Era dissabte i em trobava Atenes iniciant un esperat cap de setmana romàntic, quan el meu amic Giannis, des de Creta, em trucà: “Què? Tot bé per Barcelona? Ja saps la notícia, no?”... La notícia era la mort per part de la policia d'un jove de 15 anys al barri d'Exarkia. “Es liarà!”, em digué. Malauradament, la seva nova era certa, i el cap d'unes hores vaig poder comprovar que no s'equivocava.
Enterbolits pels efluvis de l'amor, la Fotini i jo, havíem estat passejant per la capital grega de la mateixa manera que ho havíem fet altres vegades. El dia havia estat perfecte: una visita a l'Acròpolis, un dinar a Plaka i un cafè cap al tard amb la nostra amiga Elena. A l'acabar el cafè, la presència d'un helicòpter i les columnes de fum que anaven apareixent cap al centre de la ciutat confirmaven les prediccions telefòniques.
Aquell dia, havíem reservat dues entrades per anar a veure al teatre l'últim espectacle del meu admirat Dimitris Papaioanou, ballarí i coreògraf grec, que entre altres aspectes fou l'encarregat de dirigir la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics a Atenes, i que presentava per segon cop, la seva versió del mite de Medea.
Així doncs, després de veure a l'Elena vam dirigir-nos cap al teatre. No vam tenir cap problema per arribar-hi, de fet els carrers del centre de la capital grega eren deserts, i oferien un paisatge més aviat dantesc. Els primers estralls de la revolta que va paralitzar el país durant quasi un mes, es feien notar a banda i banda del nostre recorregut. Contenidors cremats, tendes fumejant recobertes d'escuma, aparadors trencats i una insuportable fortor a gas eren els primers detalls escenogràfics d'un drama sistèmic que començà a expressar-se sense màscares el dia 6 de desembre de fa 4 anys.
Un cop sobrepassat el xoc inicial i haver menjat alguna cosa, la Fotini i jo vam entrar al teatre. Per primer cop amb molts anys, havíem decidit pagar per asseure'ns a platea i compartir seient amb una classe social allunyada de la nostra. Un cop situats, l'espectacle començà amb la intervenció del seu director, que sense eufemismes demanà poder viure en una societat on la policia resti al serveis del seus ciutadans enlloc de matar-los. Aquelles paraules varen fer que una bona part dels assistents a l'acte compartíssim amb el nostre aplaudiment la seva afirmació; l'altra part dels que també hi eren, però, quedaren impertèrrits, immòbils, en un acte de complicitat amb aquells que assassinaren un nen de 15 anys.
4 anys més tard, aquella divisió que vaig viure aquell dia ha sortit de les portes del teatre per estendre's en una societat que es consumeix a poc a poc, aixafada i atemorida pels estralls d'aquesta gran estafa que anomenem crisi.
Entrades
