en boga durant anys entre l'establishment polític europeu, que apel·lava a l'entrada de l'esmentat país a la Unió Europea degut al deute polític i cultural que el Vell Continent té amb l'herència cultural grega. En l'actualitat sembla que el discurs europeu dedicat al país hel·lènic s'ha despullat de misticismes clàssics, i el que abans era reconegut com a bressol de la democràcia i la filosofia, ara només és un espai on vagaregen un conjunt de ganduls i de corruptes, els quals han de retornar com sigui allò que deuen. El més curiós però, és que a mida que Europa s'allunya d'aquesta identificació amb la Grècia real i l'estigmatitza, el mateix temps també s'allunya de la seva herència cultural, i el pensament crític i la democràcia es converteixen en una parodia. 

 

Les darreres mesures imposades per la troica a Grècia, ja no deixen cap mena de dubte de la deriva totalitària europea capitanejada pel rostre més neoliberal del capitalisme: permetre, entre d'altres perles, retallar 40 euros mensuals de la prestació d'atur, quan aquesta ja és de 360 euros, és un exercici de pur cinisme. El límit de l'austeritat és la dignitat humana, i és en aquest context on no puc evitar de recordar les paraules de l'esmentat Godard al final de la seva última pel·lícula: "Quan la llei no és justa, la justícia passa per davant de la llei. No comment". 

 

ANIVERSARIS (II): FELICITATS PARE!

Tanco els ulls i em veig assegut d'alt d'un tamboret de vellut vermell al costat de la màquina de cine, els peus no em toquen a terra i et demano un cop més amb la boca oberta que toquis els vidres d'aquella manera que només tu saps fer perquè la pel·lícula també es projecti a la paret del meu davant. La pantalla cau molt lluny i prefereixo tenir el meu cinema particular amb el meu super pare-maquinista ben aprop, quan em cansi ja baixaré a la taquilla a veure l'avi amb el seu transistor.

Tanco els ulls i em trobo finalment fent de dimoni com tu pare, encara sóc petit, però quan creixi algun dia jo també seré el Satanàs dels Pastorets i em deixaré caure ben fort al terra i diré amb veu gruixuda “caps de cargol sense closca” i “cucs de soca recorcada”, ara de moment encara em falta veu, i quan jugo a fer de tu i caic al terra, el cos em fa mal.

Tanco els ulls i ens veig a mi i a la Cris drets aguant-nos el riure per sota el nas, mentre tu ens fas un sermó d'aquells eterns que ni Jesús d'alt de la muntanya el supera: “Que si els germans ens hem d'estimar... Que a tu a la tia Cati te l'estimes molt... I tal i tal i tal...”. Només acabar, la Cris i jo diem que sí amb el cap i esperem que facis mitjà volta per tornar altra vegada al nostra nyic-nyac particular.

Tanco els ulls i veig a la mare mig plorant d'emoció mig de preocupació, i amb la típica frase: “el teu pare s'ha passat tres pobles”, em fa entendre que un regal inesperat, inesperat per les butxaques de casa, ha estat la gran sorpresa de no recordo quina celebració. I és que a casa, ens podem aplicar la premissa aquella que deia no sé qui: “El que mereix ser fet, mereix fer-se bé” ( i merda pels qui quedin, afegiria jo per acabar-ho de rematar).

Tanco els ulls i els torno obrir pare, milers d'imatges que conformen els meus records al teu costat se sobreposen sense ordre, en el que ha estat per a mi un aprenentatge constant, amb plors i alegries, lluitant sempre amb dignitat per tirar endavant. I avui, que no hi puc ser i la distància em fa tastar un cop més el seu sabor més amarg, m'alegra poder escriure que t'estimo, i que espero que algun dia, quan jo també arribi als 60, el meu fill pugui sentir-se tan satisfet de tenir el pare que té, com jo em sento de tu.

LA TRADICIÓ MÉS ROCKERA

Una de les novetats discogràfiques més esperades i celebrades d'aquest estiu a Grècia ha estat el nou cd del llaütista cretenc Giorgos Xylouris “Psarogiorgis”, “San to nero tou potamou”, que ha comptat amb la indiscutible aportació del cantat i compositor Giannis Aggelalakas. El primer forma part de la nissaga de músics més importants de l'illa de Creta, amb un intens bagatge musical que l'ha consagrat com un dels millors intèrprets de la música cretenca actual. El segon, natural de Tessalònica, és la cara més coneguda de la banda de rock “Tripes” (Tρυπες), que durant les dues darreres dècades del segle passat, va revolucionar amb les seves cançons i els seus aires provinents del punk, la tradicional escena musical grega, iniciant més tard una carrera en solitari gens despreciable.

El disc compte amb la participació del també llaüstista Giakgos Xairetis, habitual en les actuacions de “Psarogiorgis”, i del violencel·lista Nikos Beliotis, la mà dreta d'Aggelakas des de que deixà el grup de rock, i que dóna la seva particular visió d'aquesta trobada amb una presecència més que destacable del violoncel en la base melòdica de les cançons. D'aquesta manera, es tanca un cicle de col·laboracions mútues que va començar amb la participació del cretenc en un dels primers discs del cantant de la capital de la Macedònia grega, i que va posar de moda entre els més rockers del país hel·lènic, els ritmes contundents i sovint frenètics de la música cretenca.

ANIVERSARIS (I): EL CASAMENT

Un no es casa cada dia, i menys amb una encantadora cretenca com tu. Era un 27 d'agost de tal dia com avui, quan un servidor va despertar-se a una bonica casa d'Arxanes mig encostipat i acollonit davant el dia que l'esperava. La nit abans havíem estat celebrant a casa dels avis el pre-casamanent entre els amics i familiars més propers, un centenar, més o menys. Els catalans i els de més enllà havien quedat impressionats davant aquell tiberi preparat amb la cura d'aquell que vol quedar bé, i els cretencs havien quedat ben satisfets de veure com el xai, les patates al forn, la pasta, els cargols, el vi, el raiki... tot s'acabava, i el més important, els convidats acabaven farts. Els crits i els brindis en honor a la parella (tu i jo) s'intercalaven un darrera l'altre, en el que era només l'escalfament pel què vindria l'endemà.

Era un 27 d'agost de tal dia com avui, que el futur compare Venios venia a buscar-me a la porta de casa per anar a Pyrgos, als peus de la serra d'Asterousia, on unes hores més tard celebraríem el casament. En aquell racó de món, en una de les poques pensions que deuen haver-hi en 20 quilòmetres a la rodona hi tenia els meus convidats, una quarantena. Poqueta cosa, comparat amb els 700 que esperàvem per la teva banda. En aquella pensió la meva comitiva s'abillà i es preparà per la triomfal arribada al poble, i a mi, tal com marca el ritual, uns quants homes no casats van ajudar a vestir-me, davant la curiosa i divertida mirada dels meus parroquians.

Era un 27 d'agost de tal dia com avui, que em trobava dins un 4x4 encapçalant una caravana de cotxes que s'enfilava per les pelades muntanyes del sud de Creta en direcció a la nostra estimada Ethià. Un cop allà, la seqüència dels esdeveniments que feia tant de temps que preparàvem va activar-se amb una precisió que encara ara em sembla un somni. Un somni guanyat a pols, que començà durant aquella primavera lisboeta de fa ja una colla d'anys, quan la innocència dels nostres ulls volien mostrar-se molt més home i molt més dona del que realment érem, i en una rua amb història de poetes jugàvem a estimar-nos per primera vegada.

 

Φωτεινή, σ`αγαπώ!

SIRTAKI. MÉS ENLLÀ DE ZORBÀS (i III)

Giorgios Koutsourelis: el pare del sirtaki

 

 

“Αixeca’t, petita meva, a ballar el ‘Kritiko syrtaki’,

i aireja el cor perquè surti l’entusiasme.”

 

(Versos del “Kritiko syrtaki” de Giorgios Koutsourelis)

 

Després de l’èxit obtingut el 1950 amb la cançó “Armenoxorianos Syrtos”, l’any 1953 el llaütista Giorgos Koutsourelis (1914-1994), de la localitat de Kissamos (Creta), va tornar a gravar una revisió d’aquest tema, aquest cop amb el títol de “Kritiko syrtaki”, és a dir, el sirtaki cretenc; una melodia que anys més tard utilitzaria un dels seus antics alumnes al Conservatori de Xanià, Mikis Theodorakis, com a base de la banda sonora de Zorbàs, un fet que el llaütista explicava d’aquesta manera: “El famós i tristament cèlebre ‘Kritiko syrtaki’, que no sé si val la pena que ho digui ara, me’l va plagiar Mikis Theodorakis, el vaig concebre estant al llit mig endormiscat. Recordo que em vaig aixecar automàticament, vaig agafar el meu llaüt i vaig començar a buscar ràpidament aquelles notes que havien aparegut enmig de la nit abans que desapareguessin. Quan em vaig trobar en un estat d’ànim correcte, vaig harmonitzar les veus i vaig presentar la meva composició, que vaig gravar amb el títol ‘Armenoxoriano syrto’, l’any 1950, amb la discogràfica Colombia, i tres anys després com a ‘Kritikó syrtaki’”. (Aerakis 1994: 124).

 

La polèmica pels drets i la propietat intel·lectual de la música de la pel·lícula, tal com explica Giorgos Koutsourelis fill, va acabar el 1984 als tribunals atenencs, quan els testimonis, músics tots ells, que havien d’autentificar la paternitat del sirtaki i declarar en contra del conegut compositor, no es van presentar al judici. D’aquesta manera, Theodorakis en va continuar sent oficialment el creador, i va seguir beneficiant-se dels rèdits d’una composició que, tal com afirmen Nikos Giakoumakis, de l’Associació Cultural Roda (Creta), i el llaütista Giorgos Xylouris, “tots els cretencs sabem que no és seva”. Una afirmació que l’any 1995 el mateix Theodorakis corroborava en un concert realitzat al camp d’esports de Xanià, afirmant, a micròfon obert, que tot seguit interpretarien el sirtaki de Koutsourelis. La llàstima és que aquest reconeixement arribava un any després de la mort de l’artista.

 

 

La influència de la pel·lícula / Més enllà de la pel·lícula

 

La ‘dansa del Zorbàs’ va tenir una repercussió tan gran que molts professors de ball d’arreu del món van haver d’aprendre’n els passos, davant la demanda creixent dels seus alumnes per ballar la ‘dansa de Grècia’. Aquesta moda va anar acompanyada del so característic del buzuqui, que conjuntament amb el formatge feta i la mussaca, es van convertir en sinònim de Grècia entre els turistes estrangers i a les tavernes gregues d’arreu del món. L’any 1975, Ted Petrides, musicòleg i professor de danses grecoamericà, publicava amb gran èxit el llibre Greek dances (Lycabettus Press), on descrivia els passos de la majoria de danses populars gregues, entre les quals també incloïa el sirtaki.

Al mateix temps, la banda sonora del film es convertia en un gran èxit comercial i en una melodia que ràpidament es va associar amb ‘l’esperit del país’. Encara actualment no hi ha cap ‘nit grega’ organitzada per la indústria turística en la qual no aparegui l’esperat ball.

 

La pel·lícula, que va guanyar tres Oscar de l’acadèmia de Hollywood, va ser adaptada el 1968 i convertida en musical de Broadway amb el nom de Zorbàs, un espectacle que des de llavors seria portat infinitat de vegades als teatres d’arreu del món. Fins i tot l’any 1999 es presentava el curtmetratge escocès Billy and Zorba, sobre la història d’un pescador que es creia que era el protagonista de la novel·la de Kazantzakis.

 

Al llarg dels anys, la cançó ha estat versionada per autors com Chet Atkins, José Feliciano, els Gipsy Kings o Herb Alpert & the Tijuana Brass, i el seu ús ha estat associat a contextos tan diversos com l’animació dels partits de beisbol dels Rangers de Texas, a la detenció de la cúpula de Sendero Luminoso, en descobrir-se la seva identitat gràcies a un vídeo on es veien els seus màxims dirigents ballant embriagats al so d’aquesta dansa, i finalment a la coreografia d’un grup de joves aborígens australians, que es va presentar l’any 2008 en un concurs televisiu, i que va obtenir un gran ressò en aquest país i a la xarxa.

 

Comité Central de Sendero Luminoso, el 1989 a Lima, ballant el sirtaki (al final del vídeo): 

 

 

 

Aborígens australians ballant el sirtaki en un concurs de televisió:

SIRTAKI. MÉS ENLLÀ DE ZORBÀS (II)

"La creació d'una icona de Grècia"

  

Giorgios Proviàs: el creador d’una coreografia que va esdevenir ball
 

Els historiadors britànics Eric Hobsbawn i Terence Ranger insisteixen en el seu llibre L’invent de la tradició (Eumo, 1988) en el caràcter sovint inventat de moltes pràctiques (també musicals) que anomenem tradicionals. Aquest fet, segons els autors, converteix aquesta categorització en un element legitimador de certs fenòmens que són connectats amb un passat (re)creat per a aquesta finalitat.

En el cas que ens ocupa, el ball del final de la pel·lícula, conegut popularment com a sirtaki (συρτάκι), va ser una coreografia del ballarí Giorgos Proviàs basada en una dansa popular grega associada antigament als carnissers de Constantinoble: el hasapiko.

Tot i això, a l’exterior el sirtaki s’ha acabat convertint en un clixé de les danses del país, i un producte més a l’hora de vendre una imatge de Grècia. De fet, la seva etimologia prové de la divisó existent entre les danses de Grècia en dues categories: les “tranquil·les”, syrtos, i les “guerreres”, pidikhtos. El sirtaki incorpora en la seva realització elements de totes dues categories, tant si es balla en línia com en cercle, ja que té una part més lenta a l’inici (4/4) i una altra de més ràpida (2/4) a mesura que va avançant el ball i s’accelera el ritme. Cal afegir també que justament a la província de Xanià (Creta) un dels balls més populars és el syrtos xaniotikos, i que ‘aki’, en grec, és un diminutiu.

Per tant, l’inventor de la dansa va ser Giorgos Proviàs, conegut com ‘el Nureiev dels balls populars’, un ballarí que ja havia treballat anteriorment realitzant les coreografies de la pel·lícula Mai en diumenge (1960), dirigida per Jules Dassin i amb música de Manos Hadjidakis. Malauradament, tot i que Proviàs havia arribat a un acord amb el director i el seu productor per ensenyar a ballar els actors i dirigir la part coreogràfica del film, no va arribar a sortir mai als crèdits de la pel·lícula. Un contratemps amb els seus compromisos laborals a la capital grega, on ballava en un dels locals més famosos amb la seva companyia, va fer que no pogués acabar el rodatge del film a Creta i es veiés obligat a tornar.

Aquest fet va molestar profundament la direcció de la pel·lícula, i va ocasionar que el creador del famós ball restés en l’anonimat. Anys més tard, Proviàs comentava aquesta situació de la següent manera: “No sé si el temps s’atura mentre ballo... però crec que vaig agafar una gran responsabilitat, perquè ensenyant el sirtaki a Anthony Quinn i als altres actors vaig fer que tot el món saltés amunt i avall amb els ritmes grecs!”.

Ps. Vídeo: Giorgos Proviàs ballant un zebekiko.

SIRTAKI. MÉS ENLLÀ DE ZORBÀS (I)

La creació d'una icona de Grècia

“Ensenya’m el ball”, “Has dit el ball? El ball?!... Vine, amic meu!”. Així, amb aquest breu diàleg entre Alan Bates i Anthony Quinn, començava la seqüència cinematogràfica que més fortuna ha fet en la creació d’un imaginari al voltant de la idiosincràsia musical de Grècia: la d’aquests dos actors agafant-se per les espatlles, enmig d’un paisatge àrid davant la mar i iniciant els passos d’una coreografia creada expressament per a l’ocasió, que es va fer mundialment famosa amb el nom de sirtaki.

D’aquesta manera s’acabava la pel·lícula Zorbàs, el grec (1964), rodada pel director d’origen xipriota Michael Cacoyannis, i que descrivia la vida rural d’un poble de muntanya cretenc. El film té com a protagonista un jove intel·lectual britànic, Basil, que es desplaça a l’illa per tirar endavant l’explotació d’unes mines que ha heretat, i que en el seu viatge coneix el que podríem anomenar un home de món, el conegut Zorbàs, que posarà en qüestionament el seu tarannà vital fins aquell moment.

Inspirada en la novel·la de l’escriptor cretenc Nikos Kazantzakis Βίος και πολιτεία του Αλέξη Ζορμπά (1946), traduïda al català per l’hel·lenista Jaume Berenguer i Amenós amb el nom d’Alexis Zorbàs (Vergara, 1965), la pel·lícula té banda sonora de Mikis Theodorakis, una música l’autoria de la qual, per cert, no va estar exempta de polèmica.

Nikos Kazantzakis i l’autèntic Zorba

Nascut a la localitat d’Iràklio l’any 1883, just encara en el període d’ocupació turca, Nikos Kazantzakis va cultivar al llarg de la seva vida diverses facetes literàries, que abasten la novel·la, la poesia, el teatre, l’assaig, les traduccions i també una extensa literatura de viatges, on destaquen les seves cròniques com a corresponsal del diari grec Kathemeriní durant la Guerra Civil espanyola, amb entrevistes a personatges tan renombrats com el mateix Francisco Franco o Miguel de Unamuno.

La novel·la sobre les peripècies d’Alexis Zorbàs va ser publicada el 1946, i es va inspirar directament en la vida de Giorgis Zorbàs, un miner de la província de Pieria (Grècia) amb qui Kazantzakis va coincidir l’any 1915 en un dels monestirs de la república teocràtica d’Agios Oros, el mont Athos, on aquest volia refugiar-se amb la intenció de convertir-se en monjo, després de la mort de la seva dona durant les Guerres Balcàniques (1912-1913). Després d’aquesta trobada, Kazantzakis i Zorbàs van treballar junts de miners a la zona de Mani (el Peloponès), una experiència i amistat que va servir d’inspiració a l’escriptor cretenc per crear la novel·la anys més tard. Giorgis Zorbàs va morir l’any 1941 a la República de Macedònia (FYRO), després de l’ocupació nazi del país.

Dues altres novel·les de Kazantzakis també s’han portat a la gran pantalla: El Crist de nou crucificat (1956) i L’última temptació de Crist (1988), versionades respectivament per Jules Dassin i Martin Scorsese. Aquestes són considerades les dues obres literàries més polèmiques de Kazantzakis, perquè hi mostra la seva visió personal sobre el cristianisme i una forta crítica cap a la jerarquia eclesiàstica; unes crítiques que li van costar l’excomunió i que, l’any 1957, fos enterrat en un multitudinari homenatge a les muralles de la capital cretenca, davant la impossiblitat de rebre sepultura en els cementiris grecs, tots propietat de l’església ortodoxa.

Ps. Article publicat a la web de la revista Sons de la Mediterrània

LA VIEJA MEMORIA

Tornar a mirar "La Vieja memoria" de Jaime Camino aquests dies, no deixa de ser un bon exercici per recordar uns fets que van marcar la història contemporània del país. Un gran documental amb els principals personatges que van incidir en una època, que encara ara, fa córrer rius de tinta. I que em sembla un bon homenatge a aquells homes i dones que el 19 de juliol del 1936 van aixecar-se per defensar la II República. Segurament, si aquests defensors de la llibertat haguessin nascut durant els nostres dies, potser (i sóc conscient que faig futurologia) no s'haguessin aixecat de la cadira, perquè per la televisió i altres mitjans, els hi haurien repetit mil vegades que era una quimera intentar aturar el feixisme.

CARTA DELS ESTUDIANTS D'ANTROPOLOGIA

Benvolguts/des professors/es:

Els estudiants de grau, llicenciatura i màster d’Antropologia ens dirigim al Consell del Departament d’Antropologia amb la voluntat de transmetre el posicionament que hem adoptat davant l’actual situació que afecta a la universitat pública.

Alarmades per l’augment del finançament privat de la universitat i la conseqüent amenaça que aquest suposa per a la creació i transmissió de coneixement plural i de qualitat, les estudiants de la universitat pública ens declarem en vaga indefinida com a única alternativa per tal de posar fre a l’exponencial privatització de l’educació, que es tradueix en un control de la lògica educativa en mans de les entitats privades.

Considerem il·legítima la justificació adoptada per la direcció de la política econòmica de la universitat de dur a terme aquestes mesures en nom de la suposada necessitat de retallar el finançament públic degut a l’actual conjuntura econòmica, doncs aquestes perjudiquen greument la funció de la universitat com a espai de cohesió i de creació de persones amb esperit crític, convertint-la en un instrument d’elitització social, i per tant d’exclusió de la classe treballadora a l’accés a un dret bàsic.

Davant el desmesurat atac a un dels drets fonamentals, com és l’educació, denunciem:

- L’augment del 66% sobre el preu d’aquest curs en les taxes universitàries.

- Les retallades de 10.000 milions d’euros en educació i sanitat.

- Els acomiadaments de professorat, PAS i PDI.

- La massificació d’alumnes a les aules.

- L’eliminació de la segona convocatòria. 

- El Pla de Governança 2015.

Davant d’aquesta progressiva precarització del sistema educatiu i de la continuada pèrdua dels drets i la sobirania de totes nosaltres, hem consensuat l’elaboració d’un pla de reivindicacions comunes.

- Exigim en primer lloc l’abolició del decret-llei 14/2012 i l’estratègia 2015.

- Una congelació de les taxes universitàries.

- La igualtat de condicions d’accés per a extracomunitaris.

- El restabliment de la segona convocatòria.

- La gratuïtat de l’ensenyança.

- El manteniment dels grups de tarda.

- La supressió del recàrrec del 40% en la matriculació d’una segona carrera.

- L’augment de beques.

- La paralització de la reducció de personal docent i especialitzat.

- El manteniment del personal no docent.

- L’accessibilitat i transparència en la gestió econòmica de la universitat.

- La participació directa dels estudiants i del professorat en la conformació dels plans d’estudis.

- La disminució de la ràtio d’alumnes per professor.

- Una millora de les condicions laborals i salarials.

- Un augment de les assignatures optatives i de lliure elecció.

- Una millora de les condicions d’investigació.

- No a la fusió de graus diferents.

- Una universitat gratuïta, inclusiva i universal.

- Replantejar el paper de les Ciències Socials i Humanes a nivell social i institucional.

A fi d’obtenir l’efectivitat d’aquestes reivindicacions ens veiem obligades a declarar-nos insubmises a l’actual sistema d’avaluació i per tant demanem al consell del departament la consideració de la proposta d’avaluació que ha estat consensuada per totes les estudiants:

- Demanem la nota mitja de l’expedient de cada alumna partir de l’aprovat a fi de garantir a totes les estudiants la possibilitat de participar en l’assemblea i en les mobilitzacions que comporta la lluita en la vaga indefinida, que seguirà al setembre; així com que els estudiants de segon de màster tinguin la possibilitat de llegir la seva tesina de fi de Màster, degut a la proximitat en la entrega.

Per tot això, també us proposem i us convidem a que, com a professors, us uniu a la vaga i participeu amb nosaltres en l’assemblea permanent, per tal de fer front comú a una situació que ens afecta a tothom, d’una manera o altra.

“Un règim que no proporciona als éssers humans cap raó profunda per cuidar-se entre sí, no pot preservar gaire temps la seva legitimitat” (R. Sennett).

JUNTES HO PODEM TOT

 

Assemblea permanent d’estudiants d’Antropologia de la UB

EL REMAKE ESPANYOL

Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre les retallades i la crisi a l'estat espanyol, i avui després de sentir el flamant president del govern, el gran Mariano, he pensat que era el moment precís.

Després d'observar el que passa en el “Reino” i comparant-ho amb el que he viscut a Grècia, tot plegat (i perdoneu la frivolitat) és com veure un remake dolent d'una mala pel·lícula ja vista. El mes de juny, durant la setmana que vaig ser per terres catalanes per presentar el llibre, vaig tenir, escoltar i observar les mateixes converses que dos anys abans havia tingut, escoltat i observat en el país hel·lè. Que si l'estat farà fallida, que en fulanito ha marxat a l'estranger perquè aquí no hi ha feina, que els serveis d'assistència social estan saturats, que el conegut de no sé qui que treballa en un banc m'ha dit que a finals de mes això farà un pet... Res de nou, doncs.

La lletania (i gran mentida) que es repeteix a un lloc i l'altre (i més enllà) és la mateixa: culpabilitzar el dèficit públic de la situació econòmica actual, per justificar l'empobriment generalitzat de la població. Com sempre, darrera la no acceptació de les reformes (retallades), i a l'apocalipsi. Aquest és el missatge. Se'ns dirà, que la gestió política ha estat nefasta, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que no podem continuar d'aquesta manera i que encara que costi suor i llàgrimes, el demà, amb una mica d'esforç, serà millor. Evidentment, molts reconeixem i sabem, que la gestió política no ha estat modèlica i que el consumisme havia arribat a nivells mai vistos, però d'aquí a deduir que la venda dels nostres drets més bàsics ens pugui aportar a la llarga (i a la curta) algun benefici, hi ha un abisme.

En Mariano, de la mateixa manera que en Iorgakis (Papandreu) en el seu moment, van assolir el poder amb una majoria aclaparadora, prometent l'oro i el moro i fins i tot un trocet de cel, i en canvi, això s'està convertint per molta gent, en una condemna a la misèria perpètua, a l'infern. A Grècia, la situació, encara que ja hagin passat les eleccions i ara no formem part de l'agenda política europea, no ha canviat, de fet empitjora dia sí i dia també des del moment que vam ser intervinguts. L'aplicació de les mesures imposades per la troica han suposat un increment del deute de l'estat, un fet que es vol contrarestar amb la venda al millor postor de la riquesa que encara pugui quedar en mans del país. Una jugada perfecte per tots aquells que durant tot aquest temps s'han forrat a cor que vols, i que després d'haver creat un forat impressionant, pretenen tapar-lo com sigui per continuar vivint de la mateixa manera que han fet fins ara. Grècia en aquest sentit ha estat (i és) un laboratori de primer ordre, el resultat però, és una crisi social de conseqüències encara imprevisibles.

 

DESPRÉS DE LES ELECCIONS

 

Ja han passat tres setmanes de les eleccions gregues, però el degotall de notícies que se succeïxen sense parar, sembla que que enlloc de 20 dies, hagin passat uns quants mesos. No hi ha res com tenir ben saturats i distrets el personal, no fos cas que penséssim massa.

Alexis Tsipras haurà d'esperar encara si vol convertir-se en l'esperança grega, els resultats el van deixar a les portes de la victòria, en un meritori segon lloc, però realment insuficient per a canviar el color polític del país hel·lè, que s'entossudeix a seguir en mans d'aquells que durant 40 anys han fet i desfet a cor que vols. Els resultats han estat per molts (jo m'hi incloc) un gerro d'aigua freda, una mala notícia que ens portarà més misèria. Els nazis d'Alba Daurada han entrat al parlament, consolidant-se d'aquesta manera l'opció ultradretana que va començar a incubar-se des de l'any 2004 amb la irrupció al parlament grec dels feixistes de LAOS, que en aquest cas, n'han quedat fora. En el que comença a ser una perillosa deriva de la societat grega cap a posicions essencialistes, on l'Altre, corre el perill de ser totalment foragitat i, si fa falta, fagocitat. Res de nou que no hàgim vist al llarg del segle XX, la permivissitat de les potències occidentals davant les dictadures franquista i salasarista va ser paradigmàtica. La recepta, era ben fàcil, millor tenir una dictadura que no posi en qüestió el model econòmic capitalista (i es converteix en un aliat geoestratègic importantíssim), que no pas un govern escollit pel poble amb temptacions de caràcter socialista. Guardant les distàncies i sense ganes de recaure en anacronismes, el que hem viscut en aquestes darreres eleccions, m'ha fet recordar inevitablement els passatges més foscos de l'intervencionisme occidental davant de governs escollits democràticament. Evidentment, no ens han enviat els tancs, però la retòrica i les amenaces continues de la vinguda de l'apocalipsi si la coalició d'esquerres guanyava les eleccions han estat d'escàndol. I això, que no deixa de ser un partit amb un programa clarament socialdemòcrata... sort!

En fi, que la tragicocomèdia grega encara no s'ha acabat, qui es pensi el contrari va totalment errat. De moment sembla que ens encaminem cap una nova lapidació d'aquesta unitat política administrativa que coneixem com Estat, ja veurem però com acaba.

ALEXIS TSIPRAS: L'ESPERANÇA GREGA

Vaig anar a sentir just fa un mes a l'Alexis Tsipras quan va venir a Heraklion, una setmana abans de les darreres eleccions. L'ambient a la plaça dels Lleons de la capital cretenca era força animat, i la nombrosa presència de conciutadans que volien sentir en primera persona la veu d'algú que apel·lava a la justícia social, a la dignitat i a l'orgull d'un país completament abatut, deixava entreveure uns resultats que sorprendrien més endavant als oligarques europeus, que esperaven els redits de l'aplicació de la Doctrina del shock, que tan bons resultats fins aquell moment els havia donat.

Ho deia fa uns dies l'amic Jordi en el seu bloc: “En la II Guerra Mundial los bombardeos de saturación fueron utilizados profusamente en la estrategia aliada. Se creía que quebrantarían la moral de sus oponentes. Por contra, tras cada infierno de fuego la moral de la mayoría de los alemanes se reforzaba.” Aquesta darrera setmana, els ciutadans grecs són (som) un cop més, objecte d'un bombardeig d'amenaces i coaccions per part de les màximes instàncies polítiques, econòmiques i mediàtiques, en un intent desesperat de modificar amb les seves armes el vot dels hel·lens. El fàstic i la repugnància que em provoquen va més enllà del que pugui expressar en aquestes ratlles. Espero que algun dia tota aquesta colla d'éssers encorbatats disfressats de demòcrates i situats més enllà del bé i del mal, seguin al banc dels acusats i siguin jutjats per crims de lesa humanitat. No ho dic en broma. Ho he repetit abastament en aquest bloc: infants desnutrits, hospitals sense els mínims serveis bàsics, escoles degradades, gent gran sense el mínim per viure després d'anys i panys treballant, ... pobresa en definitiva i suïcidis, són les perles, després de dos anys, que ens ha deixat el maleït rescat (i aquí sense eufemismes).

Aquest dilluns, la plaça dels Lleons tornava a omplir-se fins a la bandera per tal de sentir aquest enginyer civil de 37 anys que ha aportat un bri d'esperança en una societat cansada del bipartidisme ranci que ha evocat al país en aquest atzucac. La seva victòria, a ulls d'un nàufrag, sembla possible. Segurament no seran tan macos ni tan eixerits com els pinten, ara bé, en el context actual, això importa ben poc.

Fotografia de l'Alexis Tsipras arribant al miting d'Heraklion (11/06/2012)

DE BONES INTENCIONS, L'INFERN N'ÉS PLE (I)

Demagògia: Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi.

GRÈCIA JA NO TÉ POR

Grècia ja no té por. La ciutadania grega ha estat els darrers dos anys ignorada i maltractada tant per aquells que han governat al país com pels capitostos de la troica, que emmirallats per les estadístiques i els seus comptes han condemnat a una societat sencera al límit del col·lapse. Des dels seus despatxos han fet i desfet ignorant el clam del carrer, que ha estat gasejat literalment infinitat de vegades cada cop que aquest es manifestava en contra dels plans d'austeritat.

Ara, com si fos un sarcasme, els dirigents europeus reclamen responsabilitat a l'estat grec perquè apliqui els compromisos que el Partit Socialista Panhel·lènic i Nova Democràcia van signar sense el consentiment de les urnes. I el compromís d'Europa amb la democràcia? Ja l'hem oblidat?

Vaig assistir fa dues setmanes al míting que l'Alexis Tsipras feia al centre d'Heraklion, la capital de Creta, estava ple a vessar, amb un públic necessitat de discursos optimistes i cansat dels catastrofistes. Un dia abans, el seu homòleg del PASOK, Eletherios Venizelos, havia hagut de fer el seu míting central a l'illa en un pavelló tancat i amb un fort dispositiu de seguretat, un fet insòlit en un dels seus feus tradicionals. Però en l'última campanya, es va fer palès allò que ha passat els últims dos anys a Grècia: hi han polítics que poden passejar-se tranquil·lament pel carrer i d'altres que no, perquè l'enuig de la població és tan gran, que els “traïdors” (tal com se'ls anomena), quasi només poden anar de casa seva a l'oficina.

L'ascens del Syriza, una coalició de 13 partits d'esquerra que es va presentar per primera vegada l'any 2004, s'explica principalment per ser un dels pocs partits que des de l'inici s'han mostrat fidels al seu discurs contra les retallades (no a Europa) i per representar a una nova generació de grecs, que exigeix acabar amb la partitocràcia i les seves pràctiques clientelars, un estat laic de debò i una nova política de defensa. De fet, ha estat l'únic partit amb representació parlamentària que ha expressat el seu suport explícit a les mobilitzacions més importants que hi ha hagut darrerament al país: “la revolta dels 700 euristes” el desembre del 2008 després de l'assassinat per un policia del jove Alexis Grigoropoulos, i al moviment dels indignats. Un suport que no ha estat exempte de criminalització mediàtica i que continua a dia d'avui a causa de l'impàs polític que viu el país. El que no s'adonen el mitjans i també els organismes internacionals, és que quan més dura és la crítica, més augmenta el seu suport. Grècia ja no té por.

L'ONADA NEOCON (II)

 Les conseqüències de les polítiques d'austeritat són palpables no només a Grècia, i l'augment dels suïcidis són l'indicador més cruel de fins on ens pot portar prioritzar les xifres per sobre del benestar de les persones. A Itàlia, per exemple: “Cada día unpequeño empresario y un trabajador se quitan la vida agobiados porlas deudas y la falta de expectativa para superar las dificultades”. I a països com Espanya i Portugal encara ens falten dades suficients per fer-ne una valoració, però la dinàmica dels esdeveniments no deixa molt d'espai per l'esperança. Un servidor no és economista, i potser per aquesta deficiència intel·lectual no puc acabar d'entendre com continuem donant credibilitat a uns senyors, la majoria, que fins fa quatre dies ens deien que tot anava sobre rodes. Ara de sobte, ens diuen tot el contrari. Defensors d'un modelpragmàtic de societat, influenciats per models teòrics que s'han anat implantant progressivament en les principals universitats nordamericanes, s'erigeixen com apòstols d'un pensament hegemònic que pretenen fer-nos recular 200 anys enrere, com si haguéssim de renunciar pel nostre bé, a la consecució d'uns drets que han costat sang, suor i llàgrimes.

Un dels seus mantra preferits és culpabilitzar el dèficit públic de la situació de col·lapse que viu el sistema capitalista en la seva fase actual, quan el problema (tot i la ineptitud i la mala gestió de recursos públics que s'hagi pogut fer) és el deute privat, que no ens enganyin. I si no, mirin que està passant aquests moments amb Bankia. Convertida en el paradigma més evident a l'estat espanyol, d'un model econòmic on ha primat l'especulació: el somni usurer de transformar l'aire en diners, del qual el senyor Rodrigo Rato en seria la personificació perfecte. Qui va impulsar una política de liberalització de la llei del sòl a finals dels 90? Qui va dirigir l'FMI just abans que s'obrís la caixa dels trons l'any 2008? Qui era presentat com el nou flamant director del que havia de ser el gran banc espanyol? I ara, com si no tinguéssim memòria, ens hem d'empassar que vivim per sobre del que realment podem, i hem d'acceptar com un sacrifici col·lectiu, pel bé comú, que ens retallin a tort i a dret en sanitat, ensenyament, prestacions... I que l'empresa privada es fregui les mans tot esperant gestionar un pastís que fins ara es trobava en mans dels estats. 

 

Aquests dies els analistes intenten explicar-se com és que els grecs en la seva majoria han votat per partits (de tota mena) contraris a l'aplicació de noves retallades. Alguns fins i tot plantegen aquesta negativa en termes apocalíptics, el que no entenen és que la percepció dels grecs és que més avall, ja no es pot caure. Una pintada pels carrers d'Atenes, deia fa poc: “no life to live”, és a dir, “no hi ha vida per viure”. És en aquest punt, on no podem tolerar arribar.

NOSALTRES

L'ONADA NEOCON (I)

Divendres passat un home d'Heraklion de 54 anys, comptable i sense problemes econòmics, va decidir acabar amb la seva vida. En una nota deia: "No puc viure una vida que ens imposen". Dissabte era un mestre d'escola i sindicalista, Savvas Metikidis de 45 anys, qui decidia fer el mateix, en una acció carregada de contingut polític, tal com demostra la carta que deixà amb la clara voluntat de remoure les consciències dels seus conciutadans, tot emulant l'acció que realitzà ara fa un mes, Dimitri Xristoula, un jubilat de 77 anys, que just abans de disparar-se al cap a la plaça Syntagma d'Atenes, situada davant mateix del parlament, cridava :”No em suïcido, em maten!”. I abans d'ahir era un jove doctor en geologia de la universitat d'Atenes, el qual s'havia quedat sense plaça gràcies a les retallades... i la sagnia, continua oberta.

A Grècia, segons les dades oficials, l'any passat van suïcidar-se més de 1700 persones, una xifra que representa un augment del 40% respecte les dades que es disposen del 2010. I cal pensar que la xifra encara sigui molt més alta, tal com apuntava l'antropòleg Stanley Bradley, al comentar les dades obtingudes en la seva recerca en un poble de Castella durant els anys 70: “Suïcidar-se és un crim tant estatal com religiós, i els que maten no tenen el dret d'ésser enterrats al Campo Santo. Reconèixer una fi com aquesta, no només seria condemnar l'anima del finat, sinó influir eternament en la fama de la seva família. Per estalviar aquestes conseqüències, el poble segueix una norma molt coneguda a tota la Mediterrània, principalment a Itàlia on és anomenada omertà (Friedmann, 1967: 330); és a dir, davant el risc legal del món extern, el poble calla i es protegeix.” (Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia n.5 1984: 38)

PER PRIMERA VEGADA PADRÍ

L'any 2007 s'estrenava a Grècia la pel·lícula “Per primera vegada padrí”, un film dirigit per Olga Malea i que comptà entre els seus guionistes principals amb Nikos Papandreu, el germà del “flamant” ex primer ministre grec, Iorgos Papandreu.

La pel·lícula en sí, no deixa de ser una comedieta entretinguda de diumenge a la tarda amb la qual un públic familiar pot passar una bona estona. Però allò que des del meu punt de vista mereix parar-hi atenció, és en la veracitat de la història que ens expliquen.

Ens situem en ple procés democratitzador de la societat grega després de la caiguda de la dictadura dels coronels, en un moment de reoganització de les forces polítiques del país. És en aquest context, quan Andreas Papandreu que acabava de tornar de l'exili fundà el PASOK (Partit Socialista Panhel·lènic) i començà a teixir aliances amb individus de diferents parts del territori hel·lènic. En el cas cretenc, tal com ens descriu la pel·lícula, quina és una de les pràctiques que segueix? Apadrinant un nen. El problema però, es planteja quan l'atepeïda agenda del polític l'impossibilita per acomplir amb el seu compromís. Davant aquest fet, decideix enviar-hi el seu fill Nikos, de només 7 anys i que en prou feines pot fer-se entendre amb el grec, ja que ha crescut en territori nord-americà (i una dada que no surt al film, la seva mare també és d'aquesta nacionalitat). El nen doncs, té la feixuga tasca d'extremar lligams amb un influent llinatge de l'illa per d'aquesta manera expandir el tentacles del partit en el territori. En un clar exemple de com ha funcionat el clientelisme dins la política grega i, com en el cas cretenc, justament per la seva organització social, ha estat abastament corrompuda per aquestes pràctiques que han aplicat les dues principals forces polítiques que han dirigit el país els últims 35 anys. La lleialtat política s'ha comprat mitjançant favors de tota mena, i les subvencions lligades al camp i a la ramaderia han estat el pa de cada dia les darreres dècades. Un dels moments més graciosos i reveladors de la pel·lícula, és quan el petit, ja ha arribat a Creta i superat el primer xoc, tant d'aquells que esperen el futur president del país com del protagonista que no acaba d'entendre ben bé on l'han enviat, es veu envoltat de caps de família que un a un van sol·licitant-li diferents favors, a canvi, s'entén, de la seva fidelitat.

Les relacions de patronatge i el clientalisme polític han estat abastament estudiades per les ciències socials. Des del meu punt de vista, l'extensió d'aquestes pràctiques en la societat grega ha esdevingut una de les causes de la crisi social actual que pateix el país (les altres són ben conegudes), que ha vist impotent com el que pretenia ser una forma de control de l'estat modern “burocràtic”, ha acabat convertint-se en un instrument de dominació.

L'EUROVEGAS

Com si haguessin trobat la gallina dels ous d'or, els nostres governants han quedat enlluernats davant la pompositat de les xifres que el senyor Sheldon Adelson ha posat sobre la taula. No importa gens ni mica quins són els interessos d'aquest senyor, que Catalunya se sembli cada cop més a un parc temàtic i, que en el fons, la viabilitat de la seva proposta sigui una condemna pel desenvolupament ben entès del país. Entre les veus que s'aixequen amb arguments en contra, m'ha arribat aquest dies per correu una breu carta que exposa clarament certs fets objectivables que ens haurien de fer pensar sobre les conseqüències de segons quines apostes (no és un joc). Malauradament la carta, no ha estat publicada a cap mitjà.

El govern de la Generalitat promou la instal·lació del complex EuroVegas al voltant de la ciutat de Barcelona. Segons el president, aquest projecte és crucial per al benestar futur del nostre país i conduirà a la creació de milers de llocs de treball. L'any 1931, el joc va ser legalitzat a l'estat de Nevada i va començar la construcció de casinos a la ciutat de Las Vegas.
Durant els anys quaranta, Las Vegas (i l'estat de Nevada) es van convertir en una atracció turística mundial lligada al joc.
Avui, setanta anys després, l'estat de Nevada ocupa la posició 46, entre els 50 estats de la Unió, pel que fa a la qualitat de les escoles; la número 42 pel que fa a la salut dels ciutadans, i la número 45 pel que fa a la proporció de joves amb títol universitari.
D'altra banda, en canvi, ocupa la tercera posició en nombre de crims violents i la segona en nombre d'execucions hipotecàries. Irònicament, ocupa la primera posició pel que fa a desocupació: és, amb diferència, l'estat amb l'índex d'atur més alt de tota la Unió.

Roderic Guigo
Centre de Regulacio Genòmica, Universitat Pompeu Fabra

Hem de tenir la ment oberta. Pero no tant perquè ens caigui el cervell.
Richard Feynman

AMB L'AIGUA AL COLL

Finalment, aquest Nadal, el petit de casa va poder conèixer a la besàvia que li faltava, l'àvia Xrisoula, que enguany farà 93. El besavi Iorgos i la besàvia Fota, de 88 i 84 anys respectivament, ja ho havien pogut fer la mateixa setmana de la seva vinguda, però la Xrisoula ja no es mou de Pyrgos, el seu poble del sud de l'illa. Així doncs, per festes i després que haguessin passat 3 mesos des del seu naixement, en Domènec va poder saludar per primer cop a una de les seves progenitores, que val a dir-ho, ja compte amb una bona colla de besnéts. Per banda catalana, el meu fill “només” es pot acontentar amb els avis (i toco fusta (toc toc))... i que per molts anys! La família de la meva dona no és que sigui un cosa rara, o sàpiguen el secret de l'elixir de la llarga vida, si no que en general, a Creta, l'esperança de vida era fins fa ben poc, paradigmàtica a nivell mundial. Un cas d'estudi per investigadors de tota mena, que no acabaven d'entendre com els pobladors d'un tros de terra amb una renda per capita inferior a la dels Estats Units, per posar un exemple, poguessin viure molts més anys que no pas els ciutadans estatunidencs.

Els cretencs, conjuntament amb els habitants d'Ikaria, una altra illa grega, i els nadius d'un illot japonès (del qual ara mateix no recordo el nom), encapçalaven el rànquing mundial de la llarga longevitat. Què està passant ara? Als japonesos encara s'ha de veure quin és l'efecte del desastre de la central de Fukushima, però de ben segur, que per molta bicicleta, té verd i feng shui, serà difícil que puguin evitar cruspir-se una bona dosi de radioactivitat, ja sigui assaborint un trocet de sushi o respirant un baf d'aire. Però què passa amb els grecs? Els ikariotes, un poble avesat a la tranquil·litat, amb una població envellida i de menys de 10 mil habitants, continuen tot i les dificultats amb el seu tarannà, marcat per la seva posició marginal dins el mar Egeu. Dels cretencs, tot i el manteniment d'una dieta que segons diuen és el resultat de tan excel·lent esperança, van de cap a caiguda. La causa, no és ni la important migració del camp cap a la ciutat de les darreres dècades, amb els conseqüents canvis d'hàbits que això ha comportat, ni els efectes del canvi climàtic.

Des de la malaurada intervenció per part de la troica, el maig del 2010, la població grega ha pogut palpar (i de quina manera!), què volen dir les anomenades mesures d'austeritat. Aquestes no es redueixen només en retallar salaris, crear nous impostos, apujar els que ja hi han, privatitzar els béns públics o eliminar llocs de treball, si no també una sèrie de danys col·laterals, si utilitzem una terminologia bèl·lica, que han implicat una davallada dels naixements, un augment de la mortalitat, una caiguda de l'esperança de vida i finalment un esgarrifós augment dels suïcidis. I és en aquest punt final on també la meva estimada Creta, tristament destaca.

Segons un darrer estudi realitzat per l'hospital psiquiàtric d'Atenes, Creta i el Peloponès són les dues àrees geogràfiques del país que encapçalen el percentatge més alt de suïcidis causats per trastorns depressius. Tot i que l'estudi no va més enllà, les característiques d'aquestes dues àrees, on el benestar de la unitat domèstica va estretament lligat al prestigi i a l'honor del cap de família, podrien explicar la quantitat d'homes que darrerament decideixen treure's la vida a l'illa. Pares de família, la majoria, que no aguanten no poder donar allò que s'espera d'ells als seus fills i senyora. Homes asfixiats pels deutes i per la vergonya de no poder continuar vivint com fins ara. Uns fets que ens tornen a remetre un cop més als clàssics i, aquest cop, al pare de la sociologia, l'Émile Durkheim, que en el seu llibre sobre el suïcidi, ja va captar en els inicis de la modernitat, com la revolució industrial i els canvis socials i econòmics que havia produït en els països on primerament aquest procés es dugué a terme, podien ser la causa de l'augment d'aquesta pràctica, en la qual un determinat grup humà, decideix no seguir existint davant la impossibilitat d'adaptar-se a un nou món.