El govern grec ha aprovat avui una nova retallada seguint les directrius que el FMI ha marcat. Un nou acte de subordinació política que ha topat amb la vuitena vaga general que viu el país aquest any, i això sense comptar les diferents vagues sectorials que un mes darrera l'altre expressen el conflicte permanent amb el qual vivim els ciutadans de Grècia. L'última, per cert, va paralitzar durant una setmana l'activitat portuària del país, això sí, el govern no va gosar declarar l'estat d'alarma, tal com passa a la “democràtica” Espanya.
La desesparació amb la qual la població del país comença a patir aquestes mesures i els efectes de la crisi són cada vegada més i més dures. Fins on seran capaços d'arribar? Quan la gent ja no té res a perdre, és més fàcil que estigui disposada a tot, la Història n'és plena d'exemples.
La vaga d'avui ha acabat amb una nova batalla campal a la capital, després que els manifestants intentessin per enèsima vegada enguany accedir al parlament. Finalment, les víctimes destacades han estat la seu del ministeri d'economia i el seu antic responsable durant el període de Konstantinos Karamalis (l'antic primer ministre), que inexplicablement i, com si la cosa no anés amb ell, s'ha deixat veure entre un grup de manifestants. Per sort, encara n'ha sortit prou ben parat.
D'una manera o altra, la població del país ens veiem afectada per tot aquest seguit de receptes, que l'única cosa que aconsegueixen és agreujar la nostra situació. No hi ha ni Déu que es pugui empassar els seus plats precuinats sense patir una indigestió, i les llàgrimes d'impotència comencen a estendre's com si d'una taca d'oli es tractés.
Fa un mes, un petit empresari de Creta se suïcidava davant la impossibilitat de fer front al deute que des de feia temps li reclamaven els bancs i diferents clients; fa una setmana, una alumna a la qual dono classes de castellà, esclafà a plorar perquè li havien retallat 40 hores mensuals del seu horari laboral i, entre d'altres coses (la menys greu), no pot seguir fent classes un cop a la setmana; i fa pocs dies, la companya d'avions Olympic Airlines despatxava sense contemplacions el delegat sindical de l'aeroport d'Heraklion per unes declaracions fetes a la televisió de Creta, on explicava que la companya havia prescindit del 30% dels seus assalariats des de principi d'any i les accions que es plantejaven a partir d'ara. I el batibull sembla que només acaba de començar, en un context de revoltes cada vegada més esteses arreu d'Europa, tot això, el dia que mentre escric aquestes línies, m'assabento que un paleta de la Garrotxa respon a una situació precària amb l'assassinat de 4 persones.
Foto: Manifestació (15-12-2010) a Heraklion (Creta).
Ja fa uns quants anys que segueixo el programa de ràdio 3 que magistralment condueix Carlos Galilea amb el suggestiu títol: “Cuando los Elefantes Sueñan con la Música”. Un programa dedicat practicament a la bossa nova, tot i parar l'atenció a altres músiques amb una clara empremta de la cultura lusitana que s'escampen a banda i banda de l'Atlàntic.
Gràcies a ell, m'he assabentat que el 30 de novembre de 1935 va morir un dels poetes que més admiro, i que ha marcat la literatura del segle XX, Fernando Pessoa. Una bona excusa per deixar constància d'un dels seus poemes, en paraules del seu heterònim Ricardo Reis, i que tradueixo a continuació:
Em desperto altre cop sentint vergonya de ser persona i desitjant tal vegada de convertir-me en pedra. Un cop més, algú amb valentia ens recorda les misèries de la Guerra. Wikileaks, el portal que es dedica a destapar amb documents els crims i les injustícies comeses per estats, esglésies, bancs i altres institucions va fer circular la setmana passada 400.000 documents “secrets” del Pentàgon en els quals es fan explícites amb pèls i senyals les violacions, les tortures i els assassinats a la guerra d'Iraq.
Uns esdeveniments que no són en cap cas negats pels dirigents nordamericans, els quals estan més entossudits en negar la legitimitat del portal en presentar aquests documents, tot apel·lant a la ja cansada frase de la seguretat nacional, que en reconèixer els seus propis errors i demanar responsabilitats a qui toqui. Un fet que seria del tot sorprenent tenint en compte el currículum del país americà, instal·lat, diríem que des de la seva fundació, en una economia de guerra permanent (tal com assenyalava el magnífic historiador Howard Zinn), obsessionat en la defensa d'una frontera nacional que cada vegada s'ha fet més i més gran, capdavanter en l'ús de la pena de mort, i que els últims anys ha demostrat amb escreix com la racionalització de la violència pot arribar a uns nivells de sofisticació que ni el mateix Marqués de Sade hagués imaginat: Guantànamo i Abu Ghraib, en seria els seus exponents. I això que semblava impossible superar la macabra Escola de les Amèriques que durant quasi 4 dècades va servir per mantenir el terror, gràcies als seus aplicats alumnes, en bona part d'Amèrica Llatina.
Una potència que ostenta el privilegi d'haver inaugurat abans que ningú la carrera atòmica, en l'avantguarda en l'ús d'armes (ells sí) de destrucció massiva. Tal com ens recordava l'any passat la pel·lícula grega “Psixi Bathia” del director Pantelis Voulgaris, ambientada en el marc de la Guerra Civil grega (1945-1949), i que s'acabà amb el bombardeig amb napalm per part dels avions yankis de les muntanyes del nord del país, on es refugiaven els últims resistents comunistes. Una arma que anys més tard es faria tristament famosa al Vietnam.
No soy una joven violenta anti-sistema. Soy una mujer cincuentañera, enferma del Síndrome de la Fatiga Crónica que raramente puede salir de su casa. El 26 de septiembre hice el esfuerzo de ir a Plaça de Catalunya, al banco ocupado por colectivos trabajando para una sociedad mejor, para participar en una interesante y fructífera reunión sobre la “Politización de los Cuidados”. Participamos enfermos, tetraplégicos y mujeres inmigrantes, que son las que cuidan de enfermos y ancianos en nuestros hogares. Se hizo un serio trabajo de reflexión sobre cómo organizarnos entre todos ya que ni el gobierno de la Generalitat ni el de Madrid nos prestan la ayuda mínima que necesitamos.
Era mi intención haber vuelto el día de la Huelga General para continuar participando en los interesantes talleres que se estaban llevando a cabo en ese espacio, pero mi salud no me lo permitió. Desde mi cama pude ver, horrorizada, por televisión que usted había decidido desalojar ese espacio ese mismo día y con una violencia impresionante. Me pregunto qué fue de los niños y de los ancianos que también participaban en las actividades en ese espacio.
Pero me pregunto, sobre todo, que por qué decidió usted desalojar ese espacio justo el día de la Huelga General. Podría haber esperado al día después si tanto le amenaza que los ciudadanos hablemos de la politización de los cuidados. ¿No sería una manera de despistar a la prensa de la Huelga General? Cual fuera su intención, la prensa en toda España, cuando habla de la Huelga General en Barcelona, sólo habla de los “okupas” acusándoles de violentos (personas que, por cierto, quedaron heridos y bastante magullados). Pero para añadir al despiste, y como si usted no tuviera nada que ver con la violencia contra los alter-mundistas, mientras los Mossos pegaban usted tomaba un sitio central en la manifestación. Ese tipo de perversión es lo que le va a costar a su gobierno las próximas elecciones.
También quería informarle de que el pequeño bidón de gasolina (la justificación que usted da en la prensa por el salvaje ataque) que había en ese espacio era para el generador de electricidad para poder tener luz y utilizar ordenadores en nuestras actividades.
Pero la verdad siempre prevalece y hasta con cierta poesía, aún en tiempos de políticas neoliberales salvajes: La “S” que alguien añadió a las palabras “DE CREDITO” en la puerta del banco para así formar la palabra “DESCREDITO”, veo en la prensa, que sigue en pie, después de que ustedes hayan tapiado la puerta con ladrillos. También siguen en pié, al lado de la puerta, las palabras: “Aquí se sueña”.
Ahir es va convocar la cinquena vaga general que viu el país des de que hem començat l'any. De ben segur, tampoc serà l'última. De moment la reacció encara és moderada. Perquè aquells que surten al carrer, són en la seva majoria, aquells que tenen per costum sortir als últims anys. Un cop hagi passat l'estiu i la majoria de pensionistes, funcionaris i treballadors en general vegin que és impossible arribar a final de mes, crec que la conflictivitat social en la qual s'abocarà el país serà important. Les mesures aplicades per Papandreu sota les directrius del Fons Monetari Internacional condueixen a una massa important de la població grega a la misèria. Ja m'explicaran com han de viure, per exemple, tots aquells jubilats que veuen retallada la seva mensualitat, tot i cobrar 700 euros. O la quantitat de parelles de funcionaris amb fills i una hipotècia per tirar endavant, que han vist retallat el seu sou en un 15% i les pagues extres quasi eliminades. Per no parlar de com afectarà la pujada de l'IVA (23%) a les nostres butxaques. I podríem així allargar-nos una bona estona.
Deixo penjat aquí un parell de vídeos i un text que em semblen interessants per explicar què està passant. El text en si, m'agrada perquè transmet en bona mesura, quines són les percepcions dels grecs davant aquests fets.
El sentido común del que dispongo no me permite explicar ni mucho menos justificar la rapidez de la caída de nuestro país desde el año 2009, caída que lo lleva ahora a recurrir al FMI, privándolo así de parte de su soberanía nacional y poniéndolo bajo un régimen de tutela.
Es curioso que nadie se haya ocupado hasta ahora de lo más simple, o sea de explicar nuestra trayectoria económica con cifras y documentos, para que nosotros, los ignorantes, fuésemos capaces de entender las verdaderas causas de esta evolución vertiginosa y sin precedentes cuyo resultado es la pérdida de nuestra identidad nacional y la humillación internacional.
Oigo hablar de una deuda de 360 000 millones de dólares, pero veo al mismo tiempo que muchos países presentan esas mismas deudas, e incluso mayores.
Por lo tanto, no puede ser esa la causa esencial de la desgracia. Lo que también me intriga es la desmesurada importancia de los ataques internacionales de los que nuestro país está siendo objeto, y cuya coordinación es casi perfecta, a pesar de tratarse de un país cuya economía es insignificante, lo cual acaba por parecer sospechoso.
Todo eso me lleva a pensar que alguien nos está culpabilizando y que nos están metiendo miedo para que nos pongamos en manos del FMI, lo cual tiene una importancia esencial en la política expansionista de Estados Unidos, y que todo el asunto de la solidaridad europea nos es más que una cortina de humo, para que no se vea que se trata de una iniciativa puramente estadounidense, para llevarnos a una crisis económica artificial, para que nuestro pueblo tenga miedo, para que se someta, para que pierda importantísimas conquistas y, finalmente, para que se ponga de rodillas y acepte la dominación extranjera.
¿Pero por que? ¿En aras de qué planes y de qué objetivos?
Aunque he sido y sigo siendo partidario de la amistad greco-turca, tengo que decir que el repentino fortalecimiento de las relaciones gubernamentales y los precipitados contactos entre ministros y otros actores, me inspiran temor, al igual que los recientes viajes a Chipre y la próxima visita de Erdogan.
Sospecho que detrás de todo eso se esconde la política estadounidense con sus sospechosos proyectos, que tienen que ver con nuestro espacio geográfico, con la existencia de yacimientos petrolíferos, con el régimen de Chipre, con el mar Egeo, con nuestros vecinos del nortey con la actitud arrogante de Turquía, y que el único obstáculo para esos planes es la desconfianza y la oposición del pueblo griego.
En mayor o menor medida, todos los que nos rodean están atados al carro de Estados Unidos. La única diferencia es que nosotros, desde la dictadura de la junta y la pérdida del 40% de Chipre y hasta las incómodas polémicas con Skopje (la antigua república yugoslava de Macedonia) y con los ultranacionalistas albaneses, hemos venido recibiendo golpes sin tomar conciencia de ello.
Por eso tienen que eliminarnos como pueblo. Y eso es precisamente lo que está pasando en este momento. Yo invito a los economistas, los políticos y los analistas a que me desmientan.
Creo que no existe otra explicación lógica, a pesar del complot internacional, en el que han participado los europeos proestadounidenses como Merkel, el Banco Europeo, la prensa reaccionaria internacional, todos juntos han participado en el «gran golpe», que consiste en degradar a todo un pueblo de la categoría de pueblo libre a la de pueblo sometido.
Al menos yo no puedo encontrar otra explicación. Reconozco que no dispongo de conocimientos específicos. Pero lo que digo, lo digo utilizando mi sentido común. Puede que muchos estén pensando lo mismo que yo y quizás podamos comprobarlo en los próximos días.
En todo caso, yo quisiera alertar a la opinión pública y subrayar que si mi análisis resulta correcto, la crisis económica –que, como ya dije anteriormente, nos ha sido impuesta– no será entonces otra cosa que el primer trago amargo de una cena de Lúculo y que saldrán entonces a flote cuestiones cruciales de carácter nacional de las que no quiero ni pensar hacia dónde pueden llevarnos.
Fa uns tres mesos compartia taula i conversa amb l'amic i músic Efrén López a Tessalònica i m'explicava la possibilitat d'iniciar una escola de música al Mas de les Flors (Castelló), al País Valencià. Un projecte embrionari inspirat amb el Laberint cretenc (del qual ja hem parlat en aquest bloc), i que permetria, entre d'altres aspectes, acostar per les nostres terres l'aprenentatge de tot una seguit de músiques allunyades de la nostra tradició musical, i de les quals resulta practicament impossible rebre algun tipus de formació a la península.
M'alegre rebre la confirmació que el projecte ja està en marxa, i que després d'un primer curs de rabab, pel més de juliol es prepara un curs de ney i de música clàssica otomana a càrrec del també amic Xristos Barbas. Per cert, després de mil i un projectes podem escoltar aquests dos músics dins una nova proposta musical: Yeden (podeu descarregar-vos el cd gratuïtament).
Aquí penjo més detalls sobre el curs:
TALLER DE NEY I MÚSICA CLÀSSICA OTOMANA PER HRISTOS BARBAS Hristos Barbas Neix a Tessalònica, Grècia en 1980. Des de menut estudia flauta de bec, música barroca, harmonia i contrapunt, finalitzant els seus estudis de música occidental l'any 2002. Va estudiar musicologia i etnomusicologia en el Departament de Música de la Universitat de Aristotelio ( Tessalònica) i la School of Oriental and Asian Studies (Londres). Des del 2000 se centra en l'estudi del ney i la música clàssica otomana junt amb destacats intèrprets a Grècia i Turquia: Ömer Erdo dular, Markos Skoulios, Panagiotis Neohoritis. Imparteix classes de ney i música otomana a la Universitat de Música Popular i Tradicional d'Arta (Grècia), i també a la de Macedònia (Tessalònica, Grècia).
L'objectiu d'aquest taller és l'apropament pràctic a la música que sol interpretar-se amb el ney, tant en el repertori secular com en el religiós. L'estil particular en el qual està enfocat es basa en la tradició oral dels músics que pertanyen a la tradició mevlevi, així com en l'innovador estil que va sorgir durant el s. XX i acostà el ney al que se suposa el model per a tot instrument en el marc de la música otomana: la veu humana. Per aquest motiu el taller està adreçat no només a intèrprets de ney si no també a cantants o instrumentistes que toquen altres instruments capaços d'executar escales microtonals (violí, cello, ud, tanbur, kanun...) i vullguen familiaritzar-se amb el sistema modal del makam turc.
SEMINARI 1. HORARIS Divendres, 2 de juliol de 2010 16:00-20:00 Dissabte, 3 de juliol de 2010 11:00-14:00/16:00-20:00 Diumenge, 4 de juliol de 2010 11:00-14:00/16:00-20:00
2. PREUS L'assistència al taller té un preu de 100 euros. Estan incloses les classes i l'allotjament a la casa on se celebra el curs. Per més comoditats veieu la secció “Allotjament”. Si no podeu assistir els tres dies consulteu altres preus. El pagagment es realitza per transferència a nom de José Miguel López al compte de Bancaixa: 2077 0079 15 1101928319 Des de l'estranger: IBAN: ES84 2077 0079 1511 0192 8319 SWIFT: CVALESVVXXX
3. CONTACTE Per qualsevol dubte abans i durant el curs, podeu posar-vos en contacte directament amb Efrén: Tels: (0034) 656 33 85 57 (Espanya) i (0030) 6939 32 26 30 (Grècia) Correu electrònic: masdeflors@hotmail.com
4 ALLOTJAMENT Existeix la opció d'allotjar-vos a la casa on se celebrarà el curs en la qual hi ha espai per unes 4 o 5 persones. Per als qui desitgeu una major intimitat, hi ha la possibilitat de dormir a una casa rural, La Bodega del Carreter, a una mitjà hora en cotxe del Mas de Flors, a la població d'Els Ibarsos, des de 21,50 euros/nit. Important: La gestió de l'allotjament a La Bodega del Carreter corre de la vostra part i no està inclosa en el preu del taller.
5. MENJARS Els restaurants més propers al Mas de Flors es troben a Sant Joan de Moró, a 2 km. de distància. Els més exquisits en dietes especials per a neyzens són: Mesó “Els Arcs” C/Borriol, 7 Tel:964 328 040 Restaurant “Les Forques” Avda. Maestrat, 13 Tel:964 328 318
6. COM ARRIBAR AL MAS DE FLORS • Amb autobús des de Castelló Autobusos a les 13:45, 15:10 i 19:00. Convé estar a la parada amb uns 20 min. d'antelació, ja que els horaris tenen una certa flexibilitat. Per més seguretat podeu trucar l'empresa que realitza aquest servei, HICID: 964 200 122. L'estació d'autobusos de Castelló es troba junt a la de tren. L'autobús arriba només fins a Sant Joan de Moró, a 2 km. del Mas de Flors. Des d'allí vos podrem vindre a recollir. En cas que això no siga possible existeix servei de Tele-Taxi (626 699 240). • Amb taxi des de Sant Joan de Moró. Per al servei de Tele-Taxi truqueu al 626 699 240. Costa uns 6 euros el trajecte fins al Mas de Flors, de 2 km.
Conferència del lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera durant la celebració dels 10 anys de la carrera de filologia catalana de la UOC. Encara que una mica llarga, val la pena sentir com de manipulables resulten les llengües, i tot i centrar-se en el nacionalisme lingüístic espanyol, els conceptes que planteja són totalment extrapolables. Dedicat especialment a aquells que es dediquen a signar "manifiestos por la lengua común".
El Nadal passat, aprofitant una estada per Barcelona, no vaig poder resistir la tentació d'endur-me un record de la ciutat, alguna cosa que captés l'essència de la Barcelona dels últims anys. Poc vaig dubtar en retratar un d'aquests fantàstics cartells que s'escampen per les places barcelonines prohibint a la canalla que juguin a pilota. Un fet insòlit a la majoria de països del món amb quatre dits de seny, però que a casa nostre sembla que sigui la cosa més normal. Vaig pensar que algun dia faria un escrit en relació aquest tema, i com de perillosos crec que són aquests discursos. El fet és que no ha calgut que ho fes, perquè l'antropòleg i amic Dani Malet va publicar un magnífic article a l'últim número de la revista Festassa, on mostra la intencionalitat perversa d'aquestes polítiques adreçades als ciutadans. El títol, una evocació del llibre de Max Weber "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" no pot ser més clar al respecte.
"Les polítiques de control social a l'espai públic han estat marcades els darrers 5 anys per un discurs basat en un binomi pervers: cívic / incívic. A través d'aquesta màgica dicotomia moral que sembla poder explicar les causes de qualsevol conducta que tingui lloc en l'espai públic, l'Ajuntament s'ha dedicat a l'elaboració de campanyes de propaganda institucional on s'incita a la identificació de conductes incíviques;estimulant la indignació d'un ciutadà honrat no menys imaginari. Els objectius són de sobres coneguts: invisibilitzar la misèria, destruïr el potencial transformador del conflicte, distreure l'atenció davant les maniobres de venda de la ciutat al capital financer, donar una sortida útil al bonrotllisme ingenu...i de passada facilitar l'estigmatització de tota conducta rebel o, simplement, justificar la salvatge persecució de pobres i prostitutes.
Són les anomenades ètiques ciutadanistes, i no són res de nou. Ens trobem avui davant d'una reforma ètica del capitalisme adaptat a les seves condicions presents, amb un peu en els seus orígens en la moral protestant comunitària i un altre vers una nova ciutadania global, tant activa com desagregada; a qui s'intenta fer creure que participa d'una mena de comunitat cooperativa ideal. En aquesta, tota problemàtica acaba tenint origen i explicació en la mala educació o en l'escassa voluntat de la gent per a coŀlaborar en la construcció comú d'una societat. Es tracta de transmetre la sensació que hi ha un altre, l'incívic, amb qui no es pot parlamentar perquè se sustenta en una moralitat incomprensible, que queda fora del sentit comú de la col·lectivitat, a qui aparentment no respecta.
És curiós com es confonen deliberadament, en l'imaginari del civisme, dues concepcions heretades de les fases més radicals de les revolucions burgeses de la segona meitat del segle XVIII, forjades per la filosofia de la Il·lustració. La categoria cívic, s'associa originalment a la participació política de ciutadans lliures i iguals davant de la llei en la construcció activa de la seva societat. La civilitat, oferiria les pautes morals de conducta per a la convivència d'aquest nou ciutadà, que neix de l'efervescència revolucionària, i es posa al servei d'un Estat de Dret on concorren idealment solidaritat, igualtat i fraternitat.
Més endavant, la voluntat de generar un sentiment comunitari favorable als valors col·lectius de l'Estat de Dret -el famós Bé Comú- es fixarà en els no menys famosos manuals d'urbanitat amb què la burgesia “democratitzava” l'espai simbòlic propi de l'aristocràcia; fonamentat en les bones maneres, l'elegància i el refinament: l'art de les aparences en públic.La moral protestant del capitalisme (culte al treball, individualisme, capacitat d'estalvi) sumava la nostàlgia per la comunitat perduda, de base puritana, i el seu fonament en relacions càlides, tant pròximes com asfixiants, tant commovedores com hipòcrites. Totes dues doctrines confluïen en una necessitat política: pel bon govern cal fomentar la sensació de participació, de pertinença a una comunitat que es construeix cada dia a si mateixa amb l'esforç de tots.
Així doncs, identificar la col·laboració en la gestió política de la cosa pública amb les nocions morals de respecte entre ciutadans i envers el seu entorn comú; és cosa d'un moment polític post-revolucionari i salvacionista de fa més de 200 anys, i no de la decadent i indirecta democràcia liberal del segle XXI. Què se'ns proposa? Barcelona com una comunitat de ciutadans heterogenis i oberts al món, tocats pel benigne clima del Mediterrani, abocats a salvar el món exportant valors inigualables de respecte pel medi ambient, constància en el treball, una sana i moderada capacitat crítica, i una refinada cultura producte de la confluència de la seva diversitat. Una ciutat on el respecte, la tolerància i la democràcia participativa fonamenten una comunitat de ciutadans gelosos de la neteja i el reciclatge, amables i tolerants amb els seus iguals fins a la nàusea. I el més important, ignorants de les condicions reals de les seves vides i de les constriccions que un poder polític del que creuen participar, els imposa cada dia des de la connivència entre institucions “representatives” i Capital.
I l'espai públic? És l'arena idealitzada on homes lliures i iguals es reuneixen per tractar dels assumptes públics, prenent és clar, el referent mític de l'Àgora grega, i assumint que la desigualtat ha estat abolida per decret des de la Revolució Francesa; requisit històric del liberalisme en el seu triomf sobre la societat estamental de l'Antic Règim. I d'aquesta creença sorgeix l'horror que les classes dirigents senten davant la mera visió de les desigualtats. Com un espectre que realment no podem estar veient perquè les lleis l'han abolit, l'Espai Públic no pot evidenciar l'existència real de la desigualtat a risc de fer esclatar la lògica del liberalisme, que es basa en una igualtat ja realitzada. Una moral, doncs, que s'alimenta de l'imaginari fundacional de les Revolucions Burgeses i del fantasma dels seus fracassos.
Aquestes reformes ètiques del capitalisme, en un marc de condicions de treball desregulades i precàries, amb índexs creixents de desigualtat i miserabilització; requereixen d'emfatitzar el diàleg, el voluntariat i les entitats mediadores, creant el miratge de la participació en la societat. Mentrestant es transfereix als individus deures i responsabilitats morals davant del món, l'incompliment de les quals acaba sent causa i origen del mal social, ocultant les causes político-econòmiques de la desigualtat en el marc de la desregulació neoliberal i l'imperialisme econòmic. En una versio cool de l'infame “El treball us farà lliures”, aquests discursos farcits d'innegables bones intencions emulen la més delirant comunitat puritana en el seu intent d'amagar l'origen i les causes reals del mal, amb la voluntat de dominar als feligresos per mitjà de la ignorància, la mentida i la por."
A falta de temps i d'espai mental dedicat a altres quefers, penjo un article de David Fernández publicat el 15 de febrer a Vilaweb. Una reflexió al voltant de la crisi, que comparteixo en gran part. Algun dia parlaré de les llàgrimes a Grècia que està provocant aquesta crisi, que tot just sembla que comença de veritat.
"En l'any crític de la crisi, es deu dir ben ràpid, la banca espanyola va guanyar 2 milions d'euros l'hora. 30.000 euros el minut. 5.500 euros cada segon. 'Persones com tu', que diria 'la Caixa', que s'ha endut 4 milions d'euros l'hora. Parlem-ne? Oi tant. Els únics brots verds fent calaix el 2009: 55 bitllets de 100 per a la banca espanyola durant cada segon consumat l'any passat. Com a dada. Dos milions d'euros l'hora, doncs: ovació tancada a la platea, públic a peu dret plorant d'alegria i festa grossa al despatx. Poques veus, i a més ben silenciades, que cridin 'trampa, tafurers!' Perquè ens l'han ben colada i ha reeixit de nou l'estafa. Amb el nostre consentiment, és clar: dir que la culpa sempre és dels altres no és sinó excusa. La pitjor excusa.
Se'ns gira feina quan la tupinada ve d'antic. Només cal mirar enrere i fer els números de la crisi. Per als intocables, per a uns pocs, per als de sempre, la roda de la fortuna sempre gira exactament igual i mai no és ocasional. Guanyen de nou. Mai perden. En dos anyets de crisi cíclica, la banca ja s'ha embutxacat 30.000 milions d'euros en beneficis acumulats. 'C'est pas mal', oi? 'Pas du tout.' Reacció química de mercat lliure: en el mateix període comprès entre 2008 i 2009 es van signar a l'estat espanyol 220.000 desnonaments contra els ofegats per la hipoteca. Tot quadra. Tants caps, tants pocs barrets, tanta intempèrie. Miracle econòmic, en diuen: miracle, robatori a plena llum o solvent estafa quotidiana? En tot cas: 'monopoly' pervers amb vides d'altri. Perenne transfusió de sang desigual i lògica vampírica actuarial, contra els dies espessos de la Xuclafort, que diria l'Ovidi. Paraula de Bertolt Brecht: 'Què és pitjor: robar un banc o fundar-lo?' Què és pitjor avui, ara i ací? Que guanyin tant o que deixem que això passi com si res no passés? Res a fer-hi? Si la memòria és antídot, caldrà recordar que som encara al país on el 1931 hi havia vaga de lloguers; vaga de tramvies el 1951; i guerra pel preu de l'aigua, amb 70.000 famílies implicades, la dècada dels 90. Com a dada també.
Xuclen ben fort, doncs. Uns pocs són uns 'cracks' socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis. Per a que pocs triomfin, calen bastos. Calen mentides. I que la resta faci crec-cata-crac. L'espectacle continua. Llei de l'embut factoria 2010: 180.000 desnonaments previstos mentre la banca anuncia, amb cínica antelació, que enguany també tornarà a guanyar. Sortida 'a la grega': que qui mai no va provocar la crisi la pagui sencera. Visca Europa? Avís a navegants de qui assumirà els plats trencats d'una esmicolada vaixella d'altri que ens cau al damunt. Copsem la dialèctica exacta de la permanent transferència de renda dels qui menys tenen als qui més acumulen? 350.000 desnonaments entre 2008 i 2010. Com a dada. 46% de la renda destinat a habitatge: és la fita aconseguida per una especulació desbocada. Esprémer la vida, quan mai tan pocs no n'han robat tants. Fa feredat? Fa fred. Molt. Com al carrer: 8.000 sense-sostre al Principat i noves crides del banc d'aliments. Més de dos milions de pobres als Països Catalans, segons el darrer dossier Foessa. La situació no és pas nova i la pobresa no ve d'ara. És ben crònica. Quan les coses anaven bé, ni les engrunes; quan vénen maldades, garrotada perquè paguem el seu malbaratament. Suma i ròssec: més de 1.200.000 aturats als Països Catalans. I 5 ERO el dia durant el 2009 al Principat. Al Principat, noves esclavituds antigues soterrades: 240.000 sense-papers i sense cap dret a casa nostra. Guerra a la pobresa: nou rècord de població presa, que supera els 10.000 presos. No hi compteu pas en Millet: és a ca seva. Com a dada també.
L'espoli quotidià prossegueix. Si cada cop que xiula la cafetera de bon matí hi penséssim dos minuts, passaria allò que deia Thomas Bernard: que 'qui pensa només pot llevar-se amb nàusees'. Si cada cop que, de matinada, encenem el llum, sabéssim, si més no, que també paguem la moratòria nuclear: des del 1984 indemnitzem les nuclears perquè no poden construir-ne més. Negoci rodó, no? Quan obrim l'aixeta i obrim el butà, assistirem al mateix gest quotidià de la carestia de la vida, de com es finança la crisi i de com ens aixequen la camisa. Mestresses de casa que esbufeguen tornant del mercat; bars, camells i farmàcies per a combatre la por i l'ansietat de no arribar a final de mes; futbol, pa i circ. 2010: una nova apujada de serveis bàsics. Closa de cop l'era en què l'habitatge era la gallina dels ous d'or, ara cal especular amb tots els béns bàsics. Mercats de futur dels guanys per venir. Silenciós cop d'estat econòmic. Sistema escurabutxaques. Barra lliure absoluta. I un cop més, disciplinada obediència de no aixecar mai el dit: on la vàrem aprendre? Com és què perdura tant? D'exemple, un de sol: transport públic. Segons la GEC, transport de què pot fer ús tothom. Tothom que tingui 1'40 euros, segons TMB. 2,80 si pretens tornar enlloc que sigui. La mateixa TMB que ha donat als executius 350.000 euros per al seu fons de pensió (per a nosaltres, la jubilació als seixanta-set) i alhora nega i renega els dos dies bàsics de descans setmanal que els treballadors demanen. La mateixa lògica, la mateixa estafa. Broma fàcil: la TMB, la dirigeixen socialistes. 'Socialistos', que diria Javier Ortiz, al rescat de la banca i de la pensió de luxe. Rescue me, Montilla.
Fet i desfet, hi ha aquell vell lema del moviment okupa, tan injustament aporrinat, que reblava que 'se'ns pixen al damunt i a sobre ens diuen que plou'. Han canviat els pixums per anar de ventre. Cada dia. Silenci o propaganda; contenció o garrot. Per això cada vegada que algú pregunta per què hi ha dos milions de pobres, si els bancs guanyen tant, per què arriba un sol metge a Haití per cada deu 'marines' o per què les Corts es quedarà sense equipaments perquè el Barça especula, plouen les hòsties i els silencis de valent. I és normal. Teràpia de xoc. No hem après la lliçó: cal empassar-s'ho tot. Els pobres nens que demanen, reben i mai no saben què passa. Però nosaltres ,si. Perquè, en el crepuscle d'on carai anem, fa temps que reconeixem la pudor de la merda en pols amb embolcall de democràcia i la fetor de l'estafa.
Fallida, crisi, col·lapse. En tot cas, nostre o d'ells? Quina crisi és pitjor? En l'arrel quadrada de la pobresa; en l'equació de la desigualtat; el logaritme pendent irresoluble és quanta democràcia aguanta el capitalisme. Perquè vuit-centesc no és pas albirar una altra economia social possible, solidària i cooperativa; allò ben arcaic i infinitament inútil és que surtin per on sempre surten. Viaranys que directament duen al no-res, prement l'accelerador del turbocapitalisme global sense gens de mirament.
Si fa tant de fred al carrer, si és fàcil de llegir les dades i no gaire complicat d'interpretar-les, si la cartografia de les balances antisocials i la radiografia de qui pagarà la crisi és així, aleshores difícil és d'entendre com carai ho permetem. El miracle econòmic, en diuen. El miracle polític, diria jo: aconseguir que no fem res. I que els surti de franc. Que abonem estoicament les factures i les fractures mensualment. I que, a més, ho facin en nom nostre i amb els nostres calers. Aquesta és la derrota que cal subvertir. Sense nosaltres no són ningú: i tot està encara en això: que ho continuem permetent. Potser per això mateix Stephen Biko va dir a la neurona: 'la millor arma en mans de l'opressor és disposar de la ment de l'oprimit'. Ho dic com a senzilla dada també: potser la més clara i aclaridora de totes."
Si realment hi ha un culpable perquè m'hagi embarcat en una recerca al voltant de la música de Creta (kritiká), aquest és el músic Giorgos Xylouris, conegut amb el sobrenom de Psarogiorgis.
Fa tres anys, just quan acabava d'arribar a l'illa, vaig instal·lar-me a Arhanes, un poble situat al centre de Creta. Un poble de 4000 habitants envoltat de vinyes i oliveres i que té dins el seu terme una de les muntanyes més mítiques de la zona, el Giouhtas. Des de la llunyania es pot apreciar com la seva carena dibuixa la fisonomia d'una cara, aquesta segons la llegenda, és la del mateix Zeus, que en la seva tercera edat, va decidir retirar-se a l'illa que l'havia vist créixer. Un cop allà (aquí) va jeure per a descansar i ja no es va aixecar mai més.
Amb uns antecedents com aquests era inevitable que la primera setmana al poble em decidís enfilar-me a l'esmentada muntanya i passejar-me pel nas, la boca o el front de l'anomenat pare dels déus. La muntanya que fa uns 900 metres té unes pendents força inclinades i si un no hi va un xic preparat i mentalitzat pot acabar traient el fetge per la boca. Així doncs, la primera vegada a mig camí ja estava traient el fetge per la boca i preguntant-me per quins sets ous havia d'arribar a d'alt de tot. Fou en aquells moments de vacil·lació entre regalims de suor, que se'm va aparèixer un gossàs que es dirigia corrents cap a mi costa avall, al veure'l vaig quedar petrificat, i per sort, aquest a l'arribar al meu costat va fer el mateix. D'aquesta manera em vaig trobar per un segons (per a mi una eternitat) com un estaquirot amb un animalot al costat al mig del no res, fins que va aparèixer el seu amo, un senyor barbut i corpulent, en Giorgos. Com a aquell que res, va saludar-me i tranquilitzar-me per la presència del quisso i va animar-me per acabar de pujar fins el cim. Després, tot atenent que era estranger i que vivíem al mateix poble, va convidar-me a casa seva a fer un cafè tot donant-me les indicacions pertinents per arribar-hi. Jo, encara amb l'ensurt, vaig agrair-li el seu convit i vaig despedir-me per encarar el cim de la muntanya.
Un cop coronat el cim (tot sigui dit, d'una gran bellesa) vaig retornar a casa rebentat i amb el dubte al cap de passar-me algun dia a veure el veí. Quan arribes a un país estranger on no coneixes ningú, agraeixes profundament poder fer alguna que altre coneixença, parlar, encara que sigui de no res, es converteix, almenys en el meu cas, en una necessitat. Però clar, acostumat a la formalitat de casa nostra, com et presentes a casa d'algú altre, del qual no tens el telèfon i has conegut allà on Déu va perdre l'esperdenya? Doncs amb tota la barra.L'única manera possible és presentar-te un dia qualsevol, més o menys a l'hora de dinar, amb un somriure a la boca davant de la casa on t'han indicat, trucar la porta, creuar els dits, i esperar que l'amfitrió t'obri la porta. Així, més o menys, és com vaig entrar a casa d'un dels millors llaütistes de Grècia, membre d'una de les famílies de músics més importants del país, els Xylouris. I com va començar el meu interés per la música produïda a l'illa i tot allò que l'envolta. Una inquietud que m'ha portat a embolicar-me en una recerca que en l'actualitat m'està portant una feinada considerable, els resultats de la qual espero poder presentar el mes de juny a Barcelona.
Viure lluny de la terra on has nascut, per molt que puguis habituar-te a certs canvis, comporta moltes vegades que la distància que et separa dels teus, dels que has deixat mar enllà, es faci present quan menys ho esperes, per molt que et pensis que ja no existeix. En el meu cas, i suposo que els de tots aquells que no vivim en el nostre lloc d'origen, on hem deixat amics i familiars, el pitjor moment, quan literalment et sents fora de lloc, és quan et comuniquen la mort, a l'altre banda, d'algú que estimes. Tal com m'ha succeït aquests darrers dies.
Primer la mort d'un oncle el qual el càncer va llevar-li matusserament la vida, i després la meva àvia la qual ja no podia aguantar més el pes dels anys. Les dues, no per ser relativament esperades, deixen de ser menys dolgudes.
La necessitat de compartir el plor, el dol, amb aquells que també tenen amb tu un mateix sentiment cap el difunt és fa difícil, i es veu reduït al telèfon o internet, i encara sort que avui dia disposem d'aquestes tecnologies. Afegir que en el meu cas, visc en un ambient envoltat de gent que m'estima i m'aprecia, els que no són tan privilegiats com jo i viuen en societats hostils a la seva persona han de passar-ho realment malament en situacions semblants.
Ahir van enterrar l'àvia, i en el seu record van cantar tres cançons en el seu funeral. Una d'elles, els últims anys de la seva vida en les repetia fins a la sacietat, en el descobriment d'una àvia cantant que no havíem conegut fins llavors. La que encapçalava la llista era “Muntanyes del Canigó”, una cançó popular catalana, que per ella, filla de l'Empordà, tenia un significat especial, per ser el Canigó la muntanya més alta que es pot apreciar des d'aquella comarca, i que representava l'enyorança que podia sentir cap aquest paissatge, en el fons cap a temps passats.
Inevitablament ahir, en un atac de nostàlgia, vaig estar escoltant per la xarxa versions i versionetes del top ten de l'àvia. Finalment, vaig quedar-me amb una d'elles, la més moderna i amb més vida, inclosa dins el projecte musiquetes.cat.
Sembla una innocentada però no ho és. Els diaris anunciaven aquesta setmana que la SGAE vol fer pagar una taxa a les barbaries per posar música als seus establiments, i que davant aquest robatori en nom de la cultura i la propietat intel·lectual (sempre m'ha fet gràcia aquesta paraula) els perruquers havien iniciat una campanya perquè els propis usuaris portessin amb ells la música que volguessin.
Però les notícies encara han anat més enllà i fa uns dies ens comunicaven que aquests pelacanyes de la SGAE han demanat als casals d'avis del Ripollès que paguessin unes taxes per veure la televisió. El fet per si mateix, sobrepassa amb escreix els postulats més absurds i dadaistes que es poguessin haver plantejat en temps de les avantguardes, i si no els hi parem els peus, aquests senyors són capaços de col·locar-nos un inspector a la dutxa de casa per apuntar-se en una llibreta què és el que cantem i enviar-nos una factura a final de mes.
Aquests exemples, per més que puguin semblar foteses, no deixen de ser la punta d'una realitat molt més preocupant: la privatització del coneixement. Una dinàmica que en l'actualitat està agafant una forta embranzida davant la necessitat del mercat per ocupar nous espais on poder fer negoci (cultura, sanitat o ensenyament), i al mateix temps exigir a la societat que s'adapti a les seves demandes. Un exemple molt clar el vam tenir l'any passat amb l'aprovació a cops de porra del Pla Bolonya, o altrament dit, Espai Europeu d'Educació. És a dir, la submissió de la Universitat als interessos del capital.
Ja fa dies que hem començat l'any i no para de voltar-me pel cap un fragment d'un poema de Mário de Sá-Carneiro. Poeta portugués bastant desconegut per les nostres terres, com quasi tot el que ve de l'altre cantó de la península.
Eu não sou eu nem sou o outro, Sou qualquer coisa de intermédio: Pilar da ponte de tédio Que vai de mim para o Outro.
Jo no sóc jo ni sóc l'altre, Sóc qualsevol cosa intermitja: Pilar del pont del tedi Que va de mi cap a l'Altre.
Entrades
