Divendres
passat un home d'Heraklion de 54 anys, comptable i sense problemes
econòmics, va decidir acabar amb la seva vida. En una nota deia: "No
puc viure una vida que ens imposen". Dissabte era un mestre
d'escola i sindicalista, Savvas Metikidis de 45 anys, qui decidia fer
el mateix, en una acció carregada de contingut polític, tal com
demostra la carta que deixà amb la clara voluntat de remoure les
consciències dels seus conciutadans, tot emulant l'acció que
realitzà ara fa un mes, Dimitri Xristoula, un jubilat de 77 anys,
que just abans de disparar-se al cap a la plaça Syntagma d'Atenes,
situada davant mateix del parlament, cridava :”No em suïcido, em
maten!”. I abans d'ahir era un jove doctor en geologia de la
universitat d'Atenes, el qual s'havia quedat sense plaça gràcies a
les retallades... i la sagnia, continua oberta.
A
Grècia, segons les dades oficials, l'any passat van suïcidar-se més
de 1700 persones, una xifra que representa un augment del 40%
respecte les dades que es disposen del 2010. I cal pensar que la
xifra encara sigui molt més alta, tal com apuntava l'antropòleg
Stanley Bradley, al comentar les dades obtingudes en la seva recerca
en un poble de Castella durant els anys 70: “Suïcidar-se és un
crim tant estatal com religiós, i els que maten no tenen el dret
d'ésser enterrats al Campo Santo. Reconèixer una fi com aquesta, no
només seria condemnar l'anima del finat, sinó influir eternament en
la fama de la seva família. Per estalviar aquestes conseqüències,
el poble segueix una norma molt coneguda a tota la Mediterrània,
principalment a Itàlia on és anomenada omertà (Friedmann, 1967:
330); és a dir, davant el risc legal del món extern, el poble calla
i es protegeix.” (Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia n.5
1984: 38)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada