"Viver não é necessário;
o que é necessário é criar."
"Viure no és necessari;
el que és necesari és crear."
Ja fa uns quants anys que segueixo el programa de ràdio 3 que magistralment condueix Carlos Galilea amb el suggestiu títol: “Cuando los Elefantes Sueñan con la Música”. Un programa dedicat practicament a la bossa nova, tot i parar l'atenció a altres músiques amb una clara empremta de la cultura lusitana que s'escampen a banda i banda de l'Atlàntic.
Gràcies a ell, m'he assabentat que el 30 de novembre de 1935 va morir un dels poetes que més admiro, i que ha marcat la literatura del segle XX, Fernando Pessoa. Una bona excusa per deixar constància d'un dels seus poemes, en paraules del seu heterònim Ricardo Reis, i que tradueixo a continuació:
Segueix el teu destí
Rega les teves plantes
Estima les teves roses
La resta és l'ombra
D'arbres aliens.
La realitat
Sempre és més o menys
El que nosaltres volem
Només nosaltres som sempre
Iguals a nosaltres mateixos.
Suau és viure només
Gran i noble és sempre
Viure senzillament
Deixa el dolor a les ares
Com un exvot als déus.
Ve de lluny la vida
Mai l'interroguis
La resposta és més enllà dels déus.
Però serenament
Imita l'Olimp
En el teu cor
Els déus són déus
Perquè no és pensen.