ANIVERSARIS (II): FELICITATS PARE!

Tanco els ulls i em veig assegut d'alt d'un tamboret de vellut vermell al costat de la màquina de cine, els peus no em toquen a terra i et demano un cop més amb la boca oberta que toquis els vidres d'aquella manera que només tu saps fer perquè la pel·lícula també es projecti a la paret del meu davant. La pantalla cau molt lluny i prefereixo tenir el meu cinema particular amb el meu super pare-maquinista ben aprop, quan em cansi ja baixaré a la taquilla a veure l'avi amb el seu transistor.

Tanco els ulls i em trobo finalment fent de dimoni com tu pare, encara sóc petit, però quan creixi algun dia jo també seré el Satanàs dels Pastorets i em deixaré caure ben fort al terra i diré amb veu gruixuda “caps de cargol sense closca” i “cucs de soca recorcada”, ara de moment encara em falta veu, i quan jugo a fer de tu i caic al terra, el cos em fa mal.

Tanco els ulls i ens veig a mi i a la Cris drets aguant-nos el riure per sota el nas, mentre tu ens fas un sermó d'aquells eterns que ni Jesús d'alt de la muntanya el supera: “Que si els germans ens hem d'estimar... Que a tu a la tia Cati te l'estimes molt... I tal i tal i tal...”. Només acabar, la Cris i jo diem que sí amb el cap i esperem que facis mitjà volta per tornar altra vegada al nostra nyic-nyac particular.

Tanco els ulls i veig a la mare mig plorant d'emoció mig de preocupació, i amb la típica frase: “el teu pare s'ha passat tres pobles”, em fa entendre que un regal inesperat, inesperat per les butxaques de casa, ha estat la gran sorpresa de no recordo quina celebració. I és que a casa, ens podem aplicar la premissa aquella que deia no sé qui: “El que mereix ser fet, mereix fer-se bé” ( i merda pels qui quedin, afegiria jo per acabar-ho de rematar).

Tanco els ulls i els torno obrir pare, milers d'imatges que conformen els meus records al teu costat se sobreposen sense ordre, en el que ha estat per a mi un aprenentatge constant, amb plors i alegries, lluitant sempre amb dignitat per tirar endavant. I avui, que no hi puc ser i la distància em fa tastar un cop més el seu sabor més amarg, m'alegra poder escriure que t'estimo, i que espero que algun dia, quan jo també arribi als 60, el meu fill pugui sentir-se tan satisfet de tenir el pare que té, com jo em sento de tu.